7 consells per dur a terme projectes de voluntariat intergeneracional

Imatge principal a portada: 
 Font: jdeleon
Autor/a: 
Joan Rosinach
Resum: 

Aquest recurs pretén traçar una línia metodològica que pot ser d’utilitat per a les organitzacions que vulguin posar en pràctica projectes en què hi formin part persones de diverses generacions.

Els projectes intergeneracionals neixen amb l’objectiu d’aconseguir un major benestar de les persones grans, infants i joves a través de la interrelació i el coneixement mutu.

Imatges secundàries: 
 Font: jdeleon
 Font: Srgpicker
Subtitols: 
Formació dels lideratges
El projecte, per escrit
Resposta a necessitats reals
Beneficis multidireccionals
‘Feedback’ dels progressos
Treball en xarxa
Difondre els resultats
Continguts: 

Abans de posar en marxa un projecte d’aquestes característiques, és imprescindibles que les persones responsables s’hagin format en aquest àmbit, cosa que permetrà posar el focus en la relació entre les persones de diverses generacions com a element central, prioritari i permanent. S’evitarà, d’aquesta manera, una desorientació conceptual del projecte o la difusió distorsionada de la noció intergeneracional.

El primer pas és posar per escrit allò que s’ha pensat. No n’hi ha prou en tenir la idea, sinó que aquesta s’ha de plasmar sobre el paper després d’estudiar-la, meditar-la i fonamentar-la. És interessant realitzar aquesta tasca entre vàries persones i comptant amb la participació de diversos grups d’interès i persones expertes. Aquest fase ha de comptar el títol del projecte i donar resposta a qüestions com: què, per què, per a què, com, quan, qui, amb qui, i quant costarà. A més, inclourà aspectes sobre avaluació i legalitat.

Una de les claus de l’èxit a l’hora de dur a terme un programa intergeneracional és la seva vinculació a necessitats reals, la qual cosa despertarà l’interès de les persones involucrades i motivarà a tots els diversos agents en la consecució dels objectius plantejats. Projectes d’aquest tipus no poden ser qüestió de modes, sinó que han de donar resposta a demandes, inquietuds, problemes i reptes dels grups i de les entitats participants. Cal aconseguir complicitat entre les persones de diverses edats.

En els programes intergeneracionals, els beneficis són recíprocs i multidireccionals perquè totes les generacions s’enriqueixen a partir del treball continu que es realitzar al llarg el programa. A una major participació de les parts implicades des de la gestació del projecte, més gran i positius seran els resultats que s’obtindran. En aquest sentit, resulta interessant treballar aspectes com la superació d’estereotips respecte a persones d’altres generacions o la sensació de guany i experiència amb l’edat.

Fer que les persones participants transmetin informació sobre l’evolució del programa reforçarà les conductes més adequades i permetrà rectificar aquells detalls que aportin poc als possibles resultats finals. Aquest ‘feedback’ el pot proporcionar el mateix grup, avaluant i prenent consciència de l’abast de l’experiència intergeneracional en què participen. També pot venir per part de les persones responsables del projecte, mitjançant informes periòdics que continguin dades rellevants dels progressos i que serviran com a avaluacions periòdiques del programa.

Es fa difícil imaginar un programa intergeneracional sense un treball en xarxa entre diverses entitats, organitzacions i agents perquè la relació entre aquest resulta intrínseca al contingut de les relacions que s’estableixen entre persones de diverses generacions. Per a un treball en xarxa de qualitat, és imprescindible una sensibilització prèvia i tenir consciència que la unió farà possible un millor assoliment dels objectius. Tothom ha de mostrar generositat per compartir idees i honestedat per reconèixer les aportacions de cadascú.

Una experiència d’aquest tipus sempre acostuma a ser enriquidora i, per tant, cal ressaltar la importància dels resultats a través de la seva difusió. D’aquesta manera, s’augmenta l’eficiència i la probabilitat d’èxit dels projectes que puguin realitzar altres organitzacions a posteriori i es posa de manifest allò que ha funcionat bé i què no tant. Els canals per comunicar-ho poden ser múltiples, des de l’organització d’un acte de presentació a l’elaboració d’un dossier, com també a través de web, xarxes socials i mitjans de comunicació.

field_vote: 

8 passos per fer de l’enquesta una eina de millora per a l’entitat

Imatge principal a portada: 
7 passos a seguir per elaborar una enquesta. Font: Vilaweb
Autor/a: 
Josep Carbonell
Resum: 

Conèixer l’opinió de les persones usuàries, del propi voluntariat i de l’equip tècnic esdevé cabdal a l’hora d’afrontar el futur de l’associació amb responsabilitat i esperit de superació.

Sovint relacionem les enquestes amb aquell correu indesitjable que ens arriba després de comprar un producte o rebre un servei o amb aquella farragosa paperassa que ens conviden a omplir després d’assistir a una xerrada o cursar una formació. Però poques vegades som conscients de la utilitat que aquesta eina pot oferir a les empreses, i portant-ho al nostre terreny, a les entitats sense ànim de lucre.

Imatges secundàries: 
7 passos a seguir per elaborar una enquesta. Font: Vilaweb
8 passos a seguir per elaborar una enquesta. Font: Backdrop
Subtitols: 
Definir els objectius
A qui ens dirigim?
Marcar els canals i els terminis
Eines online per elaborar una enquesta
Elaboració del qüestionari (1): Construcció
Elaboració del qüestionari (2): Formulació de les preguntes
Anàlisi de la informació i elaboració de l’informe
Continguts: 

La primera pregunta que ens hem de fer és, què volem saber? Què ens interessa i quina informació en volem extreure? En quant als objectius de les enquestes, podem diferenciar-les entre si són d’àmbit general o específic.

Generals

Les enquestes amb un objectiu més general són aquelles que es realitzen periòdicament (anual, bianual) per tal de saber la valoració global de l’entitat per part de les persones usuàries, del voluntariat o del propi equip tècnic. En són un exemple:

  • Detectar les mancances i dificultats amb les que es troben les persones usuàries de l’entitat
  • Conèixer el grau de conformitat amb la tasca global desenvolupada per l’entitat al llarg de l’any

Específics

Quan parlem d’enquestes amb objectius específics, ens referim a aquelles que es creen de manera puntual per obtenir informació sobre un aspecte en concret. En són un exemple:

  • Conèixer el grau de satisfacció i els aspectes a millorar d’una formació o xerrada concreta de l’entitat
  • Valoració d’algun acte o congrés organitzat per l’entitat
  • Saber l’opinió sobre el nou disseny del portal web

La segona pregunta que cal fer-se a l’hora d’elaborar una enquesta és a quin públic es dirigeix. Tenir constància de les persones que han de contestar el qüestionari serà útil durant la seva preparació.

Tenint en compte aquest punt, podem diferenciar les enquestes entre externes i internes.

  • Externes: Dirigides a persones usuàries alienes a l’entitat.
  • Internes: Dirigides al personal tècnic o/i al voluntariat de l’entitat.

Un cop hem decidit què volem i a qui ens adrecem, cal posar fil a l’agulla i analitzar el canal que utilitzarem. Podem realitzar una enquesta per telèfon, per mailing, utilitzant eines digitals específiques, de forma presencial o inclús, per les xarxes socials. Tot i això, els mitjans més utilitzats per les entitats del Tercer Sector són el presencial, quan es tracta d’enquestes de satisfacció de cursos o actes ‘in situ’ o per mailing o eines digitals.

Quan ho enviem digitalment, és important definir fins quan estarà obert el formulari, termini que ha de ser visible en el mateix qüestionari.

Internet i el web 2.0 ens ofereixen infinitud d’eines per crear enquestes, fet que ha permès que el procés sigui més fàcil, ràpid i fiable gràcies a la seva automatització.

L’eina més coneguda és Google Forms, però existeixen altres alternatives que ens permeten dur a terme enquestes, com ara Survey Monkey, Survio o E-Encuesta, entre d’altres. Normalment acostumen a ser serveis 'freemium' que ens ofereixen un paquet bàsic (moltes vegades limitant el número de preguntes que podem fer), però que ens poden ser molt útils fins i tot amb la modalitat gratuïta. I, és clar, sempre podem crear un compte 'premium' amb moltes més possibilitats.

Si l’opció escollida és Survey Monkey, us aconsellem donar un cop d’ull a aquest recurs.

Un dels grans reptes a l’hora de preparar una enquesta és aconseguir, en un primer pas, que els receptors i receptores no la cataloguin com a correu brossa i posteriorment, que sigui prou atractiva perquè les persones enquestades no la deixin a mitges o en blanc. Pensar bé l’estructura, quin tipus de preguntes i la quantitat més adequada per a cada cas, ens ajudarà en aquesta tasca.

En tota enquesta, les preguntes poden ser:

  • Nominal: s’identifica una sola resposta de totes les possibles. Útil a l’hora de calcular freqüències, taules,...
  • Ordinal: cal ordenar una determinada llista
  • Interval: es posa una nota entre 0 i 10. Ens permet calcular mitjanes o desviacions.
  • Obertes: dona l'oportunitat a la persona usuària a expressar-se sobre aspectes no contemplats al qüestionari.

Siguem concrets i directes a l’objectiu que ens hem marcat i acotem el temps dedicat a contestar el qüestionari al temps disponible del col·lectiu al qual ens dirigim. Com més fàcil, intuïtiu i ràpid sigui de respondre el qüestionari, més probabilitats tenim de que el contestin.

A no ser que el cas concret ho requereixi, és aconsellable formular preguntes amb respostes tancades amb diferents opcions, més que respostes múltiples que poden confondre o camps de comentaris oberts. Tot i així, es pot habilitar un espai ja sigui en forma de pregunta oberta o de observacions, no obligatori, on la persona enquestada tingui l'opció d'expressar-se sobre temes no contemplats.

Un cop tenim clar el nombre de preguntes de les que constarà l’enquesta i l’estructura, és el moment de formular les qüestions. Cal definir blocs d’informació i el contingut i la redacció de les preguntes sense deixar de banda el perfil dels futurs enquestats/des.

