Pablo Aguiar: “Fa anys que els grans reptes globals estan desbordant la capacitat dels estats nacionals”

“Soc conscient que són moments difícils per la promoció de la pau”, escriu Pablo Aguiar en la seva carta de presentació com a nou director de FundiPau, càrrec que va assumir uns mesos enrere. El nou cap visible de l’entitat no amaga el context amb què ha arribat a la direcció, en un escenari internacional marcat per l’augment de la despesa militar, la proliferació de conflictes armats, el genocidi a Gaza i el debilitament del dret internacional.

En aquesta entrevista, Aguiar analitza els primers mesos al capdavant de FundiPau, entitat referent del pacifisme a casa nostra, i reflexiona sobre els límits del sistema internacional actual, la resposta europea davant les guerres, l’impacte del militarisme en els drets socials i els reptes de treballar la pau en un context de polarització i discursos d’odi. Ho fa des del convenciment que, davant del pessimisme i la temptació de la força, la promoció de la pau i la noviolència són una necessitat més urgent que mai que cal construir cada dia de manera col·lectiva.

Vas assumir la direcció de FundiPau el setembre del 2025. Com han estat aquests primers mesos al capdavant de l’entitat?

Han estat mesos molt intensos i plens de feina, però també molt engrescadors. Hem estat molt actius i hem fet moltes coses, i jo n’he après molt. Sobretot, he descobert que tinc un equip meravellós al costat, i això ha fet que aquest inici al capdavant de FundiPau hagi estat tan apassionant com estimulant.

Quina és la prioritat que t’has marcat per a aquesta nova etapa?

El que volem intentar és ajudar a canalitzar el neguit i el malestar que està generant un escenari mundial terriblement pessimista, amb perspectives que considero molt dolentes. Veig que creix aquest “vull fer alguna cosa davant del que estic veient”, tant entre el jovent com en la població en general, i des de FundiPau hem d’intentar acompanyar i orientar aquesta energia. Estic convençut que, si totes i tots ens hi posem, podem canviar les coses, tot i que serà difícil.

Entrem en aquest escenari. Fundipau promou la pau i la noviolència. Com avalues l’estat de la pau al món avui?

Si haguéssim de posar una nota a l’estat de la pau al món, et diria que insuficient, que necessita millorar, com es deia abans. I crec que això té molt a veure amb la tolerància que hem anat generant cap a les violències. Les més visibles i barroeres són les que es despleguen amb armes i guerres, terribles i amb conseqüències immediates, però cada vegada més també acceptem violències molt greus en el nostre entorn.

De quines violències parlem?

D’algunes fa segles que hi són, com la violència contra les dones, però també d’altres que prenen formes més noves. Per exemple, violències contra col·lectius vulnerables, com la població migrada, o les que tenen a veure amb l’accés a l’habitatge. No hem d’oblidar que hi ha gent treballadora que, tot i tenir feina, no pot accedir a un habitatge digne i ha de compartir o continuar a casa dels pares. En el pla internacional tot això es veu d’una manera més descarnada, però al final tot està vinculat.

Fa temps que es consolida el relat que equipara seguretat amb més armament i més despesa militar. Quins riscos comporta aquest enfocament?

El risc és que alimenta una espiral sense sortida. Si l’única manera de sentir-nos segurs és tenir prou armament per fer front al veí, el sistema està abocat al fracàs: quan nosaltres ens armem més, el veí se sent més insegur i l’única resposta que troba és armar-se també fins que, al final, siguem nosaltres qui ens sentim insegurs. 

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by FundiPau (@fundipau)

És un cercle que es retroalimenta.

Sí, i justament aquí hi ha el problema. Potser és que soc un ingenu i no acabo d’entendre com d’altres no ho veuen tan clar. En qualsevol cas, el repte és fer arribar aquest missatge i explicar-lo bé, perquè quan la gent s’hi para a pensar i ho raona, resulta força evident.

Quina alternativa hi ha?

L’alternativa implica construir una seguretat compartida, centrada en les persones. Que nosaltres ens sentim segurs només té sentit si el nostre entorn també ho està, i si se sent segur amb nosaltres al costat: aquest és el camí. Per això, continuar confiant que la seguretat s’aconsegueix a través de les armes, avui amb una capacitat de destrucció molt més alta, és terrible. Ho veiem també en contextos en què es normalitza que les armes siguin molt presents, i s’acaba assumint-ne l’ús com si fos l’única resposta, fins al punt que hi ha manifestants assassinats per la policia. Preparar-se per la pau armant-se és un fracàs segur.

Per contra, sembla que aquest relat militarista també va calant entre la població, en el sentit que es presenta la pau com a utòpica i el moviment pacifista sovint es titlla d’ingenu.

Crec que aquí hi conflueixen dues coses. D’una banda, un malestar social creixent i, de l’altra, una època de canvis molt accelerats i volàtils. En aquest context, sí: les enquestes indiquen que cada vegada hi ha una part de la població, especialment entre el jovent, que se sent més atret per idees que presenten el pacifisme com una cosa naïf i identifiquen la seguretat de veritat amb una seguretat més militaritzada.

Què creus que explica aquest gir?

Tinc la sensació que aquest gir retrògrad, reaccionari i neoconservador s’explica, en part, perquè fa anys que veiem com els grans reptes globals desborden les capacitats dels estats nacionals. No tenim eines suficients, només amb els estats, per afrontar qüestions com el canvi climàtic, les crisis financeres o els moviments migratoris que generen els conflictes armats. I això fa entendre una reacció que és relativament natural, basada a tornar a fórmules del passat que, en algun moment, van funcionar.

Però aquestes receptes del passat ja no serveixen.

