Projectes

“Sense papers”, “il·legal”, “indocumentat”. Aquests són alguns dels termes que més es fan servir per referir-se a les persones vingudes de països extracomunitaris. Tanmateix, aquests conceptes no només no reflecteixen la realitat del fet migratori, sinó que a més redueixen a les persones que el protagonitzen a un estereotip.

Cal evitar simplificacions i generalitzacions, perquè no fan més que projectar i continuar actituds negatives com l’associació immediata i irreflexiva de migració i delinqüència, que no aporten res a la discussió pública.

En la línia del que s’ha comentat a l’apartat anterior, i per tal de garantir aquesta humanització, cal evitar reduir les persones a la seva procedència, grup ètnic o religió. Això significa que tot apunt que no aporti informació rellevant s’haurà d’obviar. Les dades que es donin han de ser justificades, perquè, si no ho estan, promouen la discriminació.

Les persones encarregades de la comunicació han de tenir en compte que, si bé la seva tasca és simplificar temes complexos, el retrat del fet migratori ha de mostrar totes les seves facetes, ja que, per contra, la informació tendirà de nou als estereotips i les fal·làcies.

També en el tractament de fotografies i vídeos s’ha de fer aquesta contextualització que comentàvem a l’apartat anterior. A més, a l’hora d’escollir les imatges per a comunicar sobre migracions, s’ha d’extremar la sensibilitat, fent un treball intern des de l’entitat per garantir que no s’estan presentant retrats paternalistes o sensacionalistes, així com tampoc s’està envaint la privacitat de les persones protagonistes.

A més de la inadequació en el tractament de les informacions sobre la comunitat migrant, les dones migrants pateixen el biaix de gènere. Generalment, des dels mitjans, les dones que duen a terme aquests desplaçaments són retratades estereotipadament, enfocant-se en elles només en els casos com el tràfic de persones, la prostitució i la violència de gènere.

Aquest enfocament redueix a les dones en situació migrant a víctimes passives no autònomes i sense formació. És una visió paternalista que a més perpetua els tòpics de l’alteritat.

El primer pas abans de començar ni tan sols a pensar en l’organització d’una sessió de proximitat és plantejar-se què se sap en el si de l’entitat sobre la situació del català, sobretot en l’àmbit al voltant del qual girarà el debat. A l’informe ‘Un marc sociolingüístic igualitari per la llengua catalana’, també fruit del Pacte Nacional per la Llengua, es poden trobar tota mena de dades en relació amb això. Des de la situació demogràfica fins al món digital, passant pel marc jurídic.

Aquest pas servirà a l’entitat organitzadora en la definició de la sessió, donant-li eines per a la selecció dels àmbits temàtics que li interessin i per al plantejament detallat del debat i la dinamització.

En aquest sentit, és aconsellable que les sessions se centrin en un únic tema o eix temàtic. Aquí l’entitat o grup organitzador ha d’emmarcar el debat en alguna de les dotze propostes incloses a les guies del Pacte Nacional per la Llengua: administracions públiques, món educatiu i de recerca, cohesió social i acolliment, món de la cultura, món audiovisual i mitjans de comunicació, món digital i tecnologies de la llengua, món socioeconòmic i laboral, salut i atenció sociosanitària, lleure, esport i món associatiu, relacions entre els territoris de llengua catalana, àmbit estatal, europeu i internacional, i qualitat de la llengua.

Dins d’aquests eixos, les persones dinamitzadores podran organitzar la sessió de forma totalment flexible, però es recomana que es plantegi l’acte qüestionant-se quins reptes cal abordar, quins obstacles té avui el català en l’àmbit escollit. Com a resultat d’aquest debat, hauran de sortir propostes de possibles solucions, així que el repte escollit s’ha de poder definir de forma senzilla.

Si així es demana, el govern farà difusió de les sessions de proximitat que hagin estat pujades a l’agenda. A part d’això, l’entitat organitzadora hauria de fer una crida per la seva banda, per exemple per xarxes socials. Per fer això, les associacions i grups disposen de diversos recursos digitals i gràfics a la pàgina del Pacte Nacional, així com materials de consulta que també haurien d’acompanyar aquesta difusió.

