Formació

Un dels jocs més estesos entre la canalla és el de simular guerres o batalles. Tanmateix, és possible que s’hagin preguntat alguna vegada, què és a guerra? Un bon primer pas per a tractar la guerra amb la infància pot ser convidar-la a reflexionar sobre el conflicte armat com a concepte. Aquests són alguns llibres que poden donar suport a això:

• ‘Què és la guerra?’, d’Eduard Altibarra, un llibre infantil de no-ficció que es fa precisament aquesta pregunta, responent-la de forma sintètica, exemplificant-ho amb fets històrics i exposant els mitjans que cal desplegar per a evitar-la.
• ‘Tinc un tanc de joguina’ és un poema escrit per Pere Martí i il·lustrat per Núria Tomàs que reflexiona sobre la banalització que la societat fa sovint de la guerra, i duu als i les infants que el llegeixen a preguntar-se què implica jugar a la guerra.
• ‘Sin agua y sin pan’, de Luis Amavisca és un conte il·lustrat que pinta una situació on hi ha dos pobles separats per una tanca, l’un no té pa i l’altre no té aigua, i un dia arriba un tercer poble que no té cap de les dues coses. És resultat d’un projecte amb Amnistia Internacional.

Per tal de tractar la infància i l’adolescència com persones amb capacitat crítica i reflexiva, és important posar-los en context de les realitats que les envolten. Una manera molt adient de convidar-les a reflexionar sobre la guerra és oferir-los un retrat real dels conflictes que han tingut i tenen lloc al món. Aquests són alguns relats emmarcats en aquests contextos:

• ‘La bibliotecària de Basora’, de Jeanette Winter, es un conte il·lustrat, ple de colors brillants, basat en una història real, que narra com una bibliotecària lluita per salvar el fons de la seva biblioteca en plena guerra d’Iraq.
• ‘Els tres tambors’, un conte de Sílvia Cabestany i Roser Ros que forma part de la col·lecció ‘La guerra dels grans’, que recull els testimonis i retrata el desconcert de persones que eren infants o adolescents durant la Guerra Civil Espanyola.
• A ‘La zapatilla roja’, Karin Gruß retrata, amb l’ajuda de les il·lustracions de Tobias Krejtschi, la vida de Kenan a la Franja de Gaza, on un dia surt a jugar un partit amb els seus amics i l’autobús on viatja és atacat per dispars. La narració és adient per a infants de 10 a 12 anys.

El conflicte militar ha estat un constant en la història de la humanitat, i una de les grans paradoxes. En l’actualitat, hi ha més de 60 guerres en curs, la gran majoria impulsades per interessos econòmics. Aquestes dues obres conviden a la reflexió sobre els horrors de la guerra i la seva inutilitat:

• ‘Abaixeu les armes’, de Bertha Von Suttner és considerat un dels clàssics del pacifisme, i és la novel·la més representativa de la seva autora, activista a qui li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau el 1905. El llibre segueix el transcurs de quatre guerres vinculades a les unificacions italiana i alemanya, i reflecteix les injustícies derivades de la guerra i qüestiona una societat que premia el combat i el coratge violent.
• ‘Per qui toquen les campanes’ és una novel·la que Ernest Hemingway va escriure a partir de les experiències que va viure com a corresponsal de guerra durant la Guerra Civil Espanyola. La trama explora la pèrdua de la innocència, la brutalitat de la guerra i el valor que prenen les vides humanes en aquests contextos.

El concepte ‘desinformació’ fa referència a una situació paradoxal en el que s’anomena, irònicament, ‘era de la informació’. Les quantitats d’informació a les que es pot accedir a internet no tenen precedents històrics, i els sistemes d’ordenació i classificació que s’han creat amb ànims de facilitar la navegació per aquesta informació, responen en la seva majoria a interessos concrets d’institucions i empreses. Es tracta d’un control poc acusat (en alguns casos), que tot i això pot abordar-se perfectament des de la perspectiva distòpica per a entendre les dinàmiques que genera. Aquestes són algunes novel·les que ho visiten:

• ‘1984’, de George Orwell, no podia faltar en aquest recull. La novel·la retrata una societat on les idees de les persones es controlen mitjançant la censura i la forja d’informació. Una bona referència a la realitat actual, on l’entrada constant d’informació no contradictòria amb els propis pensaments desenvolupa biaixos d’informació en les persones.
• ‘Fahrenheit 451’, de Ray Bradbury, segueix les tendències de l’obra d’Orwell, en una novel·la que retrata el conformisme i en critica les conseqüències.
• La novel·la ‘Un món feliç’, d’Aldous Huxley, dibuixa un paisatge que en el moment de la seva publicació volia alertar sobre els totalitarismes, i que avui permet llegir-hi un retrat sobre la dictadura de la informació, en un context on el soma és una addicció a l’entreteniment constant, i l’enginyeria genètica es tradueix en el solapament de modes i tendències.
• ‘Totes les bèsties de càrrega’, de Manuel de Pedrolo, va ser en el seu moment una al·legoria del franquisme. Avui, però, és una faula que refereix inevitablement a la fredor i l’apatia que resulten del bombardeig constant d’informació.