A l’hora de determinar l’ordre de les preguntes pot ser interessant tenir en compte els següents consells:

  • Preguntes inicials senzilles i interessants
  • Agrupar els temps afins
  • Anar d’allò més general a allò més específic
  • Anar d’allò més senzill a allò més complicat
  • Situar les preguntes delicades a la part central del qüestionari
  • Agrupar preguntes de formats similars
  • Acabar amb preguntes més amables

D’altra banda, el qüestionari no ha de ser tendenciós, les preguntes no han d’influir a l’elecció d’una resposta concreta i han d’incloure les suficients opcions per no limitar opinions.

De la mateixa manera, fer regals o incentius a aquelles persones que contestin l’enquesta tampoc juga al nostre favor ja que, en aquests casos, les persones usuàries tendeixen a contestar a l’atzar o en els millor dels casos, a respondre en positiu per assegurar la seva simpatia a l’entitat, fet que ens portarà a unes conclusions poc fiables.

Un cop tenim una mostra considerable de respostes, procedim a l'explotació de les dades i a elaborar l’informe que sintetitzi el material obtingut.

Aquest document ens servirà per poder analitzar les dades i treure conclusions, que al cap i a la fi, és l’objectiu comú en totes les enquestes, per tal de conèixer els punts forts i els febles de la tasca desenvolupada i prendre decisions que ens permetin millorar en un futur.

field_vote: 

Vols participar en un camp de treball o en una estada solidària?

Imatge principal a portada: 
Camps de Solidaritat 2013 a Camerún-Kumbo Font: SETEM Font:
Autor/a: 
Josep Carbonell
Resum: 

Tens ganes de gaudir d'una vivència en un altre país de forma solidària i responsable? Durant els mesos de febrer i març es comencen a organitzar els camps de treball i estades solidàries de cara a l'estiu. T'expliquem què són i quines són algunes de les entitats que n'organitzen.

Durant els mesos de febrer i març comencen a organitzar-se els camps de treball o rutes solidàries que es realitzen sobretot durant els mesos d'estiu. A principis d'any, doncs, és un bon moment per començar a conèixer quines són les principals entitats catalanes que organitzen aquest tipus de camps i/o estades.

Imatges secundàries: 
 Font:
 Font:
 Font:
 Font:
 Font:
 Font:
 Font:
Subtitols: 
SETEM - Camps de solidaritat
Servei Civil Internacional – CAT - Camps de voluntariat
Fundació PROIDE - Camps de treball
VOLS - Estades solidàries
Associació Catalana per la Pau - Brigades de solidaritat
COCAT - Camps de treball internacionals
CC ONG - Estades solidàries
Nutrició Sense Fronteres - Estades solidàries
Continguts: 

Els camps de solidaritat de SETEM inclouen una fase prèvia de formació (d'abril a juny), una fase d'estada en un país d'Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia (juliol, agost o setembre) i una fase posterior de difusió i acció al Nord, a la tornada. L'edat mínima per participar-hi és de 18 anys i el període d'inscripció finalitza a principis d'abril. Per a més informació, podeu assistir a les sessions informatives.

Consulteu l'oferta de Camps de Solidaritat 2019

L'SCI és una entitat catalana connectada a la xarxa internacional 'SCI - International Voluntary Projects'. Compta amb un potent cercador de camps de voluntariat arreu del món. L’objectiu és col·laborar en el desenvolupament d’un projecte de treball voluntari i de temàtica diversa amb l’acció comuna de la població local i d’un grup d’internacionals.

En l'apartat del web de l'SCI-CAT s'explica amb detall els passos a seguir per a fer un camp. Un d'ells és la formació obligatòria que enguany tindrà lloc els següents dies:

  • 25 i 26 de maig a Arenys de Mar
  • 29 i 30 de juny a València i Mallorca
  • 13 i 14 de juliol a Cambrils

L'estiu solidari és un programa de la Fundació Proide que s'inicia en el mes de febrer i finalitza a l’octubre, i que té en els mesos de juliol o agost -i durant un mes sencer- el seu moment àlgid. En aquest temps de l’estiu, el voluntariat, format en grups, participa directament en un projecte de cooperació internacional per realitzar projectes d’infraestructura, suport educatiu i contacte amb les comunitats als països en què PROIDE treballa (Líban, Madagascar, Guatemala i Perú).

Aquelles persones que estiguin interessades en participar en un dels projectes poden fer la inscripció fins el proper 1 de març. Els i les participants han de realitzar prèviament una formació presencial que tindrà lloc durant dos caps de setmana, entre abril i maig.

Més informació

VOLS és una associació sense ànim de lucre per a la cooperació i solidaritat amb els infants i joves dels països en vies de desenvolupament. Entre d'altres activitats, l'ONG organitza estades solidàries en les que els participants tenen l'oportunitat de conèixer i conviure la realitat concreta d'un país de l'Amèrica Llatina o Àfrica, fer experiència de comunitat i donar suport i col·laborar amb els diversos projectes que s'hi duen a terme.

Enguany s'ofereixen 4 experiències:

  • Camp de Treball a Tànger (de 18 a 21 anys)
  • Camp de Treball a Ceuta (a partir de 22 anys)
  • Voluntariat de Curta Durada (1 o 2 mesos a Àfrica i Amèrica Llatina)
  • Voluntariat de Llarga Durada (mínim 9 mesos, a Àfrica i Amèrica Llatina)

El període d'inscripció acaba el dia 25 de gener.

L'ACP, juntament amb la Fundació Pau i Solidaritat, organitzen les anomenades Brigades de Solidaritat durant els mesos de juliol i agost. Aquestes brigades s'entenen com un compromís de caràcter voluntari, en la formació i sensibilització dels problemes que afecten als pobles del Sud i d’apropament a l’experiència de les organitzacions socials i sindicals que treballen pel canvi social.

Aquest 2019 les destinacions son Colòmbia, Palestina, RD Congo i Mèxic. Es pot consultar la forma de participar-hi.

Vídeo d'actuació de les brigades solidàries a Colòmbia durant l'estiu de 2013.

La Coordinadora de Camps de Treball Internacionals de Catalunya (COCAT) organitza camps de treball arreu del món. Es tracta d'una experiència de coneixement, tant a nivell cultural com personal. A banda de responsabilitzar-se d'una tasca de suport en diferents àmbits, permet conviure amb altres joves de moltes cultures diferents i practicar un idioma estranger. Les estades poden durar entre 15 dies i uns quants mesos i també ofereixen la possibilitat de realitzar estades de llarga durada.

Aquelles persones que estiguin interessades en projectes de curta durada (entre 1 i 3 setmanes) ja poden fer la inscripció. Les xerrades informatives tindran lloc els dies 19, 26 i 28 de març i el 4 i 11 d'abril.

Daltra banda, aquells i aquelles que prefereixin fer una estada de llarga durada (entre 1 mes i 1 any) també poden realitzar la seva inscripció. La xerrada informàtiva tindrà lloc el dia 20 de març.

Per a més informació, podeu contactar amb l'entitat a través del següent correu outgoing@cocat.org.

CC ONG és una organització no governamental per al desenvolupament (ONGD) que treballa per a la cooperació al desenvolupament social, econòmic i humanitari de les zones més pobres del món. CC ONG ofereix la possibilitat de viure una experiència única i conviure amb cultures diverses mentre es col·labora en un dels molts projectes que tenen repartits per Àfrica, Amèrica i Àsia.

Per formar part d'algun d'aquests projectes, podeu consultar els passos a seguir.

Les estades solidàries de Nutrició Sense Fronteres permeten conèixer de primera mà els projecte de cooperació, fent sensibilització sobre la tasca que aquesta ONG està realitzant sobre el terreny en seguretat alimentària per a la població maternoinfantil i conèixer la República de Gàmbia de forma responsable i solidària. Juntament amb l’estada, es participa en una ruta de turisme responsable.

La missió de NSF és contribuir a la disminució de desigualtats en matèria nutricional en el món, des de la perspectiva de la cooperació, formació i la capacitació, promovent l’ús equilibrat dels recursos alimentaris i la solidaritat entre els pobles.

Ja podeu consultar l'itinerari i el programa de les Estades Solidàries pel 2019.

Les properes sortides tindran lloc del 13 al 23 d'abril i del 20 al 30 de juliol. Per a més informació, contactar mitjançant correu electrònic.

field_vote: 

6 eines per programar continguts a les xarxes socials

Imatge principal a portada: 
Programació de continguts a les xarxes socials. Font: Pxhere
Autor/a: 
Josep Carbonell
Resum: 

Voleu mantenir les vostres xarxes socials actives però no li podeu dedicar el temps desitjat? Us agradaria fer publicacions fora de l'horari laboral? Les eines de programació de continguts us ofereixen la solució.

Són poques les entitats que compten amb els recursos i les eines necessàries per tenir una persona destinada única i exclusivament a la gestió de les xarxes socials de l’entitat. El fet d’haver de compaginar aquesta tasca amb altres obligacions comporta que, en molts casos, no es compti amb el temps aconsellable per mantenir l’activitat desitjada.

Imatges secundàries: 
Programació de continguts a les xarxes socials. Font: Pxhere
Subtitols: 
Hootsuite
Tweetdeck
Buffer App
Facebook
Twitter
Instagram
Continguts: 

És probablement l’aplicació més coneguda i utilitzada. Ideal per gestionar diversos comptes a la vegada i de diferents xarxes socials. Permet programar publicacions i disposa d’un calendari on es poden consultar, modificar o esborrar sempre que sigui necessari.

A més, també ens permet publicar un contingut en diferents comptes a l’hora i monitoritzar les publicacions per conèixer i analitzar el seu abast.

Concretament, des de Hootsuite es poden gestionar comptes de Facebook, Instagram, Twitter, Youtube, Linkedin, Google+, Pinterest i Wordpress.

Tweetdeck és una eina similar a Hootsuite en quant a funcionalitats però exclusiva per a Twitter. Permet gestionar diversos comptes de Twitter a la vegada així com monitoritzar en temps real paraules clau, etiquetes i altres ítems. A més, a diferència de Hootsuite, quan es carrega una imatge, ho fa com si s’hagués pujat directament des de Twitter.

Buffer app és una altra eina de programació a diferents xarxes socials. A diferència de Hootsuite però, la seva versió gratuïta queda limitada a 3 perfils i 10 publicacions programades.

