Com incorporar la perspectiva intercultural a les entitats

Imatge principal a portada: 
La interculturalitat és l’intercanvi igualitari entre persones amb bagatges diferents.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Es tracta de promoure-la des dels mateixos fonaments, facilitant el diàleg i aprofitant-lo per a obrir les possibilitats de desenvolupament de l’entitat i de les seves accions.

L’interculturalisme és un enfocament social i polític i un posicionament ètic. Va més enllà de la gestió de polítiques igualitàries, és una actitud estructural que aposta per la convivència i la construcció comuna en la diversitat. Tot i el seu nom, la perspectiva intercultural no implica només la cultura: és una formulació interseccional.

Imatges secundàries: 
La interculturalitat és l’intercanvi igualitari entre persones amb bagatges diferents.  Font: Pexels
Subtitols: 
Què és?
Autodiagnosi
Un treball constant i integral
En la raó de ser
En l’acció
En la participació
Formació
Formalització
Continguts: 

La interculturalitat promou la relació entre col·lectius i persones de diferents bagatges culturals i la convivència d’aquests grups en igualtat de drets, deures i oportunitats, tant pel que fa a les qüestions més formals i burocràtiques com el que té relació amb els seus costums i cultura en general.

Aquesta perspectiva, de fet, es refereix a tots els vessants de la persona que li aporten sentits de pertinença, també la identitat (gènere, classe social, religió, aficions...). Suposa no només protegir i tots aquells trets que han estat discriminats, sinó introduir-los al diàleg comú per a crear un espai d’intercanvi segur i enriquidor.

Perquè una altra cosa que contempla la interculturalitat és el combat contra l’assimilació. Una entitat que vol treballar amb la interculturalitat pren consciència de les diferències i les incorpora a la seva manera de fer, creant espais de convivència i compartició, i incorporant-los als seus objectius i valors com una part integral i incondicional.

El primer pas en la incorporació de la perspectiva intercultural en una entitat és saber en quin punt es troba. Cal començar per identificar la diversitat interna de l’associació i del seu entorn: de què parlem? Quines persones o grups la representen? Què poden aportar a l’entitat?

Una forma de respondre a això és fixar indicadors quantitatius i qualitatius per saber com han participat els diferents grups a les activitats, si ho han fet. El CRAJ ofereix un servei de diagnosi que pot servir com a punt de partida.

Després és recomanable qüestionar el propi funcionament, entenent que sempre es pot millorar. Per molt que sembli que l’estructura és totalment igualitària, és molt difícil trobar les mancances si no es forma part del grup discriminat. Caldrà doncs analitzar els possibles obstacles que totes les classes de grups poden tenir per a associar-se al projecte.

Més enllà del propi funcionament, és interessant analitzar l’entorn i trobar punts de contacte amb el barri o la ciutat, per tal de dissenyar accions en el futur que facin valdre la diferència i convidin a persones amb diversos interessos a participar.

Aquest diagnòstic no pot aturar-se un cop s’hagin fet les modificacions pertinents. Caldrà revisar permanentment l’entitat, amb autocrítica, perquè la societat és un ens canviant, i sorgiran noves necessitats constantment.

Així, és necessari mantenir la ment oberta en tot moment, per poder fer un apropament a les persones totalment lliure de prejudicis. La millor manera de fer això és, precisament, establir relacions recíproques i complicitats amb tota mena de grups.

La revisió a l’entitat ha de ser integral, qüestionant-se pels hàbits propis per tal d’augmentar possibilitats i millorar la integració d’un públic més ampli, garantint l’accés a tothom i oferint espais de participació en condicions d’igualtat. Cal tenir present la diversitat de l’entorn en tot moment, per poder valorar quins perfils poden no sentir-se interpel·lats, i quines són les raons.

Com s’ha assenyalat, el treball d’incorporació de la perspectiva intercultural ha de ser integral, i s’ha de produir a tota l’estructura de l’entitat, també a les seves bases, principis i objectius. La resposta a preguntes com “Què és l’entitat?”, “Cap on va?” “Què fa?” han d’incloure aquest enfocament, que ha d’esdevenir un compromís als fonaments mateixos de l’entitat.

Es tracta d’assumir valors com el suport mutu, la diversitat, el respecte, la convivència, l’empatia, el treball conjunt, la convivència... També és important revisar les metodologies en aquest sentit, amb obertura a noves propostes, gestionant i abordant la diversitat.

També serà necessari posar en pràctica la interculturalitat per mitjà d’accions concretes que detectin i incorporin la diversitat. Això s’haurà de programar ja als objectius de les activitats i els projectes, cosa que serà més fàcil havent-se modificat ja la raó de ser de l’entitat en aquesta direcció.

Per exemple, les accions es poden marcar la meta de visualitzar formes de fer diferents en el si de les temàtiques de l’entitat (esports, alimentació, arts, jocs...), aprofitant els coneixements dels diversos col·lectius pertanyents a l’entitat i al seu entorn. També es poden programar seccions concretes en les accions plantejades com taules rodones, exposicions o debats per a promoure l’intercanvi de coneixement.

Una altra opció és fer d’altaveu, i plantejar l’abordatge de problemàtiques més globals, com per exemple l’emergència climàtica o la salut, a través dels discursos dels diversos col·lectius del barri o l’entorn. La idea és fer palesa de l’existència de solucions alternatives i cosmopolites des de l’espai més proper i local.

Les accions interculturals s’han d’organitzar amb l’esperit d’integrar la diversitat social i cultural existent al barri per tal de donar-li veu, entenent les seves necessitats i fent lloc per la valoració de les seves propostes específiques de millora.

Però no val només amb incorporar persones diferents i les seves veus a les activitats i a l’entitat, sinó que també cal treballar activament per a fer-les sentir part del projecte, assegurar-hi la seva participació, tant en la presa de decisions com a la base social i les relacions externes i xarxes socials. Això també significa incloure-les a l’estructura, a les juntes i als òrgans de decisió, així com als càrrecs de responsabilitat dels diversos projectes i iniciatives.

Igualment, és important vetllar perquè les noves incorporacions comprenguin els continguts, oferint els materials en diverses llengües i comptant, si es pot, amb traductors i traductores. És primordial garantir també la seva capacitat d’expressió.

De la mateixa manera, seria interessant incorporar diversos punts de vista a les celebracions o jornades internes que es facin, de manera que no només siguin un espai obert a altres formes festives, sinó que també promoguin l’intercanvi de costums.

A vegades canviar la mentalitat no és tan fàcil, i no és suficient amb fer un treball de transformació i reestructuració. És per això que per a incorporar la perspectiva intercultural és interessant plantejar-se la possibilitat de fer formacions a l’equip de l’entitat, per tal d’aterrar i formalitzar les actituds.

Es tractaria d’adquirir coneixements teòrics i pràctics sobre aquest enfocament i com aplicar-lo de la mà de persones expertes, així com d’establir sinergies amb altres entitats que tinguin experiència en la matèria. Per això és important incloure cursos i tallers sobre aquesta temàtica als plans de formació de l’entitat, així com posar literatura especialitzada a l’abast de l’equip.

Hi ha moltes opcions de temàtiques interculturals de les formacions: prejudicis, adopció de llenguatge inclusiu, estratègies de sensibilització, lluita contra la discriminació...

Totes aquestes accions quedaran diluïdes si no s’inclouen en els documents marc de l’associació. Deixar constància de la perspectiva cultural als estatuts, al reglament, als plans de formació, als documents de disseny de projectes, a les presentacions a subvencions, és important perquè la seva adopció sigui orgànica, ben fundada, i sostenible en el temps.

A més, totes aquestes redaccions i les comunicacions que faci l’entitat hauran de ser coherents amb els nous valors incorporats, per la qual cosa s’haurà de vigilar d’usar-hi el llenguatge inclusiu. També és important comptar amb materials i recursos accessibles (en lectura fàcil, amb diverses llengües...).

Finalment, és primordial no oblidar la creació de protocols interns d’antidiscriminació. Encara que es promoguin i s’entrenin els valors interculturals, cal decidir quines accions es prendran si en algun cas es deixen de banda.

field_vote: 

La definició de la població diana del projecte

Imatge principal a portada: 
Qui millor que el públic destinatari per a saber quins són els objectius d’una activitat?  Font: Pixabay
Autor/a: 
F Pere Tarrés
Resum: 

El públic objectiu d’un projecte té un paper primordial en el seu disseny. Pensar per i des de les persones que s’hi veuran directament implicades pot garantir l’èxit d’una activitat, i pot dur a una transformació més gran i sostenible.