Moltes de les opressions i desigualtats que tenen lloc en certs països enfonsen les seves arrels en el colonialisme i imperialisme, sigui aquest de fa segles o dècades. Les obres literàries escrites en aquests contextos inclouen en les seves línies un mirall d’aquestes realitats. Algunes d’aquestes novel·les poden ser:

• ‘Neguit permanent’, de Titsi Dangerembga, un clàssic de la literatura africana que critica la natura de les polítiques de descolonització i la negociació constant i fatigant de qüestions com la raça, la classe, el gènere o la cultura que s’hi desenvolupen. L’autora fa això mitjançant una perspectiva íntima on les tendències nervioses d’una jove, que accedeix a una escola de la missió, manifesten el malestar de tot un continent. Es tracta d’una sèrie que compta amb dos llibres més.
• A ‘Tot s’ensorra’, Chinua Achebe fa un acostament molt similar al de Dangerembga, utilitzant la tragèdia personal d’un guerrer orgullós que presencia la ruïna del seu poble com a mitjà per a exhibir el drama col·lectiu.
• ‘Persèpolis’, de Marjane Strapi, és un clàssic de la novel·la gràfica que aborda la revolució islàmica iraniana i la repressió posterior, tot fruit d’un fort imperialisme cultural per part d’occident, des dels ulls d’una nena.
• ‘Las venas abiertas de América Latina’. Aquest llibre d’Eduardo Galeano vol qüestionar les narratives que han envoltat Mesoamèrica i Amèrica del Sud des d’occident, tot mitjançant un retrat històric real que alhora adopta un estil novel·lesc, on s’entrellacen experiències, idees i fets històrics que la història oficial deixa de banda.

La de la IA i els algoritmes està sent anomenada la ‘Quarta Revolució Industrial’, i molts actors consideren que analitzar aquests sistemes és imperatiu, entre altres coses perquè no és possible saber quina direcció prendran en el futur.

Concretament, l’informe de Digital Future Society recull quatre raons que argumenten sobre la necessitat d’avaluar amb deteniment els sistemes algorítmics. La primera és que l’impacte de la IA i els algoritmes és directament tangible, és a dir, que ja existeixen evidències dels seus impactes negatius, actuals i potencials. Per exemple: biaixos de gènere, exclusió de persones en situació de vulnerabilitat de determinats serveis públics, impactes en el medi ambient...

Una altra raó que esmenta l’informe és que les accions d’avaluació i auditoria han estat part essencial del procés d’instauració de molts altres sistemes precedents, tecnològics o no, com és el cas de l’anàlisi financera, el càlcul de l’impacte social i ètic, la rendició de comptes pel que fa als drets humans o la privacitat...

Una tercera raó, vinculada a l’anterior, que assenyala el document és el fet que l’avaluació d’algoritmes és una obligació ètica que ja està quedant plasmada a l’àmbit legal en alguns casos, encara que de manera nímia i amb moltes variacions segons l’estat. A la Unió Europea, però, sí que s’aposta, com a mínim, per un enfocament regulador. S’espera, però, que aquesta sigui la perspectiva adoptada en els pròxims anys de manera global.

Una última raó és que l’avaluació algorítmica és, per davant de tot, una qüestió socio-tècnica, la qual cosa vol dir que més enllà de fer auditories en relació amb l’àmbit tecnològic de la IA, cal traspassar la preocupació a l’esfera pública i social, cercant no només els biaixos en la programació dels sistemes sinó en la seva arrel pública i estructural.

Hi ha molts i diversos mètodes per a avaluar algoritmes, i el seu ús depèn dels objectius de l’autoria i els recursos disponibles, així com de la dimensió de la qual tracten. L’informe objecte d’aquest recurs recull un total de 10 mètodes per a avaluar algoritmes, les claus dels quals es resumeixen a continuació.

• Auditories de codi

L’objectiu de l’avaluació que es fa amb aquesta metodologia és avançar cap a la transparència algorítmica, i se centra en l’avaluació de tipus tècnic. Per fer-ho, s’analitza el codi font per a identificar els aspectes problemàtics que poden provocar resultats no desitjats. Sol dur-se a terme des de l’interior de la pròpia organització, perquè demana un accés complet a informació que pot ser sensible.

• Scraping

Aquesta avaluació consisteix a interactuar de manera intensiva amb l’algoritme des de l'organització per a avaluar el seu funcionament i resultats, per la qual cosa té lloc sempre un cop ja s’ha posat en marxa l’algoritme. És, com l’anterior, una auditoria tècnica, però en aquest cas no cal l’accés complet a la informació sobre el codi font, per la qual cosa pot ser duta a terme per un agent extern.

• Sock puppet

És similar a l’anterior metodologia, però la interacció amb l’algoritme la tenen programes que simulen ser usuaris del sistema. Com es tracta d’una interacció entre dos sistemes, la informació avaluable que s’obté com a resultat del procés és més detallada en relació amb les variables específiques que es volen estudiar que en el cas de l’scraping.

• Carrier puppet

Un mètode similar al sock puppet en què un programa pren el paper d’una persona, però en comptes de tractar-se del rol d’usuari, agafa el de desenvolupador. Això vol dir que l’objectiu de l’avaluació no és el sistema finalitzat, sinó una fase intermèdia del mateix, en què el que es busca és precisament identificar les problemàtiques en el desenvolupament de l’algoritme. Sol ser una metodologia utilitzada per a impulsar bones pràctiques.

• Auditoria col·laborativa

Aquesta metodologia és semblant a l’scraping, però en aquest cas la interacció amb el sistema la fan persones usuàries que són contractades per a fer proves reals del sistema. Això vol dir, però, que el procés té lloc abans de llançar l’algoritme. Pot ser una bona estratègia per a garantir el compliment de les obligacions legals o normatives. La participació en aquest cas no és totalment externa en el sentit que les persones usuàries contractades han de seguir unes instruccions, per la qual cosa no necessàriament inclou agents afectats per l’algoritme.

