La seu de la Fundació Arrels, enmig del sorollós, colorit i aromàtic barri del Raval, era el punt de trobada amb Miquel Fuster. A disgust seu, perquè des d'aquell moment ja no podria fumar durant tota l'entrevista, ens vam asseure a xerrar en una de les sales.

La vida de Miquel Fuster és intensa: estudiant de Belles Arts, dibuixant de còmic reconegut de Selecciones Ilustradas, fill de rebot als 20 anys amb casament i divorci inclosos, forta ruptura sentimental, incendi del pis en què vivia, alcohol, alcoholisme, deixar el pis i dormir als carrers de Barcelona i Les Planes. A diferència de la majoria de persones amb una trajectòria similar, que com diu ell, "han pringat", quan dues voluntàries i un treballador de la Fundació Arrels el recull "fet una merda", en les seves paraules, ell decideix deixar de beure i fer-ho sense medicació. Ara viu en un pis tutelat de l'entitat i intenta sortir-se'n amb la pensió de jubilació, col·laborant amb publicacions i venent esporàdicament obres eròtiques i romàntiques a l'oli, que és el que li agrada.

Parlar amb ell és molt fàcil, perquè parla pels descosits. Abans de seure a la cadira de la sala ja estava explicant les seves complicacions de salut amb uns implants dentals i amb la vesícula biliar. El seu discurs va i torna constantment i està carregat de parèntesis dins dels parèntesis. Seguir-lo ja no és tan fàcil. La claredat amb què parla d'experiències que per a la majoria de persones serien traumàtiques s'acosta a la fredor. Però, al cap i a la fi, és claredat i transparència. Parla sense por a la cruesa de les paraules i de les realitats que expliquen. I al final, conversar-hi és tremendament divertit. S'acosta a l'humor negre. Que, sense humor, és el que es plasma en l'agressivitat dels seus dibuixos.

Miquel Fuster ha aparegut al programa de TV3 "Sense Ficció", a la contra de la Vanguardia, entrevistat per l'Imma Sanchís; al Babelia de El Pais i vàries vegades a BTV. El reportatge narrat d'Oriol Soler, del col·lectiu periodístic Som Atents, aprofundeix en la seva trajectòria vital sense complexos ni censures.

L'objectiu de la nostra conversa no podia ser parlar del que ell ja havia explicat, sinó buscar allò que encara no hagués mostrat. Al final, la conversa va anar per on dues persones que parlen molt, la van portar.

T'han entrevistat moltes vegades. Estàs cansat d'explicar la teva història?

No... He xerrat durant hores a universitats, l'altre dia amb una nana estudiant de periodisme. O ara amb tu. Abans que arribessis, en Juan m'ensenyava l'entrevista amb TV1. Tenen molt de morro, els de la tele! Et cobreixen el menjar, el transport i l'allotjament però no em donen ni un duro! Diuen que és publicitat... Sempre m'acaben preguntant que quina solució hi veig, al carrer. I sempre responc el mateix: Que la solució és difícil quan ja s'hi ha caigut. L'únic remei és intentar evitar que es caigui al carrer, perquè una vegada hi ets, és molt difícil sortir-ne. I si en surts, estàs fora de joc.

Tu vas deixar de beure per sortir-ne

Sí. Els serveis socials t'ajuden a que deixis l'alcohol i et donen medicació. Donen un reactiu que, no és que et tregui les ganes de beure, és que si te'l prens i beus, et poses vermell com un tomàquet, la llengua se't fot per dintre i sembla que tinguis dos conills bojos saltant al cor. Hi ha gent que s'hi ha quedat per barrejar-ho... és un dissuasiu que, a més, et deixa impotent. Jo vaig decidir que no en volia de medicació, perquè ja l'havia provada i perquè et deixa impotent psíquicament. Vas per la vida com si estiguessis atontat. Vaig dir-li al metge que si en sortia, volia fer-ho igual d'imbècil i viu com sóc jo. Puc anar agilipollat, però serà el meu estat natural, no el de la medicació. Em llevo a les 6.00 del matí, esmorzo, vaig a buscar el diari... Estic viu! Després de la medicació, no existeixes. A més, si prens una medicació que saps que és l'impediment per fer el que vols, mors. Fas veure que ho prens. Amb medicació no hi ha el desig de deixar de beure. Com tot, el fons és voler-ho.

Per què volies deixar de beure?

Mira... a Catalunya hi ha diversos centres de rehabilitació. Jo els he provat tots. Allà passes els 3 o 4 dies de síndrome d'abstinència. Dies que preferiries no haver nascut. Tremolors, suors, palpitacions... Aquests centres són gratuïts i allà pintava, estava a la cuina... però, i quan surts? Surts igual. Amb una mà al davant i una al darrere.

És fàcil tornar-hi?

No només és fàcil tornar a beure, sinó que és immediat.

Quants cops vas entrar i sortir de Centres?