Aquesta aplicació permet gestionar comptes de Facebook, Instagram, Twitter, Linkedin, Google+ i Wordpress.

Aquesta coneguda xarxa social ofereix a les persones usuàries un seguit de funcionalitats entre les que també trobem la de programar continguts. Aquest fet, combinat amb les estadístiques de Facebook, ens faciliten molt la tasca a l'hora de valorar quina és l’hora òptima per publicar i deixar els continguts preparats.

Per a programar continguts en una pàgina de Facebook només cal crear la publicació, amb el missatge, foto, vídeo o enllaç, i al botó ‘publica’, clicar sobre l’opció ‘programar’. Marquem el dia i l’hora que volem publicar-ho i la feina estarà feta.

Aquesta xarxa social també ens ofereix l’opció de programar continguts d’un perfil de twitter concret, imatges incloses. Per a fer-ho, cal accedir al panell de control de l’eina d’anàlisi de Twitter, és a dir, a Twitter Ads.

Un cop a dins, entrarem a la pestanya ‘Creativitats’ i clicarem al botó ‘Publicar un nou Tweet’ a la part superior dreta. Quan aparegui la finestra per crear el tuit, escriurem el text i pujarem la foto, si en desitgem posar. Després, entrarem a la pestanya inferior de programació i configurarem quan volem que aparegui el tuit.

Aquesta funcionalitat ens permet esborrar, editar i reprogramar tuits programats des de la mateixa pestanya ‘Creativitats’.

Instagram no permet programar, per ara. El que sí que permet és guardar publicacions ja preparades a ‘Esborranys’. Així quan volem publicar un estatus que ja hem configurat, només ens cal seleccionar-lo i publicar-lo. Si optem per aquesta opció els passos a seguir són:

Pugem la fotografia, l'editem, apliquem els filtres que volem, la ubicació, el text amb els hashtags, etc. Quan només quedi donar-li a ‘Publicar’, retrocedirem amb la fletxa de tornar enrere, fins que aparegui la pregunta: ‘Vols descartar la publicació o guardar-la a esborranys?’ Llavors guardarem a esborranys.

Quan vulguem recuperar-la i publicar-la, només haurem de clicar a la petita càmera del centre inferior d'Instagram, i arrossegar cap avall amb el dit les fotos de la galeria, llavors veurem aparèixer els esborranys. Seleccionem el que volem i el publiquem.

Podem deixar preparats tants esborranys com vulguem i publicar-los quan ens sigui convenient.

field_vote: 

8 claus per elaborar el pla de xarxes de l’entitat

Imatge principal a portada: 
El pla de xarxes, per evitar la improvisació. Font: Wikimedia Commons
Autor/a: 
Josep Carbonell
Resum: 

Les xarxes socials s’han convertit en un canal fonamental quan parlem de comunicar i difondre la tasca i projectes de tota organització. Ara bé, si realment se’n vol treure rèdit, cal evitar les improvisacions i definir un pla estratègic.

En tota entitat sense ànim de lucre, comunicar representa existir. Donar-se a conèixer i difondre la tasca que es desenvolupa esdevé cabdal. Des de fa no masses anys, les xarxes socials s’han convertit en un dels principals canals de comunicació a les entitats, associacions i ONG a Catalunya. Aquestes ens permeten difondre activitats, continguts del web i bloc, donar a conèixer la missió de l’entitat o fins i tot engegar campanyes de finançament.

Imatges secundàries: 
El pla de xarxes, per evitar la improvisació. Font: Wikimedia Commons
Subtitols: 
Definir objectius
Determinar el públic al que ens dirigirem
Quina marca o imatge volem donar
Establir els canals que utilitzarem
Elaborar un pla estratègic de publicació dels continguts
Marcar un pressupost i especificar qui gestionarà les xarxes
Obrir comptes i elaborar una calendarització
Analitzar i avaluar el pla de xarxes
Continguts: 

Com en tot projecte o pla de comunicació, el pas previ i indispensable a l’hora de definir l’estratègia a les xarxes de l’entitat és determinar els objectius. Per què hi volem ser i quin rèdit en volem treure? Cal una anàlisi transversal exhaustiva per part de tots els agents implicats per marcar els objectius generals i específics sobre els quals girarà el pla i l’avaluació posterior del mateix.

Per concretar els objectius és clau realitzar el DAFO de l'organització, fet que ens permetrà conèixer les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats d’aquesta. Tenir clara quina és la situació ens permetrà afinar més a l'hora de definir que volem aconseguir a nivell comunicatiu.

Els objectius ens han de permetre potenciar les fortaleses de l'entitat i fer menys visibles les debilitats i els dividirem en dos tipus: els generals i els específics:

  • Generals: Els objectius generals corresponen a les finalitats genèriques, sense assenyalar resultats concrets. En aquest sentit, no són necessàriament quantificables de forma directa ni mesurables mitjançant indicadors. Els objectius generals es concreten en objectius específics.
  • Específics: Es deriven dels objectius generals i els concreten, assenyalant el camí que s’ha de seguir per assolir-los. Per això, es refereixen als efectes específics que es vol aconseguir. Necessàriament han de ser coherents amb els objectius generals i ser quantificables.

En ambdós casos, han de ser realistes i assolibles, tenint en compte la situació de l'entitat.

Alguns exemples d’objectius que pot tenir un pla de xarxes són:

  • Augmentar el trànsit de visites a la pàgina web de l’entitat
  • Donar a conèixer la marca i missió de l’entitat
  • Fer créixer el nombre de participants o persones voluntàries en actes de l’entitat
  • Vendre més marxandatge de la botiga electrònica
  • Augmentar les donacions i vies de finançament
  • Augmentar el nombre de persones subscrites als butlletins electrònics

Lligat a la definició dels objectius trobem el fet de determinar el públic al que ens dirigirem. Podem afirmar que les xarxes socials són un món paral·lel al real en el que hi conviuen milions de persones amb característiques molt diverses que els fan únics.

Per comunicar bé, cal estar al cas de qui són les persones destinatàries, aquelles que estan associades a l’entitat i les que volem que ho estiguin. Per ajudar a acotar aquest públic, és interessant fer-se preguntes com ara:

  • A quin tipus de persones ens dirigim i quines emocions, necessitats, interessos i frustracions tenen?
  • Quin valor afegit o benefici els podem oferir?
  • Quin perfil sociodemogràfic tenen? (edat, sexe, educació, nivell d’ingressos,..)
  • De quin tipus de grups o associacions són membres?

Abans de donar-se d’alta en una xarxa social també és imprescindible definir quina imatge volem donar. La veu de la nostra marca és l’eina de màrqueting més valuosa i estableix com la teva entitat és concebuda per les persones usuàries.

Quan parlem de la veu de la marca ens referim des del disseny visual de la marca a la manera de comunicar-se a les xarxes socials.

Un cop ja tenim definits els objectius, la imatge de l’entitat que volem donar i el públic destinatari, cal pensar quines xarxes socials ens poden ser més útils per assolir les metes establertes i arribar al públic o públics concrets. A l’hora de prendre aquest tipus de decisions és important fer-se preguntes com ara:

  • En quines xarxes socials tenen presència les persones destinatàries dels vostres missatges?
  • Per a què s’utilitza cada xarxa social?
  • En quins moments s’utilitza?
  • Com són els tipus de continguts que s’hi publiquen?

No utilitzarem la mateixa xarxa per arribar a un públic jove que a una persona adulta, o si ens volem dirigir a directius/es del sector o a persones voluntàries.

A la xarxa podeu trobar diversos informes que us poden ajudar a decidir quina és la xarxa més adequada per a cada tipus de públic. En són un exemple els informes anuals que publica We are Social, Hootsuite o el portal Nonprofit for Tech Good.

Tota publicació o interacció que realitzem a les xarxes socials provoca algun tipus de reacció als usuaris o usuàries a la vegada que ajuda a definir la imatge virtual de l’entitat. És per això que a l’hora de publicar continguts, i abans d’obrir un compte de l’entitat, és aconsellable marcar unes línies d’actuació i no improvisar.

Aquest pla estratègic de publicació de continguts ha d’incloure i tenir presents un seguit d’aspectes que desglossem a continuació:

  • Definir quin tipus de continguts publicarem a cada xarxa i amb quin to (publicacions, enquestes, concursos). Si es té temps i ganes, no està de més establir una normativa d’estil.
  • Marcar uns paràmetres concrets en l’ús del material audiovisual. Aquest esdevé clau si volem que les nostres publicacions siguin virals i ens ajudin a difondre allò que volem transmetre. Per tant, cal establir un criteri clar a l’hora d’obtenir, gestionar i publicar aquest tipus de contingut.
  • Marcar una periodicitat concreta per a cada canal, tenint en compte les peculiaritats del públic al que ens dirigim. Cal analitzar quin és el moment oportú per fer la publicació en cada xarxa tenint en compte el públic al que ens dirigim i l’ús que aquests fan d’aquell canal. D’altra banda, cada xarxa demana una freqüència de publicació concreta. A continuació us fem una proposta aproximada del que requereixen les principals xarxes socials segons informes publicats:

Facebook: 1-3 vegades per dia
Instagram: Una vegada al dia
Twitter: 8-24 vegades al dia
Google+: Una vegada al dia
Pinterest: 4-10 vegades per dia

  • No tenir por a equivocar-se. La millor manera de trobar la freqüència i l’estil que millor s’adapti a les necessitats de l’entitat és atrevir-se i provar. El pla de publicació de continguts ha de ser flexible i adaptable a les possibles modificacions que es puguin anar establint mitjançant el mètode prova-errada.
  • Incloure un protocol de gestió de crisi on s’especifiqui com gestionar possibles conflictes a les xarxes socials.
  • Establir mesures de privacitat. Cada xarxa ofereix un seguit d’opcions en aquest sentit i cal definir quin tipus de compte ens interessa més en cada cas.

Arribats a aquest punt, establirem qui administrarà, supervisarà i participarà en cada compte. Si no disposem d’un Community Manager a l’entitat, cal que la persona o les persones que s’encarreguin de gestionar els comptes tinguin les tasques ben definides.

No menys important serà fer, en base a l’estratègia elaborada, una previsió pressupostària tenint en compte els possibles concursos i campanyes que es duran a terme a cada xarxa, establerts anteriorment, i el cost salarial que suposarà la gestió d’aquestes.

