Més de 387.000 víctimes mortals, de les quals 116.000 eren població civil; 205.000 persones desaparegudes; gairebé 12.000 infants morts o ferits; 6,7 milions de desplaçats interns; 5,6 milions de persones refugiades a l’estranger; dos milions de sirians i sirianes vivint en situació d’extrema pobresa. Aquestes són només algunes de les xifres que deixa una dècada de guerra a Síria, un conflicte que ha dessagnat el país des que es va iniciar arran de la resposta del govern a les revoltes prodemocràcia del 2011.

Després de 10 anys, aquesta allau de xifres és ja gairebé l’únic que sabem d’un conflicte que, si bé va copar bona part de la informació internacional en els seus primers anys, ja fa temps que ha quedat sepultat en una indiferència generalitzada. Tot plegat ha contribuït a deshumanitzar una contesa salvatge en què s’han transgredit tots els límits, també els de la guerra.

“Malauradament, aquesta indiferència no és quelcom d’estrany, la majoria de conflictes i tragèdies humanitàries no desperten interès ni econòmic, ni polític, ni mediàtic, ni social, però en el cas d’un conflicte tan brutal com el sirià encara és més dolorós”, explica el Jordi Armadans, director de Fundipau.

Un conflicte canviant i complex

El conflicte va començar el 2011, després de la ferotge repressió que el règim de Bashar al-Assad va exercir contra els manifestants prodemocràcia, que van sortir en massa als carrers i es van sumar a les protestes que ja havien començat a altres països de la regió, conegudes com les Primaveres Àrabs. La brutal resposta del règim va encendre la guspira de la guerra i va donar peu a la formació de l’Exèrcit Sirià Lliure, el principal grup armat opositor al govern d’Al-Assad.

D’aleshores ençà, el conflicte ha passat per moltes i diverses etapes, marcades per la intervenció constant de potències internacionals, l’auge i caiguda de l’Estat Islàmic o el fracàs de totes les iniciatives diplomàtiques per posar fi a la contesa, entre altres.

I els mateixos punts comuns en totes elles: la destrucció i devastació del territori i l’enorme sofriment de la població civil, qui ha pagat les pitjors conseqüències d’una guerra en què s’han comès tota mena d’atrocitats contra la població, com l’ús d’armes químiques o els bombardejos a combois d’ajuda humanitària, per citar només dos exemples.

Una guerra que ha traspassat totes les línies vermelles

L’atac amb armes químiques perpetrat pel règim d’Al-Assad a Ghuta l’agost del 2013 és, probablement, el cas més paradigmàtic de la brutalitat de la guerra, que s’ha estès, no en la mateixa mesura, a la resta dels bàndols que lluiten a Síria. “Aquest atac marca un punt d’inflexió perquè no va comportar una intervenció internacional, i és clar, la sensació d’impunitat del règim, però també de les milícies, fa que el conflicte exploti del tot”, assegura Vidal.

El de Gutha, però, no ha estat l´únic atac d’aquesta mena, en tot el conflicte s’han comptabilitzat més d’un centenar d’atacs químics, i altres amb armes igualment mortíferes com els barrils explosius. A banda, al llarg del conflicte s’han efectuat setges brutals per evitar que entrés ajuda humanitària, que s’ha emprat com a arma de negociació.

“Aquesta brutalitat contra la població civil, com se l’ha atacat directament, i el tipus d’armament que s’ha fet servir és terrible per als sirians, però també per a la resta del món, no s’han respectat les regles de la guerra i això senta un precedent molt perillós”, remarca Lurdes Vidal, directora de l'Àrea de Món Àrab i Mediterrani de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).

I així ha estat, atès que el cas de Síria no ha estat l’únic. “Els darrers anys hem vist una tendència a la brutalització de les guerres, les decències mínimes han saltat pels aires, ho hem vist a Síria, que és el cas més paradigmàtic, però també a l’Iraq o al Iemen, per exemple”, subratlla Armadans.

Un camp de batalla d’interessos internacionals

En tots aquests anys, al conflicte sirià hi han intervingut un bon nombre d’actors internacionals, que no han fet més que afegir complexitat a la situació. Des de l’Iran i Rússia, principals aliats i salvadors del règim en el seu pitjor moment, fins a l’Aràbia Saudita, Turquia, la Unió Europea (UE), els Estats Units i Israel, entre altres, han posat un peu en algun moment a la guerra de Síria. Tots ells, però, amb un denominador comú: mirar pels seus interessos.

“Si fem balanç, el paper de la comunitat internacional ha estat absolutament pervers, des del primer moment tothom ha vist en Síria una oportunitat, no per instalar-hi una democràcia sinó per mirar pels seus propis interessos”, lamenta Vidal.

Nacions Unides, per la seva part, ha fracassat un cop i un altre en totes les iniciatives per aturar la sagnia. “El procés negociador auspiciat per Nacions Unides no ha tingut cap mena de resultat, perquè el règim no té cap incentiu per negociar. Per tant, negociar per negociar només dona més temps a Al-Assad i augmenta el desprestigi de Nacions Unides, que ja era molt gran, davant la població siriana”, alerta la directora de l'Àrea de Món Àrab i Mediterrani de l'IEMed.

En Jordi Armadans exemplifica el trist paper de l’organització en les poques resolucions que el Consell de Seguretat de l’ONU ha aprovat sobre el conflicte en els darrers anys. “Si l’òrgan màxim que ha de vetllar per la pau i l’estabilitat al món només s’ha pres la molèstia de tirar endavant unes poques resolucions, ens podem imaginar el poc interès i la poca prioritat que ha despertat en la comunitat internacional aquest conflicte”, explica el director de Fundipau.