Buf!...He perdut el compte... Recordo el primer. El Reto, a Igualada. En arribar, em van dir que no s'hi podia fumar. ¿Cómo ? Que no se puede fumar? Va hombre va! No puedo beber y tamoco fumar?! Yo me voy! Però anava tant borratxo que m'hi vaig quedar. I l'endemà, amb tota la ressaca, tampoc podia marxar. M'hi vaig quedar 15 dies al centre... Estava fet una merda. Jo ja sabia que els centres no em servirien per res. Però a l'hivern, al carrer, hi fot molt fred.

En tots els intents de deixar de beure i entrada i sortida de centres. N'hi ha un que és definitiu. Què canvia?

L'última vegada. La d'Arrels. Quan Arrels em va recollir jo estava molt futut. Jo normalment peso entre 64 i 68 kg i faig 1m 80cm. Quan Arrels em va recollir pesava 42 kg i feia poc més de 1m 56cm, de carregar la bossa, els colors, la manta... Quan estàs al carrer, allà on vas tu va la manta... Els d'Arrels van passar per allà i va ser horrible per arribar fins al local. Les 198 passes per travessar un semàfor més llargues de la meva vida. Portava 15 anys al carrer! La clau que jo sigui avui aquí és la manera de fer les coses. La Charo, la primera que em va ajudar em va dir: "Miguel... Nos tenemos que plantear esto de beber...". Jo vaig dir: Sí. Vam anar a un metge i vaig mantenir-me en què no volia prendre'm medicació.

Devies estar content de tu mateix quan ho vas aconseguir

Estic content en el sentit que si hagués seguit bevent, ja hagués pringat. Ja m'hagués mort, m'entens?. Del que no puc estar content és que... m'he carregat la meva vida. Això no m'ho trec del cap. Sí que estic content d'haver deixat de beure, és clar. Si tornés a beure... Amb tot el que passes al carrer, quedes marcat. Si tornés a beure... seria una bomba de rellotgeria. Estic satisfet d'haver deixat de beure, però la vida que m'he carregat ningú me la torna.

Has explicat altres vegades que el pitjor és el fred i la por

La por és permanent. Però és que el fred és horrible. Se't posa dins i et torna boig. Només té una peculiaritat. Que et treu la por. És tan horrible que estàs tan debilitat, que t'és igual tot. I la por... a les agressions. Un dia jo era al Maremàgnum. Coneixes el Maremàgnum? Dons allà era amb els diners que acabava de cobrar per algunes portades que havia dibuixat –amb això em comprava el tabac, el vi i les aspirines, que me'n fotia unes catorze al dia-. Van venir uns nois molt ben vestits... pijos. Que et donin conversa, no és normal. Digues-me mal pensat... però no. "Yo soy pintor, tal y cual, con el dinero me cojo una pensión...". Vaig ensenyar-los els dibuixos... Jo ja veia que me l'anaven a fotre... Si haguessin volgut robar-me, ho haguessin pogut fer! I quan ja eren a uns 10 metres, van agafar una llamborda i me la van tirar. Em van trencar el nas. Quan era a terra, que vaig caure però no vaig perdre el coneixement, jo pensava que m'apallissarien... Però no. Vaig sentir els riures i van sortir corrent. No era per robar-me, no volien res... volien fer-me mal i prou. El mal també existeix.

Com evitaves els problemes i les agressions?

Vigilant, no fiant-te de ningú... amb un estat de por continu... Bé, més que por, prevenció permanent. Per exemple, jo anava a dormir a Les Planes. Per què? Perquè als caixers has d'aguantar altres indigents com tu. Potser et toca un tio que t'està menjant l'orella tota la nit...Aleshores tu dius "Déjame dormir!". I l'altre s'enfada: "Joder! Pues si no te lo digo a ti quien se lo voy a decir?!". Veus una persona desesperada. I t'adones de dues realitats. Una, d'aquell home desesperat. I dues, del teu instint de conservació. Per això un dia vaig optar per tornar a Sant Cugat, que era el poble on vaig créixer. Dormir a Les Planes va ser una de les millors decisions que vaig prendre al carrer. Allà estàs sol. I a primera hora me n'anava a la Ciutadella a pintar.

S'hi poden fer amics al carrer?

Sí, però és difícil, perquè uns marxen, altres desapareixen, se'n van a centres, tornen... Hi ha més aviat relacions de necessitat. No fa gaire va morir el Felipe... era un tros de pa. Amb ell sí que érem amics, perquè era tendre i bon home. Però el que s'intenta és tenir bones relacions amb tothom perquè no te la clavin per l'esquena.

Ara conserves la relació amb algú?

