Des que era una nena, la Sonia Garcia ha practicat un o altre esport. Pel fet de ser una activitat completa i beneficiosa per a les seves característiques físiques, el seu pare i la seva mare, explica la Sonia, l'apuntaven a cursos de natació. De fet, confessa que no li agrada gens nedar. O si més no, quan va començar, perquè, diu literalment, "era una petita imposició i no un divertiment". Després d'anys de pressionar el seu pare i la seva mare per fer un esport que no fos natació, va aconseguir decantar-se pel bàsquet en cadira de rodes. Com no, però, també va fer més cursets de natació.

Un dia li va arribar una carta de l'Ajuntament de Terrassa. La informava d'un nou Campus d'Esport per a persones amb diversitat funcional. S'hi practicaven tot tipus d'esports: natació, bàsquet, tennis, etc. La sorpresa va arribar, explica la Sonia, quan després de ni tan sols dos caps de setmana de participar-hi, li van oferir la possibilitat d'entrar al món de la competició. Ara té 37 anys i ja no competeix, però comparteix amb xarxanet.org com és el món de la competició de natació adaptada.

No t'agrada res de nedar?

Sí. Al marge que al principi fos una petita obligació, també permet conèixer gent, llocs i experimentar un món nou. El que més m'atreia era la relació que s'establia amb els companys.

Quina era la relació amb els companys i companyes del club?

La relació entre els companys i companyes era bona, sobretot dins el club. Però per altre costat és cert que hi ha una forta discriminació entre les federacions. O, si més no, hi havia. El món esportiu físic el conformen tres federacions: Federació dels Físics (persones amb amputacions, deformacions, paraplegies...), Federació Paràlisi Cerebral (hemiplegies, tetraplegies...) i la ONCE. Quan estàvem de concentracions i teníem temps lliure, cadascú anava per la seva banda i les nedadores amb més dificultats físiques, entre les quals m'incloc, ens quedàvem a l'hotel, exceptuant les ocasions en què els entrenadors i preparadors ens acompanyaven per donar un vol. Ara bé, quan només s'organitzaven concentracions de manera individual, és a dir, només hi anaven les nadadores i nedadors que integraven una Federació, la situació canviava molt. Jo pertanyia a la Federació Paràlisi Cerebral i quan s'organitzaven concentracions com la que he explicat, tots formàvem un grup molt ben avingut sense cap discriminació. Allà a on anava un o una, allà anàvem totes.

Què en penses de com s'estructuren els equips i les competicions?

Des d'una perspectiva externa, podria suscitar certa discriminació la manera com està estructurat el món competitiu de la discapacitat. Però possiblement sigui la millor manera com es pot organitzar. Cada discapacitat és diferent i, per això, existeixen segments o categories amb unes determinades característiques generalitzades que permeten la igualtat alhora de competir. Per exemple, una persona amb discapacitat psíquica no pot competir amb una altra que en té una de física, per exemple amb una tetraplegia. Són dues discapacitats molt dispars. Seria una competició desigual. En canvi, una persona amb tetraplegia sí que pot competir amb una altra que en tingui una de funcionalitat molt limitada. La classificació de les persones nadadores la realitza un metge esportiu autoritzat.

L'esport adaptat ha evolucionat força en molts sentits, però crec que encara queda bastant camí per recórrer. M'agradaria que un dia la gent deixi de suggerir que els entrenaments en natació són només fer quatre llargs i prou.

Què implica la vida de nedadora de competició?

Implica tenir autodisciplina i ser conscient de què significa ser dins del món de la competició. Quan tens un treball remunerat, fas el teu horari establert en el contracte i el temps que et queda és teu. En el món competitiu no. Cal dedicar-hi moltes hores, dies festius i feiners. Sacrifiques molt i has de canviar hàbits quotidians. Prima l'esport, en el meu cas, la natació. Tota la resta és secundari.

Com s'aconsegueix compatibilitzar la vida d'esportista de competició amb les altres vides? Vas comptar amb el suport de família i amistats?

Com he dit, el que prima és l'esport i el temps que et queda, és el que dediques a estudiar, treballar o a l'oci. Els meus companys que treballaven havien de sol·licitar excedències per dedicar-se íntegrament a la natació, perquè les federacions et demanaven assolir determinades marques.

El suport familiar i del teu entorn social és molt important, ja que no només ets tu la que t'has d'adaptar a una nova rutina, sinó que arrossegues a tot el teu entorn. Un cop que entres en aquest món, tot gira al voltant d'ell.

Què t'ha aportat ser nedadora en la teva vida?

M'ha aportat molt. Des de viure una nova experiència semblant al món laboral a tenir una enriquidora vida social. De fet, aquesta etapa té el seu pes a l'hora de cercar feina. Encara que no sigui pròpiament una feina retribuïda, et permet adquirir certa experiència i coneixements d'aquest món.

Creus o has experimentat que l'esport és una eina útil per a les persones amb discapacitats físiques i psíquiques?

Evidentment. L'esport o qualsevol activitat física aporta benestar a qualsevol persona. Si a més, t'agrada practicar-lo, la sensació és doble. Però la veritat també és que és difícil trobar temps lliure davant l'estil de vida tan estressant i exigent que ens envolta i mantenir una disciplina per no deixar una vida activa versus una vida sedentària.