Una vegada ja tenim tot el pla de xarxes elaborat, passarem a activar els comptes i a seleccionar els contactes de cada canal, a la vegada que elaborarem una calendarització dels continguts que s’aniran publicant a cada un d’ells. Això ens facilitarà poder preparar els continguts amb antelació i deixar-los programats.

Per a programar continguts trobareu eines molt útils i contrastades com ara Tweetdeck o Hootsuite i en alguns casos, com ara Facebook, disposareu de les eines de programació que ofereix la pròpia xarxa social.

La darrera tasca i no menys important que ha de tenir en compte tot pla de xarxes és la seva monitorització i avaluació. En aquest cas ho farem amb posterioritat al desplegament del pla i constarà de dos passos:

  1. Monitoritzar les publicacions: Per conèixer si el nostre pla de xarxes ha tingut èxit i s’han complert els objectius, i en vistes a planificar el següent pla de xarxes, és important monitoritzar els resultats.

Cada xarxa disposa d’eines estadístiques pròpies i té els seus propis termes a l’hora de monitoritzar:

Facebook:

  • Engagement o compromís: és l’índex que surt de calcular la mitjana d’interaccions, com comentaris, icones de satisfacció o rebuig o comparticions.
  • Abast: El nombre de persones que han vist la vostra publicació.
  • Interacció: El nombre de persones que han fet un clic al vostre enllaç i el nombre de reaccions, comentaris i comparticions.
  • Nombre de likes.

Twitter:

  • Impressions: Nombre de persones que han vist la piulada.
  • Interaccions: Nombre de vegades que han fet clic, repiulat, comentat o posat m’agrada.
  • Taxa d’interacció: El nombre d’interaccions dividit pel nombre total d’impressions.

Instagram:

  • Impressions: Nombre total de visualitzacions.
  • Abast: Nombre de comptes d’usuari i usuària que han vist la publicació.
  • Interacció: Comentaris i m’agrades de la publicació.

2. Avaluar els resultats: La monitorització i estudi de les estadístiques ens permetran elaborar informes. Aquests han de ser la base en la que es fonamenti l’avaluació del pla. Conèixer els punts forts i les debilitats de la nostra tasca ens permetrà afinar més a l’hora d’elaborar el següent pla de xarxes i adaptar-lo millor a les necessitats i a la consecució dels objectius.

field_vote: 

El màrqueting social, clau per a les entitats

Imatge principal a portada: 
Braós de persona sobre d'una taula plena de papers escrits i un smartphone
Autor/a: 
Joan Rosinach
Resum: 

En aquest recurs es desmunten alguns dels mites del màrqueting i es posa èmfasi en la importància que ha de tenir aquest en el sí de les entitats i organitzacions sense ànim de lucre.

El concepte ‘màrqueting’ en l’àmbit de les entitats es va definit durant molts anys com a “mercantilista”, “manipulador” i, fins i tot, “creador de necessitats artificials”. Tant és així, que als anys 80 es va fer popular la frase “no som una empresa, per això no utilitzem el màrqueting”.

Imatges secundàries: 
Braós de persona sobre d'una taula plena de papers escrits i un smartphone
'marketing social' escrit sobre paper
Subtitols: 
Motius per aplicar el màrqueting a les entitats
El pla de màrqueting
Públic objectiu
Segmentació, diferenciació i posicionament
Màrqueting mix
Continguts: 

El màrqueting s’ha introduït de forma definitiva a totes les entitats i no només les grans ONG l’apliquen a les seves polítiques. L’aplicació del màrqueting a les entitats és una eina bàsica per satisfer els públics objectiu. Avui en dia, hi ha moltes entitats que lluiten per unes causes comunes, la qual cosa pot generar una mena de competència amistosa o concurrència entre elles. El màrqueting ajuda a aconseguir persones voluntàries, beneficiàries, socis i sòcies i, sobretot, a mantenir aquests agents en el temps perquè si no hi troben satisfaccions, canviaran d’entitat.

El pla de màrqueting és l'eina bàsica de gestió que ha d'utilitzar tota empresa orientada al mercat que vulgui ser competitiva. En la seva posada en escena quedaran fixades les diferents actuacions que han de realitzar-se a l'àrea de màrqueting per aconseguir els objectius marcats. Aquest no es pot considerar de forma aïllada dins de l’organització, sinó totalment coordinat i congruent amb el pla estratègic, sent necessari realitzar les corresponents adaptacions pel que fa al pla general, ja que és l'única manera de donar resposta vàlida a les necessitats i temes plantejats.

L’elaboració d’un pla de màrqueting per a l’entitat comporta seguir de forma adequada les següents etapes en què resulta imprescindible no accedir a la següent abans de completar l’anterior.

  1. Anàlisi de la situació
  2. Determinació dels objectius
  3. Elaboració i selecció de l’estratègia
  4. Pla d’acció
  5. Establiment del pressupost
  6. Mètodes de control

En definitiva, el pla de màrqueting ha de servir a l’organització per tenir clar quins són els seus objectius a mitjà i llarg termini. Entre d’altres, els més habituals acostumen a ser:

  • Incrementar el volum de donatius/subvencions/patrocinis.
  • Augmentar el nombre de socis i sòcies.
  • Incrementar el nivell de notorietat de l'entitat i els seus projectes.
  • Augmentar el nombre de persones voluntàries/col·laboradores.
  • Conèixer les necessitats del seu mercat.
  • Professionalitzar la seva gestió.
  • Definir els conceptes de l'entitat i la seva estratègia.

El públic objectiu es podria definir com aquells col·lectius/grups amb els quals volem tenir major influència degut a la seva transcendència per a l’entitat. Un cop determinats, és primordial definir quina és la situació actual amb aquests grups. Es poden determinar dos grans grups/públics objectiu propis de cada entitat. Dins d’aquests apareixeran una infinitat de subgrups que cal conèixer amb detall.

Principals públics interns:

  • Voluntaris i voluntàries.
  • Persones col·laboradores, sòcies i donants.
  • Treballadors i treballadores.

Principals públics externs:

  • Persones beneficiàries. És el públic més important de qualsevol entitat i qui li dona sentit. És molt important conèixer amb detall les seves característiques.
  • Les administracions.
  • Els periodistes.
  • L’opinió pública.
  • Els líders d’opinió.
  • Les altres entitats.

El posicionament d'una marca, d’un producte i també d’una organització és el lloc que ocupa en la nostra ment respecte a la resta de productes, marques o organitzacions d'una mateixa categoria, és subjectiu i canviant entre persones. Creem el mapa de posicionament conscient o inconscientment cadascú, situant a les marques en diferents posicions en funció del preu del producte i de la percepció que en tinguem.

Les dues referències de posicionament empresarial solen ser la qualitat i el preu, però en les entitats aquest concepte resulta més complex. Aquí és on entren en joc la segmentació i la diferenciació, que donen resposta a qui i què, respectivament. És molt important que una entitat sàpiga situar-se dins d'un mapa de posicionament, és a dir, trobar el seu lloc en el mercat.

Segmentació

  • Característiques sociodemogràfiques (sexe, edat,...)
  • Psicogràfiques (valors, estils de vida,...)
  • Comportament (fidelitat, ús,...)

Diferenciació

  • Característiques dels serveis oferts (atributs, valors,...)
  • La imatge del servei ofert i de l'entitat.
  • Relació amb persones usuàries / beneficiàries
  • La distribució dels serveis.

El màrqueting mix és la suma de polítiques de màrqueting 4P (Producte, Preu, Distribució i Comunicació) que ha de desenvolupar una entitat per aconseguir els seus objectius. El mix de màrqueting ben dissenyat i executat, que el seu objectiu se centri a cobrir les necessitats dels seus públics, permetrà diferenciar els productes i serveis, i aconseguir les seves finalitats amb la màxima rendibilitat en tots els seus processos.

Producte

Els productes que ofereix una entitat es poden diferenciar en béns, serveis i idees. El benefici que ofereixen aquestes entitats seria l'ús dels seus serveis, l'aconseguir crear una idea, modificar uns hàbits o canviar certes situacions. En aquesta línia, les entitats han de centrar-se, principalment, en les necessitat de les seves persones beneficiàries.

Preu

El preu té unes característiques peculiars en la seva aplicació en les entitats. Per aquestes és millor parlar de costos −esforç per aconseguir-ho− que de preus −què cal pagar, monetari o no, per adquirir-ho−. L'intercanvi té diversos costos que, en la gran majoria d’ocasions és tradueixen en temps i en esforços. L’objectiu de la política de preus ha d’anar encaminat en reduir els costos associats un servei ofert.

Exemple: La donació de sang suposa un cost −de temps i d’esforç− per a la persona donant. Si reduïm el seu cost apropant el punt de donació a la seva zona geogràfica, reduirem la seva sensació de cost i probablement sigui més fàcil la seva participació.

Distribució

La distribució ha d’optimitzar-se al màxim a través de 3 variables com són el lloc, la quantitat i el temps. Cal tenir en compte que no només està vinculada amb productes físics −recollida de roba o d’aliments− sinó també en intangibles, com l’atenció a les persones o campanyes de difusió d’idees−. Especialment quan es tracta de productes físics, la distribució va de la mà de la logística i cal controlar aspectes com el transport, l’inventari i l’emmagatzematge.

Comunicació

Cada entitat ha de definir els seus missatges clau, les FAQ i el seu estil de comunicació propi. En els temps actuals, existeix un cert perill de burocratitzar la comunicació i, per tant, especialment des de les entitats, cal saber en tot moment què s’ha de dir i com. La comunicació abasta molts àmbits i tècniques i cal entendre-la com un tot que no es pot dividir per blocs. L'organització és tant la destinatària com la generadora d'informació.

field_vote: 

Com organitzar una xerrada o conferència des de la teva entitat

Imatge principal a portada: 
Jornada "Tamaia: 25 anys filant polítiques feministes"
Autor/a: 
Roger Buch
Resum: 

Alguns consells pràctics per organitzar conferències i taules rodones

Una activitat habitual de moltes entitats és l'organització de conferències o taules rodones. A continuació us donem algunes pistes de com preparar-les i moderar-les millor.