Això últim serà el que l’entitat haurà d’entrar a la ja assenyalada ‘proposta’, on podrà entrar introduint el codi d’autenticació que va rebre en el moment d’enviar la programació a l’agenda del procés participatiu. Aquest estadi és la raó de ser de les sessions de proximitat, i canalitzen el seu objectiu final: oferir propostes que puguin ser avaluades i incorporades al Pacte Nacional per la Llengua.

Com amb tot, el primer pas del plantejament d’un acte de presentació en una entitat és tenir clars els objectius. Això és clau per poder definir detalladament el tipus de jornada, així com d’altres qüestions organitzatives com el nombre d’assistents i el pressupost. Així, s’haurà de tenir clar la raó de ser de l’esdeveniment, les prioritats i les qüestions més secundàries, ja que no està de més aprofitar la presentació per ensenyar els resultats d’altres projectes i accions.

En aquest primer estadi també és necessari qüestionar-se pel finançament de l’esdeveniment. Quins mínims i quins màxims poden anar destinats a aquest esdeveniment? De quina partida sortiran aquests diners? Respondre a aquestes preguntes ha de ser prioritari, ja que definirà tots els altres factors de la presentació del projecte.

Ja amb la llista d’assistents elaborada arriba el moment de fer arribar la convocatòria a les persones interessades. Això és important fer-ho amb temps per garantir que tothom sabrà la data amb prou antelació per a organitzar-se per venir.

Pel que fa al format, normalment les invitacions s’envien per correu digital. En elles s’ha d’incloure tota la informació sobre la jornada, i és recomanable que siguin el més personalitzades que sigui possible, perquè això acostarà el projecte a les persones interessades i les convidarà a venir més directament. I aquí és aconsellable que es faci servir la creativitat, i es creïn invitacions originals, potser fins i tot interactives, i amb quelcom que les faci destacar. S’ha de recordar també que si és a persones sòcies, donants o voluntàries, es pot aprofitar i fer la convocatòria a través de butlletins.

A banda, una altra opció és fer-ho a través de les xarxes socials, creant un esdeveniment a Linkedin o utilitzant plataformes com Google Forms per poder portar un control de qui assistirà. Això de fet és molt útil per convidar a les persones vinculades a l’entitat.

En la preparació de la presentació, s’ha de tenir clar el programa, així com les estructures de les diferents xerrades. És recomanable fer un discurs de benvinguda, seguit d’una introducció a l’entitat i un primer retrat del projecte o acció que es vol dur a terme, que després s’haurà de desenvolupar en les diverses parts de la presentació: objectius, raons de ser, passos a seguir, possibles col·laboracions, oferta de voluntariat... Aquesta, a més, ha de tenir sempre un punt de creativitat. Això sempre es pot assolir a través de recursos audiovisuals: diapositives, fotografies, infografies, música, vídeos... Tot val, però és aconsellable que tot això tingui un accent comú, que casi amb la caracterització de l’entitat, per exemple, amb el color corporatiu.

Una forma de fer encara més entretinguda la jornada podria ser incloure alguna activitat participativa. Enquestes ràpides a mà alçada, intervencions individuals en rondes de paraula o inclús jocs o petits concursos com el Kahoot, no només faran la presentació més amena pel públic, sinó que també farà que aquest se’n recordi amb més facilitat de la informació que se li ha donat.

La presentació del projecte no és exclusiva per al públic assistent. Un cop aquesta ha acabat, és interessant utilitzar-la com a pretext no només per informar del projecte i aconseguir finançament per aquest, sinó també per oferir un retrat general de l’entitat al món. Això es pot fer (i s’hauria de fer) en dues vies: la via tradicional, amb els mitjans periodístics, i la digital, a través de les xarxes socials.

Per la via periodística es dependrà de les persones professionals, per la qual cosa s’haurà d’enviar una convocatòria als mitjans que puguin interessar a l’entitat per tal que el dia de la presentació hi assisteixin i tinguin tota la informació necessària per difondre’l.

Això pel que fa a la difusió externa, però internament l’entitat també ha de donar a conèixer l’acte celebrat. Les xarxes socials avui en dia són la millor eina d’informació gràcies al gran abast que tenen. No només serveixen per fer la convocatòria, sinó també per mostrar els resultats després. Amb texts, imatges, vídeos, i les etiquetes pertinents, les xarxes seran un canal per trobar noves vinculacions a l’entitat i implicar a les persones que ja en formen part mitjançant les interaccions.

