Segons Josep Ramoneda, la crisi actual s’ha intentat reduir per mostrar-la amb conseqüències inevitables, sense alternativa: la única via de solució és per la que s’està optant. Però la crisi és múltiple: social, econòmica, desigualtats, cultural, geopolítica. Fins i tot el canvi tecnològic i la globalització també hi tenen un paper.

La desigualtat objectivament ha fet un creixement espectacular en els últims temps. Segons estudis econòmics recents, l'any 1927 el 10% més ric població disposava d'un 50% de la renda total als Estats Units. Posteriorment, aquest percentatge va caure fins al 35% l'any 1947, i allà s’estabilitza. Es manté en aquest percentatge fins el 1982. A l'any 1987 el percentatge augmenta fins el 40%, i l'any 2007 el 10% de la població més rica ja està per sobre del 50% de la riquesa dels Estats Units. Podem dir doncs que les desigualtats s’han disparat exponencialment i s’està en els nivells més alts dels últims 100 anys.

Sembla que últimament ha irromput certa consciència sobre la desigualtat. Ha costat molt trencar la invisibilitat de les desigualtats però al final s'ha trencat. D'aquesta manera s’ha colocat en primer pla la profunda crisi social, culturals, socials, geopolítiques. De fet, les desigualtats s’estan arribant a considerar com a lesives per al propi capitalisme, ja que aquestes generen ineficiències i limiten el creixement.

Com a eina, les noves tecnologies poden servir pel millor i pel pitjor. Hi ha un tema molt delicat donada l’experiència dels humans, i és la distància i allunyament que aquestes ens estan aportant. El compartir, el diàleg i la comunicació no es fa només amb paraules, es necessita també contacte. Arribats aquí cal preguntar-se: estem preparats per compartir i relacionar-nos només des de la distància? És una pregunta que cal plantejar-se.

Posar urnes i fer eleccions no és suficient per a qualificar un sistema de democràtic. A Europa està creixent una enorme desconfiança entre elits polítiques i ciutadania. El malestar creix entre la societat i pren formes diferents segons països i tradicions. La resposta dels governs tendeix a ser autoritaria. Hi ha un fet inqüestionable: el sistema capitalista posa en risc la democràcia.

La desigualtat no és només una qüestió econòmica. Les desigualtats s’han de conjugar en prular: genere, condició, classe, edat, origen, accés a instruments tecnològics, ensenyament. En resum. hi ha desigualtat en el tracte. Cal deixar de lligar-ho tot a l'economia, perquè sinó perdem la moral.

El treball ha estat una peça clau en la nostra societat. El treball ha estat present en la majoria d'ideologies dels últims temps i és una important font de realització de les persones. Això ara està canviant: cada cop hi ha menys feina, i tenir-ne no és garantia d'una vida digna. Aquest canvi fa molta por, i de fet en fa tanta que fins i tot no ens atrevim ni a reflexionar-hi. Pensem que es tornaran a generar llocs de treball, i això no està gens clar. La tecnologia ha afectat molt a aquest bé que és el treball.

Parlem molt de desigualtat i democràcia. Cal deixar clar que sense igualtat de condició i sense drets bàsics compartits no hi ha democràcia. Actualment estem en un escenari configurat en base a 3 elements. El primer: negació d’alternativa, no hi ha més vies de sortida que la que s'està prenent. Aquesta opció no pot ser si tenim en compte que la democràcia es basa en el debat de diferents idees. El segon element: la Por, s’usa la por per imposar-se sobre els demès i facilita la servitut voluntària dels individus i el seu sentiment de culpabilitat. El tercer, la satanització del conflicte. Hi ha una cultura de casta de les èlits que està portant a la destrucció de la idea d’allo comú.

Com ha de respondre la societat? El problema central és que les èlits econòmiques no se senten intimidades. No tenen por de perdre-hi, i la ciutadania hauria d'aconseguir revertir això. La ciutadania té marge d’actuació i si no apreta, la societat no anirà enlloc. Com cal fer-ho? La primera qüestió és prendre consciència: l’individualisme està molt bé i és molt valuós per molts elements de la nostra vida, però cal tenir present que els drets mai s’han aconseguit individualment. Si volem avançar l’única manera és col·lectivament. Altres elements per fer possible aquesta intimidació: l'educació, la visibilització del conflicte, i les noves formes d’organització.