1.- Al llarg dels 26 anys que fa que us dediqueu al col·lectiu de persones sense sostre, quines són les diferències que heu pogut observar respecte al perfil de persones que viuen al carrer?

Durant tots aquests anys, el perfil de la gent sense sostre ha canviat però, en general, no canvia amb tanta rapidesa com es podria pensar.

Des de la perspectiva dels 26 anys, tenint present que els serveis socials no estaven desenvolupats com en l’actualitat, les persones amb les que contactàvem venien de llargs períodes d’inestabilitat en l’allotjament i en el treball, i molta immigració de la resta de l’estat. Físicament trobàvem situacions molt visibles, com ara temes d’higiene. Ara la gent prové d’una situació més normalitzada, on fa uns anys aquesta persona tenia feina, pis, família i vehicle i, amb la crisi, aquesta situació s’ha perdut.

Evidentment el desenvolupament dels serveis socials públics i privats han contribuït a evitar que l’efecte de la crisi hagi estat molt pitjor. No podem oblidar el gran paper per evitar la pobresa que va representar la instauració i desenvolupament de la Renda Mínima d’Inserció.

El creixent fenomen de la immigració ha contribuït, en aquelles persones que ja no poden treballar a engruixir el sensellarisme més extrem. Fa poc hem tingut l’exemple de Lampedusa. La immigració cap a Europa s’ha incrementat molt i molta d’aquesta gent està acabant al carrer i sense possibilitat de trobar feina i d’integrar-se a la societat. La situació d’irregularitat administrativa és un factor important que impedeix la integració d’aquest col·lectiu.

Per últim, cal dir que el concepte d’exclusió residencial no fa referència només a les persones que veiem vivint al carrer sinó també a totes aquelles persones que viuen en un habitatge insegur o inadequat. Aquesta situació d’exclusió residencial s’està incrementant sense fer-se tan evident i visible. Us recomano fer una ullada a les Categories ETHOS d’exclusió residencial que va proposar FEANTSA i s’estan implantant a nivell europeu.

2.- L’actual context de crisi econòmica ha suposat un increment respecte als usuaris de l’entitat?

Sí. La realitat és que hi ha més gent al carrer. La màquina d’enviar gent al carrer és mes ràpida que la possibilitat de reacció que tenim les entitats i les administracions. Des de la fundació d’Arrels sempre hem treballant al 100% dels recursos disponibles i hem augmentant la capacitat de resposta de l’entitat. Estem incrementant les places d’allotjament i estem atenent anualment més de 1.200 persones.

En el Dictamen sobre persones sense llar del Comité Econòmic i Social Europeu es parla de cinc factors claus. D’aquests factors hi ha tres que són estructurals. Aquests factors són el macroeconòmic (si hi ha feina o no o el preu de l’habitatge), el del marc legal (per exemple amb el tema de la immigració: hi ha normes que afavoreixen o no que les persones immigrades es pugui integrar) i per últim, el de la resposta que els serveis de protecció social donen ( no es el mateix obrir serveis massificats i despersonalitzats estrictament per passar la nit que disposat d’habitatge assequible i de serveis socials proactius o no oferir cap servei) .

Els altres dos factors són el de les capacitats de la persona (formació, salut, capacitat laboral, etc.) i el de les relacions afectives (parella, pertinença a un grup, etc.). Des de les entitats socials només es poden treballar aquests dos factors que no són estructurals.

3.- A l’hora de fer la vostra tasca, quins són els recursos que més trobeu a faltar?

Hi ha definit un model català de persones sense llar però a dia d’avui no ha estat implementat. Es tracta d’un model que es va construir conjuntament entre les entitats i l’administració fa uns tres anys i el que cal fer és implantar-lo.

Aquest model inclou una cartera de serveis a la que per exemple, caldria incorporar d’altres elements com ara el de suport a l’habitatge indefinit. Ja s’està fent amb d’altres col·lectius i és necessari incorporar-ho també als casos de la gent sense sostre.

Tot el que no fem ara, ho pagarem igualment més tard i més car, amb més patiment de les persones i amb més despesa pública.

4.- Quines polítiques creieu que ajudarien a pal·liar la situació de les persones sense sostre?

La situació de les persones sense sostre no s’ha de pal·liar, s’ha d’afrontar. Les persones que estan al carrer tenen unes capacitats però sols no poden fer front a les circumstàncies del seu entorn i necessiten un suport. És com quan nosaltres tenim un problema de salut i necessitem l’ajuda del metge per poder curar-nos.

Si posem els elements adequats, la persona és capaç de superar-se i de superar les dificultats. Una acció indispensable en aquests moments és poder disposar d’una renda bàsica suficient.

Una persona que es troba al carrer, se l’ha d’ajudar i aquesta ajuda també ha d’incloure l’apoderament a fi que esdevingui protagonista del seu procés. No hi ha autonomia sense implicació de la pròpia persona.