Al SVE hi poden participar joves d’entre 17 i 30 anys que resideixen en un dels països que formen part del programa o en un país que hi estigui relacionat d’alguna manera. Les persones que es vulguin presentar també haurien d’estar compromeses amb iniciatives d’educació no formal i ciutadania activa, així com estar obertes a noves capacitats i experiències, tant personals com interculturals.

El primer pas que han de fer les persones que volen participar en el SVE és pensar en una destinació i una temàtica de voluntariat. El projecte ofereix diverses activitats i països que podran encaixar amb els interessos de la persona i que es troben detallats a la seva base de dades.

Pel que fa a les temàtiques, el SVE ofereix projectes dedicats als esports, la cultura, la joventut, el patrimoni cultural, l’art, la protecció civil, el medi ambient, diferents temes socials, la cooperació per al desenvolupament...

En relació amb els països participants, en essencial són tots els estats membres de la Unió Europea i Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Macedònia. També s’inclouen alguns països veïns de la UE que poden participar si compleixen algunes condicions concretes. Es tracta dels Països del Mediterrani Meridional, els de l’Associació Oriental, els Balcans Occidentals i la Federació de Rússia. A banda, també hi ha programes que involucren d’altres països: Andorra, San Marino, Mònaco, Ciutat del Vaticà, Suïssa, Iran, Iraq, Iemen i alguns països de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

L’oferta és molt àmplia, i es recomana sempre escollir el projecte segons els interessos temàtics, deixant la destinació com una segona referència, ja que el més important és la tasca a desenvolupar.

Després del primer contacte amb l’entitat d’acollida, les persones participants hauran d’enviar el seu currículum i una carta de motivació per a cada projecte triat a les entitats receptores corresponents.

Pel que fa al CV, haurà de ser redactat segons el model Europass, que és el format homogeni a tota la Unió Europea, Noruega, Islàndia, Turquia i Liechtenstein. Les cartes de motivació hauran de reflectir bé els motius de l’elecció de cada projecte, i per això és aconsellable redactar-les tenint en compte quina és l’entitat que l’organitza. Pel que fa a l’idioma, si no es coneix la llengua del país receptor, s’haurà de redactar en anglès. Tanmateix, si la persona voluntària no parla anglès tampoc, les entitats d’enviament donen suport en aquest àmbit.

El voluntariat tindrà l’acompanyament de quantitat d’agents durant la seva estada: l’entitat de recepció, les persones tutores i mentores, i, si cal, també l’entitat d’enviament. La comunicació constant permetrà que totes les parts puguin dur a terme les accions de la forma més planera possible.

De fet, per aquesta raó durant el procés totes les persones participants hauran d’assistir a formacions i avaluacions de la mà de les Agències Nacionals o el Centre de Recursos SEE SALTO. Així, només arribar s’oferirà una formació al país d’acollida per ajudar al voluntariat a la integració. També, si els projectes són de més de quatre mesos, es demanarà a les persones participants la realització d’una avaluació intermèdia, per tal de valorar les experiències viscudes fins al moment.

El primer de tot és comptar amb una estructura clara que detalli pas per pas com es durà a terme la incorporació de les persones voluntàries. Fer això permetrà a l’entitat assegurar una acollida organitzada, així com no haver-se de preocupar pels possibles contratemps que puguin sorgir. Una bona estructura contribuirà a fer l’experiència de la persona voluntària més positiva, sense haver de renunciar per això a una certa flexibilitat i personalització.

Ja en la selecció i les entrevistes a les possibles persones voluntàries és necessari proporcionar informació sobre l’organització i les tasques que s’han de dur a terme. En el moment de la incorporació, però, aquesta informació s’ha de continuar donant, aprofitant per personalitzar cada cop més les dades que es donen, i establint un diàleg constant amb la persona voluntària per tal que el projecte al qual sigui assignada s’adeqüi als seus interessos.

Moltes vegades, en el moment de la incorporació la persona voluntària ha de firmar un document que detalla per escrit el seu compromís amb l’entitat. Això és molt recomanable perquè recull formalment els drets i les obligacions tant del voluntariat com de l’organització.