Imatges secundàries: 
Els dilluns dels drets humans
Jornada "Tamaia: 25 anys filant polítiques feministes"
Cartell xerrada "La depressió"
Debats Catalunya Social
Torn de paraules
Xerrada amb projector
cartell xerrada Economia Social
Xerrada Viladecans
Cartell xerrada Guinardó
Torn de paraula en la conferència #Aprendreperprojectes
Subtitols: 
Encara es fan conferències? I tant!
Un format clàssic amb petites millores
Logística, tenir-ho tot ben preparat
Ponent o ponents que comuniquin
El paper del presentador i moderador
Un bon debat entre tots
Comunicació: abans, durant i després!
Continguts: 

A Catalunya cada setmana les associacions organitzen centenars de xerrades, taules rodones, conferències i debats. S’han fet des de sempre i sembla que les noves tecnologies no han pogut acabar amb aquest format tan entranyable. De fet, el seguiment de conferències per 'streaming' no ha acabat de tenir èxit i la gent vol continuar sentint a ponents in situ.

En alguns casos, les conferències les organitzen entitats que es dediquen a la divulgació i que tenen en la seva missió precisament la transmissió del coneixement. En altres casos, poden ser xerrades o conferències més de tipus denúncia o de reflexió d’actualitat sobre un tema propi de l’entitat.

Les xerrades i conferències són una excel·lent manera d’obrir debats, de conèixer noves perspectives i d’estar al dia de les darreres reflexions o novetats. Per a les entitats, també és una bona manera d’obrir l’entitat a persones de l’entorn, encara que no en siguin membres, i de fer arribar les seves preocupacions a més gent.

La xerrada tipus és una conferència feta per un ponent, que pot durar uns 45 minuts aproximadament, i una hora i mitja en total si hi afegim el posterior debat amb el públic.

Si hi ha més d'un ponent a la vegada, parlarem de taula rodona, debat o bé de conversa. S'hi veuen més cares, més punts de vista i pot ser més àgil, però a l’hora l'organització és més complexa perquè cal garantir un bon nivell de conversa entre més persones. Cal vigilar, però, en no fer taules rodones amb massa participants que es poden fer feixugues. En principi, amb tres ponents ja n'hi ha prou per tenir visions diferents i perment que puguin parlar amb certa tranquilitat.

En els darrers anys hi ha hagut una tendència a "treure la taula" que habitualment es posava davant dels ponents. Aquests, amb cadires, tamborets o fins i tot sillons, i col·locats en semicercle fan una conversa més propera a les persones assistents, trencant la barrera que simbolitza la taula. També s'ha tendit a buscar fórmules de conversa més interactiva entre moderador/a i ponents, per no segmentar tant les diverses intervencions.

Una altra tendència que ha anat a més els darrers anys és la de garantir la paritat en les taules rodones i fer l’esforç de tenir una proposta de ponents equilibrada entre homes i dones.

Si no en tenim prou amb una conferència o una taula rodona, aleshores el que s'estila és una jornada, que dura tot un dia o bé un matí o tarda sencera, i està formada per una successió de xerrades i taules rodones. Si està pensada per professionals es convoquen normalment en dia laborable. En canvi, les entitats quan organitzen jornades acostumen a fer-ho en divendres tarda i dissabte.

Un dels maldecaps de preparar una conferència és haver de decidir el dia i l’hora. De fet, si al final no vingués gaire gent sempre, sempre algú dirà que és que aquell dia i en aquella hora resulta que no se què passava...

A vegades no es pot triar gaire, perquè es fa el dia que el ponent pot, mirar que no coincideix amb cap acte semblant que pugui restar públic o amb alguna activitat social extraordinària que pugui restar assistència d’una part del públic potencial.

Les entitats acostumen a programar les xerrades o conferències en dies laborables en la franja que hi ha entre l'hora de sortir de la feina i abans d’anar a sopar, per començar entre les 18.00 i les 19.30 hores.

El lloc pot ser una sala tipus aula o bé una sala d'actes de les que tenen tarima en cas de previsió de més assistència. L'important és que tothom tingui bona visibilitat i que hi hagi bona sonoritat.

És bo adaptar l'espai i el nombre de cadires al nombre de gent que en principi serem, però sobretot als que al final som. Així, si som una quinzena pot ser millor improvisar en el darrer moment una rotllana en comptes de la clàssica estructura de ponent que està col·locat de cara a les persones assistents.

També és important tenir preparat el micròfon de taula i de públic en cas que es prevegui que vinguin més de 30 o 40 persones. Finalment, haurem hagut de preguntar prèviament als i les ponents si necessiten fer una presentació gràfica per projectar un PPT o navegar per internet i, en cas que sí, preparar-ho i comprovar abans que tot funcioni. Si finalment fem servir el projector, també ens pot anar molt bé per projectar, amb una senzilla diapositiva, el cartell de la xerrada durant tot l'acte.

A l’hora de buscar ponent o ponents, el més recomanable és buscar algú expert en el tema, que pugui aportar visions originals o amb més perspectiva de les que tenim habitualment, però sobretot algú que sàpiga comunicar i que tingui facilitat per expressar-se i connectar amb el públic assistent. A vegades no cal portar cap "primera espasa", coneguda als mitjans de comunicació, hi ha centenars de persones capacitades per fer bones xerrades.

Un dels maldecaps habituals per organitzar una conferència des de les associacions és saber si s’han de pagar a la persona conferenciant. Les entitats que es dediquen a la divulgació i fan xerrades de tipus més formatiu acostumen a pagar. En canvi, en d’altres que són mes de reivindicació d’una causa, sovint no ho fan.

En tot cas, cal parlar-ho sempre abans per evitar malentesos. Quan es proposa a un/a ponent fer una xerrada s’ha d’explicar si l’activitat és o no remunerada. Hi ha ponents que sempre cobren, perquè es dediquen professionalment això, i n’hi ha molts que si l’activitat l’organitza una entitat no lucrativa ho poden fer sense cobrar, tot i que sempre agrairan que se'ls pagui el quilometratge si venen de lluny o rebre algun detall de l’organització. En relació al que pot costar, us podeu basar en els barems retributius de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

També cal tenir en compte, la dificultat que pot tenir el/la ponent per portar la conferència per escrit. Li és més fàcil preparar una xerrada que escriure-la i molt sovint, porten un esquema sense redactar i el desenvolupen. Si es demana que l’escriguin s’ha de dir abans, i segurament demanarà cobrar-ho.

En una conferència el paper de la persona presentadora i/o moderadora és important. A vegades és una persona de la pròpia organització, però altres vegades es busca alguna persona que pugui aportar valor afegit i, com a tal, també se l’anuncia en la comunicació de l’acte. En aquest cas s’espera que tinguin un perfil més actiu en l’acte i no es limiti a donar la paraula. En qualsevol cas, una de les tasques importants del moderador és la de parlar abans amb ponents, per veure com s’enfocarà l’acte i, sobretot, que quedi clar l’encàrrec i el tema del que se li demana parlar.

Es poden fer presentacions més curtes o més llargues però sempre vigilant a no prendre protagonisme a la ponència principal. També va bé que el/la presentador/a es presenti a ell mateix, ni que sigui de nom, perquè no s’ha de donar per entès que tot el públic assistenta sigui habitual de l’associació.

Va bé una presentació que ressalti aquelles coses més interessants de la ponència, en què quedi clara la importància d'allò què es parlarà i sobretot el motiu pel qual des de l’associació es vol tractar aquell tema. En canvi, no és gens recomanable fer una presentació llegint el currículum de la persona trobat a internet.

En algunes conferències, el/la moderador/a pot abandonar temporalment la taula per donar més protagonisme a la conferència just després de presentar-lo i pot tornar a pujar per moderar el torn de paraules. Això és força útil si el/la conferenciant vol fer la xerrada dempeus, ja que la imatge de la persona que ha presentat asseguda al darrere pot quedar una mica estranya.

Una altra bona pràctica és que el/la moderador/a just abans d'acabar i després del debat, faci els agraïments i clogui formalment l'acte però deixi lel minut final a la persona que ha realitzat la xerrada perquè resumeixi allò que ha dit i així cloure la xerrada emportant-se el darrer aplaudiment.

A part de la figura de la persona moderadora/presentadora, en algunes jornades s'ha anat introduint també la figura de relator/a, que després d'escoltar totes les intervencions intenta fer un resum de les principals aportacions dela ponència tot relacionant-les amb l'objectiu inicial de la convocatòria.

En aquest format més clàssic al quals ens referim, un dels moments habituals és quan en acabar la part més formal de l'exposició per part de ponents, el/la presentador/a dona la paraula a les persones assistents per obrir el debat.

És recomanable no limitar el torn a fer preguntes sinó que també hi hagi espai per donar opinions o fer propostes sobre el tema que s'ha tractat. Amb tot, l'experiència ens diu que tant pot passar que hi hagi una allau d’intervencions com, en canvi, no n’hi hagi cap. En el primer cas, una bona proposta és limitar la durada de les intervencions a un minut o a una idea (evitar allò de "jo vull fer tres prèvies, quatre preguntes i dues propostes"), o agrupar-les en blocs, perquè els i les ponents puguin anar responent. Per al segon cas, sempre va bé tenir alguna pregunta preparada des del públic o la mateixa persona moderadora per “trencar el gel”.

Una vegada acabada la xerrada és un bon costum no fer marxar precipitadament a la gent de la sala, ja que aquests tipus d'actes també són un acte social de trobada entre associats i associades.

Finalment, tot i que no s'acostumen a fer avaluacions de cada conferència in situ, si que és recomanable que es pregunti de tant en tant quin tipus de temàtiques interessa més al públic o, fins i tot, quin format i horari són els preferits.

Tot i que les entitats organitzen xerrades i taules rodones perquè la seva base social els ho demana, sempre s'esforcen en fer una bona comunicació per assegurar que el màxim de públic potencial se n'acabi assabentant. L’oferta d'activitats és molt ampla i per això es recomana convocar els actes amb 2 o 3 setmanes d'antelació per poder reservar agendes. L' experiència de cada entitat és allò que millor ajuda a llarg termini a saber quins són els canals que cal activar per fer una bona comunicació. Hem passat en pocs anys de penjar cartells i de les convocatòries postals amb targetes díptics i tríptics a les xarxes socials, a l’hora de convocar aquest tipus d'actes. Si en voleu saber més, podeu consultar aquest recull especial sobre comunicació associativa.

