“Afganistan no va caure en mans dels talibans l’agost de 2021”. Amb aquesta sentència l’activista pels drets socials i de les dones, Nadia Ghulam, ens obre els ulls a la realitat del seu país. Segons la seva visió, l’any 2019, els Estats Units i l’Aràbia Saudí formulen un pacte de reconciliació, en el qual també participen els talibans. Aquests països es beneficien econòmicament de l’explotació de recursos naturals que es produeix a l’Afganistan, motiu pel qual decideixen que el país ha d’estar controlat pel grup islamista i se’l considera una simple mercaderia.

I és a partir del 15 d’agost de 2021, el moment en què el pla es materialitza al país, i aquest queda subordinat en la repressió, l’opressió, les polítiques abusives i la vulneració dels drets humans per part del règim fonamentalista. “Hi ha detencions arbitràries, tortures, desaparicions de persones, execucions extrajudicials…”, expressa Dani Vilaró, portaveu d’Amnistia Internacional Catalunya. Previ a aquests esdeveniments, les institucions de suport als drets humans ja eren dèbils, però en l’actualitat s’han esfondrat i ha caigut qualsevol via d’ajuda humanitària.

“Els talibans són víctimes de la violència de guerra. Tots ells han perdut algun membre de la família o s’han quedat orfes, i la majoria són analfabets. Els talibans que estan al meu país no tenen poder, són mers intermediaris. Tampoc tenen contacte directe amb els que de veritat lideren el grup, la majoria dels quals es troben a l’Aràbia Saudí”, explica Nadia Ghulam. No obstant això, un fet innegable és l’opressió a la qual han sotmès el col·lectiu femení, la part de la població que més violència, dolor i terror pateix.

Unes polítiques que anul·len les dones com a persones

“Les primeres mesures que es van dur a terme contra les dones estaven enfocades a l’educació, varen vetar l’educació secundària i universitària i només deixaven anar a l’escola a les nenes petites”, detalla Dani Vilaró. Actualment, les dones a l'Afganistan tenen prohibides la immensa majoria de llibertats i drets que una persona pot tenir.

Al llarg d’aquests anys, els talibans han eliminat totes aquelles institucions que el govern anterior havia creat per abordar les qüestions que afectaven el col·lectiu femení, com és la violència masclista, per exemple. Han erradicat el Ministeri d'Afers de la Dona i l’han substituït per un òrgan enfocat absolutament a controlar les dones, el Ministeri de Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici.

“Les seves funcions són emetre ordres i crear una normativa restrictiva i abusiva sobre els drets de les dones i les nenes. Per exemple, decreten com han de vestir, les peces que no poden dur, el fet que les ha d’acompanyar un home a tot arreu i no poden anar soles enlloc… bàsicament què poden fer i què no”, expressa Vilaró. Des d’Amnistia Internacional sentencien que la situació a Afganistan és una guerra contra les dones i que la violència de gènere ha augmentat considerablement i s’ha agreujat, encara que, malauradament, abans del conflicte ja era present.

“Hi ha més matrimonis forçats i, el pitjor de tot, és que hi ha una llei que ho empara. Les dones no poden recórrer a cap òrgan ni tenen instruments on denunciar-ho. Estan absolutament desemparades per l’Estat, que és qui les hauria de protegir quan reben aquest tipus d’abusos. Les han exclòs de la vida pública, la participació política i són perseguides simplement per ser dones”, diu el portaveu d’Amnistia Internacional.

Les actuacions dels governs europeus i internacionals

Com bé expressava Nadia Ghulam, els interessos polítics i econòmics que hi ha darrere d’aquesta greu situació, els quals consideren Afganistan com una mera mercaderia, són els fils que mouen el rumb del país.

“La intenció de prohibir la vida de les dones afganeses, segons el meu punt de vista, és una decisió política i econòmica. L'economia del país ha tocat fons i no té capacitat de créixer perquè les dones promovien molts projectes i ocupaven llocs de treball. La meitat de la societat són dones, i ara estan a casa”, declara la defensora dels drets socials i de les dones.

Segons el context i la situació actual, els talibans que executen les ordres a l’Afganistan són manipulats pels més poderosos del grup islamista i no qüestionen els actes que els obliguen a dur a terme. Els governs d’Europa tenen constància d’aquesta situació, però l’ajuda humanitària que ofereixen no arriba al país. En canvi, la indústria armamentística i la despesa militar tenen un pes important.

“Només col·laboren amb armament. Per exemple, els Estats Units, en el marc de la guerra a Ucraïna, ha invertit setanta-cinc milions de dòlars en nom de la cooperació internacional. D’aquesta immensa quantitat de diners, només un 1% s'ha dedicat a l’ajuda humanitària. Per als governs, el terme cooperació es limita a enviar armes i militars”, denuncia Nadia Ghulam.

La comunitat de dones afganeses i la seva lluita, dins i fora del país

“Hi va haver la resposta d'algunes dones molt valentes que s’han manifestat públicament als carrers o a les xarxes socials. Elles i els seus familiars han patit pallisses, detencions… un atac directe a la seva llibertat d'expressió i de manifestació”, explica Dani Vilaró. Aquesta greu crisi humanitària ha provocat que milers de persones i famílies es trobin en situació de desplaçament forçat i han hagut de fugir del seu país i la seva llar, a la cerca d’una vida digna i segura.

A Espanya i Catalunya, al llarg d’aquests dos anys, han arribat dones afganeses cercant una oportunitat. “La població femenina afganesa que ha arribat encara està en un procés de dol profund, amb traumes i molta desesperació. Quan arriben aquí, es troben que no tenen un accés fàcil al mercat laboral i que l’estat els posa un munt de barreres per assolir una vida digna. La majoria han d’esperar caritat dels serveis socials per aconseguir un paquet d’arròs o una targeta de metro”, detalla Nadia Ghulam.

El que cal promoure és una cultura de l’empoderament, que posi la dignitat de la persona al centre. “Hem escapat del nostre país per tenir un futur millor, per créixer com a éssers humans i per treballar i ajudar el nostre país. No és qüestió d'un plat de menjar, és qüestió de dignitat, és qüestió de fortalesa”, explica Ghulam. Ella forma part d’una comunitat que lluita per donar aquest empoderament a les dones nouvingudes a la ciutat i al país, per exemple, a través de l’Associació Ponts per la Pau, de la qual és la presidenta i fundadora.

De moment, la majoria dels països no compten amb unes polítiques d’acollida completes. La ministra d’Interior del Regne Unit, Suella Braverman, va declarar que “ser dona no és un motiu suficient per demanar protecció internacional i asil en un altre país”. Des d’Amnistia Internacional defensen que “en el cas d’Afganistan, ser dona sí que és un motiu suficient per demanar protecció internacional perquè estan perseguides i atacades. Ens preocupa molt aquest tipus de declaracions, que volen treure ferro a atrocitats que pateixen les dones”.

Però, davant d’aquest escenari, hi ha esperança. Des de Ponts per la Pau acompanyen a 450 nenes afganeses que, a poc a poc i amb molt d’esforç, “estan creixent com unes flors boniques i estan desenvolupant molts coneixements. En un context de dificultats, tiren endavant”, explica Nadia Ghulam. I afegeix que elles tenen la motivació i les capacitats per aprendre i conèixer i, a través d’aquesta formació, volen canviar l’Afganistan.

“Obrim les portes de la universitat a totes les persones migrants i refugiades i donem la possibilitat de canviar la vida de tota aquesta gent”, conclou l’activista pels drets socials i de les dones.