A l’editorial del seu número 63, després de recordar que l’afer segueix sorprenent el comú de la ciutadania molts mesos després que es fes públic i comparar-lo, en el sentit de l’atracció dels mitjans de comunicació, a la que generà l’incendi del Gran Teatre del Liceu, s’hi afirma: “La consternació era ben diferent, com també ho era l’actitud del comú de la gent. Solidaritat davant la pèrdua del coliseu de l’òpera, indignació davant l’espoli de la catedral del cant coral.”

El comú de la gent no entén una justícia que cau en l’escarni en tractar uns suposats delinqüents i deixa lliures uns altres que han confessat obertament el seu delicte. El comú de la gent no entén una administració pública que no assegura la correcta aplicació dels cabals adjudicats a qualsevol institució per prestigiosa que sigui. El comú de la gent no entén l’escandalosa impunitat amb què encara es mouen els responsables. El comú de la gent tem que l’afer acabi sospitosament oblidat, sense una condemna exemplar. El comú de la gent —especialment tot aquells que, altruísticament, dediquen bona part del seu temps a la gestió de les associacions—, espera que es faci justícia.»

L’Aurora també publica un extens i detallat article del periodista Jaume Comellas, que ha viscut l’afer des d’una notòria proximitat i afirma: «Hi ha una certa dimensió sacrílega [en l’afer], perquè a més s’ha explotat de manera deliberada aquesta dimensió, en forma de succió de recursos en campanyes com la dels tubs de l’orgue o dels noms de les butaques, en les quals han participat moltes persones, justament per causa de referents sentimentals. Aquest fet és un agreujant probablement amb poc pes jurídic, tanmateix d’una càrrega potenciadora de l’envergadura dels fets innegable.

»L’altre aspecte important a tenir en compte —acaba el seu article Jaume Comellas— és que la situació de debilitat en què ha caigut la institució Orfeó - Palau de la Música esdevé camp adobat perquè hi hagi qui vulgui, o hagi volgut, aprofitar-se’n. Des de posicionaments gremials de baixa volada i també polítics —l’ombra d’una certa voluntat d’apoderament institucional no es pot negligir—, s’han vist volar apuntant unes intencions de naturalesa que no es corresponen amb el que precisa una institució que tant de bé ha fet al país i a la seva cultura. Ara és hora de refer i de reconstruir i de refermar uns valors primigenis d’una validesa i alçària enorme que —aquest és un altre pecat a atribuir als seus responsables— s’havien esvaït més del compte amb l’anterior gestió. Tot el que no sigui remar en aquesta direcció, no resulta admissible.»

Publicat a la revista quinzenal TORNAVEU núm. 5 (01 al 14 de febrer del 2010)