En tot cas, una bona comunicació no és condició 'sine quan non' per a quà vingui gent. Cal que es facin actes que interessin a associats i associades, i a l'entorn. Així, si un tema és interessant i, sobretot, és d'actualitat per algun motiu, ajuda a captar l'interès. També ajuda molt el fet que els encarregats de realitzar la conferència siguin coneguts.

Una manera habitual de retransmetre col·laborativament les conferències és via Twitter, ja que les persnes assistents acostumen a sintetitzar en les seves piulades les aportacions i frases més destacades de la xerrada. En aquest cas, cal anunciar el #hashtag perquè la gent faci servir el mateix. Posteriorment es poden recollir en un Unfold o en els mateixos 'moments de Twitter, les piulades més destacades creant així un bon resum d'allò que s'ha dit a l'acte.

field_vote: 

Passos per posar en marxa un grup de consum agroecològic

Imatge principal a portada: 
Consum responsable. Font:
Autor/a: 
Roger Buch
Resum: 

Constituir un grup de consum agroecològic és fàcil si diposeu d'un grup inicial i amb empenta. Us expliquem com fer-ho.

Més enllà de consumir amb criteris ecològics, des de fa uns anys són molts els grups que s'han constituit per promoure un consum alternatiu d'aliments. A continuació us expliquem què són i quins són els passos per constituir una cooperativa o grup de consum agroecològic.

Imatges secundàries: 
 Font: Trementinaires
 Font: Pam a Pam
 Font: Ets el que menges
Recollint cistelles a un grup de consum Font: Rebost del Delta
La cooperativa L'Olivera uneix agroecologia i economia social i solidària en un projecte de conreu de vinya i olivera orientat a la producció de vi i oli. Font: L'Olivera/Road4World
 Font: Kopicua de Terrassa
 Font: Extret web Consell Català de la Producció Agrària i Ecològica
Subtitols: 
Què són els grups o cooperatives de consum?
La creació del grup impulsor
Organitzem la logística bàsica
Busquem un local, espais de distribució i trobada
Formalitzem el grup
Una manera de funcionar: l'autogestió
Continguts: 

Ara mateix a Catalunya hi ha més de 150 grups de consum. Alguns prenen el nom indistintament de grups de consum o cooperatives de consum, tenint molts d'ells l'afegitó d'agroecològic.

És una realitat que va començar fa uns 20 anys i que s'ha anat expandint i consolidant. Es tracta de grups de persones que s’agrupen per realitzar un consum a través d’uns valors compartits, com poden ser consumir producte kilòmetre zero, la producció ecològica o l'economia alternativa. El fet de consumir com a grup els permet saltar-se intermediaris i comprar directament al productor o productora, promovent així un nou model d'economia més justa i solidària.

Aquests grups tenen un funcionament bastant semblant entre ells. Les unitats familiars s'apunten al grup per gestionar de manera conjunta les compres. Per garantir un funcionament eficient i a l'hora autogestionat habitualment es limita el nombre d'unitats familiars de cada cooperativa, per exemple a 25, 30 o 40....

No és, per tant, un supermercat de productes ecològics on es va a comprar, sinó un grup d'esperit cooperatiu on totes les persones integrants assumeixen uns compromisos en el funcionament.

Ho podeu veure en el mapa d’economia solidària, on filtrant per alimentació apareixen tots els grups de consum existents a Catalunya o també en aquest altre del col·lectiu La Repera, que podeu consultar aquí sota mateix:

Des del moment que un grapat de persones té la idea de crear un grup de consum fins que aquest es posa en marxa normalment hi ha un període d’uns quants mesos on es va perfilant el model de funcionament, es va buscant les unitats familiars interessades en participar i es va preparant la logística.

Una bona idea és fer una xerrada oberta al barri per explicar el projecte i buscar així les primeres unitats familiars.

Per a la posada en marxa de la iniciativa hi ha moltes reunions prèvies on cal assegurar si el model de grup de consum que es busca és el mateix, i fixar uns principis bàsics de funcionament. Una possibiltiat és començar amb un local provisional i fenr comandes de cistelles tancades de verdures i fruita per anar introduint-se en la dinàmica de compra setmanal.

A vegades una cooperativa es crea per escissió d’una altra que té molta gent, bé per buscar un model diferent (per exemple, grups de consum que plantegen el tema ecològic o vegà com a principal) bé com a territorial, per arrelar-se en una part concreta del barri o vila.

En tot cas, si és una cooperativa que es crea de nou, sempre es recomanable que en el grup promotor hi hagi algunes persones que hagin format part d’altres cooperatives, o com també passa sovint, que persones d’altres grups de consum “apadrinin“ durant els primers mesos a les noves cooperatives perquè puguin engegar.

Trobar empreses proveïdores i fer les comandes setmanals és molt senzill una vegada està engegat el projecte però cal tenir establert o anar-ho fent un sistema més o menys automatitzat en relació al més important de la cooperativa: fer les comandes setmanals dels aliments i recollir-les.

De manera resumida, el funcionament és que cada unitat familiar fa la comanda des de casa el cap de setmana. El diumenge a la nit, s'envien les comandes a les empreses proveïdores amb la suma de totes les comandes. Un dia a la setmana, la comanda arriba al local. El dia de recollida, la unitat familiar que li toca el “torn” cada setmana, prepara les cistelles de cada unitat familiar a partir de redistribuir els aliments de les comandes que s’han rebut.

En un primer moment, es recomana iniciar contactes amb les empreses proveïdores locals i conèixer els productors/es i empreses proveïdores potencials, sobretot de productes bàsics com verdures i fruites que són on és més senzill trobar empreses proveïdores i,a més, totes les unitats familiars en consumiran.

En paral·lel s’ha d’implementar el sistema per fer els pagaments de les comandes des de les unitats familiars a la cooperativa i des d’aquesta a les empreses proveïdores. Els grups de consum normalment comencen a fer aquestes gestions manualment i acaben molt ben planificades amb la utilització de programes i recursos eficients i senzills d'utilitzar.

Normalment, a mesura que un grup de consum s’estabilitza pot anar treient o afegint proveïdors/es però ha de tenir ja organitzat el sistema setmanal bàsic de comandes i pagaments.

El local esdevé un dels espais claus per al funcionament del grup. Té dos grans funcions: un és com a espai d'emmagatzematge, distribució i recollida dels aliments. L’altra, com a espai de trobada i reunió del grup.

Al local s'hi han de poder preparar les cistelles, el dia de la setmana que es recullen, i les empreses proveïdores han de poder-hi passar per deixar-hi les comandes que s’han encarregat. En aquest sentit, és bo que s’hi posin prestatgeries i, si s’escau pel tipus de productes que s'hi guarden, també una nevera.

Molts grups de consum comencen provisionalment en algun local o garatge propietat d’algun membre del grup o també aprofitant l'espai que els pugui cedir provisionalment algun equipament social, com un centre cívic o un ateneu. Però a mida que el grup es va consolidant, la tendència és a poder obtenir un local propi, ja que d'aquesta manera es guanya en flexibilitat a l'hora de poder-ne disposar.

El manteniment i millora del local és una de les activitats que també ajuden a cohesionar el grup, ja que esdevé el nucli des d'on es mou tota l'activitat.

Una vegada el grup comença a funcionar és important que es formalitzi. D'aquesta manera es podrà disposar d'un Codi d'Indentificació Fiscal (CIF) i podrà emetre i rebre factures, donant molta més seguretat a les transaccions econòmiques amb les persones sòcies i les empreses proveïdores.

Les formes jurídiques més recomanables són l'associació i la cooperativa. Des de la Repera, col·lectiu que reflexiona sobre el funcionament i sentit dels grups de consum, es creu que l’associació pot ser més fàcil i ràpid en un primer moment però que la cooperativa seria el més desitjable quan el grup es consolidi. Podeu consultar més detalls dels passos per constituir-se jurídicament a la la Guia per a muntar un grup de consum que ha editat La Repera. Cal destacar que a vegades el nom no fa la cosa i que alguns grups de consum que s'autoanomenen cooperativa, són formalment associacions.

Més enllà de la formalització jurídica, hi ha altres documents que també caldria elaborar en un primer moment com ara:

- quadre de preparació de comandes

- quadre de tasques assignades

- quadre de torns de neteja

- Llistat de socis

Hi ha un tema bàsic en el funcionament dels grups de consum que cal mantenir en tot moment com a essencial. Ens referim a l’autogestió. Una cooperativa no funciona sola, no és només un espai per comprar uns determinats productes sinó que és una manera de funcionar de manera cooperativa. Només funciona amb una gran implicació de totes les unitats familiars que en formen part.

Cada unitat familiar té tasques assignades de manera setmanal, el torn de preparació de les cistelles (que pot tocar una vegada cada mes o cada dos mesos...) i també la coordinació de les demandes a una o més empreses proveïdores.

Però a part d’aquestes tasques de funcionament ordinari, també cal que s’assumeixin altres responsabilitats. No és tracta d’una associació “tradicional” on la junta directiva gestiona bona part de les tasques sinó que són tots els seus components que agafen responsabilitats de gestió. Per exemple hi haurà responsables de coordinació de comandes, d’altres de relacions amb l'entorn, d’altres de manteniment de local o d’altres, per exemple, d’acollida a les noves unitats familiars o, si s’escau, de difusió per trobar-ne més quan hi hagi baixes.

L’eina clau de participació i gestió de la cooperativa és l’assemblea, que donades les característiques és d’assistència obligatòria. Allà es prenen les grans decisions, s’explica la feina i es validen les decisions de les comissions i és on es prenen i s’avaluen els compromisos.

Es molt important que ben al principi de començar la vida del grup de consum es visualitzi l’assemblea com l’espai clau tant de gestió com de cohesió del grup i, sobretot, que es consensui entre els membres fundadors quins compromisos comporta individuals i col·lectius un projecte d'aquesta envergadura.

field_vote: 

Com posar en marxa una campanya de sensibilització ciutadana

Imatge principal a portada: 
Participants de la OI Trailwalker 2017 Font: Oxfam Intermón
Autor/a: 
Roger Buch
Resum: 

En aquest recurs es donen a conèixer idees de com les entitats poden posar un tema sobre la taula al conjunt de la societat.

