Avui qualsevol persona pot anar al Cinema Maldà i veure una pel·lícula. Al llarg del mateix dia, amb la mateixa entrada té la possibilitat de veure la resta de pel·lícules que s’hi projecten. Això ho podrà fer avui, però també cada dia de la setmana, inclosos dissabtes i diumenges... és la fórmula que du a terme en els darrers anys aquest cine del barri Gòtic de Barcelona, però la baixada d’espectadors amenaça la viabilitat econòmica del projecte al darrere de qual hi ha en Xavier Escrivà i la Natàlia Regàs. Ells estimen el cinema i creuen en els espectadors, d’aquí que no s’abandonen al pessimisme: han escrit un comunicat que alerta de la situació del cinema i alhora fan una crida, senzilla i honesta, per garantir l’existència: “venir-hi més sovint”. “Ens ha costat molt escriure aquest text, ens hem despullat, hem estat sincers. Així no podrem continuar gaire temps, però no volem fer llàstima, tan sols informar que existim i que, si volen, els espectadors poden venir” resumeix en Xavier.

Al darrere d’en Xavier i la Natàlia, no hi ha cap gran cadena, són ells qui cada dia han de fer front al manteniment de la sala, les gestions amb les distribuïdores i, sobretot, projectar cinema, bones pel·lícules. Hi ha qui hi posarà l’etiqueta de cinema d’autor, però per damunt de tot al Maldà s’hi projecten films que emocionen i que, de vegades, van més enllà i promouen una certa visió de la societat. Quan s’escriuen aquestes línies es pot veure, entre d'altres, 'Dos días, una noche', una subtil reivindicació de la dignitat laboral a càrrec dels germans Dardenne o 'Diplomacia' de Volker Schlöndorf, sobre la nit que en la II Guerra Mundial Paris hagués pogut ser bombardejada. Per què, doncs, llença un crit d’alerta un cinema a preus populars, i que permet fer maratons de pel·lícules cada dia? “Fem sessions sorpresa un cop per setmana, intentem ser actius en les xarxes socials, cuidem la programació... No entenem la baixada d’espectadors”. L’afirmació d’en Xavier parteix del desconcert. Més endavant reflexiona: “El cinema ha passat de moda”.

A la recerca d'un per què

A banda del context on es troba el cinema, unes galeries on les botigues taquen i als aparadors buits apareixen cartells que anuncien pròximes apertures que triguen en arribar, dins d’un barri enfocat cap al turisme, el mal moment de la sala és un símptoma més dels canvis en el consum de l'espectador. “A més de la pirateria, un dels grans problemes és que s'ha equiparat veure pel·lícules al mòbil, a la tauleta o al portàtil, amb l'experiència d’anar al cinema. És un error ja que el sentit ple d'una pel·lícula és té a una sala de cinema, és només en aquesta experiència immersiva que el treball visual i sonor d’un film troba el seu sentit”, resumeix Joaquim Roqué, president de l'Associació dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, que gestiona, amb 270 socis, el Cinema Catalunya, l’única sala de Ribes de Freser, una població que en els últims 15 anys ha perdut el 60% de la seva població. “Si comptem que a Ribes de Fresser ara som 1.800 habitants, podem afirmar que un 20% de la població és sòcia del cinema”, comenta Roqué, que, no obstant, és conscient de la dificultat d'atraure el públic més jove al cinema.

Tot i les dificultats del Maldà és cert que els últims mesos a Barcelona s'han obert tres cinemes que, com el Maldà aposten generalment per la versió original. Els Cinemes Texas i el Phenomena, vinculats a dos cineastes, Ventura Pons i Nacho Cerdà, respectivament, i els Balmes Multicines, del Grup Balañá. Si bé el Phenomena aposta majoritàriament per les reestrenes de pel·lícules comercials dels anys 80 i 90 i neix fruit d'unes projeccions especials que al llarg de cinc anys s’han dut a terme a diferents sales de la ciutat fins a establir-se a l’antic cinema Nàpols, en general Julio Lamaña, coordinador de la Federació Catalana de Cineclubs, es mostra prudent sobre aquesta recent expansió de cinemes en versió original: “El problema és que hi ha un buit en el públic adolescent, és difícil que un jove se senti atret pel cinema d'autor”.

Una pel·lícula no és un argument

O, millor dit, no és només un argument. L'actual model de producció de les grans majors de Hollywood es basa en la serialització de les pel·lícules. Això es pot veure com una estratègia per assegurar un públic que no té per costum anar al cinema habitualment i que només sortirà de casa per saber què passarà amb els personatges d’una entrega a l’altra. Aquest model pot mal educar els hàbits de l'espectador? “No crec tant que el problema es trobi en anar a veure les sagues del Hobbit o Los juegos del hambre, al capdavall aquestes pel·lícules fan que la gent vagi al cinema”, explica Roqué. En un sentit semblant es manifesta Lamaña: “L'educació hauria de jugar un paper fonamental. El públic va només a veure una història, i aquest és el valor principal, juntament amb l'espectacularitat, de moltes produccions de Hollywood, però el cinema és un llenguatge, més enllà de l’argument és important la forma com es mostren les històries, i això no s'explica com a tal. A les escoles s'ensenya a llegir i escriure, però s'obvia el llenguatge audiovisual i el cinema en l'enquadrament, en l'ús o no de la música, els moviments de càmera, etc., ens diu moltes coses”.

La qüestió de l'educació agafa un sentit més complex quan la relació amb l'audiovisual té la importància cabdal actual. “Som uns analfabets audiovisuals”, assenyala Lamaña, “seria important saber llegir un telenotícies, o tenir eines per descobrir el discurs reaccionari que s'amaga rere algunes produccions de Hollywood. Malgrat algunes demandes, des d'educació mai s'ha fet res per incloure als plans d’estudis una assignatura de cinema, només algunes escoles programen alguna sortida per voluntat pròpia”.

Una major cultura audiovisual ajudaria a acabar amb l'estigma de cert cinema d'autor que es considera complex o difícil, només perquè no se sotmet a diversos codis narratius. “Des dels 18 anys que treballo al Cinema Maldà, he après cinema i també de la vida veient les pel·lícules polèmiques de Passolini o els films d'Eric Rohmer o Scorsese”, afegeix en Xavier com a punt final d’una entrevista interrompuda feliçment dos cops per clients que demanen informació per fer-se patrons del cinema, una nova mesura que permetrà per 95 euros gaudir d'una tarifa plana d'un any per veure qualsevol pel·lícula, a banda, d'altres descomptes i iniciatives que durà a terme aquest cinema els pròxims mesos.

Són sales com el Maldà les que permeten que un cert cinema pugui ser vist en les millors condicions: una sala de cinema. Atenció: les llums s'apaguen... Però apareix una llum, la del projector que omple la pantalla. Fins quan?