• Anàlisi estadística

En aquest cas s’analitzen les dades que resulten del sistema després de fer-lo servir. L’objectiu d’aquest mètode és identificar aspectes problemàtics concrets, però és més limitat que l’anàlisi del codi. Pot ser útil per a complementar altres mètodes.

• Checklists

També anomenats ‘llistes de verificació’, aquests processos parteixen de definir una sèrie d’indicadors prèviament a l’avaluació. S’inclouen preguntes sobre qüestions específiques, per la qual cosa pot ser útil contractar o col·laborar amb una consultoria externa que proposi temàtiques.

• Enquestes a persones usuàries

Les també anomenades ‘auditories no invasives’ serveixen per a conèixer aspectes sobre algoritmes ja implementats. Ve a ser el mateix que les auditories col·laboratives, però en aquest cas ja no es tracta d’un ús simulat del sistema, sinó que es parteix de casos i experiències reals. Al centre d’aquesta avaluació estan les persones usuàries, de les quals es recullen les percepcions per a obtenir informació sobre el funcionament real del sistema. Pot fer molt servei com a complement a altres procediments més tècnics, i el seu ús és molt recomanat quan no és possible dur a terme cap altre procediment.

• Workshops

El procediment d’avaluació del ‘workshop’ o grup focal implica incorporar persones usuàries al procés d’avaluació algorítmica, un procediment que serveix de complement a la metodologia anterior. Es tracta d’organitzar trobades amb persones que hagin pogut ser afectades pel funcionament de l’algoritme, de manera que no només ajudaran a millorar el sistema, sinó que també tindran un espai on ser escoltades. Aquesta iniciativa aportarà un enfocament més holístic a l’avaluació, i permetrà explorar qüestions que potser no s’havien tingut en compte.

• Estudis de cas i històries de desenvolupament

Aquesta metodologia és similar al que es coneix com a ‘etnografia digital’, i ofereix un acostament molt més profund a la dimensió més social del sistema. Els estudis de cas, concretament, impliquen l’observació directa, l’entrevista i altres mètodes qualitatius per a captar les dimensions sociotècniques dels algoritmes. Les històries de desenvolupament, per altra banda, consisteixen en traçar tot el procés de desenvolupament d’un algoritme per a identificar problemàtiques. Depenent de l’enfocament, es pot acudir a les comunitats afectades o dur-lo a terme únicament amb el personal de l’organització.

L’Aprenentatge Servei, tot i integrar una gran diversitat de projectes, el defineixen essencialment per tres claus. Primer, els programes que en formen part integren el servei a la comunitat com a resposta a unes necessitats socials concretes i l’aprenentatge de continguts, competències, valors o habilitats. Segon, l’APS és una metodologia pedagògica basada en l’experiència, la participació, la cooperació i la reflexió. Es tracta d’una proposta que combina el servei comunitari i l’aprenentatge en un sol projecte articulat.

La tercera clau és precisament que aquest projecte s’organitza mitjançant una col·laboració entre centres educatius i entitats del seu entorn, de manera que es creen sinergies on l’aprenentatge millora el servei i el servei dona sentit a l’aprenentatge. Això, però, no és realment una gran innovació: tant els centres educatius com les entitats solen organitzar experiències compartides d’aquesta mena, i només els falta sistematitzar-les.

Per a anar encara més enllà, cal dir que l’APS no es limita a designar un projecte únic, sinó que és una perspectiva a través de la qual veure l’educació i la tasca de cooperació comunitària. Implementar projectes d’APS, per tant, obre portes al desenvolupament social de les comunitats, ja que descobreix i reforça punts i valors en comú i obre espais d’intercanvi per a facilitar l’encarament col·lectiu dels reptes.

Un dels avantatges dels projectes d’APS és que són molt flexibles, i ofereixen moltes possibilitats d’acció segons les necessitats socials i educatives que es volen cobrir. Així, les persones de qualsevol edat poden participar en un projecte d’APS, només cal que estiguin inscrites en algun centre educatiu: primària, secundària, batxillerat, formació professional, universitat, escoles d’adults, formació ocupacional...

Pel que fa a les entitats, no cal que treballin en una àrea concreta relacionada amb l’educació per a implementar o col·laborar en un projecte d’APS. Cal entendre l’educació com una funció social bàsica de tota entitat, de manera que, realment, qualsevol àrea de treball pot acollir i influenciar l’aprenentatge.

Així, per a la seva tasca de sensibilització, mitjançant l’APS, les entitats poden anar més enllà de la mera difusió comunicativa i educativa, fent un esforç per implementar activitats que creïn condicions per a que l’alumnat aprengui del treball que fa per la comunitat. Així, l’APS posa a les entitats en un rol de vincle entre els coneixements que ofereixen els currículums i la realitat social, que alhora beneficia a les organitzacions tant amb la feina que fan les persones participants com amb la promoció que el projecte fa dels seus valors i missió.