Us proposem a continuació algunes idees per iniciar una campanya de sensibilització ciutadana amb l'objectiu de visibilitzar o denunciar situacions que no siguin prou conegudes

Imatges secundàries: 
Participants de la OI Trailwalker 2017 Font: Oxfam Intermón
 Font: Càritas
Portada de l'informe sobre el racisme a Catalunya al 2016 Font: SOS Racisme
 Font: Centre Delàs
 Font: Fundació Noèlia
 Font: Omnium i ANC Sabadell
Subtitols: 
Sensibilitzar, pas previ a la transformació social
Les claus d'una bona campanya
Els esdeveniments de sensibilització
La campanya a les xarxes
L'elaboració d'estudis i informes
Continguts: 

Algunes entitats es dediquen a la incidència política, això és intentar convèncer a les autoritats públiques perquè realitzin una determinada política, o bé al parlament perquè legisli en una determinada direcció. En canvi, quan parlem de sensibilització ciutadana no ens estem dirigint a les administracions, sinó que des de les entitats volem posar un tema sobre la taula al conjunt de la societat. Intentem que la ciutadania es conscienciï sobre un problema i en percebi la gravetat. Volem, en definitiva, arribar a les consciències de la gent.

Estem parlant de cridar l'atenció sobre una malaltia minoritària, un problema ambiental, una situació de micromasclism, una situació de desigulatat, un ecosistema en perill o qualsevol tema relacionat amb l'àmbit d'actuació de la nostra entitat. Es tracta de donar a conèixer un problema, de visibilitzar-lo, de conscienciar sobre la gravetat d’un tema i, si és el cas, denunciar una situació concreta.

En alguns casos es pot tractar de donar a conèixer la feina de l’entitat en un àmbit però també, per exemple, de suggerir canviar els hàbits de la població animant a fer reciclatge de residus o animant a introduir criteris ètics en la compra diària, evitar el malbaratament alimentari. Animant a comprometre’s de manera concreta en una causa. Per tant, l’objectiu no és recaptar fons, sinó que el màxim de persones coneguin aquella situació i, si hi estan d’acord, la denunciïn o, en el cas que es demani recolzament, hi donin suport.

Hi ha entitats que es dediquen a la sensibilització de manera prioritària, mentre d’altres només ho fan esporàdicament. Són entitats que es dediquen a fer activitats, però de tant en tant poden fer una campanya de sensibilització. Imaginem una entitat que es dedica oferir recursos a persones sense llar com a tasca prioritària. La seva principal missió és ajudar a aquestes persones però això no vol dir que també dediqui esforços puntualment a denunciar la situació social que permet que això passi i a conscienciar a la ciutadania sobre la gravetat del problema.

A qui volem sensibilitzar? al gran públic? al nostre entorn? a la gent del barri? En qualsevol cas, campanyes n’hi ha moltes i el que no aconseguirem pas és que després de la campanya tothom estigui sensibilitzat. De fet, vivim amb un excés d'informació i una campanya més no vol dir que arribi a tothom immediatament.

Si ens volem dirigir a una comunitat concreta serà més fàcil. Però si és un tema més global caldrà fer una campanya de molt més abast i amb molts mitjans ja que, sinó, tindria un efecte molt limitat. En tot cas, caldrà dissenyar una campanya que en un temps molt acotat pugui fer arribar de manera intensa un missatge i que tingui un impacte. Us proposem algunes recomanacions:

  • Ha de quedar clar quin és el missatge que volem fer arribar, que sigui comprensible i que més enllà de disposar de dades i informacions, el titular de la campanya ha de poder ser resumit en poques paraules.
  • El missatge principal de la campanya podria ser cridaner o fins i tot un joc de paraules, però en tot cas ha de remetre directament al tema central de la campanya.
  • El missatge ha d’anar acompanyat d’un argumentari que inclogui dades.
  • Cal anar alerta en no caure en el paternalisme ni en la prepotència, o la superioritat moral dels que saben què s’ha de fer i han d’ensenyar als altres que “encara no són prou conscients” de la gravetat de les situacions.
  • Sempre és útil relacionar amb vivències personals, històries de vida i, si pot ser, amb noms i cognoms de persones que han patit les situacions que denunciem.

Cal tenir en compte que aquestes campanyes pretenen que durant uns dies o setmanes moltes persones es fixin en un tema determinat. Pot ser senzill avaluar l'impacte de la campanya des del punt de vista de l'abast aconseguit als mitjans i a les xarxes, però serà complicat saber si realment hi ha hagut un impacte a les consciències de les persones. Una campanya potser no canvia el món, però si canvia la manera en què algunes persones se'l miren, ja s'ha fet un primer pas!

Es tracta, en aquest cas, d’organitzar un esdeveniment o acció en què participin persones i que s’aprofiti la presència de persones assistents per sensibilitzar sobre una el contingut de la campanya tot fent-les partíceps de la situacions que es denuncien.

Pot ser, o bé un acte tipus concert o sopar, on assisteixen els espectadors o bé un acte més de tipus col·laboratiu com ara curses o caminades, en què s’emplaça als assistents a participar activament i, també sovint, a aconseguir algun repte. Aquests tipus d’esdeveniment han anat proliferat molt els darrers anys i sovint ho fan en el marc de la captació de fons. Però el que volem remarcar és que més enllà de reunir gent i captar fons, durant l’acte es fan accions de sensibilització amb les persones assistents.

Així, per exemple, en els casos de la cursa Trail Walker d’Intermón Oxfam, de la caminada solidària Màgic line de Sant Joan de Déu o el Mulla’t per l’esclerosi múltiple, durant el desenvolupament de l’activitat o repte, s'aprofita per recordar amb dades i eslògans el motiu pel qual la gent està allà i es van oferint dades concretes i vivències personals relacionades amb el tema que s’està fomentant.

Les xarxes socials poden ser el centre d'una campanya de sensibilització o bé hi poden donar suport. En moltes ocasions, les campanyes es centren en la difusió de continguts com poden ser vídeos, infografies, fotografies amb missatges que es llancen a les xarxes amb l'objectiu que es facin virals i arribin a molta gent.

Per aconseguir aquest efecte viral, és difícil que el contingut sigui fresc, sorprenent, tingui "ganxo" i que alguna de la gent que el rebi, se n’enamori i el reenvií per les xarxes. També podem animar des de l’entitat a enviar-ho a les persones properes però la clau de la viralitat és que el contingut sigui prou bo perquè es multipliqui tot sol.

Hi ha molts vídeos de conscienciació que han triomfat a les xarxes, alguns molt elaborats i d'altres de més senzills. Sovint parlen d'històries personals i situacions concretes quotidianes, en què es toquen els sentiments o potser hi ha unes pinzellades d'humor.

Val la pena reforçar el missatge dels continguts que es difonguin amb una campanya de promoció a les xarxes, utilitzant hashtags, per exemple, i sobretot intentar concentrar els esforços d’una campanya en el moment de la seva obertura, per exemple demanant a persones properes a l’entitat que facin de preescriptors i aconseguint que el logo de la campanya arribi a ser durant unes hores Trending Topic a les xarxes.

Per a més informació sobre campanyes, podeu consultar la guia 'Campañas para la mobilización social'.

Una altra eina habitual per a les campanyes de sensibilització és l'elaboració d’un estudi o un informe que posi en valor dades i tregui conclusions sobre aquella situació que estem denunciant o volem fer aflorar. Aquest informe ha d’estar ben fet i ha de ser honest, elaborat amb dades contrastables i verificable acadèmicament. El més recomanables és encarregar-lo a personal expert extern en la matèria.

L’estudi, que és objectiu, no fa la denúncia sinó que exposa unes dades. És l’entitat que aprofita les dades per interpretar-les i fer propostes de millora. És en aquest moment és important presentar l’estudi amb un o diversos titulars que puguin tenir un bon reclam periodístic.

Aquests tipus d'estudis normalment es presenten en roda de premsa, però el més important es fer-ne un resum executiu en format de presentació per la premsa, per exemple en format PPT, que sigui fàcilment enviable a tots els mitjans, més enllà de l’informe complet on hi constaran les dades i la metodologia d'elaboració.

Són moltes les entitat que fan servir aquesta tècnica. Algunes fan informes regulars tipus “observatori” i cada any fan un estudi sobre l’estat de la qüestió del seu tema. Seria el cas de l'Informe anual sobre la llengua catalana de la Plataforma per la Llengua o l'Informe de la realitat social de Càritas per denunciar la pobresa. Altres entitats fan estudis especials per denunciar situacions concretes. Una manera de fer-lo és comparar les dades del que passa a Catalunya amb d'altres països propers i així les dades es poden interpretar millor i sovint "parlen soles". És el cas d'aquest estudi de la Fundació Jaume Bofill en que s'alerta sobre l'alt nivell de fracàs escolar.

La clau d’aquests tipus d’estudis és sobretot que tinguin impacte a la premsa, això vol dir propaganda gratuïta perquè després arribi a molta gent i, amb una mica de sort, es generi un debat als mitjans sobre les dades i fets exposats.

field_vote: 

La participació interna a les colles castelleres

Imatge principal a portada: 
 Font: castellers de Terrassa
Autor/a: 
Roger Buch
Resum: 

El funcionament intern de les colles castelleres dona molt bons exemples de participació interna que poden ser útils per a entitats de tot tipus.

Aquest recurs pot servir per a qualsevol associació que vulgui millorar la seva participació interna. Les colles castelleres necessiten molta gent per fer castells i per assajar. Només vetllant de manera conscient per la participació i cohesió interna es pot arribar a aconseguir un nivell de fidelització i participació tant alt. Us presentem algunes pràctiques que realitzen les colles que es poden adaptar a altres tipus d’entitats.

