“Empreses que han contractat a excombatents a Colòmbia, unes altres que han promogut la reconciliació entre comunitats enfrontades a Bòsnia al proporcionar-los ocupació en igualtat de condicions al finalitzar la guerra, empreses que han creat suports tecnològics que faciliten a refugiats i desplaçats d'Uganda el retrobar-se amb les seves famílies i organitzacions empresarials que han adaptat els seus 'bulldozers' perquè puguin ser utilitzats en el desminats d'àmplies zones de cultiu fins a ara inutilitzades per les guerres a Àsia.

Aquests són alguns dels exemples que van ser debatuts fa uns dies en les jornades sobre ‘Empreses i construcció de pau’ organitzades per l'Institut d'Innovació Social i l'Escola de Cultura de Pau (UAB). Després de plantejar-se els importants riscos i costos que suposa per a les empreses operar en aquests països, van sorgir dos primeres idees inicials: la primera és que, cada vegada amb més freqüència segons les estadístiques, una part important de les operacions empresarials a escala mundial té lloc en països en conflicte o reconstrucció post bèl·lica i la segona és que són moltes les empreses que, avui dia, ja han incorporat polítiques de drets humans, però poques encara les quals tenen en compte l'especificitat d'operar en aquest tipus d'entorns complexos en les seves polítiques de RSE.

L'assistència i participació en el debat de nombroses empreses mostra, en tot cas, un creixent interès per aquest tema en un moment en el qual l'aportació de capitals privats és equivalent o superior a l'ajuda procedent de donants internacionals en aquest tipus de països. En tot cas, va quedar palès que l'empresa, mitjançant la seva política de RSE, té un gran potencial per a incentivar la pau des de la seva esfera d'influència a través, principalment, del seu rol econòmic però també del diàleg amb els 'stakeholders' i de les aliances públic-privades.

Les qüestions que es van plantejar en la jornada, i que van ser moltes i diverses, recordaven en certa mesura els debats que fa una dècada, o més, es suscitaven quan es plantejava a l'empresa la necessitat de dissenyar i implementar polítiques de drets humans. Aquesta idea que és ara compartida per tots, no ho era llavors i va suscitar intensos debats. En tot cas, quan vam parlar del paper del sector privat en la construcció de pau estem parlant de la necessitat d'adaptar les polítiques de RSE a aquests contextos des d'una perspectiva de sensibilitat al conflicte. En realitat, aquesta qüestió ens permet endevinar el que serà la RSE del segle XXI quan actors no estatals, com les empreses, es comprometin més activament amb qüestions que afecten a la governabilitat mundial, com la pau o la lluita contra la pobresa. Tots sabem que aquest no és un tema menor, com tampoc ho era llavors la qüestió dels drets humans. Són una prova tangible d'això les experiències empresarials desenvolupades fins a ara en aquest àmbit en els cinc continents.”

Maria Prandi
Institut d'Innovació Social