Els dos primers passos del plantejament de tot projecte són la identificació de la problemàtica i la definició de la població diana. Això últim implica analitzar les problemàtiques i interessos del grup objectiu, així com intentar calcular el grau de participació, per tal d’establir objectius i tractar de preveure l’impacte real de la intervenció.

Imatges secundàries: 
Qui millor que el públic destinatari per a saber quins són els objectius d’una activitat?  Font: Pixabay
Subtitols: 
La importància d’una bona definició
Preguntes definitòries
Objectius per a la població diana
Participació del públic
La Investigació Acció Participativa (IAP)
Fases de l’IAP
De l’IAP a l’empoderament
El camí cap a l’empoderament
Continguts: 

Dins el món associatiu circulen projectes que situen com a grups beneficiaris segments de població massa grans, que qüestionen la versemblança dels programes i la capacitat tècnica de les entitats: persones amb discapacitat, infants en risc d’exclusió social, persones migrades...

És important que l’organització faci un treball doble, un d’introspecció i un d’investigació externa, social. Caldrà primer tenir presents les possibilitats i els recursos de l’equip, i el màxim àmbit d’intervenció que pot abraçar. D’altra banda, també serà necessari fer una anàlisi del context social, però ha de ser una anàlisi exhaustiva, capaç de fragmentar els segments on se situï la problemàtica que es vol tractar.

La millor aposta per una entitat és dirigir els seus esforços a actuar a nivell microsocial, i d’aquí és ben segur que es promouran canvis a nivells més alts.


La forma més directa d’identificar la població diana és fent un seguit de preguntes, la resposta a les quals establirà un seguit de requisits que una persona ha de complir per ser part del col·lectiu diana de la intervenció. Això són les anomenades ‘variables tipològiques’.

Per exemple, per tal de delimitar el grup ‘persona migrant’, algunes preguntes que es poden fer són: Quin és el seu gènere? I la seva edat? I el seu país d’origen? En quina localitat viuen? Tenen estudis? Tenen família? Quant de temps porten residint a Catalunya? Quin nivell de comprensió de l’idioma tenen? La seva situació personal és legalitzada i normalitzada?

Un cop respostes totes les preguntes, i amb l’ajuda de les persones que formin part del segment escollit, es podrà definir exactament quines són la problemàtica, les necessitats, els interessos i les expectatives que el projecte pot treballar. D’aquesta manera, s’evitarà caure en supòsits o estereotips i es podrà contribuir a un nivell avaluable al canvi social.

La precisió en la definició dels i les beneficiàries facilitarà també la identificació dels agents implicats de forma indirecta en la problemàtica i en la possible solució, de manera que es podrà posar en pràctica una anàlisi de participació de totes les persones i institucions implicades en l’assoliment de l’objectiu general del projecte.

Un error freqüent que solen cometre les entitats és creure que són interlocutores del col·lectiu al qual destinen l’acció. Tota organització compta amb dos reguitzells independents d’objectius: aquells que té cap a si mateixa i aquells que es dirigeixen a la població diana. És possible que hi hagi punts on tots dos vessants convergeixen, però no té per què.

Així, en la definició del públic objectiu caldrà també determinar, a partir de les seves mancances, quins són els objectius de l’actuació. Es tracta doncs de compaginar dues dimensions: les necessitats de l’entitat i les dels subjectes a qui es destina el projecte.

Això no sempre és fàcil en un món com l’associatiu: el manteniment de relacions institucionals, la presència en entitats de segon nivell, la cerca de finançament, l’estructura de l’entitat... Són problemàtiques que fan que la percepció que l’equip de l’entitat té de la realitat s’allunyi de la que té el col·lectiu objecte de l’actuació.

Per tal d’evitar el desajust assenyalat a l’apartat anterior, és important establir canals de comunicació i participació respecte al grup a qui va destinat un projecte. És la millor manera d’assegurar que allò que l’entitat identifica com a necessitats i problemes de la població no sigui diferent del que determina el col·lectiu en qüestió. Això pot dur a l’èxit o al fracàs d’un projecte i a la seva sostenibilitat a llarg termini.

Les persones que formen una entitat solen estar fora del grup objectiu de l’acció, i pretendre conèixer què pensen, quins són els seus interessos, valors o creences és un error, i pot resultar inclús en l’agreujament del problema o situació, o en la reproducció de tòpics i estereotips. Per això és important fer partícip al col·lectiu en totes les fases d’un projecte, i molt especialment en les de diagnosi i disseny.

Les formes d’incloure aquesta participació són les mateixes que les del camp de la investigació social: el treball de camp, les entrevistes, els grups de discussió, la investigació-acció... Això durant les primeres fases, però, com ja s’ha indicat, tot el projecte ha de comptar amb canals de participació i validació per part del col·lectiu objecte de l’acció.

Una manera de fer-ho és cedir directament una part de la gestió del projecte a la població diana. Això permetrà fer una definició de la tasca més adequada a les seves necessitats, ja que aquestes persones podran sentir el projecte que a propi i aportar matisos i experiències enriquidores.

La participació, però, ha de ser programada, estructural, ben fundada. Una forma de fer això és la Investigació Acció Participativa (IAP), un mètode d’investigació que combina dos processos: el de conèixer i el d’actuar, cercant la implicació de la població o actors de la realitat que s’aborda.

La IAP és cinc recursos en un. Primer, és una forma d’intervenció social, en tant que cerca el desenvolupament de les capacitats de la població, la seva autonomia i l’apropiació dels seus processos. Segon, és un instrument per a aproximar-se a la realitat, perquè té en compte allò que les persones destinatàries del projecte saben, pensen i creuen. Per això és també una eina per a assolir la participació del col·lectiu beneficiari de l’acció.

En quart lloc, l’IAP és un mètode per a dissenyar i elaborar un projecte, ja que permet articular accions vers la situació o necessitats detectades des del punt de vista de les persones participants. Per últim, és una estratègia que garanteix la sostenibilitat d’un projecte, perquè la implicació en el projecte porta a la població a apropiar-se’n, esdevenint agent del canvi social i assegurant la voluntat de les persones de mantenir el projecte i els seus resultats.

L’objectiu d’aquesta metodologia és, doncs, conèixer i estimular la pràctica transformadora i el canvi social, mitjançant un procés d’apoderament de la població de la seva pròpia realitat, permetent-los afrontar la seva problemàtica amb els seus recursos i participació.

Per tal d’assolir l’objectiu esmentat, l’IAP és participatiu en totes les seves fases. S’inicia amb l’observació, moment en què les persones que duen a terme la investigació s’introdueixen a la realitat que s’estudiarà relacionant-se amb els diferents grups i persones que en formen part i participant dels seus processos.

Després els i les investigadores entren en el si de la investigació, i aquesta també és participativa. Es tracta de presentar al grup els diversos mètodes d’obtenció d’informació disponibles (entrevistes, treball de camp, grups de discussió...), tot explicant la seva lògica, eficàcia i limitacions, per a que aquest valori quin és més adequat, en funció dels recursos disponibles.

En aquesta fase també és la mateixa comunitat la que recull, sistematitza i analitza la informació extreta, de manera que el paper de les persones investigadores és més aviat de facilitador. A partir d’aquesta informació es produeix el tercer moment de l’IAP, l’acció, que implica tant la transmissió de les dades obtingudes a la resta de la comunitat com l’articulació i posada en marxa d’activitats de transformació de la realitat.

L’última fase de l’IAP és l’avaluació, on s’estima l’efectivitat de l’acció en relació amb els canvis assolits, el desenvolupament de noves actituds o la redefinició de valors i objectius del grup.

La importància d’aquest mètode d’intervenció social resideix en el fet que transforma la relació vertical i unidireccional que es pot donar entre l’entitat i el col·lectiu destinatari dels seus projectes en una relació horitzontal. És a dir, en una relació igualitària emparada pels principis democràtics, essent tant una eina com un valor.

L’empoderament és un procés mitjançant el qual les persones enforteixen les seves capacitats, confiança, visió i protagonisme com a grup social per impulsar canvis positius de les situacions que viuen. En aquest sentit, cal entendre l'empoderament com una estratègia metodològica que l'entitat realitza tant externament com internament.

Com a forma d’intervenció l’empoderament va més enllà del concepte de participació, essent un increment de la capacitat individual i col·lectiva per ser més autònom i autosuficient. És a dir, una estratègia que promou l'accés a l’ús i control dels recursos materials i simbòlics de persones i col.lectius mancats d’aquests recursos i poder.