Totes aquestes ingerències internacionals, fruit d’interessos i no d’una voluntat real d’acabar amb les hostilitats, han convertit la guerra síria en un conflicte d’una gran complexitat i han acabat arraconant el sector prodemocràcia, que s’ha anat diluint. “S’ha aniquilat aquest camp, ara mateix no hi ha una oposició alternativa al país, atès que l’han matat o està fora de Síria”, convé Vidal.

La situació actual

I com està la situació avui, quan s’han complert 10 anys de l’inici del conflicte? Actualment, el règim, que en bona part ha sobreviscut gràcies al suport rus i iranià, controla vora el 65% del territori de Síria. Al nord del país, fora del control d’Al-Assad, s’hi concentren diversos grups i faccions, com els rebels sirians, les forces kurdes, els grups sota influència de Turquia i faccions gihadistes, entre altres.

“Ara hi ha una situació de certa distensió, amb altos al foc que es mantenen intermitents des del 2019, i això ha permès una minsa represa d’algunes activitats, però en cap cas podem parlar de pau”, exposa Vidal.

Una opinió que coincideix amb la d’Armadans, que observa un estancament del conflicte arran de la recuperació del règim, que s’ha imposat en bona part del territori de la mà dels seus aliats russos i iranians. “No són els moments de més intensitat, però estem davant d’una situació de terra cremada, de moltíssima destrucció de pobles, ciutats i infraestructures, i sobretot d’un profundíssim impacte humanitari per a la població”, apunta.

I és que, després de 10 anys de guerra, la situació actual de la població siriana és molt complicada, per la gran desconnexió entre territoris i per una crisi econòmica asfixiant que s’agreuja cada dia. “Fa un any podies canviar un dòlar per mil lires sirianes, i avui el valor de bescanvi ja està en 4.000 lires, la devaluació de la moneda és brutal”, apunta Vidal, que no només en responsabilitza la guerra, sinó les polítiques “ultraneoliberals i privatitzadores d’Al-Assad per afavorir sectors lleials al règim i grans oligopolis”.

Al-Assad crida a reconstruir el país

En aquest context, el govern d’Al-Assad se sent fort i vol convèncer que ha guanyat la guerra i ara cal començar a reconstruir el país. “El règim llança el missatge que ara s’ha de passar pàgina i iniciar la reconstrucció, però la situació no està en aquest punt, no hi ha hagut ni un procés de pau ni uns acords signats, a banda que les causes que van fer esclatar la revolució el 2011 segueixen sent les mateixes”, diu Vidal, que recorda, a més, que el règim no té diners per encarar la reconstrucció del país.

A banda, es pregunta Vidal, com es pot reconstruir el país amb una població completament arrasada i un èxode massiu de sirians que han marxat del país i no tenen perspectives de tornar? “La reconstrucció no és només una qüestió d’aixecar cases de ciment i totxo, també és necessària una reconstrucció social i aquesta no es pot fer amb bona part de la gent que té les capacitats, competències i els cervells per fer-ho fora del país”, assenyala la directora de l'Àrea de Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed.

Una sortida difícil

Arribats a aquest punt, no s’albira una sortida pròxima que posi fi a la disputa, al patiment de la població i possibiliti el retorn dels prop de 6 milions de persones refugiades que han marxat del país. A Síria hi ha entrat tothom, cadascú en funció dels seus interessos, hi ha hagut múltiples intervencions i tot plegat ha provocat, segons explica la Lurdes Vidal, que el conflicte ja no estigui en mans dels sirians, sinó de molts altres actors.

“Primer, s’ha d’aconseguir que el règim tingui incentius o condicionants per accedir a negociar i donar una alternativa perquè els que han marxat puguin retornar de manera més o menys segura”, convé la directora de l'Àrea de Món Àrab i Mediterrani l’IEMed, que aposta per una solució que impliqui els diferents actors que intervenen al conflicte, tant de dins com de fora, recuperant la via política i diplomàtica, ara completament asfixiada.

En aquest sentit, proposa donar més protagonisme a actors que no tenen tant de pes com els Estats Units o la UE, que, a més, són els que tenen els diners per a la reconstrucció.

I, aquesta sortida, ja només pot incloure Al-Assad? “Seria òptim que plegués i que es formés un govern de concentració nacional amb uns nous paràmetres inclusius i democràtics, però probablement això és impensable en el context actual”, raona Armadans, que creu qualsevol solució serà lenta i a llarg termini, alhora que lamenta que el conflicte “s’ha deixat podrir” i això en dificulta molt la solució.

Llums entre tanta foscor

Malgrat que no amaguen la tragèdia, el drama i la indiferència del que ha passat a Síria en aquesta última dècada, també hi ha petits raigs de llum que aporten esperança per al futur del país. I és que, en aquest tràngol, contra tota esperança i racionalitat, molts sirians s’han mantingut ferms en la seva exigència de justícia i llibertat, s’han autoorganitzat i mai han perdut de vista la defensa dels drets humans en un context tan advers.

“Tot això té un valor enorme i n’hauríem d’aprendre tots plegats, que hi hagi gent que s’esforci per fer coses en clau col·lectiva i inclusiva, sense cap mena de suport extern ni visibilitat, mereix el nostre aplaudiment i que ens exigim una mica més a tots nosaltres”, reconeix Armadans.

Per altra banda, també val la pena reconèixer la feina de moltes entitats internacionals que, malgrat la indiferència generalitzada, han treballat i ho segueixen fent perquè no hi hagi impunitat i es porti davant la justícia internacional moltes de les situacions de vulneració dels drets humans que s’han comès a Síria. “És una feina que segurament no donarà resultats a curt termini i trigarà, però són petites maneres de restituir d’alguna manera les barbaritats que s’han fet”, rebla el director de Fundipau.