Pili Muns: “En viure les mateixes emocions a dalt de l’escenari t’enriqueixes molt”

Federació Ateneus de Catalunya
Autor/a: 
Oriol Jordan
Pili Muns, a l'esquerra, en una de les representacions al Centre Moral d'Arenys de Munt
Pili Muns, a l'esquerra, en una de les representacions al Centre Moral d'Arenys de Munt
Pili Muns
Pili Muns, a escena
Pili Muns
Pili Muns
El Grup de Teatre del Centre Moral
Pili Muns

Pili Muns: “En viure les mateixes emocions a dalt de l’escenari t’enriqueixes molt”

Autor/a: 
Oriol Jordan
Federació Ateneus de Catalunya

Resum: 

La trajectòria de la Pili és fruit de la seva dedicació i amor pel món del teatre, com també de totes les direccions escèniques que han invertit hores voluntàriament en el grup de Teatre del Centre Moral d'Arenys de Munt.

La Pili és una de les actrius amateurs més conegudes del Centre Moral d’Arenys de Munt. Aprofitant l’avinentesa del Dia Internacional del Voluntariat, l’anem a trobar perquè ens expliqui com ha viscut el voluntariat que ha rebut al llarg de la seva trajectòria per part dels directors que ha tingut, en les diverses obres que ha representat, i el resultat és magnífic.

Què és el que fas al Grup de Teatre del Centre Moral d’Arenys de Munt?

Jo de ben petita ja vaig començar amb els Pastorets, i mai ho he deixat, sempre he estat al grup de teatre, evolucionant amb ells. De fet, la meva trajectòria sempre ha estat a dalt de l’escenari, i m’encanta! També he fet obres de teatre còmiques, de tragèdia... De fet, de vegades fa por que et classifiquin en un gènere concret, com el còmic, perquè quan en vols sortir per fer un paper més dramàtic, ja riuen.

Quedes una mica encasellada, oi?

Sí, normalment, en el meu cas sempre m’ha costat més que em veiessin com a còmica, jo dono la imatge d’estar més ben posada i organitzada. Una de les representacions que se m’han quedat més és quan vaig fer la Rambla de les Floristes, de Sagarra. Havia de fer de persona basta, sense cultura, que gairebé no sap ni parlar, fins a convertir-me en una gran senyora.

Què vas aconseguir?

La gent va veure precisament aquest procés de transformació, que en bona part també és gràcies al director, i ho van saber apreciar.

Nosaltres vàrem iniciar una espècie de pastorets, musicals, que s’han fet durant una dotzena d’anys.

Deies que havies començat de ben petita, oi?

Sí, de fet, quan vaig començar, al Centre Moral no hi havia una escola de teatre com n’hi ha ara. Els infants comencen des dels vuit anys i trobo que és una manera molt bona perquè els nanos ho visquin des de ben petits i ho puguin anar continuant quan es fan grans. A nosaltres ens va bé perquè de vegades necessitem alguna criatura i el que fem és treure-la d’aquí. Quan jo vaig començar, això no hi era. Jo sortia dels pastorets, i al cap d’uns anys ja sí que em van oferir de fer de Marededéu. Vàrem iniciar una espècie de pastorets, musicals, que s’han fet durant una dotzena d’anys.

Com va ser l’experiència?

Brutal. Fèiem cançons conegudes com per exemple de Sau, així modernes, però la lletra era adaptada de la tradició dels pastorets. En ser músiques conegudes, allò enganxava molt al públic. Jo recordo cantar ‘La Meva Terra es el mar’, de Lax’n’Busto, en el meu paper de la Marededéu; va ser una passada! La gent picava i allò feia pujar l’adrenalina que era massa! Realment aquests pastorets musicals es van fer molt famosos. Ho vàrem haver de frenar una mica a causa dels drets d’autor. Vàrem continuar fent musicals, però ja amb música pròpia, i en el meu cas vaig desenvolupar altres papers, com ara l’àngel que volava...

He decidit que explicaré les meves anècdotes en un monòleg al Centre Moral a finals de desembre

Has fet tots els papers de l’auca, doncs!

Sí! Precisament ara a finals del mes de desembre faig un monòleg aquí a Arenys de Munt i explicaré un munt d’anècdotes que m’han passat fent teatre. Per exemple, una vegada, fent d’àngel dels pastorets em vaig estimbar contra els decorats, perquè l’espai no estava ben calculat i la pinya va ser gran! O, per exemple, una altra quan feia de Marededéu un any que ens vàrem quedar sense nen Jesús perquè es va posar a plorar i se’l van haver d’endur, i van obrir llums i vaig aparèixer sense criatura. I això ho explico ara en aquest monòleg. De fet, la meva experiència amb el teatre, la visc molt.

Precisament, és el que busquem amb aquesta entrevista, recollir la teva experiència com a receptora de voluntariat teatral. Com valores aquesta dedicació voluntària de les persones que t’han anat dirigint a l’escena durant aquests anys?

De manera súper positiva. Pujar dalt d’un escenari pot agradar-te més o menys, però necessites unes directrius. En tots aquests anys, tots els directors que han anat passant, i malauradament alguns ja no hi són, els celebres molt perquè quan et donen alguna indicació a dalt l’escenari, de vegades hi penses i dius “Ostres! Doncs sí que queda millor així!”. Sempre depèn del director. N’hi ha alguns que, per exemple, no n’havien fet massa de teatre, i sí que et trobes alguns que et demanen que facis una cosa diferent, però sense dir com. Pot ser que siguin directors molt bons en qüestió d’attrezzo i d’organització de l’escenari, però fent teatre estan com tu, i acabes fent el que pots.

I després hi ha uns altres tipus de directors

Exacte. Hi ha alguns, nois, que van començar fent teatre amb mi i després han anat a l’Institut del Teatre. I quan han acabat, ens han vingut a dirigir alguna obra, i jo mateixa quedo parada dels coneixements que han adquirit, i me’n sento orgullosa. De vegades, quan feies teatre amb ells, et feien dubtar, i després quan tornen de l’Institut, veus que et donen una sèrie de consells que mai se t’haguessin acudit. Fa molta il·lusió, de veritat. Si jo pogués tirar enrere, jo també hi hagués anat. En el fons, cada director té la seva manera de fer, però els hi agraeixes molt que el temps que hi dediquen.

la companyonia que hi ha entre el director i els companys, que és una passada.

I consideres que aquesta experiència d’intercanvi de coneixements amb els directors que has tingut, t’ha enriquit també en l’àmbit personal?

Ui, totalment! Primer per la companyonia que hi ha entre el director i els companys, que és una passada. En viure les mateixes emocions a dalt de l’escenari t’enriqueixes molt. Per exemple, amb els pastorets jo sempre ho he dit. M’encanta fer-los, perquè des del nen més petit que surt, de dos anys i agafat de la mà de sa mare fins a l’avi, que pot tenir 80 anys, hi ha un ambient súper bonic. L’any passat crec que va ser el primer que el vaig seguir asseguda com a espectadora, i en acabar em vaig posar a plorar. Els del costat em van preguntar si estava bé, i els vaig dir que sí, que m’havia emocionat només de pensar en l’ambient que s’estava vivint dalt de l’escenari. És aquella satisfacció de pensar, mira, hem fet un bon equip, som una família.