La Nati Sánchez, la Mari García i la Sandra Daban són les impulsores de l’Associació Daus, una entitat terrassenca enfocada a millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat a través del temps d’oci. Van començar aquest camí per oferir una proposta nova, que posa aquestes persones al centre i presta especial atenció a les seves famílies. En parlem amb la Nati Sánchez, presidenta de l’entitat.

Per què vau crear l’Associació Daus?

Érem tres companyes que ja participàvem en una entitat de lleure per a persones amb discapacitat intel·lectual, però veiem que aquesta associació no podia arribar a tot i no acabava de respondre a les necessitats de les pròpies persones a qui atenia. Aleshores, vam decidir crear l’Associació Daus a Terrassa. A la ciutat ja hi havia entitats dedicades al lleure i al temps d’oci, i ho fan molt bé, però nosaltres pensàvem que es podia treballar d’una altra manera, amb una altra metodologia.

Comptàveu amb experiència en l’àmbit del lleure per a persones amb discapacitat?

Sí, una de les fundadores té un fill amb discapacitat, una altra treballava en un centre ocupacional, i jo mateixa soc educadora social. Teníem clar que es podia treballar d’una altra manera i veiem molt clara aquesta necessitat. És a dir, vam crear l’entitat per fer lleure per a persones amb discapacitat a la nostra manera, amb una proposta nova.

Així, quins són els trets diferenciadors de l’Associació Daus?

La nostra proposta es basa en un canvi de mirada respecte a l’atenció i l’oci per a persones amb capacitats diverses. Per exemple, tenim molta cura amb el vocabulari que utilitzem, perquè creiem que el llenguatge fa la persona. Es continua parlant molt d’esplais i colònies quan ens referim a oci per a persones adultes amb discapacitat, però les persones adultes van al gimnàs, fan ioga…

Per això nosaltres ja no parlem d’esplais o casals, sinó de grups d’oci, club social o estades vacacionals. És un petit detall, però creiem que és un camí per anar cap a aquest canvi de mirada.

I doneu molt valor a l’escolta de les persones amb qui treballeu.

És el que ens demanaven elles mateixes, volen que se les deixi de tractar com a infants petits. Pensem que això segueix passant, i els professionals i entitats que treballem amb elles hem de fer un canvi en aquest sentit. Nosaltres el que intentem és, sobretot, escoltar-les, perquè són elles qui ens diuen com volen que les tractem. Mai hem d’oblidar que tractem amb persones adultes. Nosaltres portem tres anys amb l’associació i encara estem fent aquest procés i creixent dia a dia.

Quina mena d’activitats proposeu?

Durant la setmana sí que fem tallers per continuar treballant les competències, però els caps de setmana sempre procurem fer activitats de desconnexió i molt sovint fem sortides. Vull dir que no fem això de tancar-nos en una sala i fer treballs manuals o coses de l’estil, perquè entenem que això ja ho fan durant la setmana. Aleshores, els caps de setmana visitem museus, anem a ballar a discoteques, al cinema… Sempre fem sortides i les escoltem a elles per saber què volen fer.

És a dir, bàsicament la nostra metodologia es basa en el fet que aquestes persones puguin triar. Pensem que si el temps d’oci es planteja com una obligació, deixar de ser oci.

"La nostra metodologia es basa en el fet que les persones amb discapacitat puguin triar què volen fer".

Us centreu només en persones adultes?

Ara mateix sí, som una associació molt petita i no podem arribar a tot. Gairebé totes tenim experiència treballant amb infants amb discapacitat, però si algun dia ens dediquem a la infància, volem que sigui un servei de qualitat, amb persones que n’entenguin. Si les persones adultes amb discapacitat necessiten ajuda, en el cas dels infants això es multiplica. De moment, com a associació no podem assumir aquesta tasca, no tenim prou recursos.

Una part important de la vostra tasca s’enfoca a les famílies de les persones amb discapacitat.

És una de les característiques principals de l’entitat, estar pendents de les famílies, saber què necessiten i estar en contacte permanent amb elles per a qualsevol cosa en què les puguem ajudar. Les famílies cuidadores necessiten moments per poder descansar i aplegar les energies que necessiten per al seu dia a dia, i la nostra tasca les aporta tranquil·litat i aquesta desconnexió necessària. Igualment, també pensem en projectes i activitats per a elles perquè sovint ens oblidem de les famílies cuidadores i de la tasca que fan.

