Que el llunyà i desconegut Tibet celebri els quinze anys de la seva ambaixada cultural a Barcelona és una bona notícia, que ha de servir per aproximar-nos a la seva manera de ser, i a la seva religió, el Budisme, tan allunyat de les religions del voltant de la Mediterrània -Islamisme, Judaïsme i Cristianisme- de les que el separen el fet de no creure amb un déu, i de practicar una mística de perfecció personal que aspira al Nirvana, que potser es pot traduir com a èxtasi. En una alra perspectiva no es pot oblidar que el Tibet ha estat ocupat per la Xina, cosa que mantè en l'exili el seu cap espiritual, el Dalai Lama, tot i que es mantenen la major part de monestirs. La pérdua de la seva llibertat nacional ha portat l'entrada, però, a la modernitat amb autopistes, i mitjans de comunicació, cosa que no justifica de cap manera l'acció de força de la Xina. Hom es pot preguntar quins objectius pot haver-se proposat la Casa del Tibet a Barcelona. La celebració del quinze -presentada pel Nobel Pérez Esquivel- anys aportarà cançons i dances tradicionals, i la projecció de documentals. I què en quedarà de tot això? La promoció de turisme? Proselitisme Budista? Sempre és positiva la comunicació entre els països, les cultures i les religions. Només em permeto plantejar que la distància cultural i religiosa entre El Tíbet i Catalunya és tant enorme, que em temo que l'esforç que s'està fent, tot i ser important, quedi només a la superfície. Es podria presentar una mostra de literatura tibetana, al costat de literatura catalana? O un estudi comparatiu entre el Budisme i el cristianisme? Sebastià Benet