Com no vagi al cementiri és difícil! La vida dels indigents és molt curta. Molts moren per agressions, no només rebudes per "gent de bé", sinó per indigents mateixos. Generalment, si un mata algun altre és perquè li ha fotut el vi... Quan jo vaig ser al carrer encara no havien començat els desnonaments. En aquell moment, la majoria de persones del carrer, o ja venien alcoholitzades o s'alcoholitzaven al carrer. Hi ha persones que no ha llegit un llibre en la seva vida, els que només et parlen de futbol, altres que vénen de cultures diferents... Per això és un món on és molt difícil congeniar-hi. A mi, per exemple, de petit, em van ensenyar a dir sisplau, gràcies... Aquesta actitud meva, al carrer, la prenien per arrogància. Fins que em coneixien i s'adonaven que compartia el tabac, el vi... a mi el vi no em faltava mai. El millor que pots fer és seguir la corrent. Si jo sóc al carrer i em diuen que aquest quadre -assenyalant un quadre quadrat- és rodó, jo diré "sí sí, el més rodó que he vist mai".

Com és la relació amb les persones que no viuen al carrer?

Quan ja et coneixen normalment es compadeixen de tu i et tracten bé. Si vas a un forn, et donen pa (al principi, quan encara menjava). A la Boqueria, talls d'embotits i entrepans que no em cobraven. Però quan et veuen en grup... com tot, és la por al desconegut. La discriminació al final és això, la por al desconegut.

Com és el temps al carrer?

Quan vius al carrer, acabes amb molta merda dins. Així que ara, quan algú m'ha faltat de veritat el respecte, he reaccionat malament... Per això tornar a beure no se'm passa pel cap. Primer, per la salut, perquè segurament em moriria. I segon, perquè significaria tornar al carrer. I tornar al carrer seria molt perillós... o se'm carregaria algú o jo em carregaria algú, perquè he empassat tant... menyspreu, humiliació, mirades... Encara que aconsegueixis que et rellisqui no deixen de menysprear-te i allò de "si me miran, que me miren!", una cosa és dir-ho i l'altre és fer-ho. És perillós... Amb qui comparteixes caixer... tu el sents beure's el cartró de vi en dos minuts i li dius: "Frena, que la noche es muy larga!". Jo m'ho mirava això per no quedar-me mai sense vi i sempre em guardava un euro als calçotets o als mitjos per comprar-ne. Millor als calçotets. I milers de vegades et tocava aguantar el tio que al matí s'ho havia fotut tot en una nit i no tenia un duro i jo m'havia de menjar el seu mono. Però no t'hi pots enfrontar. Per què? No pots tenir un enfrontament amb un tio que si et troba et pot clavar una ganivetada per l'esquena. I situacions així, milers.

I la nova vida?

Una merda.

Una merda?

No home no! Una merda tampoc! Dic una merda en el sentit que no hi ha manera. Per exemple, vaig guanyar uns diners de la primera publicació. 2.800 €! Cap milionada! I ja em van venir a buscar per pagar! Estava fent portades per al 20 minutos... doncs ja em van venir a picar a la porta per la incompatibilitat amb la renta mínima de 400 euros... Finalment, he deixat la feina al 20 minutos. Ara em vull dedicar a pintar. Exclusivament. Perquè em moriré sense saber la meva capacitat de pintar! Al carrer pintava per tenir per tabac i vi. Ara vull pintar professionalment.

Quins projectes artístics tens?

Ara en marxa hi ha l'exposició a la UB. Com a tot arreu hi ha hagut mals entesos, però finalment és en marxa. Ara, a mi m'agradaria pintar. Tinc contactes, però últimament es ven molt poc. Pinto a l'oli temes eròtics. Jo era dibuixant d'històries eròtiques. I he de retrobar clientela, perquè la situació està molt malament. El que no vull és viure amb port. Si em treuen els diners que ho facin, però no vull por. Tornar al carrer no em fa gràcia, però no em fa por. Em fa més por... Bé, por no, la por l'he perduda. No vull estar pendent de si em foten els 400 euros. Que me'ls treuen? Doncs que ho facin.

Jo vaig créixer molt lliure. Per a mi el primordial és la llibertat. Sense llibertat no vull amor, ni cèntims ni salut. Amics em van recollir dues o tres vegades del carrer per estar a casa seva... i de tot arreu vaig fotre el camp. Perquè no tenia llibertat. El temps al carrer és una vida de llibertat miserable, però no deixa de ser llibertat. No tens cap compromís. L'únic que tens és que no et falti el vi i el tabac i procurar no barallar-te amb ningú. Una merda no és la meva vida... abans he estat massa taxatiu... però veus que te'n surts i que tot tu, la teva vida les teves relacions la teva feina esta condicionat per l'edat i la situació... segurament no només em passa a mi eh! Hi ha moltes persones sense feina. I em posa de molt mala llet. I ni acabar amb els polítics, això ja es va fer a la revolució francesa.

Dient aquesta última frase es va anar aixecant de la cadira i posant-se la jaqueta, una caçadora negre que, pel que explica, més d'un amic li ha dit que el fa sembla igual d'indigent que fa uns anys. Té pressa. Ha quedat a les 13.30. Qui vulgui acostar-s'hi, pot visitar les seves obres de manera gratuïta a la Facultat de Belles Arts de la UB, fins el 15 de maig.