Resolució de conflictes de forma extrajudicial (I): L’arbitratge i la transacció

18/12/2009

Autor/a:

Alicia Royuela

Resolució de conflictes de forma extrajudicial (I): L’arbitratge i la transacció

18/12/2009

Resum:

Les persones físiques així com les persones jurídiques –associacions i fundacions-, en el cas de controvèrsia o vulneració de drets poden acudir als tribunals per defensar els seus interessos.
És cert que la via de solució de conflictes més coneguda és la judicial, però n’hi ha d’altres que també convé tenir en compte. D’una banda la transacció i l’arbitratge que seran objecte d’estudi en aquest recurs i d’altra banda la mediació.

ÍNDEX

Què és l’arbitratge?

Requisits que ha de complir l’arbitratge

Què és la transacció?

Requisits per transigir

Què és l’arbitratge?

L’arbitratge implica que les persones -físiques o jurídiques- poden sotmetre previ conveni, a la decisió conforme a dret d’un o més àrbitres, les qüestions litigioses sorgides o que poden sorgir.

Aquesta matèria és competència exclusiva de l’Estat i està regulada a la Llei de 26 de desembre de 2003.

Aquesta norma, per primera vegada, reconeix el denominat arbitratge internacional. Per tant, pot ser d’aplicació per exemple a aquells casos on les parts tenen els seus domicilis en Estats diferents o la relació jurídica objecte de discussió afecta a interessos de comerç internacional.

Els avantatges principals que planteja l’arbitratge és la celeritat, la flexibilitat procedimental i la confidencialitat. L’ inconvenient principal és el seu cost.

N’hi ha certes matèries que no poden ser objecte d’arbitratge com són les qüestions laborals.

Tradicionalment, s’han diferenciat dos tipus d’arbitratge:

a) El de dret, és a dir, aquell on la resolució del conflicte es resol en base a l’aplicació de la normativa vigent. Per tant, cal que l’àrbitre sigui advocat en exercici.

b) El d’equitat es fonamenta en el bon criteri de l’àrbitre o arbitres sense que el laude tingui que tenir una fonamentació jurídica.

Les parts són les que lliurement fixen el número d’àrbitres, sempre que sigui imparell. A falta d’acord es designarà un sol àrbitre.

Poden ser àrbitres les persones físiques que es trobin en el ple exercici dels seus drets civils, independentment de la seva nacionalitat.

En cap cas poden ser àrbitres persones interessades en la controvèrsia ja que poden ser causa de recusació.

Requisits que ha de complir l’arbitratge

Els elements que configuren l’arbitratge són:

1.El conveni arbitral.

És el contracte creador de l’arbitratge i cal que tingui un contingut mínim, exactament:

- La constància que les parts manifesten que accepten sotmetre la controvèrsia a un o varis arbitres.

- La voluntat de complir la decisió arbitral.

- L’explicació i delimitació de la relació jurídica conflictiva.

També poden pactar les parts el procediment arbitral, designar als àrbitres o el procediment per anomenar-los o si l’arbitratge és conforme a dret o d’equitat. Si les parts no delimiten aquestes qüestions és la llei l’encarregada de regular-lo.

Respecte a la forma en que cal que estigui el conveni arbitral, la llei segueix un criteri antiformalista, és a dir, pot estar per escrit o en suport informàtic.

2.El contracte de dació i recepció d’àrbitres.

En aquest document les parts designen quina o quines persones resoldran la controvèrsia.

El arbitres una vegada designats, han de comunicar la seva acceptació en el termini de 15 dies, en cas contrari, s’entén que no accepten.

3. El procediment arbitral, que és fixat per les parts.

Cal sempre respectar els principis d’audiència, contradicció, igualtat i confidencialitat.

Tractant-se per exemple d’una fundació serà necessari l’acord del Patronat.

El procediment s’acaba amb el laude arbitral.