En aquest sentit, l'empowerment aplicat al camp de la intervenció social significa una forma d’acció social que facilita la independència i llibertat dels col·lectius i persones més desafavorides (mancades de poder o capacitat decisiva), per tal de fer front als efectes col·laterals de les intervencions d’institucions públiques i entitats socials: la generació de dependència vers les ajudes.

L'empoderament és un procés que es realitza mitjançant quatre passos: l’accés a la informació, la inclusió i la participació, la rendició de comptes i la capacitat d'organització local. Tenint en compte això, abans de dissenyar un projecte d’empoderament, s’hauran de fer algunes accions.

Primer, caldrà realitzar una anàlisi de les dinàmiques i relacions socioeconòmiques que generen vulnerabilitat i falta de poder, per tal d'identificar les necessitats i expectatives dels individus. Després, serà necessari formular tant objectius materials com simbòlics, sensibilització i reivindicació de drets. I tot això escoltant sempre les persones amb i per a què es treballa, i donar a aquestes el protagonisme.

I és que l'empoderament no és un bé a donar, sinó un procés dinàmic del qual la mateixa gent és protagonista mitjançant els seus propis esforços individuals i col·lectius. D’aquí que fer un projecte d’aquesta mena sigui complex i generi dificultats. És difícil que una entitat jerarquitzada pugui resoldre els obstacles que de segur es presentaran. Així, cal que abans de tot l’entitat assumeixi processos de gestió horitzontals.

field_vote: 

5 editors de vídeo gratuïts per a mòbil

Imatge principal a portada: 
No calen programes ni habilitats professionals. Potser sí paciència.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Per a fer un vídeo a les xarxes socials que expliqui una història és suficient amb un mòbil. Per a gravar, per a editar i per a publicar.

El format preeminent de les xarxes social avui en dia és el vídeo: curt, simple i picat. En altres ocasions ja s’ha assenyalat la importància d’aquests continguts i s’han ofert consells per a la seva elaboració a les entitats.

Imatges secundàries: 
No calen programes ni habilitats professionals. Potser sí paciència.  Font: Pexels
Subtitols: 
CapCut
Filmora
YouCut
Canva
InShot
Continguts: 

CapCut és una aplicació gratuïta amb algunes funcions premium (és a dir, és freemium). La seva quantitat de prestacions li han guanyat el lloc a programa número 1 d'edicions de vídeo per 0€ de Google Play.

A part de les eines bàsiques d’edició de vídeo i color, filtres i incorporació de música i text, compta amb prestacions avançades que també són gratuïtes: animació de fotogrames, efectes de càmera lenta, introducció d’imatges sobre imatges en capes (PIP) i estabilització.

Aquesta aplicació també té ‘croma key’, una eina que permet extreure el color d’una zona per al treball amb pantalla verda.

Es tracta d’un programa també freemium, i incorpora marca d’aigua en la seva versió gratuïta, però la seva quantitat de prestacions fan que valgui la pena.

Primer, Filmora compta amb plantilles per a facilitar les edicions. A més, ofereix una visualització molt intuïtiva de la línia del temps, tot pensat per a facilitar la feina a la persona usuària. Des d’aquí, permet retallar, dividir, duplicar, fusionar o empalmar vídeos, a més de controlar la velocitat amb el canvi de corbes personalitzables.

És un editor molt idoni per als vídeos per a xarxes socials. No només comparteix automàticament el contingut, sinó que suporta vídeos de qualsevol relació d’aspecte (1:1 per a story, 16:9 per a You Tube, 9:16 per a Tik Tok...)

Finalment, també disposa d’una biblioteca pròpia amb més de 1000 efectes sonors.

A diferència de l’anterior aplicació esmentada, YouCut no té marca d’aigua i és igualment gratuït. A més, tampoc té anuncis.

Es tracta d’una aplicació senzilla i intuïtiva que permet fusionar vídeos, retallar-los i ajustar-ne el color, la il·luminació, la saturació, el contrast... També compta amb una biblioteca de més de 30 transicions, així com eines de càmera lenta i ràpida i efectes.

L’edició ofereix igualment incloure música o veu, així com canviar el fons o posar-lo blanc. És també una eina molt útil per a les xarxes socials, ja que permet canviar la relació d’aspecte (1:1, 16:9, 3:2...). Té, a més, compressor de vídeo i convertidor, per la qual cosa tot i que admet fins a 4K, estalvia més del 90€ de l’espai d’emmagatzematge del vídeo sense perdre molta qualitat.

Canva compta, a banda de les abundants funcions de disseny, amb una eina molt completa d’edició de vídeo i àudio. A part de les funcionalitats bàsiques com retallar i dividir la maqueta i les pistes de so, o redimensionar i girar material, també ofereix la possibilitat de fer moure imatges estàtiques amb animacions i transicions de la seva gran biblioteca.

I és que té un registre molt divers amb més de dos milions de recursos sense drets, siguin vídeos, imatges o pistes d’àudio. També té la prestació de superposar pistes d’àudio amb música, efectes de so i veus.

Finalment, per tal de facilitar la feina, ofereix també plantilles per a l’edició de vídeos per a xarxes socials, així com l’opció de col·laboració simultània des de qualsevol dispositiu per a fer possible el treball en equip.

Es tracta, per cert, d’una eina freemium, però la seva quantitat de funcionalitats gratuïtes fan innecessari el pagament.

Per acabar amb aquest recull, InShot és la segona aplicació més descarregada d’edició de vídeo gratuïta de Google Play. I no pas sense justificació. A banda de les prestacions bàsiques com retallar, dividir, fusionar vídeos, incloure música i fotos i ajustar el volum, té d’altres funcionalitats molt útils.

Per exemple, l’ajustament de velocitat, de 0,2x a 100x; o funcionalitats avançades i professionals com l’agregació de capes, el croma key, fer barreges, ajustar la il·luminació i el model HSL (‘hue, saturation, lightness’, o ‘matís, saturació i lluminositat’). També compta amb la possibilitat d’agregar subtítols amb moltes fonts, així com una biblioteca amb fons diversos i 60 transicions.

Pel que fa al so, permet incloure als vídeos música, efectes, i veu en off, ja sigui externa, perquè se li poden extreure àudios a altres vídeos, o de la seva biblioteca. Tot això es pot sincronitzar molt fàcilment amb les imatges gràcies a la seva funció de línia de temps.

Finalment, en relació amb les xarxes socials, InShot té la prestació d’ajustar les proporcions del vídeo a cada xarxa social, a més de compartir el contingut a la plataforma des de la misma aplicació, en alta resolució de sortida (40k, 60 fps).

field_vote: 

Com fer vídeos per les xarxes socials

Imatge principal a portada: 
No cal un gran material ni moltes habilitats d’edició, però sí una bona preparació. Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

La millor forma d’explicar històries de gran abast avui en dia són els vídeos, curts i picats a les xarxes socials. Tanmateix, la quantitat incomptable de continguts implica que cal tenir cura de l’enregistrament i les publicacions per fer bullir les visualitzacions.

L’actual és una societat amb una capacitat d’atenció baixa, especialment en el temps d’oci. I d’aquest, el temps que les persones passen a les xarxes socials és ple d’estímuls, ràpids i abundants. És un context on predomina el consum de vídeos, curts, directes i de fàcil assimilació. Un espai on és molt difícil explicar històries, i encara més destacar fent-ho.

Imatges secundàries: 
No cal un gran material ni moltes habilitats d’edició, però sí una bona preparació. Font: Pixabay
Subtitols: 
Programació
Materials
Enregistrament
Edició
Publicació
Difusió
Continguts: 

El primer pas en l’elaboració d’un vídeo per xarxes és el seu plantejament. És primordial tenir al cap en tot moment quin missatge es vol transmetre i l’objectiu del vídeo, i definir-ho detalladament. Si, per exemple, una entitat busca persones voluntàries, potser cal plasmar quina tasca tindran, què els pot aportar l’experiència i com aplicar.

També s’haurà de decidir en quines xarxes es publicarà el vídeo. Les audiències no són les mateixes a tot arreu. Linkedin, per exemple, és una plataforma professional, seriosa, que pot ser útil per a l’anunci d’un projecte; i Tik Tok és una xarxa jove, però que també pot ser reivindicativa, útil per al voluntariat o la difusió d’una tasca, amb un missatge picat.

A partir d’aquí, es podrà identificar el to: humorístic, realista, reivindicatiu... Totes aquestes qüestions permetran determinar els temes més plàstics o materials: quines persones sortiran, en quines localitzacions, amb quin attrezzo... Tot això ha d’encaixar i donar suport al missatge i als valors de l’entitat.