Exacte, el problema és que ja no són vigents. Hem de buscar altres mecanismes per afrontar els reptes que tenim al davant. I, en aquest sentit, jo diria que no és el pacifisme el que no serveix, sinó aquesta reacció. El camí, per mi, passa per mecanismes de gestió supranacionals i per assumir que la pau i una seguretat entesa com a seguretat humana és cap on hem d’anar.

Com impacta l’augment del militarisme i de la despesa militar en els drets socials i en l’estat del benestar?

És bastant evident. La despesa pública té un límit i, per tant, és una qüestió de prioritats. La societat ho ha d’entendre d’una manera molt senzilla. El repte més gran que hem tingut en els darrers anys, en fa menys de cinc, per a la nostra seguretat humana més bàsica, ha estat una pandèmia, i aquí la despesa militar no va servir de res, va ser absolutament inútil per combatre-la. Si en lloc d’invertir en sanitat, recerca, investigació o educació pública, destinem més recursos a les armes, el pròxim gran repte que tinguem pot ser terrible perquè no tindrem prou capacitat per fer-hi front. O hi podrem respondre, però molt pitjor.

Estem fent el contrari. 

Sí, estem confonent la priorització de la despesa pública perquè, any rere any, a escala mundial, la despesa militar no para de créixer. Fa gairebé quinze anys que augmenta i, en dotze d’aquests, s’ha batut el rècord de despesa militar mundial. Europa, l’any passat, també va batre el seu propi rècord i, el 2026, malauradament, tot apunta que es repetirà. I això és terrible.

Amb els darrers conflictes i crisis internacionals —Gaza, Veneçuela, Ucraïna— sobre la taula, tens la sensació que el dret internacional està perdent pes i que s’està imposant un nou ordre mundial?

Hem de partir de la base que el dret internacional mai no ha estat un dret plenament vigent. Malauradament, no ha funcionat com un ‘hard law’, com una llei dura i efectiva; sovint s’ha qualificat més aviat de ‘soft law’, una llei tova. De fet, la mateixa Carta de les Nacions Unides preveia la creació d’un exèrcit mundial, i això ni tan sols ha estat a l’agenda política en els darrers seixanta anys.

Què és el que et preocupa especialment del moment actual?

El que hem vist últimament és un senyal especialment greu. Quan les potències més grans del sistema internacional hi donen beneplàcit o fins i tot hi tenen un protagonisme directe, el missatge que s’envia és demolidor: que aquest dret, que ja era feble, encara obliga menys. I això fa que molts països no se sentin en absolut compromesos a complir-lo.

Quina resposta hauria de venir dels països que encara hi creuen?

Davant d’aquesta deriva, crec que cal insistir i fer esforços perquè els països que sí que considerem que el dret internacional ha de ser vigent busquem fórmules que obliguin tothom, perquè això va en benefici del conjunt del sistema. Si no, el risc és que tot plegat es converteixi en una jungla.

On situaries la Unió Europea (UE) davant d’aquest nou escenari?

En aquest sentit, estic convençut que la UE hauria de continuar treballant la línia d’establir aliances amb països de l’Amèrica Llatina, d’Àfrica i també d’Àsia. I si aquesta deriva es consolida, sobretot per part del que tradicionalment ha estat el nostre soci internacional, els Estats Units, caldrà explorar altres vincles i solucions amb altres grans potències. 

Com valores la resposta europea davant dels conflictes actuals?

La UE arrossega alguns problemes que s’han fet molt evidents amb els conflictes recents. La velocitat dels esdeveniments internacionals sovint desborda una maquinària pensada per respondre més lentament, que a més necessita el consens d’un gran nombre d’estats membres. Tot plegat dificulta una reacció ràpida davant de crisis d’aquesta magnitud.

Aleshores, què hauria de canviar?

Entenc que els lideratges polítics han entès que calen mecanismes més àgils, amb més capacitat de resposta, i que això no hauria de significar renunciar al multilateralisme ni a la defensa dels drets humans, i plantar cara a la llei del més fort, que és el que sembla que s’està imposant cada vegada més.

Això demana una reforma de fons.

Vull pensar que, amb alguns moviments en aquesta línia, anirem avançant. Però torno a la idea de fons: estem intentant fer front a reptes del segle XXI amb aparells polítics molt rudimentaris, basats en els estats creats al llarg del segle XIX, i avui la velocitat del canvi és enorme. No es tracta de destruir-los, però sí d’aconseguir que acceptin que calen altres mecanismes polítics per abordar aquests reptes. No sé si ha de ser la UE qui ho lideri, però tinc clar que les respostes a la pau, la guerra, l’armament i el desarmament no poden quedar encaixades només en el sistema estatal.

Més a petita escala, i davant de l’auge de discursos d’odi i la polarització, com es treballa la pau en el dia a dia, més enllà dels grans conflictes internacionals?

Cal molta constància i molta pedagogia. Aquest any, per exemple, pel Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) hem fet una aposta forta i hem arribat a fer 25 xerrades a escoles entre tot l’equip i el patronat de FundiPau. De vegades tenim una mica la sensació de predicar al desert, però és imprescindible insistir-hi.

I què és el que intenteu transmetre?

Volem fer entendre que necessitem societats molt més inclusives, espais on totes les persones puguin desenvolupar-se en llibertat i amb drets. Tot el que s’allunya d’això és un risc, i un risc alt. Ho veiem amb discursos que assenyalen el diferent o el vulnerable com a culpable de tot.

És un discurs molt perillós.

A mi em recorda molt els discursos que feia servir el nazisme per posar al punt de mira un grup cultural i identitari. I ja sabem on va conduir tot allò, fins i tot després d’haver guanyat eleccions. Per això hem de treballar-ho cada dia i ser conscients que la democràcia i la pau no són un punt d’arribada, sinó un exercici quotidià. Si no ho fem, el risc és molt alt.