Andrés García Berrio és advocat, membre del Centre per la Defensa de Drets Humans Irídia, el qual co-dirigeix i s’encarrega de la comunicació estratègica. Ha format part com a activista de col·lectius com Tanquem els CIEs o Rereguarda en moviment.

Irídia també participa de la xarxa Som Defensores, una plataforma d’entitats pels drets humans i per la defensa del referèndum, i s’han personat en set causes judicials de l’1 d’octubre, entre les quals hi ha la de Roger Español, l’home que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bala de goma disparada per un agent. El seu objectiu és treballar en un litigi estratègic, és a dir, que tingui conseqüències socials, no només per a les víctimes afectades. Per exemple, volen reobrir el debat d’ús de bales de goma, ja prohibides a Catalunya, a tot l’Estat espanyol.

Quina és la salut dels drets humans a Catalunya actualment?

La realitat a Catalunya i a l’Estat espanyol és contrària a la protecció dels drets humans de la gent. Una mostra d’això va ser el que va passar l’1 d’octubre, que actualment és una de les nostres línies de treball més importants. Tot i que la situació actual no és bona, estic convençut que, si d’alguna cosa ha de servir la repressió que estem patint, és per a construir una cultura de protecció dels drets humans real.

L’1 d'octubre vau muntar un centre monitorització per a controlar l’activitat. Ho vau fer perquè esperàveu la repressió física que hi va haver o va ser una sorpresa?

La nostra funció és la de protegir els drets comuns de les persones. Vam fer una anàlisi de les possibilitats que podien succeir. Una d’elles era el que va passar. Quan has de protegir els drets de la resta has de contemplar tots els escenaris possibles i gràcies al dispositiu que teníem, a distància i al carrer, vam poder de seguida activar protocols per cercar testimonis, vídeos i proves de tot tipus, al mateix temps que també teníem un equip psicosocial acompanyant a les víctimes. És un sistema de defensa de drets pioner i treballarem perquè es mantingui i estendre l’experiència.

Hi ha prou coneixement sobre cultura de drets humans?

Des del 15M crec que ha augmentat, ara és un concepte molt més estès. Al final, parlar de drets humans és parlar de bon tracte entre nosaltres, de no tolerar que ens cridin i treballar-nos per no cridar a altres persones. El treball personal per respectar els altres ha de ser de veritat i és un bon començament per millorar la cultura de drets humans. Moltes violències, sobretot en relació al gènere, tenen molt a veure amb tot això.

Allò personal és polític?

Sí. El dia que tinguem tolerància zero a la violència de la nostra vida quotidiana, estarem generant un canvi de cultura que tindrà conseqüències també en el sistema general. Quan parlem de drets humans cal tenir en compte també la dimensió personal: veure com pensem i com tractem la gent que ens envolta ens fa descobrir el masclisme i el racisme que tenim interioritzat. Començar a treballar això també és apostar per la cultura de drets humans.

I a nivell social, en quins eixos treballeu i incidiu, fonamentalment?

En primer lloc, treballem en temes de violència institucional. Des d’Íridia valorem que a Catalunya hi ha un suspens molt gran de garanties, per exemple, en el cas de la violència policial: si un ciutadà pateix violència institucional per part dels Mossos d’Esquadra, ha d’anar als mateixos Mossos a denunciar-ho. No té sentit que les investigacions de maltractament policial les faci la mateixa policia, hauria d’haver -hi un cos independent encarregat.

Un altre eix molt important per a nosaltres és la situació de les persones migrades, tant a Ceuta i Melilla com al carrer i als CIEs aquí. No pot ser que tinguem un sistema que, estructuralment, deixi sense drets a una gran part de la població que porta set i vuit anys vivint aquí. Hem de canviar la lògica i les polítiques d’estrangeria.

L’últim punt, que és fonamental, és la protecció dels drets humans de les dones. Cal seguir visibilitzant les violències masclistes i millorar la prevenció i acompanyament a les víctimes.

Ara estem amb l’article 155 aplicat. Fins a quin punt afecta les garanties dels nostres drets?

El Govern espanyol està generant un marc d’excepcionalitat jurídica a Catalunya i treballa molt per fer veure que hi ha una situació de normalitat. Però el 155 no és normal. Per exemple, hem detectat que, aquestes últimes setmanes, els Mossos estan identificant a més gent que es reuneix al carrer. És a dir, s’està fent una aplicació de la Llei Mordassa que mai s’havia fet. A nivell econòmic està clar que també hi ha una afectació col·lectiva, una espècie de repressió soft amb la que molta gent es queda sense ajuda social, les entitats ho passen malament econòmicament, mesures que fan patir el món de la cultura, etc.

I què es pot fer des de la ciutadania?

És clau que no normalitzem la repressió. Cal fer pública la criminalització i la repressió que patim per evitar que es vulnerin més drets humans. D’altra banda, és fonamental que ens cuidem. Que la gent parli i es desfogui. La repressió busca trencar el teixit social i acabar amb segons quins posicionaments. La ciutadania n’hem de ser conscients, organitzar-nos i cuidar-nos.

La mobilització popular està forta?

Venim d’un cicle de mobilització on certs moviments socials, com la PAH o moviments en drets de les persones migrades, han tingut molt pes, però ara costa mobilitzar la gent per altres qüestions que no siguin el procés. Jo crec que cal omplir de contingut el moviment massiu a favor del dret a decidir: si es parlen de drets civils i polítics, cal que es parli de drets civils i polítics de tothom, posant al centre a la gent migrada, per exemple, que estan fora de tot. És responsabilitat col·lectiva parlar i donar forma a aquestes temes perquè definiria un procés de transformació social ampli i incloent.