Finalment, caldrà preparar el diàleg, si s’escau, així com plasmar tot el plantejament de la gravació en un paper. Tot i que el vídeo sigui curt, és important deixar constància de totes les decisions que es prenguin i recollir ordenadament el camí que seguirà l’enregistrament. Altrament, el procés serà feixuc i poc eficaç.

Conjuntament amb el plantejament, s’haurà de tenir en compte quin equip i quins materials calen per a la gravació. No és necessari comptar amb una càmera per fer-la, serà suficient amb un mòbil, que tampoc cal que tingui massa prestacions. La diferència no la marca tant la qualitat de la imatge com sí l’estructura del vídeo.

El que sí és interessant és contemplar l’ús de micròfons, si hi ha veu. Tot i que l’enregistrament de so dels mòbils ha millorat molt, si la gravació és exterior o en un lloc amb molt de soroll es pot perdre part del missatge.

Un altre tema a tenir present és la il·luminació. No és totalment necessari, però la qualitat del vídeo millorarà molt amb l’ús d’un petit focus, especialment si el lloc de gravació és fosc. Avui en dia es poden adquirir llums led molt barates gràcies a la moda dels i les influencers que poden il·luminar, com a mínim, les cares de les persones del vídeo.

Un cop s’hagi acabat la preparació, arriba el moment de gravar el vídeo. Una de les primeres coses que cal tenir en compte és l’orientació. Depenent de la xarxa on es vulgui penjar s’haurà d’enregistrar de forma horitzontal o vertical. Aquesta última és l’òptima a Tik Tok o Instagram. En canvi, a Twitter i Linkedin funcionen millor els vídeos horitzontals.

A banda d’això, és aconsellable gravar diferents versions del mateix vídeo, per tal de tenir opcions d’edició i assegurar-se que el resultat es veurà bé.

Un cop acabada la gravació, arriba el moment d’editar el material. Algunes xarxes, com Tik Tok, permeten enregistrar i modificar el vídeo a la mateixa plataforma o inclús en el mateix moment de gravació, però a d’altres només es pot pujar el resultat. En aquest últim cas, caldrà acudir a eines d’edició: Inshot, Canva, Filmora, Kdenlive...

Sigui com sigui, l’edició que es faci ha de seguir unes pautes. S’ha d’assegurar que l’inici del vídeo és prou impactant a la vegada que informatiu per atrapar l’atenció de l’audiència. Els tres primers segons són crucials. La introducció ha de ser picada però entenedora, directa però curiosa.

Pel que fa a la llargada, hi ha una regla d’or: com més curt, millor. Hi ha estudis que demostren que, per tal d’encoratjar la interacció i la implicació del públic, els vídeos per a xarxes socials no poden superar els dos minuts. La llargada ideal exacta, però, varia segons la xarxa social: un minut per a una publicació d’Instagram, 15 segons per una story i fins a 60 per un reels, fins a 15 segons per a Tik Tok, 44 segons per a Twitter...

Un cop s’hagi posat el punt final al vídeo és hora de publicar-lo a les xarxes. Seria recomanable acompanyar-lo d’un text explicatiu o complementari. Per exemple, si el vídeo és una crida de voluntariat, al text de la publicació pot incorporar el formulari d’inscripció.

També és interessant incloure hashtags, per fer-lo arribar als usuaris i usuàries més adequats, aprofitant el funcionament de les xarxes basades en algoritmes com Instagram o Tik Tok. Igualment és important etiquetar les persones que hagin estat implicades en el vídeo.

L’últim punt que es comentava a l’apartat anterior fa referència a l’últim pas de la creació i publicació de vídeos a xarxes: si s’etiqueta a les persones i altres entitats, si s’escau, que apareixen, elles mateixes podran fer-ne difusió a les seves xarxes personals.

I és que cal aprofitar totes les eines de difusió que tenen les mateixes xarxes on s’hagi penjat el vídeo. Per exemple, si és una publicació d’Instagram, estaria bé promocionar-la per stories. Si, en canvi, s’ha penjat al Twitter, fer-ne retuit de tant en tant el pot mantenir viu.

field_vote: 

11 editors de foto gratuïts

Imatge principal a portada: 
Paint, Pixlr, Ribbet o GIMP són alguns dels editors gratuïts disponibles.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

La majoria de comunicacions de les entitats van acompanyades per imatges que les il·lustren. La qualitat d’aquestes pot augmentar molt amb quatre retocs, i hi ha editors gratuïts molt complets que es poden utilitzar per a això.

Aquest és un món d’imatges, on totes les comunicacions estan pràcticament construïdes sobre fotografies de diferents menes. Està comprovat que l’atenció avui en dia és dispersa i inestable, i només els missatges acompanyats o formats per imatges poden arribar a gravar-se a les memòries dels i les seves espectadores.

Imatges secundàries: 
Paint, Pixlr, Ribbet o GIMP són alguns dels editors gratuïts disponibles.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Els bàsics: Paint i les seves versions
En línia: Pixlr i iPiccy
Apps ràpides: Fotor, Snapseed i Ribbet
De nivell mitjà o avançat: GIMP i Photo Pos Pro
Continguts: 

Els primers programes a contemplar són aquells més bàsics, que ofereixen eines senzilles com les de retallar, anivellar o fer el balanç de blancs. Això ho ofereix Microsoft Paint, que ve instal·lat amb qualsevol ordinador Windows. És especialment senzilla, que és un avantatge però limita molt les seves possibilitats. Hi ha també la versió Fresh Paint, per a ordinadors amb el Windows 8 o superior, amb més funcionalitats.

Pinta és una alternativa d’open source o codi obert a Paint. Està disponible per a Linux, Mac OS X i Windows, i ofereix edicions senzilles, retalls i altres efectes i ajustos, també molt bàsics però d’ús intuïtiu.

També hi ha Paint.NET, que tècnicament és una evolució del Paint original però aliè a ell. Ofereix l’edició per capes, i també les transparències, i hi ha diversitat de plugins que es poden instal·lar segons les necessitats que es tinguin per a ampliar les seves funcionalitats. Cal apuntar que només està disponible per a Windows.

És possible que per una qüestió d’espai o conveniència una entitat prefereixi fer servir serveis en línia, amb la capacitat de desar els dissenys al núvol. Una opció aquí és Pixlr, que tot i ser bastant senzill, compta amb eines específiques per a fer imatges per a les xarxes socials, web i impressió, així com una biblioteca bastant ampla d’imatges i gran diversitat de plantilles.

iPiccy no disposa de totes les prestacions per a xarxes socials que té la plataforma anterior, però ofereix un llarguíssim reguitzell d’eines d’edició com el retall, l’exposició, la vibració o la saturació; així com una enorme varietat d’efectes, tant de personalització (suavització, sèpia...), com de to vintage, artístic o de color.

També té prestacions per a retocar les persones que surtin a la foto, així com opcions d’edició del fons i aplicació de text, marcs i textures. A més, a la mateixa plataforma es poden crear mosaics i dibuixos.

Una de les formes més còmodes d’editar fotografies per a les xarxes socials és utilitzar editors d’aplicatiu mòbil, atès el fet que aquestes plataformes solen gestionar-se des d’aquests dispositius. Fotor, per exemple, és un editor en línia que té la versió per a app. És un programa que va ser qualificat per la BBC com el millor editor després de Photoshop.

Les seves prestacions són molt completes, i no per això complexes: amb un únic clic es poden fer varietat d’arranjaments. Inclou eines com l’esborrador de fons o efectes d’estils visuals.

Amb una interfície semblant a la d’Instagram, Snapseed és una altra aplicació per mòbil amb grandíssimes capacitats. A més, la seva mecànica és molt senzilla: és suficient amb fer lliscar el dit per a escollir el nivell d’edició de cadascuna de les nombroses eines. A més, l’arxiu pot ser compartit des de la mateixa aplicació.

Ribbet és una altra aplicació que permet donar un acabat professional des del mòbil a les fotografies. Com amb Snapseed, aquesta plataforma ofereix eines d’edició lliscants, i, a més, permet desar les creacions a la mateixa app.

Per acabar aquest llistat, s’esmenten dos programes gratuïts de nivell avançat, amb pràcticament les mateixes prestacions que les plataformes de pagament. Les seves mecàniques són més aviat complicades, però seguint un tutorial es pot aprendre perfectament a utilitzar les seves eines. És cert, però, que per a treure el màxim rendiment a aquesta aplicació és recomanable comptar amb coneixements professionals d’edició.

Photo Pos Pro és molt completa, i encara disposa de plugins que poden incorporar noves funcionalitats. Permet treballar directament amb arxius RAW, els més usats per les càmeres professionals.

