L’empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél ha provocat una forta resposta al carrer i ha tornat a posar sobre la taula un debat que cou i incomoda a Espanya sobre els límits de la llibertat d’expressió. Tant és així que, per parar el cop, el Govern espanyol ha anunciat a correcuita la seva intenció de reformar el codi penal per despenalitzar els delictes d’opinió i protegir la llibertat d’expressió.

Pablo Hasél va ser detingut el dimarts passat a la Universitat de Lleida i ja ha ingressat a la presó de Ponent per complir una pena de presó de 9 mesos, que s’ampliarà per les multes econòmiques que el raper s’ha negat a pagar, pels delictes d’enaltiment del terrorisme i injuries a la Corona i a les forces de seguretat en diversos missatges que va difondre a les xarxes.

“L’entrada a la presó de Hasél és injusta i desproporcionada, ningú hauria de ser processat penalment per expressar-se en xarxes socials o cantar coses que es puguin considerar desagradables o escandaloses”, explica el Dani Vilaró, portaveu d’Amnistia Internacional Catalunya (AI), sobre l’empresonament del raper, que ja va ser condemnat per fets similars anteriorment.

Una posició que comparteixen bona part d’entitats, com l’Acadèmia Catalana de la Música, que ha impulsat un manifest amb més de 65 organitzacions del sector cultural per demanar la l'indult i llibertat del músic lleidatà. “El que ha passat amb Hasél és una profunda injustícia i ens sembla un retrocés increïble en un dret tan fonamental com és la llibertat d’expressió en una democràcia que s’autoafirma com a modèlica, és molt preocupant”, subratlla Natxo Tarrés, vocal de la junta de l’Acadèmia.

Condemnes per delictes d’opinió a Espanya: Plou sobre mullat

I és que, el de Hasél no és un cas aïllat, ben al contrari, és l’últim d’una llarga llista d’activistes, periodistes, tuitaires, músics i creadors que han tingut problemes amb la justícia per les seves opinions o manifestacions. El raper mallorquí Valtonyc, exiliat a Bèlgica, els músics del grup La Insurgencia o la tuitera Cassandra Vera, entre molts altres, en són exemples.

Tot plegat evidencia que Espanya té un problema amb la llibertat d’expressió, que s’acarnissa especialment amb la creació artística. En aquest sentit, un informe de l’ONG danesa Freemuse situa Espanya com l’Estat amb més artistes empresonats -un total de 14- el 2019.

“És vergonyós que Espanya encapçali aquesta llista per davant de països com Turquía o l’Iràn, avui és Hasél però demà pot ser qualsevol de nosaltres”, lamenta l’Esteban Marín, de la Fundació Contorno Urbano, una entitat cultural vinculada a l’art a l’espai públic, l’educació i la creativitat urbana. Precisament, en l'àmbit del muralisme va esclatar una altra polèmica fa un parell de setmanes després que l’Ajuntament esborrés un mural de l’artista Rock Blackbloc a favor de Hasél i contra el rei emèrit Joan Carles I.

Aquests fets posen en relleu un excessiu zel punitiu a Espanya en la persecució dels anomenats delictes d’opinió, molt més accentuat que en països del seu entorn. “Hi ha una deriva regressiva pel que fa als drets i una desproporció clara en l’aplicació del codi penal, hauria de ser l’última ràtio i aquí s’està aplicant com la primera mesura”, alerta David Bondia, president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC).

A banda, el país acumula diverses sentències condemnatòries per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) amb relació als delictes d’opinió. “El problema és que el codi penal, sobretot arran de la reforma del 2015, on es va modificar el delicte d’enaltiment del terrorisme, està penalitzant expressions que no inciten d’una manera clara i directa a la violència i està coartant la llibertat d’expressió en molts sentits”, afirma el portaveu d’AI, Dani Vilaró.

L’organització internacional fa cinc anys que clama contra aquesta restricció excessiva del dret a l’expressió emparat per “lleis injustes”, en què també inclouen la controvertida Llei de Seguretat Nacional, coneguda com a llei mordassa. Una llei que, tot sigui dit, el Govern de PSOE i Podem es va comprometre a derogar, però que encara no n’ha revocat ni una coma, com s’encarrega de recordar l’Esteban Marín de Contorno Urbano.

El problema, però, no és només la llei o el codi penal, sinó l’aplicació que se’n fa, explica David Bondia: “S’està interpretant i aplicant la llei de la manera més dràstica, com han demostrat les sentències contràries a Espanya per part del TEDH, és una deriva molt perillosa”.

“Les dades objectives que ens faciliten les entitats internacionals i les condemnes a l’Estat demostren que la llibertat d’expressió retrocedeix i cada cop va a pitjor”, adverteix Natxo Tarrés, que recorda l’explosió creativa de la dècada dels 80, uns anys en què “tothom expressava el que volia i no hi havia aquesta sensació”.

Una persecució que abona l’autocensura

I és que, com diu Tarrés, una de les conseqüències més preocupants és l’efecte dissuasiu que pot generar a l’hora d’expressar-se o crear lliurement. “Hi ha una sèrie de lleis pensades per inhibir la crítica o l’expressió d’una dissidència política, hi ha gent que té por a tuitar o cantar segons què per les conseqüències penals que pugui comportar”, alerta Vilaró sobre aquesta espasa de Dàmocles que penja sobre la llibertat d’expressió.

“És absolutament així”, convé Tarrés, que creu que en el moment que una persona es planteja si una acció o manifestació artística pot portar-li problemes legals, això està condicionant el seu dret a la lliure expressió. “En aquest sentit, el Pablo Hasél és només un cap de turc d’una situació que afecta moltes persones i artistes, per això demanem que tota la societat s’impliqui a tots nivells, més enllà de si li agrada o no el que diu o canta el Pablo”, remata el vocal de l’Acadèmia.

Els membres de la Fundació Contorno Urbano ho saben de primera mà, però això no farà que s’aturin. Aquest diumenge participaran en una àmplia convocatòria de diverses entitats per pintar murals a qualsevol espai habilitat per fer-ho, a Barcelona i al conjunt de Catalunya i de l’Estat. “Estem segurs que hi haurà problemes i identificacions per part de la policia, per si després hi ha alguna denúncia”, sosté l’Esteban Marín.

Un dret amb límits

Tanmateix, la denúncia del retrocés de la llibertat d’expressió a Espanya no significa que aquest dret no hagi de tenir límits, convenen les entitats. “La llibertat d’expressió no és un dret absolut i té límits fixats per la legislació internacional, quan es creua la frontera entre el que és expressar una opinió i fer apologia de l’odi, per exemple a determinats col·lectius o persones, sí que s’han d’establir límits. Ara bé, han de ser proporcionals i no atacar la mateixa llibertat d’expressió, que és el que està passant a Espanya”, opina Vilaró.

Una postura que comparteixen des de l’IDHC i recorden que el TEDH ha manifestat que no és el mateix manifestar-se sobre persones privades o públiques, on l’àmbit per a la crítica és molt més ampli, “i això no s’està aplicant a l’Estat espanyol”, conclou Bondia.