“Tenim massa valorada la normalitat, gairebé com si fos una deïtat”, raona la Carme Riu. Quan tenia només set anys, va contraure la pòlio. La malaltia no va poder amb ella, però va causar-li greus seqüeles. Per a la Carme, veure’s en una cadira de rodes no va ser obstacle per mirar endavant i viure “una vida esplèndida”. Avui, és una referent de l’activisme a favor dels drets de les dones, i especialment de les dones amb diversitat funcional, malgrat que el terme no l’acabi de convèncer.

És una de les fundadores de l’Associació de Dones No Estàndards, que avui presideix, una entitat feminista que reivindica la diferència i defensa els drets de les dones amb discapacitat des del 1995. Reclamen el seu lloc a l’espai públic i que s’escolti la seva veu. Animen a qualsevol dona que tingui interès a contactar amb elles a fer-ho al correu donesnoestandards@hotmail.com. A les portes del 8M, parlem amb ella.

Qui sou les dones no estàndards?

La nostra associació va néixer el 1995 i va ser la primera que va existir específicament de dones amb diversitat funcional, com en diuen ara, malgrat que a nosaltres ens agrada més el terme no estàndards o no normatives. Quan vam sorgir, la nostra era una realitat que no es veia, que quedava completament invisibilitzada. I nosaltres, pel fet de ser dones amb diversitat funcional o discapacitat, patim una violència més forta que qualsevol altre sector de població.

Com es va dur a terme el procés de crear l’associació?

Va ser arran del moviment de persones amb discapacitat que es va desenvolupar i va créixer molt a Barcelona durant els anys noranta. Ens vam adonar que moltes de les que formàvem part del moviment érem dones i no se’ns donava visibilitat. Per exemple, durant un congrés internacional sobre accessibilitat que es va celebrar amb motiu de les olimpíades, els únics que van parlar van ser homes. De dones no en va parlar ni una sola. Aquí és quan unes vint-i-cinc dones vam decidir tirar endavant l’associació.

Es tractava de fer sentir la vostra veu.

Ho vam fer per reivindicar la nostra presència a l’espai públic, on no se’ns veia mai, i sortir de l’espai privat. Teníem moltes raons per fer-ho: la voluntat de ser autònomes i independents, i evidenciar la violència masclista que patíem. Un dels aspectes que va potenciar l’entitat va ser denunciar públicament els abusos que ens explicàvem entre nosaltres, però mai sortien a la llum.

També reivindiqueu el fet d’estar fora del model estàndard de dona

Som diferents de la resta d’entitats de persones amb discapacitat perquè treballem el tema dones, però també perquè nosaltres pensem que és un orgull ser com som i perquè no busquem estar dins la normativitat, al contrari. Li donem valor i dignitat al fet de ser diferents.

‘Dones de Barcelona’ va ser un dels projectes més importants en els inicis de l’entitat.

Quan vam començar una de les nostres tasques principals va ser fer una feina de sensibilització sobre la dona no estàndard. I aquest projecte, que va guanyar el premi Maria Aurèlia Capmany el 1996, va anar d’això: dotze dones de Barcelona amb discapacitat vam donar a conèixer la ciutat i vam fer una recerca sobre com ens veia la població i quina imatge tenia de nosaltres.

Volíeu ser un exemple per a altres dones en la vostra situació?

Les dones que hi vam participar havíem nascut sense cap discapacitat, però l’havíem adquirit aviat en la nostra vida. Totes havíem anat a l’escola ordinària i se’ns va expulsar quan vam adquirir la discapacitat. I resulta que totes tenim carreres universitàries, o sigui que demostràvem que el fracàs escolar no havia pogut amb nosaltres. Totes treballàvem a l’empresa privada; i excepte una de nosaltres, totes teníem parella i no era una persona amb discapacitat. A més, la gran majoria érem mares, i els nostres infants eren ben macos.

La maternitat és un dels drets que sovint s’ha vulnerat a les dones no estàndards.

Sí, perquè resulta que a nosaltres ens esterilitzen. Hi havia un article al codi penal que, fins fa només quatre mesos, permetia esterilitzar les dones amb discapacitat sense el seu consentiment. Durant l’any passat, es van esterilitzar prop d’un miler de dones a Espanya.