El laude ferm produeix efectes de cosa jutjada, i és títol executiu davant la jurisdicció ordinària. Això vol dir que, les parts poden demanar el seu compliment pels tràmits establerts per l’execució de sentències.

No hi ha cap la possibilitat d’interposar recursos en altres instàncies, únicament es pot exercitar acció d’anul·lació per certes causes com: falta de conveni arbitral, o laude contrari a l’ordre públic.

Què és la transacció?

La característica principal de la transacció és el mutu sacrifici que fan les parts, en les seves peticions, per tal d’arribar a un acord. Per això, no es pot considerar una transacció l’acord en el que una de les parts no ha modificat la seva petició inicial.

Podem definir la transacció com un contracte resolutori en virtut del qual dues parts, davant d’una controvèrsia posen fi a la mateixa, per tal d’evitar un plet o per acabar-lo.

La transacció implica:

1. L’ existència d’una relació jurídica controvertida, d’aquesta manera amb la transacció, les parts acaben amb la incertesa jurídica que existia entre elles i que havia generat la problemàtica.

2. Intenció de les parts de substituir la relació dubtosa per una relació certa.

3. Recíproques concessions entre les parts.

Classes de transacció:

Existeixen varies classificacions, no obstant, la més important és la que diferencia entre:

a) Transacció judicial, que té lloc quan la discussió ja ha arribat als òrgans judicials però encara no s’ha dictat sentència.

b) Transacció extrajudicial, intenta evitar un plet futur.

Requisits per transigir

Els requisits que cal que les associacions compleixin per tal de transigir són:

. Que l’associació tingui capacitat dispositiva sobre la relació jurídica controvertida, per tant, ha de tractar-se de drets dubtosos, d’interessos privats, i sobre els que tingui plena capacitat per poder disposar.

Per regla general, qualssevol tipus de situació o relació jurídica -obligacional o real, referent a béns immaterials, arrendaments, drets successoris...-pot ser objecte de transacció.

No hem d’oblidar que és necessari que no figuri en els estatuts la prohibició de transigir.

. Segons l’article 1812 del Codi Civil (d’aplicació a Catalunya, en tant en quant no hi hagi una norma pròpia):

“Les corporacions que tinguin personalitat jurídica, únicament podran transigir en la forma i amb els requisits que necessiten per alienar els seus béns”.

Això vol dir, que les associacions que vulguin transigir amb un particular o altre associació, hauran d’adoptar la decisió conforme els seus estatuts i d’acord amb el règim de majories previstes en aquests.

Si no està previst expressament en els estatuts de l’associació, la llei assimila la transacció a la compravenda, per tant, els requisits per la transacció seran els mateixos que per dur a terme una compravenda.

.Forma de la transacció:

La regulació actual no estableix cap requisit de forma, encara que normalment aquests acords figuren per escrit en document privat. De totes maneres no podem oblidar que, si per exemple, n’hi hagut una transmissió de béns immobles serà necessari l’atorgament d’escriptura pública per poder accedir al Registre de la Propietat.

La transacció només pot afectar als elements conflictius, no pot comprendre objectes aliens a la controvèrsia, ja que s’aplica el criteri d’interpretació restrictiva.

Així l’article 1816 del Codi Civil:

“La transacció té per les parts l’ autoritat de cosa jutjada, però no procedirà la via de constrenyimentsinó tractant-se del compliment de la transacció judicial”.

L’expressió “autoritat de cosa jutjada” implica que l’acord és obligatori per les parts, i a més impedeix acudir a la via judicial per tractar el mateix “problema”.

Cal puntualitzar que la transacció judicial produeix els mateixos efectes que una sentència.

En el cas que alguna de les parts hagi patit algun vici en el consentiment, debut a un error, dolo, violència o falsedat de document,ocasionat pel contrari,podrà ser impugnada la transacció per causa de nul·litat.

Etiquetes:

resolució de conflictes, mediació i cohesió social