Les entitats poden impulsar o col·laborar amb un centre educatiu o altres espais de formació per a dur a terme un projecte d’APS. El més aconsellable és dissenyar un projecte normal i corrent i introduir-hi les particularitats de l’APS. A continuació es detallen els passos que cal seguir:

• Mesurar les capacitats de l’entitat

El pas previ a implementar un projecte d’APS és, primer, assegurar-se que l’entitat té la infraestructura per a dur-ho a terme i, segon, dissenyar un projecte o una col·laboració que s’adeqüi a les seves possibilitats. Per a això caldrà tenir en compte la dimensió de l’entitat (no és el mateix acollir un grup de 5 alumnes a un de 30) i els recursos, sobretot humans, de què disposa (caldrà que com a mínim una persona dediqui totes les seves hores o quasi totes a les activitats d’APS).

• Pensar el servei i la participació

Un cop ja es té consciència de la disponibilitat de l’equip i dels recursos de l’entitat, caldrà pensar en el servei que les persones que participaran en l’APS duran a terme. Evidentment, aquest servei haurà d’estar relacionat amb la missió de l’entitat, però, a més, s’haurà de definir al detall quina classe d’alumnat el durà a terme, definint un perfil que respongui a qüestions com les places que es poden oferir, l’edat i l’àrea educativa dels i les potencials participants, quins dies i en quins horaris es farà el servei, qui supervisarà l’activitat, com s’acollirà i acompanyarà l’alumnat...

• Definició d’aprenentatges

En el moment de pensar el servei també caldrà definir quins aprenentatges i competències es treballaran durant el servei. Això vol dir pensar si cal que l’alumnat tingui algun coneixement previ o faci alguna formació abans de començar el servei, així com llistar detalladament els coneixements que s’hauran adquirit un cop acabada l’activitat.

També es tractarà de tenir en compte qui farà el treball amb l’alumnat (professorat, personal de l’entitat, altres professionals...) i quin material serà necessari per a que aquest dugui a terme el servei.

• Impulsar l’activitat

Un cop ja s’han definit les bases de l’APS serà el moment d’iniciar l’impuls de l’activitat. Això ho pot fer la mateixa entitat o un centre educatiu. En el primer cas, l’entitat haurà de buscar un centre a qui interessi la seva proposta. En el segon, l’entitat haurà de valorar si pot oferir el servei que el centre demana. En ambdós casos caldrà fer els passos indicats prèviament, per tal de veure si la col·laboració és possible.

Per cercar tant projectes de centres educatius com centres de formació que ja ofereixen la col·laboració, el primer pas és fer difusió aprofitant la xarxa de l’entitat i, sobretot, començar pels centres educatius més propers.

• Dissenyar un pla

Un cop ja s’ha establert contacte amb el centre educatiu i s’ha decidit dur a terme la col·laboració, arriba el moment de determinar tots els detalls de la col·laboració i l’activitat, és a dir, dissenyar el pla junt amb el centre. Es tractarà de fer un document que reculli i concreti l’acord amb l’altra part de molts dels aspectes previstos en els passos anteriors, sobretot pel que fa als continguts de l’aprenentatge i l’activitat. Algunes preguntes que haurà de respondre el pla són: qui seran les persones interlocutores del centre i de l’entitat? Quines activitats es duran a terme i en quin moment? Quins mitjans econòmics, materials i humans caldran? Com es farà el seguiment del projecte?

S’haurà de dedicar un apartat a fer un calendari d’accions que inclogui també l’acollida i el comiat de les persones participants, així com alguns moments de reunions periòdiques amb les persones representants de les dues institucions per a fer un seguiment de l’activitat.

També és recomanable que el pla, tot i que ha d’estar ben definit, sigui mínimament flexible, per a permetre introduir les aportacions i suggeriments de les persones que duran a terme l’activitat.

• Tancament: reconèixer l’ajuda

Caldrà contemplar com acomiadar les persones participants del projecte d’APS un cop s’acabi l’activitat. Es tractarà d’aprofitar una sessió per a detectar els aspectes positius de la col·laboració i donar les gràcies per l’ajuda, ja que aquesta haurà estat beneficiosa no només per a l’alumnat, sinó també per a l’entitat i el centre educatiu.

En aquest punt també es pot aprofitar per deixar oberta la porta a properes col·laboracions, tot subratllant i posant en valor els resultats positius.

• Avaluació

Una última cosa a fer un cop s’ha finalitzat el projecte és avaluar el seu desenvolupament i resultats, d’una manera senzilla, però que impliqui a representants de totes les parts que han participat. Algunes preguntes que es poden plantejar per a aquesta fase són: És recomanable repetir l’experiència? Es podria mantenir en el temps? Quines modificacions caldria introduir per fer-ho?

El voluntariat que atén a persones és aquell que desenvolupa la seva tasca directament amb les persones que formen part del col·lectiu objecte de l’activitat de l’entitat. Les persones voluntàries d’aquest han de treballar alguns aspectes bàsics que complementaran altres qüestions específiques de la seva tasca, i que hauran de tenir presents durant totes les fases del voluntariat.

Per tant, si bé és cert que la formació per a l’atenció a persones depèn una mica del moment en el qual es trobi la persona voluntària, i pot canviar l’ordre de prioritats segons quin és el col·lectiu concret que atén, totes les classes de voluntariat d’atenció i cura a les persones han de comptar amb uns coneixements i formes de comportament bàsics.

El tema primer a treballar en aquest àmbit de voluntariat són els interessos que han dut a les persones a iniciar la seva activitat. Després, caldrà incorporar tres àrees temàtiques de formació: habilitats interpersonals, claus del col·lectiu que atenen i recursos que poden necessitar i on trobar-los.

