El Drap-Art és una associació sense ànim de lucre fundada el 1995 a Barcelona amb l'objectiu de crear una consciència social sobre problemes ambientals i socials promovent l'art fet a partir de materials de rebuig i reciclatge creatiu. Va fundar l'associació juntament amb més persones sòcies i, des de llavors, s’ha encarregat de la seva gestió. A més, es dedica a la conservació, catalogació i exposició del patrimoni artístic-arquitectònic de la seva família, organitzant, entre altres, les retrospectives de l’obra del seu pare, Hans Grass.

Quan comença la teva experiència com a dona migrada?

L'any 1965, quan vaig arribar a Formentera amb els meus pares.

Què va portar als teus pares a migrar?

Jo era filla d'una mare que va haver de fugir de l'Alemanya nazi als 7-8 anys. El meu avi era d'esquerres i estava militant en un ampli grup que volia derrocar a Hitler i la meva àvia era d'origen jueu, malgrat que la família era de la burgesia il·lustrada alemanya, i ja el meu besavi es va fer protestant, per conveniència.

El meu pare era fill d'una família pobre del sud d'Alemanya amb orgull de classe treballadora que mai van acceptar que el meu pare es va casar amb una burgesa. Per ells era una vergonya. De manera que la meva mare no es van trobar a gust al poble del meu pare i el meu pare se sentia fora de lloc amb la família de la meva mare, crec que això, juntament amb un esperit aventurer i el fet que el miracle econòmic amb la conseqüent modernització de l'Alemanya dels 50-60 no els va agradar, van ser raons perquè migressin.

Per què van escollir l'illa per viure?

Van viatjar al nord d'Itàlia i al Sud de França, fins que va arribar una carta des de Formentera d'una companya de l'acadèmia d'art de mon pare. Els escrivia que estava en un lloc meravellós i que havien de venir. Dit i fet. Vam arribar la setmana santa del 1965 i ens vam quedar. No vaig tenir consciència de ser dona migrant fins quan vaig anar a escola.

Passar almenys un any en un país, societat o un grup social diferent del teu entorn usual hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles. No hi hauria guerres ni racisme, o molt menys.

Com vas viure aquesta experiència?

Quan era petita gaudia de la natura, jugava al camp, les pageses que guardaven les ovelles i els seus fills/es jugaven amb mi. Era molt idíl·lic i una mica solitari. Costava de trobar altres infants amb qui jugar. La meva vida era plàcida. A l'hivern vivíem més recollits a casa amb la xemeneia i a l'estiu passava pràcticament tot el temps a la platja. Destacaven els viatges a Alemanya i Països Baixos per veure la família a Nadal i perquè el meu pare feia murals per encàrrec i la visita de la meva àvia d'Holanda a l'estiu amb la meva tieta Anne i els meus cosins Stijn i Saskia.

Així vaig créixer, passant d'un idioma i d'una cultura a una altra, d'un moment a l'altre sense adonar-me'n. Quan em vaig fer més gran, quan vaig fer el primer any d'escola amb sis anys al poble del meu pare, és quan vaig començar a tenir consciència que era diferent. Curiosament allà, no a Formentera. Em deien "la paganita". Era la salvatge d'Espanya. Vaig estar molt alleujada quan ma mare, després d'aquest primer curs escolar, va decidir que el que ensenyaven allà, ella m'ho podia ensenyar a casa, i vam tornar a Formentera.

Quan comença el teu vincle amb Barcelona?

Des que vam arribar a Formentera, quan anàvem a Alemanya i Països Baixos a veure les respectives famílies dels meus pares, passàvem per Barcelona. En aquests temps havia molt pocs avions i no hi havia vols directes. A més als meus pares els agradava més prendre's el viatge amb calma: agafàvem el vaixell a Eivissa, ens passàvem uns dies a Barcelona, en una pensió i després agafàvem l'Hispania Express a l'Estació de França. Tota una aventura.

