El passat 18 de maig va fer dos anys que en Francesc Via Guasp ens va deixar i en motiu del segon aniversari de la seva mort, volem un cop més agrair la lluita constant que la seva mare, Joana Guasp, fundadora de la Fundació junt amb el seu marit, en Francesc Via Vinyals, va dur tota la vida per alleujar l’impacte de la malaltia en el seu fill i poder oferir-li una vida més plena i feliç. Realment va obrir un riu en un desert, ajudant no només al seu fill, sinó a moltes altres persones que com ell patien un trastorn mental, motiu pel qual va ser guardonada amb la creu de Sant Jordi.

Joana Guasp ha publicat la seva autobiografia, 'Un riu en un desert', que es pot adquirir aquí, explicant la seva història i, amb ella, la de la Fundació.

La mort, sovint ens fa reflexionar, què venim a fer aquí, en aquesta vida: Francesc, una persona sensible, que patia a causa de la seva malaltia, per ell, pels demés, pels més vulnerables, què hi feies aquí? La resposta és senzilla i clara. Si en Francesc no hagués nascut, la Fundació VIA-GUASP no existiria i no hauria pogut prestar el seu ajut a moltes persones que ho necessitaven. Ell va ser el motor d’uns pares que ho van donar tot pel seu fill.

Gràcies Francesc, el Patronat, l’equip tècnic i els companys et recorden amb estimació i tendresa. Segur que allà on ara estiguis, navegues en un vaixell acompanyat pel teu pare , família i amics que et van rebre amb els braços oberts.

No són poques les entitats del tercer sector que nasqueren per donar resposta a la preocupació de familiars pel futur dels seus i les seves parents amb problemàtiques socials, en un moment en què els recursos eren escassos. Recordar que la llei que materialitzà la reforma psiquiàtrica en Espanya i que va donar lloc al tancament dels manicomis, no s’aprovà fins el 1986. El pas cap a una atenció comunitària es trobà amb una manca de recursos en la comunitat, generant situacions de desatenció o sobrecarregant a les famílies. Encara, a dia d’avui, manquen recursos i segueixen existint barreres en l’atenció comunitària i la participació de les persones amb diagnòstic en salut mental, però no partim de zero.

Gràcies a la preocupació de pares, com la Sra. Guasp i el Sr. Via, a la experiència de persones com el Francesc i la voluntat de tantes persones de fer una societat més justa, ja no som en un desert però encara hi ha molt camí per fer.