En el tracte amb persones cal treballar una sèrie d’habilitats, sobretot si es tracta de fer activitats d’atenció. A banda de les habilitats concretes necessàries per a l’atenció del col·lectiu concret amb el qual es treballa, i abans inclús d’adquirir aquestes capacitats, hi ha les habilitats relacionals o interpersonals. Per això, les entitats han d’oferir formacions en relació amb la receptivitat i el saber observar, perquè només coneixent en detall la situació que es vol abordar es podrà atendre la persona de manera eficaç.

També en relació amb les habilitats relacionals, el voluntariat d’atenció a persones haurà de treballar capacitats com l’escolta activa, l’empatia i l’assertivitat, de manera que els equips siguin capaços de posar-se al lloc de les persones que atenen sense, alhora, implicar-se massa. L’objectiu és saber i dominar els límits, perquè, contràriament, no es podrà dur a terme la tasca correctament.

Quan es treballa atenent a persones, a banda d’utilitzar les capacitats i sabers esmentats anteriorment, el voluntariat necessita comptar amb recursos que van més enllà del coneixement en si, que són més aviat eines per a facilitar-los la seva tasca d’atenció a persones. Es tracta d’introduir recursos com jocs, tècniques de relaxació, dinàmiques d’equip o expressió corporal al seu repertori que siguin flexibles i de fàcil adaptació depenent de la qüestió que es vol treballar amb el col·lectiu en concret.

Aquests recursos permetran al voluntariat a millorar la seva relació amb les persones ateses, i facilitarà molt l’intercanvi necessari per a dur a terme la seva tasca de la manera més òptima possible.

Els horts comunitaris són horts cooperatius, més o menys grans, instal·lats a les ciutats, pobles o entitats per a ser gestionats de forma cooperativa. Es configuren com espais de participació amb sistemes de gestió propis, per la qual cosa potencien les relacions entre persones de totes les edats i contextos. Se solen desenvolupar sota els principis de l’agricultura ecològica, i permeten fomentar hàbits sostenibles i aprenentatges diversos sobre subsistència i alimentació.

En tots els casos, l’hort comunitari i el seu funcionament, disseny i organització sorgeixen del consens de totes les persones participants, i sempre amb respecte per les condicions, interessos i disponibilitat de cadascú. També s’han de tenir en compte els recursos de què es disposa.

Un aspecte principal del funcionament de tot hort, que ajudarà a determinar la seva modalitat, és l’accés a l’aigua. Si es vol aigua gratuïta, el millor és recollir l’aigua de la pluja o prendre’n del veïnat sempre amb el suport i el vistiplau de les persones del barri. Tanmateix, el més segur és que calgui pagar l’aigua, per la qual cosa es pot optar per fer activitats per a recollir diners (idealment, relacionades amb l’hort) o buscar el suport econòmic de l’Ajuntament.

En tots els casos, és aconsellable disposar d’una reserva d’aigua important, sigui mitjançant un pou o bidons. A raó de l’aigua a la qual es té accés, caldrà temporitzar i establir els horaris de reg.

Pel que fa al sistema de reg, els formats d’ús d’aigua més eficients i respectuosos amb el medi ambient són els sistemes de reg localitzats: el gota a gota i les cintes exudants, que poden connectar-se a un programador, o la forma més tradicional, la regadora. També serà indispensable fer un bon encoixinament per a mantenir la humitat de la terra, com s’assenyala a l’apartat següent.

Tot hort, sigui comunitari o no, compta amb dos espais bàsics. El mateix hort, i un espai on desar les eines, que es pot habilitar al mateix edifici de l’entitat o instal·lant una petita caseta o cobert.

Pel que fa a l’espai de l’hort, s’haurà de decidir de quina manera es treballa la terra, si de forma totalment conjunta (sobretot per a horts petits) o fent un repartiment en parcel·les (de manera que cada persona o grup s’encarregui d’una part del cultiu).

Un altre punt que caldrà definir és com s’organitzarà el treball. Si ve tothom pot estar implicat d’alguna manera en les diferents tasques, el més aconsellable és crear comissions, de manera que una o diverses persones s’encarreguin sempre d’algunes tasques que van més enllà de treballar la terra, com el manteniment de les eines i l’espai, la distribució de la collita.

Dins d’aquesta qüestió de l’organització, és aconsellable implementar moments de trobada amb els quals cohesionar el grup i coordinar el treball i les diferents àrees. També és important incorporar espais de lleure al voltant de l’hort, com per exemple dinars, festes i jornades.

Un cop ja s’han definit totes les qüestions assenyalades als apartats anteriors, s’ha instal·lat l’hort i s’han adquirit els materials necessaris, ja es pot procedir a plantar. Per a decidir les espècies, s’haurà de tenir en compte el tipus d’hort, l’estació, la regió en la qual es troba l’espai, la rotació de cultius i la compatibilitat de les diferents espècies.

• Què plantar i quan segons la zona

S’encoratja a les entitats que instal·lin horts comunitaris que aprofitin l’espai per a recuperar varietats locals i tradicionals, que, alhora, seran més adequades i, per tant, més sostenibles i impulsores de la biodiversitat per al clima i el terreny en el qual es troba l’hort. Per a conèixer quines espècies plantar segons la regió de Catalunya on es troba l’hort i el moment de l’any, es pot consultar el calendari del Grup de Treball ‘L'hort escolar ecològic com a recurs educatiu’ de la Selva marítima.

