Les universitats públiques catalanes compten, des de finals dels anys 90 i principis del 2.000, amb Plans estratègics de sostenibilitat i ambientalització per marcar objectius de convivència amb el medi ambient i les línies de treball per assolir-los.

La UAB, per exemple, disposa de l'Oficina de Medi Ambient, que en la implementació del Pla d'Acció per a la Sostenibilitat Ambiental, ha reduït el consum d'energia global fins a un 17% des del 2010 fins el 2015, el que suposa un estalvi energètic de 70,3 milions de kWh d'electricitat i de gas i de 6,6 milions d'euros.

Per aconseguir-ho, segons l'OMA, la universitat ha intervingut per fer créixer, principalment, l'eficiència energètica de les instal·lacions tèrmiques i de l'enllumenat a través de pràctiques com submergir els ordinadors en oli, un sistema innovador per mantenir-los a temperatura constant, o concentrant l'aire escalfat de l'Edifici de Serveis Informàtics i traslladant les torres de refrigeració a l'exterior, on es refreden de manera natural. Utilitza doncs, tecnologia més eficient, com calderes de condensació o fluorescents led. L'edifici de l'ICTA és també un exemple paradigmàtic de l'eficiència energètica a través de l'arquitectura i les instal·lacions.

Per la seva banda, la Universitat de Girona (UdG) compta amb l'Oficina Verda per desplegar el seu Pla d'Ambientalització, que actua en 6 eixos: mobilitat, adequació d'espais, gestió de residus, optimització de recursos, formació i comunicació. Pep Juandó és ambientòleg i el seu responsable, i comparteix amb xarxanet quina és la situació a la Universitat de Girona.

La UdG ha destinat esforços per avançar cap a un escenari més respectuós amb el medi ambient. Han donat resultats?

El febrer del 2000, amb l'aprovació del Pla Estratègic d'Ambientalització, la UdG va fer explícit el seu compromís amb incorporar objectius i determinar actuacions de millora ambiental.Un dels vectors ambientals que més influeix en el canvi climàtic és la mobilitat. Amb la implementació de propostes que persegueixen la reducció de l'ús individual i indiscriminat del cotxe com la promoció d'anar a peu, en bicicleta, en transport públic o el carpooling, s'ha passat del 45% d'ús del vehicle privat l'any 2000 al 25% actual, segons les enquestes anuals de mobilitat obligada a la UdG. També s'ha avançat en la reducció d'emissions de CO2.

Com seria un campus universitari idealment sostenible? En què cal millorar?

Encara hi ha molta feina per fer perquè el model sostenibilista comporta un canvi d'hàbits i actituds individuals i col·lectives molt arrelades. Per tant parlem d'un procés cap la sostenibilitat, per això sempre parlem de MÉS sostenible, perquè no existeix un model 100% sostenible en el que emmirallar-nos.

La universitat que s'ambientalitza destina esforços en la millora dels vectors ambientals, que a banda de la reducció d'emissions també porta associat en molts casos la reducció de la despesa econòmica. Però no s'ha de perdre de vista l'horitzó de la sostenibilitat, entès com un procés que es desenvolupa i creix mentre "camina" cap a un model socialment més just, econòmicament solidari i en equilibri amb la natura.

"La millor manera com la universitat pot influir en el canvi de paradigma és la de formar professionals compromesos a fer una cerca per millorar la relació societat-natura, atenent els valors de la justícia, la solidaritat i l'equitat"

D'altra banda, la universitat en la seva tasca de generar i transferir coneixement i estimular el pensament crític, i en tant que formadora de futurs professionals que incidiran en el territori i en les persones que hi viuen, té el deure ètic d'assumir com a propis els principis de la sostenibilitat.

Què poden fer les persones membres de la comunitat universitària per contribuir a fer un campus més sostenible?

És un procés col·lectiu que requereix la implicació individual de tota la comunitat universitària, cadascú des del seu àmbit, ja sigui des de la gestió, des de la docència i des de la recerca, i per descomptat dels i de les estudiant. És important que aquest compromís parteixi de la idea de "pertinença" a un grup, col·lectiu, comunitat que rema en la mateixa direcció cap aquest horitzó de "bé comú".

"El model sostenibilista comporta un canvi d’hàbits i actituds individuals i col·lectives"

Com pot traslladar la universitat els esforços cap a fora del campus perquè aconseguim, no només una universitat més sostenible, sinó un món més respectuós amb el medi?

No és fàcil perquè el model imperant és individualista i antropocèntric i la fragmentació del coneixement ens allunya de la visió que requereix el tractament dels problemes socio-ambientals. Els canvis que hem d'afrontar són complexos i difícilment la ciència "convencional" hi pot donar resposta, ja que es tracta de fenòmens multicausals amb molts i diversos efectes que s'han d'afrontar des d'una nova òptica: la interdisciplinarietat. Un factor decisiu per aconseguir una cultura de sostenibilitat és la formació universitària dels professionals que en un futur prendran les decisions.

"Encara hi ha molta feina per fer perquè el model sostenibilista comporta un canvi d'hàbits i actituds individuals i col·lectives molt arrelades"

Així doncs, la millor manera com la universitat pot influir en aquest canvi de paradigma és la de formar professionals compromesos a fer una cerca permanent per millorar la relació societat-natura, atenent els valors de la justícia, la solidaritat i l'equitat, aplicant els principis ètics universalment reconeguts.

Altres enllaços d'interès:

• Oficina de Seguretat, Salut i Medi Ambient de la UB (OSSMA)
• Pla de Sostenibilitat UB
• UPF Sostenible
• Comissió de Medi Ambient UdL
• Institut de Sostenibilitat de la UPC
• Pla de Medi Ambient de la URV