És factible implementar una renda bàsica universal (RBU) a Catalunya? I a escala mundial? Com s’hauria de finançar? Quins efectes tindria en relació amb els salaris? Generaria un efecte crida? A totes aquestes preguntes té resposta en Lluís Torrens, economista, actual secretari d'Afers Socials i Famílies de la Generalitat i un dels grans experts en la qüestió de com finançar una RBU.

En parlem amb ell, qui també és membre de l’associació Revo Prosperitat Sostenible i de la Xarxa Renda Bàsica, entre altres, i defensa que establir aquesta assignació universal tindria efectes molt positius.

Estem en condicions d’implantar una renda bàsica universal (RBU) de manera immediata?

Amb alguns companys hem escrit llibres sobre aquesta qüestió i considerem que amb voluntat política i una reforma fiscal és possible instaurar una RBU. Bàsicament, aquesta reforma hauria de tocar l’impost de la renda, posar un impost de patrimoni com cal i, segurament, algun altre impost de tipus ambiental. Amb una combinació d’aquests impostos es podria finançar perfectament la RBU.

Quin seria el cost d’aquesta RBU?

Si parlem del cost net, els càlculs que hem fet apunten que suposaria entre tres i quatre punts del producte interior brut (PIB). Uns diners que, com dic, es podrien obtenir d’una combinació de diversos impostos.

Quines altres mesures haurien de complementar la posada en marxa de la renda bàsica?

La més important seria passar a un model en què tothom fes la declaració de la renda. Actualment, per exemple, a les persones que perceben l’ingrés mínim vital (IMV) ja se les obliga a fer-la. Caldria que això es generalitzés a tota la població.

Seria molt difícil dur-ho a terme?

No estem parlant d’un impossible, atès que la majoria de les declaracions de la renda ja es poden fer amb l’esborrany que passa l’Agència Tributària. Avui, hi ha uns 10 milions de persones que estan exemptes de fer la declaració pel seu baix nivell d’ingressos, per tant, es tractaria de reunir aquesta informació, de la qual ja disposa Hisenda, i traslladar-la a la declaració de la renda.

Una de les crítiques a la RBU és que provocaria un efecte crida.

Això es podria evitar amb una segona mesura important: decidir una moratòria que estableixi quants anys cal haver viscut o ser resident al país per tenir dret a la renda bàsica. La idea seria posar un límit mínim, per exemple de tres anys, per poder accedir a l’assignació i començar a cobrar-la.

Quines altres mesures es podrien aplicar per ajudar a instaurar la RBU?

Una podria ser la que ja s’aplica als Estats Units, on per mantenir la residència o fins i tot la nacionalitat nord-americana s’obliga a pagar impostos encara que la persona se n'hagi anat a viure fora del país. D’aquesta manera, s’evita la fuita fiscal.

La clau de tot plegat són els impostos.

El més important és dissenyar molt bé un impost a la riquesa que capturi realment la riquesa de la gent. Si no es fa així, sempre apareixeran les queixes que diuen que només acaben pagant les classes mitjanes i els riscs se n’escapen. Cal dissenyar models perquè això no passi. De fet, s’ha escrit molt sobre això per part d’economistes molt importants com Thomas Piketty, Gabriel Zucman o Emmanuel Saez, que han proposat solucions per evitar aquestes fuites impositives o elusions fiscals.

Per què la RBU seria més efectiva per posar fi a la pobresa que altres mesures com l’IMV?

Bàsicament, perquè és universal. L’IMV, com la majoria de les rendes condicionades, està dissenyat per evitar els falsos positius, és a dir, persones que accedeixen a l’assignació sense tenir dret a cobrar-la. Per evitar-ho, es fan uns sistemes de control tan potents que acaben generant centenars de milers de falsos positius, o sigui, gent que té dret a cobrar l’IMV, però no ho fa per diverses raons.

És un problema de disseny de l’assignació?

Per evitar falsos positius, es fan uns sistemes molt complicats i difícils d’entendre, o la gent no la demana per por que després els reclamin els ingressos indeguts. Ara, per exemple, ha sortit un informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) que revela que es reclama que es retornin diners a un 25% de les persones, aproximadament, que han cobrat l’IMV. Això fa que la gent s’espanti molt i ha generat un gran problema.

A banda que no és fàcil de tramitar.