• Les associacions

A banda de la zona i l’època de l’any, a l’hora de la plantació cal tenir en compte quines plantes s’afavoreixen i quines es perjudiquen. Això vol dir respectar l’associació de cultius. Per fer això, es pot seguir la guia d’associacions de cultius del projecte Sembra Natura de l’Ajuntament de Barcelona.

• Rotació de cultius

Finalment, si s’estan plantant hortalisses, serà convenient implementar la rotació de cultius, que és essencial per a garantir el manteniment de la fertilitat i els nutrients del sòl. Es tracta d’alternar entre les diferents famílies que es sembren, i mai repetir la mateixa espècie al mateix espai fins després de quatre rotacions.

Caldrà, per tant, dividir l’espai en quatre parcel·les. Una proposta podria ser:

1. Parcel·la 1: Lleguminoses (mongetes, faves, pèsols) i crucíferes (cols, raves, bròquils, coliflors)
2. Parcel·la 2: Compostes (escaroles i enciams), cucurbitàcies (cogombres i carabassons) i quenopodiàcies (espinacs i bledes).
3. Parcel·la 3: Liliàcies (porros, alls i cebes) i umbel·líferes (apis, julivert i pastanagues).
4. Parcel·la 4: Solanàcies (pebrots, albergínies i tomàquets).

Aquesta publicació de l'Escola de Cultura de Pau analitza l'estat del món pel que fa a les tensions, les guerres i la pau aquest 2023. S'edita des del 2001, i fa una anàlisi de la conflictivitat i la construcció de la pau en l'àmbit mundial mitjançant els eixos dels conflictes armats, les tensions i el gènere i la pau i la seguretat.

L'objectiu de la publicació és oferir una perspectiva global alhora que regional pel que fa a les dinàmiques, causes i conseqüències dels escenaris de conflicte armat i de tensió en marxa en l'actualitat. Així, el document té també un caire preventiu, i cerca, alhora, assenyalar possibles oportunitats de desescalada, prevenció o reducció de conflictes.

L'Escola de Cultura de Pau de la UAB realitza un anuari sobre els processos i negociacions de pau que han tingut lloc al llarg de l'any. Fa una anàlisi sobre les negociacions que s'han produït a nivell global sobre els processos de pau, per tal d'assenyalar els patrons existents, amb l'objectiu de posar aquesta informació en format d'eines a l'abast d'agents que participen o poden influir en l'evolució dels processos de pau, ja siguin personalitats polítiques, persones mediadores o societat civil. A més, també es dediquen apartats a l'anàlisi d'aquests processos des d'una perspectiva de gènere. L'edició d'enguany es pot trobar aquí.

Aquesta publicació en anglés de l'Institut per l'Economia i la Pau (Institute for Economics and Peace, IEP) és la 17a edició del seu Índex per la Pau Global anual, que analitza i classifica 163 països i territoris independents, que comprenen el 99% de la població mundial, segons el seu grau de pacifisme. Es tracta d'un document de tipus analític, que recull mitjançant fòrmules matemàtiques qüestions relatives a la pau i la violència recollides en diversos eixos com conflictes en marxa (morts per conflicte intern, relacions amb els països veïns, conflictes exteriors lluitats...), seguretat (estabilitat política, terrorisme...) o militarització (despesa militar, fons pel manteniment de la pau...).

El Cos Europeu de Solidaritat, com a programa de subvencions, és gestionat per la Comissió Europea, i el posen en pràctica tres organismes: l’Agència Executiva Europea d’Educació i Cultura (EACEA), les agències nacionals de cada país participants i els Centres SALTO.

Les organitzacions que participen en el programa ho fan subvencionades per ell i coordinades per aquests agents, a partir d’executar projectes en el marc de les propostes llençades per la Comissió, en els quals s’ofereixen diferents marcs de participació a la joventut: voluntariat i voluntariat en ajuda humanitària (1), projectes de solidaritat (2) i pràctiques i ocupació laboral (3). Les claus d’aquests àmbits de participació es detallen als apartats següents.

Els projectes en els quals es pot dur a terme aquesta participació poden ser d’una gran varietat de temàtiques: creativitat i cultura, emprenedoria, medi ambient, educació física i esport, educació i formació, reptes socials, prevenció i recuperació de desastres, salut i benestar, treball amb persones migrades i refugiades...

El Cos Europeu de Solidaritat ofereix la possibilitat a la joventut d’encetar projectes per la seva banda a la seva localitat que abordin determinats reptes socials d’abast local, regional o nacional. El requisit principal és que aquests projectes responguin a les prioritats establertes per la Unió Europea (inclusió, compromís democràtic, igualtat de gènere, canvi climàtic, ciutadania...). En tots els casos la iniciativa ha de tenir una duració determinada, d’entre 2 i 12 mesos, i dur-se a terme a temps parcial. A més, el projecte ha de ser dut a terme per cinc persones com a mínim, que es trobin totes elles entre els 18 i els 30 anys.

El suport financer per a arrencar i executar la iniciativa que ofereix el Cos és de 630 euros mensuals.

• Com fer la sol·licitud

Per als projectes solidaris cal sol·licitar un finançament directe per la via oficial mitjançant les convocatòries obertes del Cos, que serà avaluada per l’agència nacional. Si es vol, es pot optar per demanar l’acompanyament d’una entitat experimentada mitjançat el portal d’entitats acreditades del Cos.