No ha passat el mateix amb els homes.

No, determinats homes amb discapacitat tenen problemes d’erecció i dificultats per ser pares, però s’ha fet recerca mèdica per aconseguir-ho, cosa que no passa amb les dones. Les dones amb discapacitat paríem els nostres fills per cesària fins que en algun cas no hi van arribar a temps i es va haver de fer per part natural i a partir d’aleshores es va prioritzar aquesta via, però mai es va fer cap estudi de res.

A quines altres violències s’exposen les dones amb diversitat funcional i d’on solen venir?

Això depèn de molts factors, no només de la discapacitat. També de la configuració familiar o social, si la dona viu en un poble o una ciutat… La qüestió no és de la discapacitat sinó del fet que no ens deixin ocupar l’espai públic i ens mantinguin tancades, el que suposa propiciar que se’ns practiquin tota mena d’abusos. Perquè els abusadors solen ser familiars, educadors i personal mèdic. És evident que a l’espai públic és molt més difícil patir violència, perquè ho veu tothom. En canvi, a l’espai privat es permet tot.

L’espai públic sempre s’ha prioritzat als homes.

Històricament, existeix la concepció que és l’home qui ha d’ocupar l’espai públic i la dona resta a l’espai privat. Se’ns ha discriminat molt en aquest sentit. A l’home amb discapacitat, encara que fos per anar a un bar a emborratxar-se, se’l treia de casa. Un altre exemple: als homes se’ls acompanyava a un prostíbul, mentre que a la dona des de la pubertat se la tancava a casa i no se la deixava fer res.

La llista de greuges és molt llarga.

També a nivell econòmic. La dona amb discapacitat, encara avui, viu amb una pensió no contributiva, és a dir, la més baixa de l’Estat, que representa uns 400 euros mensuals. Però és que ni tan sols la pot cobrar ella, sinó que la cobra el cap de família. Només pot fer-ho la dona si no té ningú o bé s’emancipa, però ja em diràs com es pot fer amb 400 euros.

Parlem d’una doble discriminació: per raó de gènere i per tenir una discapacitat.

I vet aquí que l’origen de tot plegat és el mateix: el masclisme. A totes les dones, amb discapacitat o no, se’ns ha dit des de sempre que havíem de ser d’una determinada manera per agradar els homes. I ens hem hagut d’esforçar per apropar-nos a aquest model. En aquest sentit, nosaltres som com la mercaderia malmesa, i per això som encara més agredides. Hi ha estudis que diuen que un 32% de les dones amb discapacitat pateixen violència sexual, uns deu punts més que les dones estàndards.

Perquè encara costa visibilitzar les dones amb discapacitat en campanyes contra la violència masclista, quan és un dels col·lectius més colpejat per aquesta violència?

Malauradament, és una realitat que encara s’amaga. Moltes de les dones que van assassinar l’any passat eren dones amb discapacitat i això no ha sortit en cap mitjà de comunicació. És un exemple més de la invisibilització que patim.

Tota aquesta problemàtica s’ha agreujat durant la pandèmia.

Ha empitjorat moltíssim. Durant el confinament, les dones amb discapacitat que patien violència en van sofrir molta més perquè sovint els agressors estaven tancats amb elles. A banda, l’atenció mèdica tampoc ha estat l’adequada i sospitem que moltes persones amb discapacitat han mort perquè no se les ha atès com tocava. Moltes persones es van quedar sense el servei d’assistència domiciliària. Des de l’associació vam intentar pal·liar aquesta situació com vam poder amb els nostres serveis, però tot plegat ha estat duríssim.

Si parlem de l’àmbit laboral, hi ha estudis que xifren en poc més d’un 20% les dones amb discapacitat que tenen feina, s’ha de fer molta feina en aquest sentit.

Efectivament, ara bé, també s’ha de destacar que hem millorat en aquest aspecte. Per exemple, fa vint anys les dones amb discapacitat que treballaven eren només l’11% i ara supera el 20%. Encara és molt poc, però s’ha avançat.