Tanmateix, hi ha el perill que aquesta firma dilueixi el fet que una col·laboració com aquesta suposa una autèntica missió. Per això, més enllà de la formalització del compromís, és primordial que l’entitat s’asseguri de fer una motivació continuada al seu voluntariat.

Durant la incorporació, és important oferir al nou voluntariat tots els recursos pràctics i teòrics que pugui necessitar durant el seu període de relació amb l’entitat. Aquesta formació té un vessant teòric en el qual s’informa sobre l’organització i les raons de les accions que es duen a terme, i un vessant pràctic, que es duu a terme durant el primer contacte que s’ha esmentat abans.

El procés d’incorporació de voluntariat ha de ser inclusiu des del començament, assegurant una bona entesa de les tasques a desenvolupar per part de les potencials persones voluntàries. Això s’inicia fent una definició del perfil buscat que no compti amb requisits excloents, que posi el focus en les motivacions de la persona i que descrigui acuradament però de forma simple les tasques. També passa per saber de primeres quantes persones es necessiten per cadascuna d’aquestes tasques, per assegurar-se que aquelles que siguin finalment seleccionades no es trobin amb massa feina o amb massa poca.

En els anuncis sobre la cerca, que és recomanable difondre per diversos canals per tal de diversificar les persones a què arriben, s’hauran d’evitar tecnicismes i llenguatge rebuscat, així com indicar quins són els criteris d’accessibilitat de l’entitat.

L’accessibilitat ha de ser una qüestió de tot l’equip associatiu. Així, cal una formació transversal en aquest sentit, que asseguri que podrà ser garantida també un cop les persones voluntàries s’incorporin als diversos grups de treball existents. El primer pas en aquesta incorporació és l’acollida, pas en el qual es formalitza el voluntariat i es dona la benvinguda a les noves incorporacions.

Per assegurar l’accessibilitat en aquesta fase cal acompanyar la persona en tot moment, donant-li suport en la firma de documents i, si ho necessita, en l’activitat voluntària. Per fer això és recomanable utilitzar eines com elements gràfics i documents adaptats, a vegades inclús l’assistència d’una altra persona, que pot ser algú assalariat que tingui formació en aquestes qüestions. Aquest suport ha de ser personalitzat, sempre adaptat a les necessitats de la persona voluntària.

Formar al voluntariat significa oferir-los els coneixements per fer la seva tasca de la millor forma possible. Per fer-ho de forma accessible, totes les persones, sense excepció, han de poder adquirir en aquesta fase les competències necessàries per al seu àmbit de treball. Això implica que en aquesta etapa s’hauran d’incorporar tutories de seguiment, formacions amb una part pràctica per poder-les experimentar, persones docents capaces d’adaptar els continguts, i tota mena d’eines que permetin una flexibilitat en aquest sentit.

L’adaptabilitat suposa que qualsevol persona, amb tota mena de capacitats, ha de poder entendre i interactuar en la formació. Una forma d’aconseguir l’accessibilitat formativa és cercar el que s’anomena accessibilitat de contingut i tecnològica. La primera es pot assolir amb imatges amb descripcions escites, textos comprensibles i vídeos i àudios amb subtítols. La segona s’assoleix si la web i d’altres materials informàtics compleixen les normes WACG (Web Content Accessibility Guidelines) i W3C (World Wide Web Consortium)

Com dèiem, l’accessibilitat s’ha de garantir en totes les fases del voluntariat, també quan aquest s’acaba. Així, per norma general, la persona que gestiona la desvinculació haurà de tenir coneixements sobre resolució de conflictes, així com saber adaptar el comiat i comunicar de forma inclusiva. Tant si la desvinculació és iniciativa de l’entitat com si ho és de la persona, caldrà també fer una revisió de quines són les creences i prejudicis de l’entitat i quina influència han pogut tenir, assegurar que la persona voluntària es pugui acomiadar de les persones beneficiàries i fer-li arribar els agraïments necessaris per la seva tasca.

Si és l’entitat la que decideix desvincular la persona voluntària, haurà de comunicar-ho de forma clara, sincera i respectuosa, deixant clars els motius de la seva decisió i assegurant que la informació arriba correctament, amb exemples concrets centrats en la tasca a realitzar, no en la persona. També, si aquesta vol, se li haurà d’oferir una reorientació.