Abans de fer la sol·licitud per al finançament caldrà crear el grup del projecte, fer la inscripció al Cos de totes les persones del grup, i obtenir un identificador d’organització. També seria interessant informar-se i tenir al cap diversos documents, com la Guia del Cos Europeu de Solidaritat o les diferents pàgines de l’agència nacional.

A partir d’aquí, és el moment de donar forma al projecte, estructurant les idees en objectius, participants, resultats esperats, pressupost, activitats... Pot ser interessant consultar el recurs ‘Com dissenyar projectes’ de Xarxanet. Un cop fet això, ja es pot procedir a presentar la sol·licitud. Aquí caldrà respondre a qüestions com les raons del projecte, com beneficiarà la comunitat, quines activitats es realitzaran... Caldrà omplir el ‘formulari de sol·licitud ESC30 per a projectes solidaris’, i es pot seguir un model com aquest.

El Cos Europeu de Solidaritat diferencia dos tipus de països. Primer, els ‘països del programa’, un grup format pels països de la Unió Europea i Islàndia, Liechtenstein, Macedònia del Nord i Turquia. Segon, els anomenats ‘països socis’, que són els següents països, veïns de la Unió Europea: Albània, Algèria, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Bòsnia i Hercegovina, Egipte, Geòrgia, Israel, Jordània, Kosovo, Líban, Líbia, Moldàvia, Montenegro, Marroc, Noruega, Palestina, Rússia, Sèrbia, Tunísia i Ucraïna.

Algunes activitats estan obertes als dos grups de països, però n’hi ha d’altres que no. La informació pertinent es podrà trobar a la pàgina oficial de cada activitat.

El mínim d’edat per a inscriure’s al Cos Europeu de Solidaritat són els 17 anys, però no es podrà iniciar un projecte fins als 18. El màxim, són els 30 anys, amb l’excepció del voluntariat d’ajuda humanitària, que situa el màxim en els 35.

A banda d’això, hi ha alguns requisits que cal complir. En primer lloc, és necessari comprometre’s a respectar els ‘principis del Cos Europeu de Seguretat’. També és important tenir en compte que només es permet realitzar una activitat de voluntariat de llarga duració (de 2 a 12 mesos. Tanmateix, si que es podran dur a terme projectes solidaris, pràctiques i estades d’ocupació i voluntariat en equip.

D’altra banda, si es realitza una activitat de voluntariat de curta durada (de fins a 2 mesos), encara es podrà fer una activitat de llarga duració o participar en programes de voluntariat en equip, pràctiques i ocupació, o projectes solidaris.

Per a que una entitat o institució sigui finançada pel programa Erasmus+, ha de presentar un projecte. Això vol dir identificar clarament les necessitats de recursos i definir de manera detallada tot el procés. També caldrà tenir al cap les diferents convocatòries i escollir la que millor s’adapti a les necessitats del programa.

Per tant, s’hauran de tenir en compte aspectes com les capacitats de l’entitat i el seu equip, les diferents convocatòries del programa, l’encaix adequat del projecte amb la convocatòria i si caldrà o no buscar altres fonts de finançament, és a dir, impulsar el cofinançament.

Hi ha dos grans agents que gestionen les diferents accions que conformen el programa Erasmus+. Un d’ells és l’Agència Executiva d’Educació i Cultura (EACEA) de la Comissió Europea, que executa una sèrie d’accions de les descrites a l’apartat ‘Accions socials del programa’. Els documents pertinents a les convocatòries gestionades per l’Agència Executiva, com per exemple els formularis de sol·licitud, es poden trobar al Portal de finançament i licitacions.

El segon agent primordial d’Erasmus+ són les agències nacionals, que gestionen la gran majoria de les accions que conformen el programa. Erasmus+ es duu a terme sobretot mitjançant un sistema de gestió indirecta en què la Comissió Europea traspassa les tasques d’execució pressupostària a les agències nacionals, per tal d’acostar el més possible el programa a la ciutadania, i garantir que s’adapta el millor possible als diferents sistemes educatius i de joventut nacionals. Les dades de contacte de cada agència nacional es poden trobar aquí.

Per a presentar un projecte al programa Erasmus+, les entitats han de seguir els següents passos:

• 1. Registre

Totes les persones sol·licitants, siguin físiques o jurídiques, han de registrar-se abans de res al portal d’Erasmus+, i crear un compte EU Login. A banda d’això, el procediment canvia segons si es tracta d’accions gestionades per l’Agència Executiva o per agències nacionals. En el primer cas, caldrà que l’entitat accedeixi al portal de licitacions i finançament i s’hi registri. En el segon cas, haurà de registrar-se al registre d’organitzacions d’Erasmus+.

En el marc del registre, també s’hauran d’adjuntar dos documents referents a la justificació de la forma jurídica: el formulari d’entitat legal, que pot extreure d’aquí, i el formulari d’identificació financera, que es pot descarregar d’aquí.

• 2. Compliment dels requisits

En el moment de desenvolupar el projecte, i abans de sol·licitar el finançament, cal que l’entitat s’asseguri que es compleixen diferents requisits. Aquests es resumeixen en grups de criteris. Primer, els criteris d’admissió, que fan referència a qüestions com el compliment de terminis de presentació, a l’accessibilitat de les sol·licituds i a la quantitat d’informació oferta i la seva estructura. Aquí també s’inclouen els criteris d’admissió específics per a cada acció, que es detallen a la Guia.