A partir de la vostra experiència, en què ajuda a les persones amb discapacitat gaudir d’un temps d’oci de qualitat?

A banda de desconnectar del dia a dia, que això ens ajuda a tots, incideix molt positivament en la seva autoestima. L’altre dia, per exemple, vam fer una activitat per donar visibilitat a les dones amb discapacitat, que pel fet de ser-ho pateixen una doble exclusió, i una de les dones ens deia que amb la nostra ajuda poden arribar a fer de tot, i no se senten unes rara avis. El fet de poder fer activitats d’oci, com fan totes les persones, afavoreix la seva autonomia, l’autoestima i la confiança en elles mateixes, entre molts altres beneficis.

Un dels vostres objectius és la inclusió social de les persones amb capacitats diverses. Estem lluny de ser una societat inclusiva en aquest sentit?

Estem fent aquest camí dia a dia, però encara queda molt. Jo em dedico a buscar activitats i sortides per fer amb l’associació, i encara costa molt saber, per exemple, si una activitat està adaptada o no. Sempre hem de trucar perquè mai ho especifica als webs. Aquesta és una primera barrera. I després, sovint et diuen que sí, que no hi ha cap problema, i en acabat quan arribes tot són problemes, començant per l’accessibilitat. I si parlem d’accessibilitat cognitiva, encara s’hi pensa menys i es té menys en compte.

Quins projectes que heu posat en marxa voleu destacar?

Per exemple, el 2019, quan feia poc que havíem arrancat, vam fer el primer quinto adaptat. El quinto és una activitat nadalenca que es fa a Terrassa, és una mena de bingo amb noranta números, en lloc de quinze. Nosaltres el vam fer amb pictogrames, perquè hi pogués participar tothom. Així, vam obrir a tots els col·lectius de persones una activitat que és molt tradicional a la nostra ciutat.

Un altre projecte important és el que anomeneu ‘canvia la teva mirada’.

És un dels més importants que tenim entre mans. Es tracta de formar persones amb discapacitat per donar-los la veu i que siguin protagonistes de xerrades i formacions en què expliquin com volen ser tractades, o proposin millores per fer els espais comunitaris, com bars, restaurants o comerços, per fer-los més accessibles en tots els aspectes, adaptant l’espai o la carta, per exemple. Volem que siguin les persones amb discapacitat qui tinguin la veu, que sovint no la tenen.

Això és un dels vostres propòsits en tot allò que feu.

Sí, sempre busquem o pensem els projectes en aquest sentit, on les persones amb discapacitat siguin les protagonistes, portin el pes i tinguin la veu. El cert és que massa sovint que hi ha xerrades o debats en aquest àmbit qui parla són les educadores, psicòlogues, pedagogues… però les persones amb discapacitat no tenen veu. I l’han de tenir, hem de deixar de parlar per elles. Tenen una discapacitat, sí, però també moltes capacitats.

"Volem que siguin les persones amb discapacitat qui tinguin la veu".

Quines són les principals dificultats que us heu trobat per desenvolupar la vostra tasca?

Bàsicament, són econòmiques, que suposo que és una dificultat comuna a gairebé totes les entitats, però és molt important. A més, vam començar el novembre del 2019 i pocs mesos després va esclatar la pandèmia, que ens va obligar a aturar-nos. Per altra banda, també tenim el repte de com arribar a les persones i donar-nos a conèixer, que ens ha costat bastant.

I com us plantegeu el futur de l’Associació Daus?

Honestament, ni ens ho hem plantejat perquè anem al dia. Som una associació petita, sense ànim de lucre i amb pocs recursos, aquesta és la nostra realitat. Esperem poder continuar endavant i seguir treballant per la inclusió de les persones amb discapacitat, o més aviat perquè es deixi de parlar d’inclusió, que voldria dir que hem aconseguit el nostre objectiu. Cal entendre que l’oci és un dret, i no un privilegi, com moltes vegades ho és actualment, sobretot per raons econòmiques.