En canvi, si la decisió de desvincular-se la pren la persona voluntària, el primer és saber quins són els seus motius, per la qual cosa se li haurà d’oferir un espai segur i de confiança per expressar-se lliurement. De forma complementària, se li pot demanar que ompli un formulari d’avaluació, de forma que les seves opinions quedin escrites, perquè quedi constància i pugui ser una referència de millora per a l’entitat

La publicitat en una ONG no deixa de ser publicitat. Això significa que les campanyes que es duguin a terme en el si d'aquestes entitats hauran de seguir els principis generals de la publicitat responsable, delineats ja per diversos autors que coincideixen en el següent grup de valors: ha de ser vertadera, ha de protegir la privacitat, no pot incitar a pràctiques negatives, ha de demostrar equilibri i ser justa, no pot ser ofensiva, ha d'evitar estereotipar i cal que protegeixi la infància.

En línia amb l'apartat anterior, la publicitat no ha de reflectir només la problemàtica en qüestió. Les persones tenen una història llarga que no es limita als obstacles que hi ha al seu voltant, i reduir-les a aquestes qüestions pot dur a victimitzar-les i a presentar l'organització com l'heroïna de la història.

Per tal d'evitar això, quan se cerquen històries és important preguntar a les persones entrevistades per altres aspectes de la seva vida: qui són, com està la seva família, de què treballen, quins plans de futur tenen... Exposar una fotografia completa humanitza els subjectes beneficiaris, evita limitar les seves històries a una agenda externa.

Fer tot això que s'ha anat indicant també ajuda a la realització d'una altra bona pràctica en publicitat per ONG, i és vetllar perquè la representació de la imatge social de les persones a qui es vol ajudar que sigui fidel i no caigui en estereotips. Les entitats, a través d'adoptar una postura responsable, tenen el paper d'emmirallar les realitats d'un grup o un país i ajudar a la construcció d'un imaginari social d'aquesta alteritat que abandoni el simplisme i sigui obert.

Fer una campanya de publicitat també és un model de solidaritat, i és una oportunitat per a les ONG d'aprofundir en la comprensió i el compromís amb una comunitat, d'ajudar a canviar la narrativa sobre ella, i deixar de banda l'emocionalitat superficial. Això passa per donar una informació contrastada a les persones donants, i permetre que aquestes comparteixin i opinin sobre ella.

La primera pregunta que s'ha de fer una associació que vol iniciar un nou pla de màrqueting és en quina situació es troben tant els seus plans de comunicació com la mateixa organització. Primer s'ha de tenir present especialment quins són els recursos i el pressupost disponibles i quina és la competència de la marca.

Pel que fa als projectes de màrqueting ja s'han posat en marxa, cal analitzar si estan complint els objectius o no. Per fer això es poden tenir en compte els anomenats 'Key Performance Indicators' (KPIs) o 'Indicadors Clau de Rendiment', unes mètriques que indiquen diversos aspectes sobre l'associació. Interessen especialment els KPIs de branding o marca, sobretot l'anomenat 'top of mind' que indica la facilitat amb què la marca apareix a la ment de l'audiència; i els KPIs en engagement o compromís, que mesuren el vincle que la marca associativa té amb la clientela (això és, els socis), a través de l'anàlisi de la web, les consultes, les vendes...

Aquí també s'ha de començar a pensar ja en el final de la campanya, i decidir les eines que es faran servir per registrar els resultats de les accions.

És a dir, les persones donants, sòcies i voluntàries, siguin reals o potencials. La identificació del target en les campanyes de comunicació és el següent punt clau, i s'ha de tenir al cap durant tot el procés. El públic de les associacions són aquelles persones que, en última instància, donen suport econòmic a la marca, són la clientela.

En el cas de les associacions, hi pot haver fins a tres grups de públic: persones donants, que contribueixen econòmicament de forma espontània; persones sòcies, que ho fan mitjançant una quota periòdica; i voluntariat, que dedica temps a realitzar accions dins l'associació. Tot això, com ja s'ha indicat, podria ser públic que ja forma part de l'associació en un d'aquests perfils o que ho podria arribar a fer.

Així, alguns dels espais a què es podrien dirigir les accions són: gremis, fundacions, col·legir i associacions professionals, federacions, clústers i associacions empresarials, organitzacions polítiques, cambres de comerç, agrupacions, clubs culturals i educatius, mutualitats, empreses i entitats públiques i privades, confederacions, cooperatives, comunitats online, administració pública i ONGs.