Imatges secundàries: 
Assaig de la colla capgrossos de Mataró Font: Capgrossos de Mataró
 Font: Minyons de Terrassa
Assemblea de la colla castellera dels castellers de Terrassa Font: Castellers de Terrassa
Assemblea de la colla castellera "Bordegassos de Vilanova" Font: Bordegassos de Vilanova
 Font: Panarres de les Corts
 Font: Guillem Bargallò
cartell concert Font: Castellers de Sants
 Font: Gracianet
 Font: Castellers de Vilafranca
 Font: Castellers de la Vila de Gràcia
Subtitols: 
Activitat social de tota mena
Entra a la colla i queda-t'hi
Compromís i assistència
Identitat de la colla i èxits col·lectius
Un autèntic model de democràcia
Una associació, dues juntes
Continguts: 

Per fer castells una colla necessita el compromís mínim d’entre 100 i 300 persones. La majoria d’aquestes no tindran un paper visible en les construccions dels castells, i s’estaran a la pinya. Moltes sortides i moltes hores d’assajos i de temps mort entre provatures. N’hi ha prou amb l’assoliment dels reptes col·lectius per mantenir el compromís amb la colla?

És per això que les colles cuiden molt que el casteller/a estigui a gust a la colla, que s’ho passi bé. Més enllà del castells s’ofereix una amplia oferta d’activitat social per als seus membres.

Són activitats relacionades molt sovint amb la pròpia activitat de fer castells. Per exemple, els viatges que s’organitzen arreu del món que combinen el turisme amb l’exhibició de castells. També són habituals la realització de castells en espais singulars, recordem la simbiosi entre excursionisme i castells que els Minyons de Terrassa han excel·lit amb l’aixecament de castells a les agulles de Montserrat o Sant Llorenç.

Però també es programen moltes activitats purament festives com concerts, trobades, calçotades o tot tipus de festa imaginable. I és que cal recordar que els castells són colles intergeneracionals però que han de tenir, de manera obligatòria per poder funcionar, un bon planter de gent jove i de canalla. Vetllar pel benestar de les persones membres no és espontani. Hi ha gent que hi pensa, i la seva funció a la colla és, precisament, assegurar-se que es programen activitats socials atractives.

A tall d'exemple, els Castellers de Mollet programen un munt d’activitats durant tot l’any com tornejos de futbol, colònies per la canalla, calçotades, excursions, concursos de cuina, sempre amb la intenció de mantenir unida la colla.

A les colles castelleres sempre fa falta gent. Les colles atrauen i molta gent hi arriba. Es tracta que les persones noves hi trobin una bona acollida perquè s’hi quedin. Com que hi ha certa rotació, en part pel gran nivell d’implicació que implica formar-ne part, cal assegurar sempre que hi va entrant gent nova.

Per captar nous membres, les colles programen accions durant tot l’any com els tallers a les escoles o els assajos oberts, tots ells amb l’objectiu de fer tastar l’activitat. Tal com apunta l’estudi sobre 'Diagnòstic de les formes de gestió i organització de les colles castelleres' aquesta és una prioritat de les colles i moltes d’aquestes accions van sovint destinades als infants perquè si entren aquests, acaben arrossegant els pares i mares. Aquestes accions concretes van acompanyades de campanyes de comunicació, on s’insisteix que tothom hi cap a la colla, que tothom és necessari i que tothom pot aportar-hi alguna cosa.

A moltes colles castelleres hi ha una comissió clau: la comissió d’acollida. Té la funció de rebre les persones que arriben a la colla i fer-ne l’acompanyament els primers mesos. L’objectiu és vetllar perquè les noves persones s’hi sentin bé i a gust. Entrar de cop a una colla castellera no és fàcil. Hi ha molta informació tècnica que no és evident i a més, la gent que en forma part ja té les seves dinàmiques de funcionament pròpies.

No és una acollida improvisada. En la vessant tècnica, cal explicar el funcionament de la colla, com es construeixen els castells i la formació que requereix. En la part social, es vetlla perquè el nouvingut se senti acollit i pugui participar ben aviat com a membre plenament actiu. En algunes colles també són habituals la figura dels padrins/es que vetllen individualment per guiar els primers passos de la colla.

A diferència d’altres associacions de cultura popular, per poder fer castells cal que tots els castellers/es tinguin un alt compromís amb la colla. Això no només vol dir assistir a les sortides, que en temporada de castells (primavera, estiu i tardor) poden ser molts caps de setmana, sinó també assistir de manera regular als assajos setmanals. Normalment hi ha entre dos i tres assajos per setmana i encara més abans de les grans actuacions.

I quan es vol provar algun castell nou, que necessita molta pinya, sovint es fa una crida a l’entorn més immediat. A aquells que no tenen un compromís regular però sí que podrien venir a les grans diades. Es permet, a vegades, un cert compromís irregular, sobretot per castellers i castelleres que han deixat la colla i que encara se’ls permet conservar la camisa, però sobretot el que és clau és mantenir el nucli de la colla molt compactat.

Si la majoria dels castellers/es tinguessin un compromís feble i irregular no es podrien fer grans construccions. Sense la possibilitat de castells ambiciosos no hi ha reptes col·lectius, sense reptes costa més fer castells grans. És un cercle virtuós que cal cuidar constantment. I el més important és fer partícip a tota la colla dels èxits, perquè ens els castells no hi ha Messis, els èxits són de tots, l’esforç és col·lectiu i també les celebracions.

Darrerament, l’ús innovador de les xarxes socials ha estat molt important per animar a l’assistència als assajos. No es tracta d’amenaçar a les persones absents sinó d’animar als i les assistents, amb unes quantes dosis d’èpica i sobretot, amb molt i molt d’humor!

Dins del Document 'Els valors socials del fet casteller' trobem aquestes paraules:

“Les colles castelleres, a través de la convivència i de les fites col·lectives, possibilitem l’establiment d’un lligam personal de lleialtat i identificació del casteller envers la seva colla, que va més enllà dels efímers moments de triomf o de crisi. El casteller, amb independència del grau d’implicació personal establert amb la seva colla i dels motius que el van portar a integrar-s’hi, acostuma a viure amb intensitat les alegries i les decepcions de la colla, amb la particularitat que aquestes últimes són vistes, en la majoria de casos, com una oportunitat per superar-se a través de la intensificació del treball“

Cada colla té una identitat pròpia, el color de la camisa, el nom, cançons pròpies o adaptades a la colla, càntics de referència per celebrar els èxits, identificació al barri o al municipi, en definitiva, l’orgull de pertànyer a una col·lectivitat.

Es podria pensar que la cultura de cada colla ve marcada per la seva història però es dóna el cas que la majoria de colles castelleres no són tradicionals, s'han format fa pocs anys, en municipis on mai abans s’havien fet castells. Així, les colles una vegada van acumulant història a partir de les seves vivències, i van creant el seu anecdotari, símbols i rituals propis que la defineixen en relació a les altres colles.

També s’acaba generant el que molts anomenen l’esperit o la “filosofia de la colla” que són els seus valors propis de la colla més enllà dels globals del món casteller. No totes les colles entenen de la mateix manera la competitivitat, la rivalitat, el risc, la festa o com es conjuga tradició i innovació. La filosofia de la colla si és viscuda, creada i compartida per tots els membres esdevé un element de cimentació del grup ben potent.

Les colles castelleres són formalment associacions i com a tals estan regulades pels seus estatuts, però tenen unes característiques que les fan particulars. I és que les colles castelleres són especialment democràtiques.

Ho veiem en diversos moments i sobretot a les assemblees. L’assemblea és qui elegeix tant la junta com la tècnica i on aquests òrgans exposen la memòria de l’activitat. Una de les característiques de les colles castelleres és precisament la gran assistència a les assemblees, molt alta si ho comparem amb altres tipus d’associacions.

En el document sobre valors del món casteller ja ens parla de que

“Les colles castelleres fomentem un model associatiu obert, participatiu i democràtic, que es fonamenta en la lliure pertinença al col·lectiu, la renovació freqüent dels seus components, la lliure elecció dels seus dirigents, la permanent necessitat del suport col·lectiu a aquests dirigents per al desenvolupament de la seva acció, la necessitat d’implicació de tot el col·lectiu per a l’assoliment dels objectius fixats i l’obertura a noves idees i maneres de fer per facilitar la progressió de les respectives colles”

Al mateix temps, les colles estan agrupades en la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, entitat que també elegeix els seus òrgans de govern i pren les seves decisions de forma democràtica.

Les colles tenen diferents espais per escoltar la veu de tothom i moltes d’elles fan servir de manera regular una enquesta anual de valoració i satisfacció. Aquesta enquesta, que normalment es passa en acabar la temporada, dóna informació molt acurada sobre allò que es pot millorar.

Les colles castelleres tenen una junta directiva que es desdobla en dues juntes: La junta administrativa i la tècnica. La junta administrativa és la responsable del funcionament de la colla com a associació i disposa dels càrrecs habituals de president/a, tresorer/a, secretari/a i diferents vocalies. Ser membre de la junta administrativa comporta molta feina. Cal organitzar els desplaçaments, les relacions públiques, organitzar les activitats socials i també coordinar els temes d’imatge i comunicació propis d’una entitat que fa activitats amb un nivell d’impacte important. L’activitat és trepidant i quan comença la temporada és un no parar de desplaçaments de centenars de persones, amb tota la logística que comporta.

A la junta tècnica és on hi ha el o la 'cap de colla' i els responsables tècnics de les diferents parts dels castells: tronc, pinya, canalla i gralles. A la tècnica es decideix com es fan els castells, qui puja a cada posició i amb quins castells es surt a plaça. Tenim, per tant, dues juntes paral·leles, amb la figura clau del cap de colla sovint també forma part de la junta directiva. En tot cas, tot i haver-hi diferents fórmules de fer-ho, les dues juntes treballen sempre ben coordinades.

Però com que hi ha molta feina i gestionar el funcionament ordinari de la colla és ben intens, a les juntes hi ha molt relleu. I és que no es tracta només d’assistir a una reunió setmanal, els que formen part d’aquestes juntes han de pencar de valent.

Els organigrames de les colles, com el cas dels Nens del Vendrell, inclouen totes les tasques de les dues juntes i podem fer-nos la idea de del gran nombre de persones que hi ha implicades.

Per tant, tenint en compte l’alt nombre de càrrecs i el gran relleu que hi ha, amb els anys el percentatge de castellers que hauran passat per alguna de les juntes i hagin tingut responsabilitats és molt gran, essent una gran escola de compromís i gestió associativa.

field_vote: