La motivació del projecte és la universalització de la cultura, això vol dir fer-la accessible al conjunt de la ciutadania, idea que ja va ser impulsada per la Il·lustració fa més de dos segles. Una bona part de les societats nacionals al nord dels Pirineus es van desenvolupar socialment i cultural gràcies al fet que van ser els mateixos estats els que van assumir l’objectiu que el poble fos partícip dels coneixements que, abans de la Il·lustració, només eren a l’abast d’unes minories privilegiades.

L’oligarquia política espanyola barrà amb pany i clau les fronteres a una idea que van considerar revolucionària i que podria alterar el seu ordre social. Els partidaris de la Il·lustració van ser poc temps al poder i quan hi van ser foren desallotjats per la força dels pronunciamientos reaccionaris, si va convenir a trets de trabuc. Així va ser com l’estat espanyol no pujà al tren del progrés que venia del nord i es construí bona part de la llegenda que satiritzava sobre l’Àfrica que començava immediatament al sud dels Pirineus.

Catalunya sí que va fer entrar l’aire fresc de la renovació d’idees que comportava la Il·lustració. Nació com era sense estat, s’optà per les idees vinculades a la Revolució Francesa i es potencià una extensa societat civil. Alguns ateneus i algunes corals estan celebrant el seu primer segle i mig de vida. Hom ni s’imagina la relació que aquestes celebracions tenen entre si. Acabada la dita Guerra del Francès van passar algunes dècades perquè es poguessin implantar aquí les idees que procedien de nacions considerades com l’enemic a batre. Però tan aviat com fou possible el procés va ser impenetrable.

De les societats corals sorgien ateneus instructius, societats d’ajuda mútua, mutualitats... El camp generava cooperatives que, a la vegada, aplicaven el benefici social... I a les ciutats cooperatives industrials. La celebració de les festes majors generava la necessitat de sales polivalents. Catalunya s’omplia d’equipaments socials: casals, teatres, sales de ball, cafès. Amb les mans i els diners del poble es va fer una xarxa espectacular de teatres que, alhora que eren l’espai de les festes tradicionals, desenvolupaven un potent teatre amateur, donaven entrada a l’espectacle del cinema, eren l’escenari on es celebraven els concerts de les corals, omplien de festa places i carrer.

Sense adonar-se’n van construir una xarxa d’equipaments públics potent. Encara queden en peu més de quatre-cents ateneus; en arribar la democràcia Catalunya disposava d’uns vuit-cents teatres i sales polivalents; encara queden en peu algunes escoles on els fills dels ateneistes van aprendre les primeres lletres... Tots plegats no som prou conscients de la importància d’una xarxa d’equipaments culturals capdavantera arreu d’Europa. Els mateixos beneficiaris que desconeixen les dificultats de trobar un teatre enmig de la massa de Castella o de qualsevol altra comunitat autònoma que no hagi impulsat una sòlida societat civil.

Tampoc n’és prou conscient l’administració pública quan –amb els diners de tots plegats– es posa a competir amb les associacions del poble, crea centres cívics al seu costat, construeix sales de teatre porta per porta del teatre del casal de tota la vida... Quants exemples ja s’han posat d’una política de centres cívics gens respectuosa amb les entitats que han dinamitzat culturalment la comunitat tota la vida.

Malgrat tot, sembla que tira endavant el PECCAT. Alguns dirigents del moviment associatiu pensaven que l’administració havia assumit les crítiques de la societat civil i buscava ara fórmules de cogestió... Semblava que s’havia comprès que no es podia enfonsar les associacions que, al llarg de més d’un segle, havien fet el que ara se’n diu un paper de suplència, posant a l’abast de la gent la cultura i la festa...

Ara, recobren el vell criteri de la universalització de la cultura i posen en marxa un pla d’equipaments públics que és una clara amenaça contra totes les associacions culturals que tenen el seu propi local, perquè la imprescindible renovació de les instal•lacions pot posar en mans dels respectius ajuntaments la propietat de la instal•lació o una vergonyant cessió per mig segle. Ja hi ha hagut ajuntaments que han anat a la caça dels locals de les entitats culturals, ja n’hi ha que preparen l’estratègia a seguir per apropiar-se’n. El PECCAT: així d’enrevessat és el nom d’una proposta que el conjunt de les associacions consideren una agressió abominable.

Hi ha una gran preocupació –indignació, podríem dir millor– davant una proposta que, en lloc de reconèixer el paper fonamental que durant un segle i mig han tingut el conjunt d’ateneus i associacions similars, en lloc de fer arribar diners per a posar al dia les instal·lacions, encara que sigui perquè durant tant i tant de temps han fet el que no feien les administracions, cauen en el pecat del desagraïment. Per a més inri, el pla avança al bell mig d’una crisi que demana sobretot rebaixar la nòmina de les administracions públiques.

Text íntegre de l’editorial publicada per la revista quinzenal TORNAVEU núm 7