A Barcelona normalment paràvem en una pensió a prop de les Rambles amb vista al Mercat de la Boqueria des de l'habitació, passejàvem pel barri Xinès, el Gòtic, visitàvem el Copet de Neu. El meu pare el va visitar durant dècades i dècades, fins a la seva mort, al final el va considerar com un amic seu. En un d'aquests viatges, jo devia tenir quatre anys, passejant per les Rambles, vaig alçar la vista, mirant els balcons dels pisos i vaig pensar "jo de gran vull viure aquí".

Què et va portar a Barcelona?

I finalment, malgrat que els meus pares volien que estudiés a Londres o a Berlín, vaig acabar estudiant a Barcelona, a l'EUTI, l'escola de traductors i intèrprets de la Universitat Autònoma de Barcelona. Just abans de començar els estudis vaig començar a anar amb un al·lot a Formentera, també mig alemany mig espanyol, criat entre Xile i Formentera. El seu pare li va aconseguir un lloc per aprendre l'ofici d'orfebre a Alemanya a prop de Düsseldorf.

Entre que els meus pares volien que estudiés a Alemanya perquè allà tenia accés a bones beques, ja que a dures penes em podien pagar els estudis a Barcelona; que el meu profe de literatura a l'EUTI, Fernando Valls, em deia que era millor fer una carrera acadèmica i després estudiar traducció i que amb el meu xicot ens havíem imaginat viure junts a Barcelona, cosa que no va succeir perquè el pare li va aconseguir aquest lloc a Alemanya i no a Barcelona... el vaig seguir i vaig estudiar Filologia Alemanya, Anglesa i Hispànica a la Universitat de Colònia.

Però, els dos teníem clar que després d'acabar les nostres respectives formacions, ens instal·laríem definitivament a Barcelona, i així ho vam fer a finals de l'any 1986.

D'alguna manera soc una migrant privilegiada, de pares viatgers, la meva mare amb història d'exili i apàtrida, és veritat, però no vam migrar cap a Catalunya per necessitat.

Creus que ser dona migrada ha determinat la teva vida? De quina manera?

Segur que ha determinat la meva vida. Com tot. Ser dona et fa viure d'una altra manera que ser home, sense cap dubte. I ser migrada també d'alguna manera et fa diferent. Quan et fas gran la gent comença a tractar-te diferentment que als natius i tu també comences a tenir consciència de tenir un passat i una trajectòria familiar distinta. Quan ets molt petita, et tracten com un nen petit sense distinció, tant els meus avis, tiets i cosins a Alemanya com a Holanda o les veïnes i veïns de Formentera.

Allà em parlaven en pagès i alguns, quan em vaig fer gran em van dir que de petita, ho parlava perfectament. Però, quan em vaig fer més gran, com érem migrats em van parlar sempre en castellà i ho vaig perdre. No va ser fins després de la mort de Franco, als anys de la transició que els meus companys i companyes de l'institut em van animar a tornar a parlar el Formenterer.

Formentera no és el lloc al que solen anar les persones migrades. Almenys ara ho associem amb un nivell de vida alt. Com va ser migrar allà?

L'illa de Formentera, quant a la situació migratòria, va ser un lloc molt especial: gairebé tots els homes havien migrat en algun moment de la seva vida perquè era un lloc molt pobre. S'havien fet mariners i viatjat a Argentina, Uruguai, Algèria o el Marroc per treballar i la majoria, quan tenien uns estalvis van tornar. Alguns es van quedar allà. El 2016, em vaig trobar a Montevideo amb un familiar d'una molt bona amiga de Formentera que ha mantingut sempre el contacte. Dues o tres generacions.

Va ser un lloc molt aïllat on es vivia com fora del temps. Hi havia agricultura de subsistència; cada família tenia el seu hort, el seu bestiar, unes gallines i la majoria també un llaüt per anar a pescar. Diners gairebé no circulaven.