En segon lloc, hi ha els criteris d’exclusió, que tenen a veure amb la solvència de l’entitat, i contemplen situacions en què aquesta ha incomplert, segons sentència ferma o decisió administrativa definitiva, obligacions referents al pagament d’impostos o obligacions ètiques i deontològiques de la professió a la qual pertany, entre d’altres. També s’inclou aquí la demostració, per part de l’entitat, de deficiències significatives en el compliment de contractes passats.

El tercer grup de criteris són els criteris de selecció, que fan referència a la capacitats financeres, és a dir que compta amb un finançament estable i suficient per a realitzar el projecte, i operatives, això és, que el seu equip compta amb els coneixements, les qualificacions i els recursos necessaris per a dur a terme el projecte.

L’últim paraigua de criteris són els criteris de concessió, que són específiques per a cada acció (es descriuen a la Guia) i permeten a l’Agència Executiva o nacional avaluar la qualitat de les propostes de projecte presentades.

• 3. Condicions financeres

A banda dels requisits esmentats al subapartat anterior, hi ha certes condicions de tipus financer que els projectes han de complir per a ser finançats pel programa Erasmus+, i que és important que l’entitat tingui en compte a l’hora de fer la presentació del projecte. Primer, aquest projecte no pot haver acabat, i, en cas d’haver començat ja en el moment de la sol·licitud, s’haurà de demostrar que calia encetar-lo abans de la firma del conveni.

D’altra banda, la sol·licitud ha de ser redactada per l’entitat sol·licitant, i el seu contingut ha de ser totalment original. A més, la concessió no és acumulativa, la qual cosa significa que en cap cas un projecte serà subvencionat dues vegades pel pressupost de la Unió Europea. A banda, el programa Erasmus+, com la majoria de les subvencions europees, es basa en el principi del cofinançament, cosa que implica que junt amb la concessió de la Unió Europea s’haurà de contemplar com a mínim una altra font de finançament, que pot sortir dels propis recursos de l’entitat.

Finalment, en tots els casos, i com succeeix amb totes les subvencions europees, el projecte finançat no pot tenir com a objectiu el benefici econòmic, és a dir, ha de ser sense ànim de lucre.

• 4. Formulari de sol·licitud

Per sol·licitar una subvenció en el marc del programa Erasmus+ caldrà omplir el formulari específic de cada acció, disponibles a les webs de la Comissió Europea o de les agències nacionals (detalls de contacte). L’idioma utilitzat per al formulari ha de ser una de les llengües oficials de la Unió Europea, però el resum del projecte ha d’estar escrit en anglès.

Acabat el termini de presentació de sol·licituds, l’Agència Executiva o l’agència nacional pertinent avaluaran les diferents propostes i decidiran quins projectes es subvencionaran, basant-se en la classificació proposada per un comitè d’avaluació i el pressupost disponible per a cada acció. Un cop presa la decisió, es notificaran els resultats a les entitats pertinents i es procedirà a la firma del conveni de subvenció.

El Mapa de l’Economia Social i Solidària de Pam a Pam recull gran part de les iniciatives d’ESS que hi ha a Catalunya. És útil no només per a les persones que volen canviar els seus hàbits de consum, sinó també per a les entitats que treballen en aquest àmbit que volen crear sinergies amb altres institucions. És per això que pot ser molt aconsellable registrar-se per a aparèixer-hi. Per fer-ho, l’entitat en qüestió haurà d’entrevistar-se amb la coordinació del mapa.

Per fer una cerca, l’eina ofereix un motor de filtratge per territori, sector, subsector i paraula clau. Un cop seleccionada l’entitat o empresa d’interès, el mapa posa a la disposició un resum de la seva àrea de treball i l’enllaç a la seva pàgina web i les seves xarxes socials. A més, la seva fitxa també incorpora una avaluació de l’entitat segons alguns criteris vinculats a l’ESS com la democràcia interna, perspectiva feminista, condicions laborals, llicències lliures, transformació social, gestió de residus...

Tota entitat, empresa o grup que treballa en l’Economia Social i Solidària o que vol encetar la seva activitat en aquest àmbit, necessitarà tenir un equip actualitzat en els processos, el context i la legislació referent. Això vol dir que hauran de formar-se en aquestes qüestions, i fer-ho de manera més aviat continuada.

Algunes plataformes que ofereixen formació en ESS són:

• Tallers i seminaris de formació per a la creació i enfortiment de l’economia social de la Cooperativa Economia Social
• Postgrau de l’Escola d’Economia Social i Solidària
• Activitats i tallers de Coopsetània
• Formacions de Labcoop – Laboratori d’emprenedoria social cooperativa

Com tota organització, empresa o servei, les entitats que treballen en l’Economia Social i Solidària hauran d’estar presents en l’àmbit digital. Ja no només perquè avui en dia tot és alhora al marc analògic i al virtual, sinó perquè a més la digitalització permetrà a aquestes entitats arribar més lluny del que ho fan físicament.

Tenint això en compte, el grup de recerca Dimmons del programa MatchImpulsa de la Càtedra Barcelona UOC en Economia Digital va posar en marxa el DigitESSt, una eina d’autodiagnosi de la digitalització de l’entitat que, un cop realitzat, genera la digiTeca, un directori de recomanacions personalitzades per a impulsar l’àmbit digital de l’organització en qüestió.

A més, aquesta eina també ofereix la possibilitat a l’entitat d’incorporar-se a la incubadora Ubbik (UOC), on tindran a la seva disposició el consell i l’acompanyament de les persones expertes del Servei d'Assessorament en Economia Social i Solidària (SAESS) de Barcelona Activa.