GIMP és un dels programes gratuïts més avançats que existeixen, i és, de fet, el més popular. Es tracta d’un programa multiplataforma amb llicència GNU, que significa que es pot fer servir lliurement. El recurs 'Guia bàsica de GIMP' pot servir per fer el primer pas en l'ús d'aquesta plataforma.

field_vote: 

Com organitzar una roda de premsa

Imatge principal a portada: 
Cal preparar-la prèviament de la crida a l’enviament de la nota posterior. Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

La posada en marxa d’accions, la presentació dels resultats d’un projecte, l’inici d’accions... Aquestes són algunes de les qüestions que una entitat pot presentar en una roda de premsa.

Les rodes de premsa serveixen per a donar a conèixer gran varietat d’informacions, atès el dret de la població de conèixer certs fets i, a la vegada, per fer difusió d’allò que fa la institució que l’organitza. Són actes molt útils que obren una porta d’entrada a l’ens al coneixement mediàtic.

Imatges secundàries: 
Cal preparar-la prèviament de la crida a l’enviament de la nota posterior. Font: Pexels
Subtitols: 
Per què organitzar-la
Programació i preparació
Crida
Preparació de l’espai
Durant la roda de premsa
Després de la roda de premsa
Continguts: 

Abans de començar a preparar una roda de premsa cal preguntar-se si realment és procedent fer-ho. Caldrà que l’entitat miri de forma crítica l’esdeveniment que es vol difondre i assegurar-se que aquesta és l’acció de comunicació adient, o, d’altra manera, no tindrà èxit. Si l’única raó per a fer una roda de premsa és publicar una foto o donar una informació breu, amb enviar una nota de premsa o algunes imatges als mitjans n’hi haurà prou.

En canvi, pot ser que allò que s’ha d’explicar sigui prou complex o important per a fer-ne una difusió d’aquestes mides, o que es vulgui mostrar als i les periodistes in situ algun espai, muntatge, projecte, acció... O inclús que les persones que han d’intervenir a la roda tenen un discurs rellevant.

El primer pas en la preparació d’una roda de premsa és la programació del dia i l’hora i la cerca de l’espai. Aquest hauria d’estar ben comunicat, adaptat, amb unes dimensions adequades per a rebre totes les persones que hi assistiran i preparat per als dispositius tècnics que s’utilitzaran, si s’escau.

Pel que fa al dia, seria recomanable informar-se sobre les activitats, notícies i altres rodes que puguin eclipsar l’esdeveniment propi. En quant a l’hora, el millor és organitzar la roda al llarg del matí i fins al migdia, per tal de donar marge als mitjans per a elaborar les informacions, i inclús, potser, sortir als informatius de l’hora de dinar o posteriors.

En aquest plantejament també s’hauria de preparar una estructura de l’acte, definint els o les ponents, que no haurien de superar les quatre persones per un tema d’atenció de la premsa, i si hi haurà un moderador o moderadora (que és el més adient); així com assenyalant el temps de cada intervenció. És aconsellable que això es reculli en un guió, on també es pot incorporar el contingut dels parlaments.

A partir del guió es poden intentar endevinar algunes preguntes que podrien sorgir durant la roda, amb l’objectiu de preparar les possibles respostes.

També és interessant plantejar-se la preparació d’un petit esmorzar en acabar la roda de premsa, si és oportú.

Un cop ja es tingui clar el lloc, el dia i l’estructura que tindrà la roda, ja es poden començar a preparar els materials complementaris. Aquí s’inclou el dossier informatiu, la nota de premsa, i altres materials que els i les periodistes poden sol·licitar.

Per fer una crida organitzada que no es deixi cap mitjà rellevant al marge, caldrà començar fent una llista de contactes de periodistes i mitjans, aprofitant els recursos amb què ja compta la mateixa entitat i buscant-ne de nous, si en manquen. També caldrà plantejar-se convidar entitats institucionals, si s’escau.

El següent pas és redactar la nota de premsa o document de convocatòria que s’enviarà als contactes recollits. Aquest text haurà de recollir el títol de l’acte, el lloc, les hores de convocatòria de periodistes i de començament de la roda, les persones que intervindran, un breu text descriptiu de l’esdeveniment i les dades de contacte, amb el nom de la persona responsable de comunicació, un correu electrònic i un telèfon.

És aconsellable que el document pregui la confirmació d’assistència, però també que sigui la mateixa entitat organitzadora la que faci un seguiment dels mitjans i institucions convidats una setmana abans de l’acte.

El mateix dia de la roda, o un dia abans si cal i és possible, caldrà preparar l’espai. Aquest haurà de comptar amb cadires suficients, així com d’una taula o una àrea diferenciada on es situaran els i les ponents. És recomanable fer visible el nom i el logo de l’entitat, permetent a les persones assistents identificar l’organització amb cartells o inclús una projecció.

També és necessari comprovar que tot l’equip tècnic que s’utilitzarà (l’ordinador, el projector...) funciona, i que hi ha prou micròfons per a tothom, tant per a les persones que intervindran com per als i les periodistes que facin preguntes.

Quan comencin a arribar els mitjans, se n’haurà de fer una recepció adient, prenent nota dels noms dels i les periodistes, el mitjà al qual representen i el seu correu electrònic. Aquesta primera trobada serveix també per fer-los arribar el material i distribuir-los a l’espai depenent de si necessiten cadira de braç o taula per a escriure o instal·lar càmeres o micròfons.

Un cop s’iniciï l’acte caldrà començar per una presentació de les persones ponents i una explicació de l’estructura de les intervencions. Aquestes s’hauran de fer evitant la personalització del discurs i parlant sempre en nom de l’entitat, però mai sense abandonar la naturalitat.

Al final de la roda de premsa tindrà lloc la ronda de preguntes. En aquest moment, la persona encarregada de la moderació haurà d’anar passant el micròfon als mitjans, i el o la ponent interpel·lada podrà respondre. Un cop acabada, s’haurà de tancar l’esdeveniment i acomiadar als i les assistents.

Un cop acabat l’esdeveniment és important fer arribar una nota de premsa als mitjans de comunicació que han assistit donant les gràcies per la seva assistència, i fent un resum de les qüestions que s’han tractat a la roda de premsa assenyalant les idees més importants.

També és interessant fer una nota a part per als mitjans que no han assistit, per tal de magnificar l’abast de la informació.

field_vote: 

Com fer un pla de voluntariat

Imatge principal a portada: 
El Pla ha de reflectir la política interna de l’entitat i l’adequació amb els seus valors.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Es tracta d’una eina de gestió que simplifica, oficialitza i estructura tot el procés del voluntariat, des de la captació fins a la finalització del cicle.

La gestió del voluntariat i la seva definició en forma de pla esdevingué necessària quan es va produir la professionalització del tercer sector. En aquell moment, va sorgir la necessitat d’elaborar un document on es recollissin l’estructura, el paper, l’itinerari i les tasques de les persones voluntàries de manera que es relacionessin de forma directa i clara amb els objectius de l’entitat.

Imatges secundàries: 
El Pla ha de reflectir la política interna de l’entitat i l’adequació amb els seus valors.  Font: Pexels
Subtitols: 
Introducció
Bases del voluntariat
Programes de voluntariat
Cicle del voluntariat
Avaluació
Annexos
Continguts: 

El primer apartat del Pla de Voluntariat ha de presentar l’entitat, la seva missió i característiques i el seu funcionament. Això seria una petita introducció amb la finalitat de contextualitzar el voluntariat al conjunt de l’organització.

També es poden incloure els motius pels quals s’opta per cercar persones voluntàries i quins objectius tindran.

Ja entrant al si del Pla, caldrà especificar quina és la tasca de l’entitat, del voluntariat en concret i quines expectatives cal que aquest tingui.

En aquesta àrea l’organització haurà d’assenyalar quin perfil de voluntaris i voluntàries cerca. Això significa indicar qüestions com quina és l’edat, l’experiència prèvia, les motivacions o les habilitats necessàries per a participar en el projecte. De manera semblant, caldrà explicar quins són els criteris d’intervenció del voluntariat. Això significa indicar si les tasques seran de gestió o d’intervenció directa amb les persones beneficiàries, i de quina manera caldrà que els i les voluntàries transmetin els valors de l’entitat.

Després s’hauran d’especificar els compromisos, tant els del voluntariat com els de l’organització. Això vol dir indicar el nombre d’hores setmanals i el grau de flexibilitat que tindran les persones voluntàries, així com els drets que l’entitat ha de garantir-los, com per exemple l’acompanyament, el seguiment o la formació.