Partint dels objectius i donant ús als missatges establerts, l'últim pas de la definició d'una campanya de màrqueting és decidir les estratègies que duran a l'acompliment dels objectius. Passar directament a aquest pas sense haver fet les anàlisis i les preparacions prèvies assegura el fracàs de la campanya. Això es deu al fet que les accions hauran d'estar dividides segons els projectes que estan en marxa i el públic a què van dirigides, i sempre segons els missatges definits. Una forma de simplificar això és organitzar un calendari d'accions comunicatives.

En la creació d'aquest calendari s'hauran de tenir en compte com seran i qui moderarà les accions, quin pressupost hi ha disponible i quina és la previsió de despeses, i quan i com es durà a terme, amb quines tàctiques.

Les tàctiques poden tenir diferents canals: xarxes socials, butlletins, esdeveniments... Les opcions són moltes i diverses, però no totes funcionen per a tota mena de campanyes, així que, de nou, s'hauran de definir les eines segons els missatges, públic i objectius.

Per tal de diferenciar el seu butlletí, les entitats poden optar per personalitzar-ne el contingut. Això implica una segmentació del seu públic en funció de perfils de demogràfics, geogràfics, de vinculació o de comportament, entre molts altres. Això es fa a través d’eines de filtració de dades, molt vinculades al màrqueting, com és el cas de Funnel. També existeix l’opció d’enviar directament enquestes als subscriptors per conèixer-ne el segment i els interessos.

En la línia de l’anterior apartat, és important mostrar al públic com els seus donatius ajuden al desenvolupament de les accions que fa l’entitat. Explicar les històries de les persones que se n’han beneficiat, mostrar fotografies, exposar l’evolució de les dades... És una forma de mostrar gratitud i a la vegada difondre la feina de l’organisme i animar a continuar col·laborant.

Sens dubte, la gran majoria de persones usuàries llegeix el correu electrònic des del mòbil, d’aquí que també consumeixin els butlletins als quals tenen una subscripció en aquests dispositius. Per això, és important optimitzar les newsletters per tal que siguin funcionals en tota mena de pantalles, el que també assegura una accessibilitat més gran perquè es podrà llegir a qualsevol lloc.

Junt amb la personalització per segments, l’automatització és la millor aliada per a les entitats que envien newsletters. Eines com HubSpot permeten gestionar de forma automàtica gran quantitat de llistes d’adreces, el que estalvia temps a les organitzacions. Assegura també una comunicació regular, molt important per mantenir l’interès de les persones subscriptores.

Aquesta iniciativa anual és un programa a nivell europeu que té per objectiu reduir l’atur juvenil. Els i les joves, menors de 30 anys, que es trobin sense estudiar ni treballar i que estiguin inscrites com a demandants de feina i en aquest programa poden ser subjectes de contractació. Uns contractes que van de la mà d’un programa formatiu al llarg de la relació labora.

L’ajuda a la contractació, gestionada a Catalunya pel Servei d’Ocupació de Catalunya, ofereix unes condicions especials per a que les organitzacions de l’economia social i cooperativa puguin acollir-s’hi. Per aquest tipus d’entitats, les bases de la convocatòria, comprenen: es cooperatives, les mutualitats, les fundacions i les associacions que duguin a terme activitat econòmica, les societats laborals, les empreses d'inserció, els centres especials de treball i les societats agràries de transformació.

L’import màxim de la subvenció a la que una entitat pot aspirar és el corresponent al salari mínim interprofessional (SMI) per un període màxim de 12 mesos i mínim de 6, comprenent aquells mesos complets d’alta a la Seguretat Social.

Aquesta proposta és una ajuda a la contractació i, sobretot, esdevé una eina cabdal per tal que aquelles persones que no en tenen, puguin obtenir l’autorització de residència a l’Estat. Una línia de subvencions especialment disposada per a que persones migrades puguin regularitzar la seva situació administrativa.

Una opció que pot ser especialment interessant per a aquelles entitats que compten amb persones migrades en situació administrativa irregular a la seva base social, ja sigui per voluntàries o bé participants de programes.

ACOL és un programa subvencionat en què s'abona a les entitats la totalitat d’un contracte de treball d’una durada de 12 mesos a jornada completa.