Des de l’associació heu treballat molt per capgirar aquestes situacions.

Sí, cada cop veiem que a l’entitat entraven més dones que no tenien estudis i no treballaven, com sí que ho fèiem nosaltres. I això ens donava una idea del nivell de greuges que patim les dones amb discapacitat. Arran d’això vam crear un servei d’intervenció psicosociolaboral, que actualment atén 125 dones i les seves famílies.

Quins són els objectius principals del servei?

Que la dona amb discapacitat ocupi l’espai públic, es formi i aconsegueixi feina. Treballem amb un grup important d’assistents personals i domiciliaris per oferir temps a les dones perquè puguin desenvolupar el seu projecte de vida. I que s’integrin al món laboral. Els oferim que participin a cursos de formació ordinaris i també fem prospecció per trobar empreses que vulguin contractar dones amb discapacitat competents. Alhora, donem suport als professionals que atenen aquestes dones per millorar-ne l’atenció.

També organitzeu activitats culturals.

Tenim un grup de teatre, que aviat reprendrem després de quedar aturat per la covid. Escrivim guions propis i els escenifiquem fent participar la gent que ens ve a veure. Tot plegat en un to de comèdia, per riure’ns una mica de les coses que ens passen. I això també ajuda a les persones que no estan al camp de la discapacitat ens vegi d’una altra manera, sense victimisme. Realment costa trencar el cercle tancat en què sovint ens quedem les persones amb discapacitat.

Us he llegit advertir del perill d’una integració que busca normalitzar les dones amb discapacitat, quan això no és possible.

Nosaltres no volem ser normals perquè no ho podem ser. I estem orgulloses de no ser-ho. Som així, tenim un cos diferent perquè vam patir un accident o una malaltia que ens ha deixat unes seqüeles, però això no es pot canviar, per tant som així, i no volem evitar la discapacitat.

La idea és precisament la contrària?

Exacte, nosaltres estimem el nostre cos tal com és. No es tracta que tota la societat, inclosos els metges, busquin que ens assemblem el màxim a una persona o a un cos normal, perquè no ho som ni ho serem mai. El que cal és respectar aquesta diferència i diversitat.

I, a partir d’aquí, treballar perquè puguem viure amb qualitat de vida dins d’aquesta diversitat. Voler apropar-nos a la normalitat és martiritzar la gent, per exemple amb intervencions quirúrgiques que no serveixen per a res i porten més patiment que altra cosa. Tenim massa apreciadad la normalitat.

Dones no estàndards és una entitat inequívocament feminista, quina visió aporteu al moviment?

La que defensa que les dones hem sostingut el món des de sempre, perquè posem al centre la vida. Per tenir aquesta vida, cal entendre que la humanitat no únicament s'ha de dedicar a produir, sinó a sostenir i a reproduir-se. I aquest sosteniment sempre el duem a terme les dones, encara actualment.

No s’ha reivindicat prou aquesta tasca?

El feminisme, com és normal perquè és l’única manera, ha volgut aconseguir des de sempre entrar a l'espai públic dels homes i al món del treball per afavorir l’autonomia de la dona, però crec que ha rebutjat una mica tot el que és el treball de cures. Creiem que és importantíssim que a aquest treball li donem tot el valor, també a les dones que ens han precedit, perquè sense això no hauríem arribat fins aquí. Cal donar-li la rellevància que mereix i reconèixer el valor que han aportat les dones durant tota la història de la humanitat.

Aquesta visió aportem al feminisme, i també la idea que en un cos no normatiu, tant anormatiu com el nostre, es pot viure una vida esplèndida.

Us n'heu sentit excloses en algun moment?

No, mai ens hem sentit marginades pel feminisme. Crec que se’ns ha exclòs més des del sector de la discapacitat, per exemple. Al principi, quan vam muntar l’associació de dones, les federacions de persones amb discapacitat no volien saber res de nosaltres perquè només érem dones. Ens acusaven de marginar i no sé quantes coses més.

Així, què és el feminisme per a la Carme Riu?

El feminisme és mirar endavant i anar canviant la societat androcèntrica per aconseguir un món on puguem viure amb qualitat, tant les dones com els homes.