És així, s’obliga a fer-ho tot mitjançant uns tràmits telemàtics molt complexos que no faciliten les coses. El resultat és que només 350.000 famílies perceben l’assignació, quan l’objectiu fixat fa quatre anys estava en 850.000. I aquesta xifra és només la quarta part de les famílies pobres del país. Per tant, estem parlant d’uns nivells de cobertura molt baixos. Això només té solució amb un sistema universal. De fet, en general, totes les ajudes que no són universals acaben tenint aquests problemes.

Un altre debat al voltant de la RBU té a veure amb la qüestió de per què l’han de percebre les persones riques.

En aquest cas, la resposta és fàcil. Les persones riques acaben pagant més perquè el finançament de l’ajuda es fa a través dels impostos. És com la sanitat o l’educació pública, és a dir, per què una persona rica pot anar a l’hospital públic i que l’atenguin gratuïtament; o per què pot portar els seus fills a una escola pública? Doncs perquè ja ha pagat els seus impostos per poder fer-ho. Al final, es tracta de separar bé la font de finançament i que aquest sigui just. Ras i curt: que qui més té, més pagui.

Algunes veus també apunten que afectaria en negatiu els salaris.

Aquesta és una discussió antiga. A Itàlia, per exemple, hi havia sindicats en contra de fixar un salari mínim perquè asseguraven que totes les empreses es limitarien a pagar el salari mínim. S’ha demostrat que això no és així. Al contrari, el que fa és apujar la resta de salaris.

Passaria el mateix amb la RBU?

La RBU faria augmentar el salari de reserva dels treballadors, que ja no estaran disposats a treballar per qualsevol sou gràcies als ingressos complementaris de la renda bàsica. A més, un altre punt positiu de la RBU, a diferència de les rendes condicionades, és que permet compatibilitzar-la amb el treball. Per tant, elimina la trampa de la pobresa. Això és, que a la gent no li compensi treballar perquè perd l’assignació.

"No hi ha cap evidència científica que una renda bàsica hagi fet baixar els salaris, al contrari".

Així, és tot el contrari del que argumenten els seus detractors.

Efectivament, en una situació de renda bàsica els salaris pujarien. A banda, no hi ha cap evidència científica que una renda bàsica hagi fet baixar els salaris. Al contrari, és un incentiu molt poderós, i una eina més per als sindicats, per millorar les condicions salarials. Una cosa que, per cert, ens costa molt d’explicar i fer entendre als sindicats.

Si ampliem el focus, és factible implementar una RBU a escala mundial?

El tema central és qui transfereix els diners per finançar aquesta RBU. A nivell de Catalunya o Espanya és la població més rica qui transferiria aquests diners per finançar la renda bàsica. A escala mundial, bàsicament, seria el mateix, és a dir, els països rics haurien de finançar la renda bàsica dels països pobres. Jo mateix vaig fer uns números a partir d’unes dades de Nacions Unides i vaig concloure que amb una transferència del 3% del PIB dels països rics als pobres seria possible finançar una RBU.

I pel que fa a Europa?

Precisament, amb el Jordi Arcarons i el Daniel Raventós vam fer un informe per a la Fundació Irla i la Coppieters Foundation sobre com finançar una renda bàsica a Europa. Però em vull fixar en la relació Europa-Àfrica, que és on ara tenim grans discussions sobre temes com ara la immigració. Els números diuen que amb una transferència de l’1% del PIB d’Europa cap a l’Àfrica es podria finançar una RBU per a la població africana.

Els beneficis serien extraordinaris.

Només cal tenir en compte que el primer problema de l’Àfrica és que el seu creixement demogràfic està per sobre del creixement del seu PIB. Això fa que, a nivell de renda per càpita, s’estigui empobrint. Amb una RBU es podria fer baixar la natalitat i fer-la convergir amb els valors europeus i dels països més avançats.

És una xifra similar al famós 0,7%.

Exacte, el que passa és que no s’està pagant en forma de renda bàsica, sinó a través de programes d’ajuda que poden ser per a qualsevol cosa, inclús per comprar armes. Si féssim un replantejament de com es paguen aquests fons, o també les remeses d’immigrants, ja arribaríem a aquest 1% i podríem finançar una RBU amb un cost ínfim. Penso que seria molt positiu i ajudaria a evitar problemes que tenim ara, com la qüestió de les persones refugiades o la immigració descontrolada en el sentit que no som capaços de fer polítiques d’acollida com cal.