Contra la invisibilització, l’empoderament

Al tercer sector, on la majoria de treballadores i voluntàries som dones, encara hi ha un alt percentatge d’homes en els llocs de poder. Aleshores, volem accedir als llocs de poder o bé volem conquerir-los?

La necessitat d’incloure mesures en perspectiva de gènere, en qualsevol àmbit de la vida posa en el focus la necessitat de pensar-nos. I pensar-nos, implica primerament conèixer i posteriorment revertir. Quan les entitats intenten incloure la perspectiva de gènere, quin és l’objectiu? Cal plantejar-se si la resposta a aquesta pregunta empodera a les dones de les entitats o tan sols intenta complir amb quotes a juntes i assolir la paritat.

Precisament en el tercer sector on la majoria de treballadores i voluntàries som dones, encara hi ha un alt percentatge d’homes en els llocs de poder. Aleshores, volem accedir als llocs de poder o bé volem conquerir-los?

Les lògiques patriarcals que ens han mantingut a l’esfera privada (i en patim una de les pitjors ressaques) també ens han allunyat de la creació del nostre coneixement i de la capacitat de poder sobre les nostres pròpies vides a l’esfera privada però sobretot a l’esfera pública, allà on també se situen les entitats.

MacKinnon (1991) teoritzava sobre la necessitat de crear un coneixement creat únicament pel sexe femení, amb l’objectiu d’allunyar-nos del coneixement imperant i excloent que ha prevalgut (i encara preval) de les lògiques masculines, on s’imposa una objectivitat única, la dels homes.

És a dir, ens hem situat fora del coneixement perquè l’esfera pública no valora les capacitats i aprenentatges que el mateix patriarcat ens ha ensenyat, com la intel·ligència emocional, la cura, la col·laboració, la calidesa, etc. Ans al contrari la rivalitat, la frivolitat, la competitivitat, la racionalitat etc, són exemples del que encara ara el món laboral ens demana a les dones i a nosaltres no ens han ensenyat a ser així.

No crec que incloure mesures en perspectiva de gènere sigui la creació d’un mètode de coneixement creat per les dones, però sí que ha de valorar unes lògiques de coneixement creat per les dones i dirigit a les dones.

Per aquest motiu, encara amb la casa al damunt i amb una estranya inclusió a l’esfera pública, ens hem topat amb moltes mesures com la paritat a les institucions, a les entitats, la necessitat de trencar el sostre de vidre, etc. Tot i així, aquestes mesures sense el trencament d’aquestes lògiques de poder no tenen cap sentit, perquè el que fem és convertir-nos en dones que adopten conductes associades al gènere masculí per poder ocupar un càrrec i un espai (amb molta suor i colzes) dins de qualsevol lloc de poder. El poder no ens l’hem de guanyar fingint ser homes, el poder ens correspon.

D’aquesta manera, quan les entitats pensen i promouen mesures per tal que el sexe femení pugi al carro de la igualtat cal no caure en paranys. S’han de dissenyar protocols d’actuació sí, però cal que siguin dissenyats per dones i que nosaltres identifiquem les nostres necessitats i busquem revertir-les. Perquè les lògiques del pensament han estat creades per homes i revertir-les és cosa de dones. No ens calen salvadors ni caps pensants, que ja ens valem soletes. Tot i així, els protocols han de ser un procés de conscienciació i responsabilització col·lectiva. Cal que hi hagi consensos en les mesures que adoptem i cal que els homes s’aliïn en aquesta tasca, però que no la liderin.

Així doncs, cal empoderar-nos perquè situar-nos com a víctimes no ens ajuda a deixar-ho de ser.

Cal empoderar-nos per posar les cures a primera línia i generar espais allà on som, que tant si ens trobem treballant en una entitat com si som voluntàries, cal que es tingui en compte el nostre moment vital i emocional i que tant homes com dones aprenguem a gestionar col·lectivament aquestes situacions.

Cal empoderar-nos perquè es reconegui el nostre pes a la societat, la doble jornada laboral de les dones, el treball de cures (fills/es, familiars malalts, gent gran, etc.) i domèstic que sosté el món i per tant cal posar èmfasi en què la conciliació sosté la vida.

Cal empoderar-nos per formar, molt i a tothom, perquè fa vergonya que persones que treballen en l’acció social puguin arribar a creure que tot el que hem d’aconseguir les dones és que no ens matin, perquè en realitat el que volem aconseguir és que no ens invisibilitzin ni ens dominin enlloc i mai més.

Cal empoderar-nos perquè les nostres tasques “feminitzades” tinguin el mateix pes a la societat, perquè treballar o ser voluntari al tercer sector no és menys.

I per últim, cal empoderar-nos per recordar que del dit al fet no és que hi hagi un pas, és que hi ha universos paral·lels.

Comentaris

Ens queda un llarg camí on caldrà eliminar algunes dinàmiques per poder construir-ne de noves. Gràcies Marina!

Afegeix un comentari nou