Els desavantatges de ser dona migrada me'ls he trobat sobretot al món professional.

Com vas viure l'època en què van començar a arribar persones migrants a l'illa?

Va ser una mica un xoc cultural. Van ser bales perdudes, dos exoficials de les colònies angleses i holandeses, respectivament, que ja no encaixaven en les seves societats d'origen, un jove alemany que va arribar en veler i es va enamorar perdudament d'una al·lota formenterenca, artistes i intel·lectuals, beatnicks i els primers hippies de pas cap a l'Índia. Els illencs els van rebre amb els braços oberts, perquè allà hi havia un problema d'incest per ser molt poques famílies, i ho sabien.

Però van venir els veterans del Vietnam i altra gent molt passada de voltes per la droga, van passar coses molt fortes i es van blindar. Va començar la caça al "pelut". Agafaven els joves hippies, els tallaven els cabells i els posaven al vaixell cap a Eivissa. Només als nois, s'entén, les noies encara eren benvingudes. Si es resistien també rebien una pallissa.

Com va ser la teva experiència a l'escola com a nena migrada?

Les al·lotes illenques tenien prohibit barrejar-se amb els forasters. Si ho feien es convertien en "perdudes". Això ho vaig viure a l'escola del poble, on vaig voler anar perquè les classes a casa, sola amb ma mare, m'avorrien moltíssim. Em tiraven pedres, es reien de mi perquè era una noia i portava pantalons, coses absurdes d'aquestes, de manera que vaig tornar un temps a les classes a casa, fins que vaig trobar una escola alternativa anglesa a Eivissa, la Morna Valley School.

Podríem dir que et consideres una dona migrada privilegiada?

Sí. La meva història és molt diferent de la de les persones que ara venen en pasteres. A Formentera n'arriben moltes. D'alguna manera soc una migrant privilegiada, de pares viatgers, la meva mare amb història d'exili i apàtrida, és veritat, però no vam migrar cap a Catalunya per necessitat. Els meus avis materns, la meva mare i les seves germanes de petites sí, però no quan vam venir aquí.

Potser també el desarrelament familiar que ja arrossegàvem en el meu cas en segona generació m'ha fet viure aquesta situació amb més normalitat. La meva mare tenia molts traumes de la guerra dels que no parlava, però jo vaig viure el fet de viatjar i de moure'm en diferents cultures i països amb molta naturalitat, aquest potser és el meu privilegi.

T'ha marcat haver migrat?

Sí m'ha marcat. Sempre he estat forastera en tots llocs. Crec que la nostra filla, Susana, és la primera persona en tres generacions que se sent arrelada en un lloc. La família del meu home també té un passat d'exili i migració.

Quina influència ha tingut el fet de ser dona migrada a la teva trajectòria professional?

Els desavantatges me'ls he trobat sobretot al món professional. En la vida privada, si es fiquen amb tu i et tracten malament, et busques altres companyies, sempre hi ha gent oberta i humana, sense prejudicis a tot arreu, però al món professional és més difícil. Sobretot si treballes amb les institucions i organismes oficials. Aquí les famílies són importants.

Creus que el fet de ser dona migrada és un hàndicap?

Evidentment et posa en una situació de desavantatge. No tens una xarxa familiar de suport com tenen les persones amb arrels en un sol lloc, però també et dona molts avantatges a l'hora de viatjar i saber moure't fora del teu lloc habitual. I sobretot t'ajuda a superar prejudicis i et fa lliure dels restrenyiments socials de la societat d'acollida. T'obre els horitzons i et dona la capacitat de congeniar amb gent molt diferent. T'adones de molt jove que el món és gran i divers.

Les adversitats et fan aprendre, et fan més forta i et fan apreciar les coses bones de la vida. Jo penso que passar almenys un any en un país o una societat o un grup social diferent del teu entorn usual hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles, no hi hauria ni guerres ni racisme, o molt menys.