El 21 de setembre, a proposta de l’Assemblea General de les Nacions Unides, celebrem, un any, més el Dia Mundial de la Pau. Aquesta jornada vol ser una invitació a enfortir els ideals de la pau, tot fent una crida a l’alto el foc temporal en les zones de combat per afavorir l’ajuda humanitària.

No és l’única jornada internacional dedicada a la pau. El dia 2 d’octubre se celebra, també amb el patrocini de Nacions Unides, el Dia Mundial de la No Violència, coincidint amb la data de naixement de Mahatma Gandhi. En la data de la seva mort, el 30 de gener, el món de l’escola celebra també el Dia Escolar de la No violència i la Pau. Igualment, l’1 de gener de cada any, l’Església Catòlica celebra en tot el món, des de 1967, la Jornada Mundial de la Pau. Totes aquestes jornades són sempre una bona oportunitat per promoure en tots els àmbits la reflexió, els símbols i les iniciatives que afavoreixen la construcció de la pau.

Amb motiu d’aquesta data, des d’aquest portal em demaneu una breu reflexió sobre la pau. ¿Què podré dir en un espai petit davant d’un tema tan gran i complex, sobre el que s’ha reflexionat, discutit i escrit tant des de fa segles? ¿Què puc dir que no siguin idees ja repetides una i altra vegada?

Però, sobretot, em pregunto: ¿essent realistes, podem encara parlar de pau i treballar per la pau, quan els ésser humans, des de temps immemorial i fins avui, malgrat tots els progressos científics, tècnics i materials, segueix recurrent tràgicament a la guerra, la violència, els abusos i agressions de tota mena? ¿Té sentit esperar que algun dia arribi la pau? No sembla potser una quimera, una utopia irrealitzable? ¿No hem de fer cas a aquells que ens diuen que la violència és inevitable, que sempre hi haurà persones malvades, que no es pot renunciar a les armes per defensar-nos o que la guerra no és més que la continuació de la política...? ¿És que no veiem que l’armamentisme no s’atura, que el terrorisme i el fonamentalisme persisteix, que les grans potències segueixen sense control, que hi ha conflictes polítics o nacionals que es mostren irresolubles? ¿No sembla més aviat que hi ha un regressió mundial de la democràcia, que les desigualtats creixen, que les nacions es repleguen en els seus interessos, que segueixen proliferant els líders autoritaris o violents...?

I, malgrat tot, la nostra resposta és sí. La nostra convicció és que sí. Que la pau és un repte absolutament irrenunciable. No és una opció, sinó una necessitat de cada persona i de tota la humanitat. Un anhel inseparable de la condició humana. Pel qual cal seguir treballant i treballant, avui i sempre.

És justament el compromís, el treball per la pau, l’esforç incessant en favor de la pau, amb independència del seu èxit i resultats immediats, el que atorga a la vida un sentit i un gruix incomparables. En la tradició cristiana, hi ha una expressió atribuïda a Jesús de Natzaret, dins d’un dels seus discursos principals, que va exactament en aquest sentit: Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! (Mt, 5,9). Això vol dir, d’alguna manera, que assoliran la seva plenitud, que arribaran a allò millor a què pot aspirar l’ésser humà. Aquesta mateixa intuïció és conté en totes les grans tradicions religioses, per a les quals, la pau és el gran desig per a la vida de tota persona i de la humanitat.

D’altra banda, hi ha una constatació evident: la guerra o la violència no són una fatalitat o un fet exterior, sinó el resultat dels actes humans. Per això, la pau depèn del comportament personal i col·lectiu i aquest es troba en l’àmbit de la nostra responsabilitat, és el fruit de la nostra llibertat. Les persones i els pobles poden sempre optar pel bé comú, pel respecte mutu, per la justícia. La pau depèn justament i senzillament d’això i des res més. La pau és, doncs, sempre a les nostres mans. De fet, tots els actes que s’orienten a la pau, efectivament porten pau, la comuniquen i la fan créixer.

Ara bé, els nostres actes, que poden promoure o destruir la pau, sorgeixen de la interioritat de cada persona, dels valors, actituds i mecanismes psicològics més profunds, arrelats sovint en les dimensions més fosques i inconscients del nostre jo. Mecanismes, actituds i valors apresos des de la més petita infància i a llarg de les nostres experiències vitals i que es trameten intergeneracionalment. I entre ells hi ha, cal que ho tots ho reconeixem, la temptació persistent a la violència, a l’egoisme, a tractar l’altre com a objecte o com adversari.

Per això, per esdevenir persones de pau resulta indispensable la “conversió” a la pau. És a dir, un procés permanent i inacabable de treball i transformació de la interioritat, per purificar-la de tots els impulsos destructius. Per promoure aquest procés és essencial educar les persones i els pobles en els valors i les actituds de la pau. Això obliga a un revisió permanent de la manera de relacionar-nos, del nostre llenguatge, dels nostres hàbits, de les nostres expectatives... L’horitzó ha de ser construir una cultura col·lectiva, forta i resistent, promotora de pau. Afavorir una opinió pública i una mentalitat general arrelada en les conviccions del respecte, de la solidaritat, del diàleg, del valor absolut i la dignitat inviolable de cada persona i de cada poble. Una cultura de rebuig a totes les formes de violència. Aquest procés de transformació és el repte veritablement decisiu per fer real la pau.

La construcció de la pau no és obra mai de cada persona isolada, sinó sempre una activitat col·lectiva, de cada societat. Un esforç de cada generació que mai no s’acaba. Caldrà sempre i permanentment l’esforç de la gran transformació interior a la vegada personal i col·lectiva per assolir la pau i per mantenir-la.

Aquest procés és el que pot fer possible els avenços socials que són absolutament avui necessaris per assolir la pau: la protecció i garantia dels drets humans de les persones i els pobles, el desenvolupament de mecanismes de resolució de conflictes, l’extensió i enfortiment de la democràcia, el desarmament progressiu i multilateral, la fi del comerç d’armes, la constitució d’autoritats internacionals que afavoreixin la governabilitat mundial, la transformació del model econòmic imperant cap a noves formes i estructures que permetin la satisfacció de les necessitats el tots, el treball digne per tothom i la recuperació de l’equilibri amb la naturalesa. Són reptes formidables i de llarg recorregut, però assolibles.