Des de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) reclamen la necessitat d'introduir el dret humà al medi ambient reconegut internacionalment a les legislacions dels països, per tal de transformar un concepte ambigu i discursiu en una norma vinculant efectiva.

Karlos Castilla, responsable de recerca a l’entitat esmenta que, esgotades totes les alternatives per a oficialitzar la migració climàtica o ambiental, només queda l’opció d’incorporar-la a les polítiques de cada país independentment com un resultat imminent del canvi climàtic i treballar per a minimitzar-ne els riscos.

Avui en dia hi ha un debat al voltant del terme ‘refugiat o refugiada climàtica’. On et situes?

Des de l’IDHC estem treballant una opció alternativa a aquest debat. Els termes ‘refugi’ i ‘climàtic’ compten amb un rerefons complex. Per això volem incorporar una mirada cap al medi ambient, que és un concepte més ampli que ‘clima’, i això ho estem fent des dels Plans Nacionals d’Adaptació.

Què són els Plans Nacionals d’Adaptació?

Sorgeixen arran de l’Acord Marc de Nacions Unides per al Canvi Climàtic, que en demanava la creació. Són dispositius que fan un diagnòstic de totes les situacions de risc d’un país, i idea formes d’adaptar-s’hi de fer-los front. Parlen sobre com millorar el transport, la gestió de residus...

I a partir del 2010, el Marc d’Adaptació de Cancún proposa incloure-hi també qüestions de desplaçaments, migracions i reubicació planejada. Això és el que estem intentant fomentar, que es faci un esforç per a que els Plans Nacionals d’Adaptació, que tracten el tema ambiental, incloguin els moviments de persones.

Una mena de tercera via.

Sí. La qüestió del refugi està vinculada a la persecució o a riscos directes de la persona, i és una qüestió difícilment salvable perquè té una base històrica. Però mitjançant el Marc d’Adaptació de Cancún podem arribar a incorporar als Plans Nacionals d’Adaptació una mirada al desplaçament i la migració de caràcter preventiu més que reactiu. Parlar de refugi és ja descriure una situació de risc que cal solucionar, i la idea és no arribar a aquesta circumstància.

I tot això perquè cap dels acords internacionals ni convencions accepten l’estatus de refugiat climàtic?

Sí. Fa uns 15 o 20 anys que es treballa per a donar solidesa a aquest concepte de migració o refugi climàtic o ambiental. La darrera oportunitat per a fer un avenç en aquesta direcció va ser el 2018, amb el Pla Mundial per una Migració Ordenada Segura i Responsable. Tanmateix, en aquest pacte tampoc es contemplen els refugiats climàtics, ni tampoc la possibilitat d’incloure’ls.

Davant d’aquesta situació, creiem impossible que finalment s’acabi obrint la via per a l’oficialització d’aquesta categoria, és una porta que veiem molt tancada. Per això estem intentant explorar la via dels Plans Nacionals d’Adaptació, perquè són una obligació per als estats.

Es tracta de forçar des de l’àmbit internacional a una actuació a escala nacional?

Exacte. Mitjançant la norma internacional, es vol incentivar als països a incorporar mesures per al trasllat planificat de persones en un país o regió on ja és evident que hi haurà una pujada del mar, desertificació, pèrdua de recursos mediambientals... Però sempre passant primer per un intent de prevenir aquesta situació.

L’objectiu és responsabilitzar els estats perquè actuïn abans d’haver de reubicar a la població, conscienciar a aquesta de la possibilitat que succeeixi, i fer-ho de manera planificada si no hi ha cap altra alternativa, sempre havent-ho contemplat als seus Plans d’Adaptació. I és que el gruix de la situació de migració ambiental és i serà sobretot intern, més que d’encreuament de fronteres.

En tenim un a Catalunya?

A Catalunya i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i també a Espanya. I, de fet, cap dels tres preveu la reubicació per qüestions ambientals, però en tots ells hi ha marge per a fer-ho. I penso que els indicadors són positius: aquesta setmana, la consellera d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat parlava dels imminents refugiats climàtics a Catalunya.

I això és important, perquè el que es necessita és reconèixer les zones de risc, de manera que no sigui ni tan sols necessari acabar fent el moviment.

Recentment, s’ha reconegut internacionalment el dret al medi ambient com un dret humà. Què suposa això?

El juliol del 2022 el Consell de Drets Humans va reconèixer el dret humà ambiental, i al setembre ho va fer l’Assemblea General de les Nacions Unides. El que estableix és el “dret a un medi ambient sa, saludable i sostenible”. Però no és un tractat ni una força jurídica vinculant, no obliga als estats.

Tanmateix, el fet que més de 155 països (això és el 80% dels països de l’ONU) hagin reconegut el medi ambient com a dret humà, i ja es trobi actiu en una llei o a la seva constitució, activa la possibilitat de reobrir un debat en aquests estats, i a impulsar un dret que ja no és només col·lectiu, sinó també individual.

Diries que entendre el dret ambiental com un dret humà, almenys en aquests països que ho han acceptat, suposa també una crida a la responsabilitat que té el nord global de les problemàtiques ambientals i climàtiques que dificulten la vida al sud global?

Totes les iniciatives que hem esmentat s’enfronten a una història de correlació de forces a nivell internacional, una geopolítica en què els estats històricament dominants són també els majors contaminants i extractors de recursos. Això no es canvia amb un tractat, no s’ha transformat la dinàmica amb les normes relacionades amb el dret al medi ambient i el canvi climàtic.

Els Plans d’Adaptació i el dret al medi ambient són una crida a la conscienciació que si el sud està en perill, el nord també. De moment, però, només el Regne Unit contempla el desplaçament ambiental al seu Pla, mentre que la resta de països només es preocupen per l’arribada de persones. A més a aquesta conscienciació, que ja va amb retard, hauria de sumar-s’hi la voluntat del nord de generar suport econòmic i responsabilitzar-se amb la situació en què ens trobem, però sembla que això encara està més lluny de canviar.

Quines iniciatives teniu en marxa des de l’IDHC per aquestes reformulacions que comentes?

Ho estem desenvolupant en tres vies. Primer, a través d’un document on encarem els 27 drets de la Declaració Universal dels Drets Humans al canvi climàtic, i mirem com s’afecten mútuament. Segon, a través de fer servir els Plans d’Adaptació per a fer tendir la idea de la migració o el refugi climàtic cap a la prevenció de desplaçaments, mobilització i trasllat de persones.

El tercer punt és aplicar tot això a casa nostra, instar a Catalunya i a Espanya mitjançant la norma internacional a que es reactivin per a donar sentit i viabilitat al dret al medi ambient que ja reconeixen les seves lleis. Volem traslladar-lo de l’espai discursiu a l’àmbit més pràctic, posar-lo en acció, deixar de veure el dret internacional com un obstacle sinó com una cosa que ens recorda quelcom que ja és una obligació.