Aquest és un subapartat de les bases del voluntariat, i és un espai on l’entitat haurà de descriure tots els programes on participaran persones voluntàries amb què compta l’entitat, perquè aquest equip no serà necessari a tots i cadascun dels seus projectes.

Caldrà tenir clar, doncs, en quines activitats les persones externes poden aportar un valor afegit. Hi ha tres tipus de tasques: intervenció amb beneficiaris i beneficiàries, d’organització interna com la captació de fons o la comunicació, o activitats que integren ambdues accions. Només els programes on l’estructura estigui preparada per a l’acollida de voluntariat i el necessiti seran adients.

Un cop enumerats els programes caldrà indicar quines tasques haurà de desenvolupar el voluntariat en cadascun d’ells. També és recomanable assenyalar la persona responsable del voluntariat de cada programa.

Aquest apartat del Pla detallarà tot el camí que el o la voluntària farà dins l’entitat, des que en sol·licita l’entrada fins a la finalització del tracte. Això es coneix com a ‘cicle del voluntariat’, i consta de sis moments.

Primer hi ha la captació. Aquí, el pla haurà d’assenyalar els llocs d’on solen provenir les persones voluntàries i les accions que duen a terme per a captar-les. S’haurà de distingir entre les accions ordinàries com mantenir la informació de la web actualitzada, de les extraordinàries com campanyes puntuals; així com apuntar les persones responsables d’aquestes tasques i la seva periodicitat.

El segon moment a tenir en compte és el d’acollida i orientació. Usualment, la relació s’inicia amb una entrevista prèvia a l’acceptació de la sol·licitud d’entrar a fer voluntariat. Al Pla caldrà explicar qüestions com si l’entrevista serà individual o col·lectiva, qui serà l’encarregat/da de fer-la i quins continguts tocarà. Seria recomanable fer-la en dues parts: una en què l’entitat ofereixi informació al candidat/a sobre els seus programes i condicions, i una en què sigui el potencial voluntari/ària qui presenti les seves motivacions i altres.

És aconsellable recollir un guió amb les preguntes generals que es faran, així com de quina manera es decideix a quin programa s’incorpora la persona. De la mateixa manera, caldrà explicar com s’argumentarà si el perfil no s’adequa a la tasca.

Un cop se li ha comunicat a la persona que ha estat acceptada per al voluntariat, hi ha un seguit de passos a seguir que també haurà d’exposar el Pla: signatura de l’acord de compromís, gestió de l’assegurança, alta a la base de dades amb el cens de voluntariat i lliurament del manual de voluntari, si s’escau. Per finalitzar aquest moment, s’haurà d’apuntar si hi ha previsió d’una formació inicial.

El següent subapartat detalla el moment de la incorporació del nou voluntariat. Una de les coses que aquest ha d’indicar és si serà necessari un acompanyament els primers dies, el que dependrà de la complexitat de la tasca a desenvolupar. També pot ser aconsellable incloure un període de prova. En tot cas, es tracta de preveure com serà l’entrada de les noves incorporacions i fer aquest moment el més fàcil i eficaç possible.

Però la incorporació de la persona no és el final de l’atenció al nou voluntariat. El Pla ha de contemplar un seguiment d’aquests individus, preveient aspectes per a cuidar de la seva motivació i accions per a detectar els possibles problemes que puguin sorgir, com reunions periòdiques i l’avaluació de l’acció.

En aquest marc també té sentit incloure la formació especialitzada, com una activitat resultada de la detecció de necessitats formatives. S’haurà de contemplar si oferir-la al si de l’entitat o en cursos concrets. Al portal de formació de Xarxanet i al Pla de Formació del Voluntariat de Catalunya es poden trobar alguns recursos al respecte.

Una part que pot ser part del seguiment que ha d’incorporar el Pla és el reconeixement de l’acció voluntària. Es tracta d’una acció que ajuda a mantenir la motivació de les persones, perquè es tracta de transmetre que formen part d’un projecte més gran. Caldrà explicitar quines són les accions de reconeixement que tindran lloc al llarg d’un any.

N’hi ha de formals, com la carta d’agraïment, la certificació de l’acció o les celebracions col·lectives; i n’hi ha d’informals, com una trobada amb la junta i d’altres membres de l’entitat. En tots dos casos és molt recomanable programar-les o assenyalar-ne la periodicitat, per tal d’assegurar que s’arribin a fer.

L’última fase del cicle de voluntariat és la desvinculació, i això també haurà de ser recollit pel Pla. Bàsicament implica acomiadar les persones voluntàries i caldrà decidir com fer-ho. L’objectiu és mantenir una bona relació amb les persones, aconseguir que s’associïn o conèixer els aspectes que no han funcionat bé. Caldrà identificar les situacions que poden dur a la sortida, com per exemple l’edat, la finalització de la intervenció o el cansament.

Depenent de cada cas, l’acció de comiat serà diferent, però pot ser idoni fer una entrevista que pot servir per obtenir informació o vehicular la continuació de la relació. Al Pla caldrà indicar qui farà l’entrevista i com la durà a terme.

L’últim apartat ha d’explicar com s’avaluarà la gestió del voluntariat anualment, tot establint indicadors per veure si s’ha complert el Pla. Alguns d’aquests indicadors poden ser: percentatge de sol·licituds de voluntariat anuals per via d’entrada, nombre de persones voluntàries anual, índex de rotació del voluntariat o fidelització, nombre d’hores anuals de voluntariat, satisfacció dels i les voluntàries, nombre de reunions de seguiment, nombre d’accions de formació...

La idea és tenir eines per treure conclusions dels resultats obtinguts, d’aquí que sigui important establir el valor esperat de l’indicador per a després comparar-lo amb el valor real obtingut, per veure si s’han assolit els objectius.

Una altra eina d’avaluació és l’informe o memòria anual sobre el voluntariat. El Pla haurà d’establir si se’n farà una, quins apartats tindrà i qui en serà el o la responsable.

A part dels apartats generals que ha de tenir tot Pla de Voluntariat, és recomanable incorporar alguns annexos com documents de gestió o de valoració, de manera que es pugui desar tot allò relatiu al voluntariat en un mateix lloc i tenir-ho sempre a mà.

Alguns documents que es poden incloure aquí són el full de sol·licitud de voluntariat, la fitxa de voluntari, el protocol d’acollida, la guia del voluntariat, el Model d’Acord del Voluntariat, la Carta de Drets i Deures dels voluntaris, el Pla de Formació, les enquestes de valoració, el model de la carta d’agraïment, el quadre d’assistència de voluntariat, la memòria...

field_vote: 

El procés de captació i selecció de voluntariat

Imatge principal a portada: 
No serveix limitar-se a fer una crida i posar a treballar a tothom que es presenti.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Totes les entitats que treballen o volen treballar amb persones voluntàries han de fer una preparació prèvia de la cerca i la selecció per a evitar dificultats.

Les entitats que treballen amb personal voluntari s’enfronten constantment a un procés feixuc, complex, i que moltes vegades és difícil de coordinar amb tots els agents i sense oblidar les necessitats tant de les persones que podrien ser voluntàries com de l’equip de captació. Això pot dur a aquesta tasca a perdre possibles persones voluntàries i inclús a fracassar del tot.

Imatges secundàries: 
No serveix limitar-se a fer una crida i posar a treballar a tothom que es presenti.  Font: Pexels
Subtitols: 
Qui és l’entitat i quines persones necessita
Projecte de voluntariat
Planificació de la recerca
Estratègies i espais de recerca
Selecció de persones
Objectius de la selecció
Activitats de selecció
Continguts: 

Abans d’iniciar la planificació de la captació en si, cal fer-se algunes preguntes. Per què necessita l’entitat a les persones voluntàries? Quin és el futur de l’organització? Són necessàries per a una tasca concreta o es pot plantejar una continuïtat? Quina relació s’establirà amb l’equip d’estructura?

Es tracta de fer-se preguntes d’introducció. L’objectiu és assegurar-se que cal un equip de voluntaris o, de ja existir-ne un, si cal augmentar-lo o renovar-lo, per després facilitar la programació de la captació.

El primer pas abans de començar la tasca de cerca i selecció de nou voluntariat és precisament tenir un projecte o pla que indiqui quin serà el seu paper, la seva estructura organitzativa, els càrrecs que existiran, quins drets i deures tindran... Són punts clau que cal tenir en compte i per escrit abans de procedir ni tan sols a pensar en buscar més equip.

Al recurs ‘Com fer un pla de voluntariat’ es donen més detalls sobre l’elaboració d’aquest document.

