L’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar l’1 d’Octubre com a Dia Internacional de la Gent Gran amb l’objectiu de difondre una imatge més positiva de l’envelliment, conscienciar la societat sobre l’estat en què és troba la gent gran i els desafiaments i problemes que afronta, així com per promoure accions apropiades per defensar-la i per respectar la seva dignitat i saviesa.

De debò que necessitem una jornada a l’any per parar-nos i contemplar un fet vital i tan natural com l’envelliment?. Segur que ens agradaria que no fos necessari. Assumir l’envelliment hauria de ser fàcil. Envellim des que naixem!. Quina diferència hi ha doncs en encarar les dificultats de fer-nos grans als 8, als 15, als 25, als 45, als 65 o als 85 anys? Quan comencem a rebutjar l’envelliment?

Una persona amb seixanta-cinc anys, fins ara la mítica edat de jubilació, tot i que això ha canviat, es considera encara 'jove per segons què'. Per una part temem traspassar aquesta 'frontera' de la jubilació i per l’altra frisem per gaudir-la. Tot plegat ens movem en un garbuix de contradiccions perquè ben be no sabem a què ens referim amb 'ser grans'. L’administració ens reconeix alguns drets a partir dels seixanta-cinc anys, o en funció de la nostra capacitat per dur a terme les activitats de la vida diària però fins i tot quan necessitem ajuda per desenvolupar-nos de forma autònoma, en quin moment ens poden/m considerar persones grans?.

Podríem posar l’èmfasi en aquestes pèrdues i en com encarem com a societat els canvis que ens veurem abocats a aplicar per adaptar-nos a l’impacte del sobre envelliment de la població, com repensem un model d’atenció que ja ens està quedant obsolet i de les dificultats que te la població en general (persones grans i els seus familiars) per accedir al sistema de protecció que reconeix la mal anomenada 'Llei de la Dependència'... Podríem..... però la proposta que ens sorgeix per dotar de sentit aquesta jornada ens apunta a una reflexió molt més personal i íntima.

Com volem envellir? Potser aquest és un bon moment per fer-nos aquesta pregunta, superant aquesta barrera fictícia que ens separa de la malaltia, l’envelliment i la mort. Entenent que aquests fets formen part de la vida i que per tant són també part del nostre present que està sent la causa i la condició del que experimentarem demà.

La malaltia es pot fer present en qualsevol moment, l’envelliment és quelcom que està succeint en el present i la mort és incerta i camina al nostre costat. Perquè no parar-nos i fer-nos-en amics/amigues?.

Girar-nos d’esquena a quelcom que està succeint en cada minut de la nostra vida és voler encegar-nos expressament. Ser conscients del nostre propi envelliment ens capacita per entendre l’envelliment dels altres i aleshores el respecte sorgeix de forma natural, simplement ho entenem i per tant ho acompanyem.

Des d’aquesta saviesa sorgiran polítiques molt més compassives i adequades a les necessitats de cadascú, i probablement sabrem repartir els recursos de manera més justa i equànime.

Impliquem-nos doncs i gaudim de l’envelliment.