La utilització de la maniobra d’acusar falsament de terrorisme a activistes no-violentes de qualsevol àmbit, de lluites socials, polítiques, ajuda humanitària o, fins i tot, mediambientals, a persones antiautoritàries, periodistes i persones defensores dels drets humans s’ha convertit en una estratègia comuna per part de l’onada autocràtica que està aterrant a la regió euromediterrània.

L’extrema dreta i els règims de caràcter autoritari agafen força i normalitzen aquest tipus d’accions acusatòries que només tenen la finalitat de silenciar l’oposició. A més, les falses acusacions de terrorisme poden arribar a tenir un efecte negatiu en el creixement del moviment prodemocràtic, ja que pretenen esborrar l’opinió i els discursos basats en la defensa i els valors de la llibertat democràtica. La por i el recel que generen reforça el control del seu poder i entrebanca els moviments democràtics.

Arran dels atemptats contra les Torres Bessones de Nova York, de l’11 de setembre de 2001, els Estats van posar al centre de l’agenda internacional el terrorisme i un gran nombre de governs arreu del planeta van establir nous marcs legislatius que contemplaven un augment del control, la vigilància i la restricció d’algunes llibertats per part de la seva població. Una inclinació que, en alguns països, s’ha ampliat amb la irrupció de la Covid-19.

Un estudi que posa sobre la taula una de les amenaces de la democràcia

Des de l’Institut Novact de No-violència, amb la col·laboració de les entitats Suds i Irídia, han elaborat l’informe ‘No em diguis terrorista, quan no ho soc’. El document analitza aquestes falses acusacions que s’han produït a la regió euromediterrània i estudiar de quina manera aquestes contribueixen al creixement de l’autoritarisme i a la repressió dels moviments prodemocràtics i de defensa dels drets humans.

L’autor de l’informe és el periodista i politòleg Ricard Gonzalez i s’ha presentat durant la tercera edició de la ‘Setmana de l’Antiterrorisme de les Nacions Unides’, en anglès ‘The Third United Nations Counter-Terrorism Week’, celebrada a Nova York.

L’estudi s’estructura d’acord amb anàlisis de casos que han protagonitzat els actors estatals a diferents països, com Algèria, Egipte, Marroc, Iraq, Palestina, Tunísia, Turquia, Espanya i, a més, se sumen altres estats membres de la Unió Europea, com Àustria, França, Polònia i Alemanya. Es conclou amb un seguit de propostes polítiques per a combatre la problemàtica.

Als països de la Unió Europea, són les comunitats musulmanes les que reben l'impacte més gran d'entre les persones pertanyents a moviments pacífics, partits polítics o organitzacions de la societat civil que són acusades i criminalitzades per la seva ideologia. Alguns mitjans de comunicació i grups i partits d’extrema dreta són els que assenyalen les persones, amb més èmfasi si formen part de moviments islamistes no-violents o tenen opinions conservadores.

Les circumstàncies i actualitat dels països analitzats

Cada país compta amb una situació diferent. Egipte, Turquia i Israel-Palestina són els països que tenen un nombre de víctimes, totals o relatives, més elevat. Són, aproximadament desenes de milers de persones que pateixen aquestes falses acusacions de tenir relació amb el terrorisme basades en proves febles.

A Egipte, per exemple, es consideren ‘terroristes’ totes les persones dissidents o crítiques obertament, independentment de la seva ideologia. A Turquia, la comunitat kurda i les presumptes membres del moviment religiós de Fetullah Gülen són les persones més afectades. La població palestina és qui pateix les pitjors conseqüències a la seva regió i per part d’Israel.

A Tunísia i Algèria, a diferència dels països mencionats anteriorment, aquesta tendència ha aterrat recentment, ja que, els dos països, al llarg dels últims dos anys, han viscut un augment de les investigacions per terrorisme per motius polítics. Finalment, si posem el punt de mira a Espanya i els altres estats membres de la Unió Europea, el nombre de víctimes és menor, però sí que aquesta problemàtica està en auge.

La Llei Mordassa a Espanya

A Espanya, un exemple de situació que s’emmarca en la legislació de seguretat per a reprimir la dissidència va ocórrer l’any 2015, amb l’aprovació de la Llei Mordassa, la qual restringeix i vulnera el dret a la protesta i la llibertat d’expressió. A més, també es va produir l’aprovació de diferents modificacions del Codi Penal, per tal d’ampliar els delictes que es relacionen amb actes de terrorisme.

No va ser fins a l’any 2017, però, que realment el govern va acusar injustament i esbiaixadament de terrorisme a activistes, sent la majoria membres de grups independentistes catalans, arran del referèndum d'autodeterminació a Catalunya, que el Tribunal Constitucional va considerar il·legal. A més, al llarg dels últims anys, s’han viscut casos mediàtics d’acusacions improcedents en el marc de la Llei Mordassa, com la investigació d’un tribunal antiterrorista al grup Tsunami Democràtic, l’empresonament del raper Pablo Hasél o el cas de l’artista mallorquí Valtònyc.

Greus vulneracions dels drets humans

Malauradament, les conseqüències que paguen les persones acusades falsament són càstigs “molt greus”, segons consideren des de Novact, com són fortes penes de presó i, fins i tot, la pena de mort. El més comú és que quan es comença la investigació sobre una acusada, se la deté immediatament

Com bé es destaca a l’informe, en la resolució d’alguns casos “els càrrecs són retirats durant la investigació o les víctimes són absoltes, però ja han patit un dany en termes d’estigmatització social que rarament es repara”.

Per tant, a causa de les modificacions sobre la legislació antiterrorista que s’ha produït en aquests països, la capacitat de l’Estat de controlar la seva població ha augmentat. El més contradictori és que, aquestes mesures, no han resultat en una protecció més sòlida contra les amenaces terroristes, sinó que la societat ha patit una regressió de llibertats individuals i col·lectives.

Com a conclusió, com bé indica el fundador i codirector de Novact, Luca Gervasoni, al pròleg de l’informe, “les accions col·lectives dels governs democràtics, les institucions de cooperació internacional i les organitzacions no governamentals internacionals són fonamentals per revertir la marea autoritària”.