A banda dels punts que s’especificaran al projecte de voluntariat, l’entitat haurà de planificar la recerca concreta en cada moment de captació, ja que el context canvia. Així, el primer que cal fer és definir els objectius de la captació, que resultaran de l’anàlisi de les necessitats de la realitat social de la població a qui va destinat el servei i dels valors de l’entitat.

Per fer això és útil enumerar les tasques que caldrà fer, desdoblar-les, si cal, i fer una estimació de quantes persones serien necessàries per a dur-les a terme.

També caldrà tenir en compte els recursos disponibles (econòmics, humans, materials, d’espai, legals...) i organitzar-los d’acord amb aquests fins.

D’acord amb la filosofia de l’entitat i els seus principis, i segons, també, els objectius fixats, s’haurà de fer un esquema del perfil de persona voluntària més adequat per a les tasques dissenyades (edat, sexe, habilitats, coneixements...).

Això últim també demana decidir si s’optarà per escollir a tothom sense filtrar per la seva experiència i preparar un pla de formació posterior, o se seleccionaran únicament persones amb unes característiques concretes per a estalviar-se’n la formació o una part d’aquesta.

Caldrà definir si les crides de voluntariat es fan de manera puntual cada principi o final de curs, o si la recerca és continuada, pel que caldrà encarregar a algú que faci convocatòries regularment.

També s’hauran de definir els espais en què l’entitat farà públiques les crides. És recomanable fer una diversificació, i establir una estratègia física i una altra en línia. Per a la primera s’haurà de parar atenció a les fires de voluntariat que organitzen algunes institucions com les universitats, i preparar materials com cartells o fulletons per a presentar-los. Si es tenen els recursos, també es pot preparar una festa oberta al públic.

També es pot aprofitar el treball en xarxa, i entrar en contacte o intercanvi amb altres entitats, associacions de veïns, ONG...

Pel que fa a l’estratègia en línia, hi ha dues opcions clau. La primera són les xarxes socials. Cal aprofitar l’audiència que l’entitat ja té creada publicar les convocatòries a les plataformes de què es disposen. També és recomanable demanar a les persones que ja estan implicades en l’organització que facin difusió d’aquests missatges a les seves pròpies xarxes.

La segona opció de les captacions en línia són els serveis d’algunes institucions que disposen d’espais a les seves plataformes per a compartir convocatòries. Aquestes en són algunes de catalanes: Connecta’t al voluntariat, Borsa de Voluntariat de la FCVS, Torre Jussana i Centre de Recursos per a les Associacions Juvenils de Barcelona.

En tots els casos, caldrà que l’entitat transmeti clarament quines són les seves característiques, com treballa, quin perfil de persona busca i quines tasques es realitzaran. També és recomanable utilitzar mètodes directes i evitar missatges impersonals, així com tenir cura de la imatge externa de l’organització, fent un bon manteniment de les seves plataformes.

Un cop ja s’ha acabat el període de crida, toca escollir els i les candidates més adients per a la feina a desenvolupar. En aquest punt s’haurà de tenir molt en compte quina és aquesta tasca i quin perfil es necessita per a fer-la. Aquí compten aspectes com la personalitat, les aptituds, la formació, l’experiència, la motivació... Així, el procés de selecció té com a factor principal la informació. S’ha d’informar a les persones candidates sobre la informació de la mateixa manera que l’entitat ha d’obtenir informació d’elles.

Una cosa que s’ha de tenir present durant la selecció és el temps que passa entre que es realitza l’entrevista fins que s’incorpora la persona al voluntariat. L’ideal és que sigui mínim, ja que això permetrà que la visió global no es perdi i que es faciliti la decisió final, així com evitar que la disponibilitat dels i les candidates canviï.

Un altre aspecte a contemplar és què passarà amb les persones que no siguin seleccionades. Pot ser que encaixin però no tinguin el perfil per a la tasca. En aquest cas, es poden desar aquests perfils en un arxiu i recórrer-hi en noves convocatòries. Si, en canvi, es dona que directament aquesta persona no encaixi, per la qual cosa caldria comunicar-ho i acabar així la relació.

Podria semblar que la finalitat de la selecció és incorporar una persona voluntària a l’organització. Això és cert, en part, però cal anar una mica més enllà, perquè aquest procés pot aportar coses a l’entitat, inclús si no s’arriba a escollir a la persona voluntària.

Els objectius principals de la selecció són els següents: trobar voluntariat amb el perfil adient per a cobrir les necessitats de l’associació, facilitar informació al o la potencial voluntària sobre l’entitat, obtenir informació de la persona, orientar-la perquè aprofiti al màxim les seves potencialitats, aconseguir la incorporació del o la voluntària i descobrir punts febles del procés de captació o de l’entitat en general.

A partir de les finalitats generals de la selecció i dels objectius específics que tindrà el voluntariat a la tasca, es podran elaborar unes activitats o unes altres.

Una de les accions de selecció més usuals és organitzar una xerrada. Aquesta és útil especialment com a primera fase de filtratge, ja que pot ser que els candidats i candidates no coneguin ben bé l’entitat o la tasca que hauran de desenvolupar, de manera que un cop tinguin aquest coneixement ells i elles mateixes faran de procés de selecció.

En aquesta activitat també es pot aprofitar per demanar el currículum a les persones interessades o inclús fer-los un qüestionari. La xerrada, però, només tindrà sentit si es pot convocar a totes les persones un mateix dia en un mateix lloc.

Aquesta mena de conferència haurà de constar de tres moments: la presentació de l’organització, l’explicació de la tasca, si s’escau, i el torn de preguntes. Finalment, és important que un cop acabada s’ofereixi als i les participants un resum de la informació que s’ha donat.

L’altra activitat de selecció que val la pena considerar és l’entrevista. Es tracta d’una activitat més personalitzada, que permetrà a l’entitat informar-se sobre les aptituds, motivacions i interessos del o la futura voluntària. És recomanable que aquesta acció sigui posterior a altres dinàmiques de selecció com la xerrada, de manera que l’equip s’estalviï fer entrevistes a persones que realment no tenen interès per la tasca a desenvolupar. També s’aconsella que el procés d’entrevistes sigui continuat.

Es poden realitzar dos tipus d’entrevista: una d’inicial per a que la persona es presenti i aclareixi els aspectes clau del seu currículum i del qüestionari, si s’escau; i una altra de profunditat en què el o la candidata podrà descobrir les possibilitats d’actuació a l’entitat a la vegada que les persones encarregades podran comprovar la seva idoneïtat per a dur-les a terme.

Pel que fa al format, es pot optar per fer la reunió en línia o presencial. La primera opció és més còmoda, però la segona, molt més propera. Sigui com sigui, caldria que la trobada fomenti un ambient informal que motivi l’espontaneïtat, però sempre amb cert grau d’estructuració.

field_vote: 

Eines per a treballar un projecte en equip

Imatge principal a portada: 
 Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

La coordinació de totes les persones que treballen en un projecte es facilita molt amb plataformes que permeten la coordinació i l’actualització simultània de continguts.

Coordinar un grup de persones no és una tasca fàcil, i encara menys quan es tracta de dur a terme un projecte. Les entitats que treballen amb aquesta classe d’iniciatives es poden trobar amb dificultats per a gestionar els seus equips i aconseguir que els i les seves integrants no es trepitgin mentre duen a terme les seves tasques particulars.

Imatges secundàries: 
FigJam Font: Captura de pantalla.
Miro Font: Captura de pantalla.
Airtable Font: Captura de pantalla.
Subtitols: 
Google Jamboard
FigJam
Miro
Airtable
Més eines
Continguts: 

Aquesta plataforma és gratuïta, i és una extensió que ve donada amb qualsevol compte bàsic de Google. Com passa amb el drive, es pot compartir amb un munt d’usuaris.

Es tracta d’una pissarra digital on les persones amb accés poden enganxar idees en forma de notes de paper, així com inserir fotografies, dibuixos i més. Es pot crear més d’una pissarra i fer-ne una presentació, i també es pot descarregar com a PDF.

És una eina molt útil en les diverses fases d’un projecte. En el seu inici, o inclús en la fase de plantejament, pot servir per fer pluges d’idees en equip sense necessitat d’estar present físicament. En un nivell més avançat, també pot utilitzar-se per a dividir tasques, programar accions i esquematitzar tasques.

FigJam és molt semblant a Jamboard, però a més de pissarra també és una plataforma de disseny i compta amb dues versions, la de pagament i la gratuïta. Ambdues ofereixen les mateixes eines, però la segona té límits en els documents de disseny (tres), les pissarres (tres) i els projectes (un).

