'En el fons, els motius de l'oposició són els mateixos que a Tunísia, Egipte i la resta de la regió. Síria viu sota un estat d'emergència i sota el control directe del partit Baas des de 1963. Hafez al-Assad va prendre el poder el 1970, i a la seva mort l'any 2000, el comandament va passar al seu fill, Bashar al-Assad.

Igual que a Tunísia i Egipte, l'esquerra no pot dubtar. Ha de donar suport a l'oposició. Però alguns sí que dubten.

Com passa amb Líbia, queda palesa la hipocresia d'Occident, que dóna suport a dictadures per tota la regió, però diu defensar la democràcia quan li convé. Cal oposar-se a qualsevol ingerència occidental, però sense donar suport al règim sirià. I els que argumenten que aquest és d'alguna manera antiimperialista haurien d'analitzar els fets.

El partit Baas va sorgir del nacionalisme àrab, però el règim no té res a veure amb l'alliberament o l'antiimperialisme. El 1976, tropes sirianes van entrar al Líban per donar suport als falangistes. El 1982, Assad pare va reprimir una revolta popular a la ciutat de Hama, matant a més de 10.000 persones. El 1991, va donar suport a la primera guerra d'EUA contra l'Iraq.

El seu fill es va oposar a la segona guerra, l'any 2003, però col·labora amb EUA, torturant islamistes. L'any 2004, Bashar al-Assad va fer matar a desenes de kurds, per reprimir les protestes massives pels seus drets nacionals.

Síria dóna suport a Hezbol·là i Hamas, però ho fa pels seus propis interessos estratègics, com l'Iran. Síria cerca la devolució dels Alts del Golan, un important territori ocupat per Israel el 1967, si els seus reiterats intents de negociar amb Israel donessin fruits, no tindria cap inconvenient a l'hora d'abandonar el poble palestí o Hezbol·là. De fet, a Israel no li interessa que Assad caigui davant un moviment popular, que segurament seria un aliat molt més fiable del poble palestí que el règim actual.

En un moment en què milions de persones al nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà estan lluitant per la democràcia i la justícia social, és una insensatesa argumentar que la millor defensa contra l'imperialisme és un règim dictatorial i corrupte.

Hem de descartar les teories de conspiració que atribueixen la revolta siriana a la CIA o a l'Estat israelià, i donar suport a les lluites des de baix. Però també hem d'analitzar els problemes reals del moviment a Síria.

El règim sirià sembla més fort que l'egipci, amb un exèrcit controlat per lleials a Assad; està per veure si aquesta lleialtat sobreviuria davant d'un augment de la mobilització.

La dictadura siriana ha aconseguit reprimir gairebé tota organització social independent. En canvi, quan va esclatar la revolució egípcia, el país portava una dècada de lluita i de desenvolupament de moviments socials.

A Síria, sembla que l'organització que hi ha es basa sobretot a l'islam, d'una banda els germans musulmans, de l'altra la simple autoorganització des de les mesquites, per ser dels pocs llocs on s'ha permès a la gent reunir-se.

A totes les revolucions de la regió, el factor religiós és important, i de cap manera és un motiu per negar-los suport. No obstant això, gran part de la cúpula siriana ve de la minoria religiosa alauita -una secta xiïta- i el règim al·lega que l'oposició són "fonamentalistes" sunnites que provocaran
una guerra civil sectària.

A més a més, Assad ha intentat guanyar-se el suport de la població kurda del país, tornant-los la ciutadania siriana, que se'ls havia arrabassat fa mig segle. La maniobra sembla haver fracassat; desenes de milers de kurds han tornat a manifestar-se.

El factor clau per a l'avanç dels processos revolucionaris és que es combinin les demandes polítiques, per la llibertat i la democràcia, amb les demandes socials. D'aquesta manera es pot connectar amb la gent treballadora i pobra, sigui quina sigui la seva religió o nacionalitat.

Després de setmanes de manifestacions a Egipte, va ser l'entrada a escena de la classe treballadora -fruit en part de la intervenció conscient de l'esquerra revolucionària- la que va provocar la caiguda de Mubarak. A Síria, la classe treballadora és menor, però les divisions socials existeixen; hi ha rics i pobres dins de cada confessió i grup nacional.

El problema és que falta una esquerra que plantegi aquesta visió. Hi ha dos partits comunistes que, seguint la desastrosa trajectòria de l'estalinisme a la regió, donen suport a Assad, limitant-se a demanar-li algunes reformes democràtiques. Igual que el règim, adverteixen que les mobilitzacions serveixen a interessos foscos. No tenen res a oferir al moviment.

L'esperança està a l'organització i a la consciència que sorgeixin de la pròpia lluita.

Un exemple d'això ve de Daraa, la ciutat del sud de Síria que ha viscut les majors protestes. A l'Hospital "Assad" els manifestants el van canviar el nom pel de Hospital "Retornin els Alts del Golan".'

David Karvala. És activista de moviments socials com ara la Plataforma Aturem la Guerra.