És útil per planejar accions, fer recerca, estructurar reunions, fer pluja d’idees... L’eina ofereix diversos models o plantilles des de les quals començar, o, si es vol, també es pot partir de zero. Inclou instruments específics per a fer treball en equip com un cronòmetre, un espai per votar i una àrea per a deixar comentaris.

Aquesta eina també té dos vessants, el gratuït i el de pagament. Ambdues versions compten amb gran quantitat de prestacions que van més enllà de la pissarra.

Ofereix treball en àrees molt diferents, des de la creació d’idees fins a l’estratègia i la planificació, passant per la realització de diagrames, la investigació i l’organització de tallers i reunions.

A banda de les eines d’edició, extremadament variades però molt intuïtives, Miro compta amb diversos instruments pensats per a dinamitzar el treball: un temporitzador, un sistema de votacions, un espai on deixar comentaris en forma de notes i de gravacions de veu, una aplicació de xat i, fins i tot, una per fer una videotrucada i reunir-se virtualment a la mateixa plataforma.

Miro també posa a disposició dels i les usuàries una sèrie de recursos, pensats per a facilitar-los el treball. Així, hi ha guies, webinars, documentació, un blog i una comunitat online on compartir experiències i projectes.

I aquesta eina disposa a més d’un pla especial per a ONG, on la versió pagada té un descompte del 30% i s’adapta al pressupost de l’entitat.

Aquesta plataforma sembla, bàsicament, un gestor de dades. Tanmateix, és molt més que això, i tot i que parteix de fer bases de dades, permet personalitzar la forma en què la informació s’estructura i crear aplicacions a raó d’aquestes dades.

És especialment útil a les fases dels projectes que demanen reunir o analitzar informació quantitativa, ja que la plataforma permet sincronitzar dades de diferents plataformes. Així, no cal que una persona de l’equip es dediqui exclusivament a actualitzar dades, ja que s’actualitzen soles.

A més, la plataforma dona l’opció de fer visualitzacions de dades, amb infografies i models personalitzables, dels quals es pot crear una presentació a la mateixa plataforma.

A banda, AirTable té moltes altres prestacions relacionades amb la gestió de projectes, com els calendaris, les línies de temps...

Aquestes són només algunes plataformes que poden servir per a coordinar les persones d’un equip i la feina que fan en un projecte. A continuació es llisten algunes publicacions de Xarxanet on es llisten altres instruments semblants:

5 eines de programari lliure per gestionar projectes

5 eines per gestionar projectes

Eines digitals de gestió interna per organitzar el 2022

field_vote: 

Les metacompetències del voluntariat

Imatge principal a portada: 
És un dels grups de capacitats que el voluntariat desenvolupa en la seva acció, junt amb les competències cognitives i les emocionals.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

El voluntariat obliga les persones a fer un treball d’introspecció, de qüestionar el jo i la manera en què aquest es troba al món i en relació amb les altres persones.

Més enllà de l’experiència, les persones que fan voluntariat adquireixen una gran varietat de competències. Davant d’aquest fet, i amb l’objectiu de plasmar-ho i oficialitzar-ho, el Departament de Drets Socials ha elaborat el ‘Catàleg preliminar i diccionari de competències i metacompetències de l’acció voluntària’.

Imatges secundàries: 
És un dels grups de capacitats que el voluntariat desenvolupa en la seva acció, junt amb les competències cognitives i les emocionals.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Cap a dins: sobre el jo
Actituds transversals del jo
Cap a fora: el jo i l’entorn
El jo en comunitat
Del jo cap a les altres persones
Continguts: 

Algunes de les capacitats de què parla el catàleg fan referència a l’actitud que té el jo amb si mateix, i la forma en què es gestiona. És potser el grup d’aptituds més abstractes que desenvolupen les persones voluntàries per la natura de la seva tasca.

Per exemple, l’espiritualitat és la capacitat de transcendir el jo egoic i connectar-se amb la pròpia essència més enllà de la superficialitat. Aquesta competència és el fonament per a la resta de metacompetències de l’ésser. A partir d’aquí s’obren, es podria dir, les altres habilitats d’aquesta mena.

L’autenticitat és la integració d’aquest ésser, la connexió del jo amb l’ésser essencial. Això es reflecteix en una actitud genuïna, oberta i no reactiva.

En relació també amb la consideració que el jo té de si mateix hi ha la capacitat de ninguneïtat que, com indica la paraula, és la qualitat de ser ningú. Això significa que hi ha un desaferrament del jo, transcendint la falsa identitat de l’ego.

Es tracta, doncs, de les competències més internes que una persona pot arribar a desenvolupar, d’aquí també la seva complexitat i la de les habilitats que se’n desprenen.

També s’entén com a metacompetència tot estat que el jo adopta en el seu dia a dia. Per exemple, hi ha la serenitat, és a dir, el sentiment de tranquil·litat i centrament interior que impregna totes les formes d’existir de la persona.

Un punt més concretes són les habilitats de l’amor i l’hamor. Ambdues competències defineixen una presència energètica de l’individu, la primera des de la mera estimació que facilita la plenitud i la felicitat, i la segona, en un estat que conjuga aquesta primera presència amb l’humor, caracteritzant la persona per un estat de desdramatització, autenticitat i acceptació de si mateixa i de la vida.

Totes les metacompetències tenen a veure amb el jo i l’espai i el temps en què es mou, perquè el jo és jo en tot moment. Tanmateix, hi ha habilitats que fan referència explícita a la relació que la persona estableix amb el seu entorn o context, en el sentit més general de la paraula.

La primera relació amb l’entorn per a la qual es capaciten les persones, i en concret les persones voluntàries, es desprèn de l’aptitud de la presència. Es tracta de la capacitat de connexió amb l’aquí i l’ara, defineix una obertura en silenci al moment actual, afavorint la sorpresa.

Aquesta obertura també implica la metacompetència de la ignorància sàvia, entesa com la connexió amb la intuïció però també amb la racionalitat, desenvolupant la capacitat de llegir adequadament l’entorn i actuar-hi en conseqüència. Es pot extrapolar al medi ambient, treballant una saviesa ecològica versada en ser part de la natura i l’impacte que les accions d’un o una tenen.

Seguin en la línia de la connexió amb l’entorn hi ha l’habilitat de la plasticitat, això és, la capacitat de ser flexible i proactiu/va i actuar des d’una visió coherent amb la realitat. Una flexibilitat que també s’ha de mostrar amb un/a mateix/a, a partir de la competència de la resiliència, aprenent i creixent mitjançant els dolors i les adversitats.

Hi ha capacitats que tot i ser metacompetències, i, per tant, referir-se a les actituds i estats del jo, a la vegada reflecteixen la forma amb què l’individu interactua amb la comunitat. Per això són habilitats que van molt lligades a la justícia social i, per tant, a la feina del voluntariat.

Sota aquest paraigua es troba la capacitat de la compassió, aquella habilitat de disminuir el patiment de les altres persones i estar en contacte amb la vulnerabilitat, però específicament des de l’empatia, i no des de la pena.

També hi ha la competència ètica, aquella capacitat d’actuar sempre amb la intenció de no causar d’any i d’acord amb els factors d’equitat. Es tracta d’una habilitat que, ben desenvolupada, ajuda la persona a calcular les conseqüències de les seves accions per actuar d’acord amb aquests principis.

La humilitat és una altra de les metacompetències d’aquest grup, donat que s’entén com la consciència de trobar-se en un pla d’igualtat amb tots els éssers. Un pla d’igualtat que no ha d’evitar que es desplegui la capacitat del neolideratge, justament per la natura d’aquest, ja que no té tant a veure amb un pla de dirigent, sinó més aviat amb la capacitat d’influir en la transformació social i el bé comú per a tots els éssers.

L’últim tipus de metacompetències plasmen les habilitats que una persona posa en pràctica durant les seves accions, ja sigui concretament en el voluntariat o en la vida en general, essencialment en relació amb les altres persones. Són les capacitats que té l’individu d’actuar segons una sèrie de caràcters.

Aquí hi ha l’altruisme, en tant que la persona és capaç de centrar-se en les necessitats de la resta de persones i, en desenvolupament, respondre-hi proactivament i promovent aquesta actitud.

Aquesta aptitud és semblant a la generositat, però aquesta última s’entén com la disposició que una persona té a oferir els seus propis recursos, de tota mena, a altres persones sense tenir per això sentiment de pèrdua.

Finalment, l’última metacompetència plasmada al catàleg és la parresia, i es tracta d’una qüestió que en certa forma està impregnada per totes les altres. És l’habilitat de parlar amb franquesa, des de l’autenticitat, l’ètica i l’amor, dient allò que s’ha de dir i no el que es vol sentir.

field_vote: