Les relacions entre les persones també s’han vist modificades arran de la pandèmia per la Covid19. Les abraçades, els petons i les encaixades de mans s’han substituït per les videotrucades, les xarxes socials i les pantalles. El confinament ha obligat al conjunt de la població a buscar noves maneres per satisfer una de les necessitats vitals de l’ésser humà: les relacions socials.

Durant el procés de desescalada i l’entrada a la “nova normalitat”, la incògnita gira al voltant de com ens relacionarem. Si la distància social i evitar el contacte físic hauran de ser les màximes durant els propers mesos fins que es trobi una vacuna, les relacions entre persones també hauran d’evolucionar i adaptar-se modificant hàbits i comportaments que rauen en l’ADN de la nostra societat.

L’Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica (ACPP) ens explica en aquesta entrevista a www.xarxanet.org si la societat està preparada psicològicament per afrontar aquesta nova realitat. La hipocondria social i la desconfiança ens farà estar alerta amb el nostre voltant? Ens ho expliquen en una entrevista grupal un equip format per Jesús Gràcia Alfranca, president de l’entitat, acompanyat de les psicoterapeutes i psicòlogues Àngels Codosero, Ana Minieri, Angelina Graell, Paola Picardo i Sandra Borro.

Està la societat preparada per aquesta nova normalitat?

Àngels C: Mai ens hem trobat en una situació com aquesta, el que podem imaginar és que es patirà un estrès posttraumàtic. Se’n parla molt sobre això i de vegades gratuïtament. És com l’economia, no sabem què passarà. L’ésser humà té capacitat per adaptar-se a noves situacions.

Ana M: És una situació nova i al principi ens va fer molta por a tothom. Un cop hem estat confinats, ens adaptem de manera regressiva. Hem estat tancats i ens hem acomodat. Llavors la sortida i el desconfinament voldrà dir tornar a carregar amb la motxilla de la nostra vida. Això pot fer que torni l’ansietat com a efecte immediat.

Quin impacte relacional tindrà aquesta situació en la gent?

Ana M: Per veure si els efectes relacionals perduren en el temps hem de tenir en compte les condicions prèvies de la persona i el temps. Si la persona estava ben posicionada econòmicament, aquesta situació li pot afectar d’una manera suportable. En canvi, si la persona estava en una condició de vida fràgil, l’impactarà de manera diferent. Pel que fa al temps, si la situació s’allarga molt, tindrà més impacte. En el cas que el virus hagi matat a un membre d’una família, llavors l’impacte perdurarà en el temps.

Hi haurà desconfiança social?

Angelina G: Ens hem trobat casos d'infants que han dit als pares que no volen sortir. En el moment en què se’ls ofereix l’oportunitat han dit que no. Per a d’altres ha sigut una oportunitat per retrobar-se amb familiars, però se’ls ha explicat que hem viscut amb un virus que encara no és mort. La primera resposta de l’infant és no voler sortir, casa seva és zona de confort i el carrer és un espai insegur de possible contagi. En la ment dels infants, pot haver-hi aquesta por.

Sandra B: Tot depèn de com els pares ho viuen i transmeten aquesta por als nens i als adolescents. Si els pares tenen por, ells ho viuran amb por. L’ésser humà busca en els metges i en els científics respostes que calmin l’ansietat. Aquest virus ens ha fet més vulnerables, no hi haurà una seguretat total. Sobretot pot afectar a persones amb pocs recursos, amb cases petites. El context socioeconòmic infueix en com s'està vivint el confinament i com es viurà el postconfinament. També tot això pot ser una oportunitat pel creixement personal.

L’ésser humà s’adapta a tot?

Àngels C: No hem d’oblidar un factor: el sentiment de comunitat. No només són important els pares, sinó també les escoles i els grups més amplis. Parlem de la capacitat de resiliència de l’ésser humà. Hem de deixar de ser policies de balcó i intentar ajudar i entendre la posició de l’altre.

Jesús G: Com a societat necessitem relacionar-nos. Ens diuen coses molt contradictòries, és molt difícil de preveure què passarà i sempre hi ha reaccions diferents. De la mateixa manera que els infants necessiten dels pares, també necessitem polítics i científics que ens tranquil·litzin i que ens diguin què podem i què no podem fer. Cada societat actua diferent, els xinesos a Espanya estan seguint els hàbits que va dictar el seu país. Tots necessitem unes figures que ens facin sentir més protegits, i si no ho tenim, hi pot haver rebuig social.

Heu parlat dels infants. Un altre col·lectiu vulnerable, és la gent gran.

Paola P: Jo estic en un equip de voluntariat generat arran de la crisi sanitària i fem atenció telefònica a persones grans de Montgat que viuen soles. Moltes eren persones que sortien al carrer abans de la pandèmia. Ara que poden tornar a sortir a la seva franja, algunes no volen per por al contagi.

Jesús G: Aquesta crisi ha fet caure moltes màscares. Una d’elles és la poca cura cap a les persones grans. És molt greu que hi hagi polítics que diguin que les persones grans s’hauran de morir. Estem parlant de persones que han construït el món en què vivim i que ens han cuidat a nosaltres. No té nom el descuit cap a les residències. Aquesta situació tan anòmala encara no ha acabat i tenim professionals que estan desprotegits i que no tenen mitjans de protecció. Que a sobre s’enviï a la fiscalia, per a mi això és molt greu.

Tornaran les abraçades?

Àngels C: El contacte és fonamental per regular les emocions i regular-nos entre humans. Ara ens comportem pensant que no ens podem apropar, però vivint en un país on la distància entre les persones és molt estreta, no penso que això ho perdem. Els terapeutes que visitem online, trobem a faltar la teràpia cara a cara.

Angelina G: Els patrons relacionals habituals i innats són de proximitat. Ens apropem constantment, ens toquem, ens mirem... Això són mesures excepcionals, confio i espero que siguin transitoris i que puguem retornar al que ens surt de forma natural que és la proximitat. Potser els nens hauran de reinventar-se i trobar noves maneres per fer jocs diferents si no es poden apropar.

Serem més curosos amb els hàbits d’higiene?

Àngels C: Tot el que no s’ha après en la infantesa de manera natural costa molt de canviar. Ens hem de reeducar, hi ha canvis que s’han de fer. El que m’estic trobant, però, és tot el contrari.

Ana M: Abans d’aquest confinament, qui es rentava molt les mans eren persones amb un trastorn compulsiu. Amb el confinament, aquestes personalitats que abans sortien de la normalitat s’han fet normals. Les conductes són adaptatives, si un cop fem el desconfinament aquestes persisteixen, arribarà un moment en què no tindran significat i tornaran a sortir de la normalitat.

Què passa amb les persones que viuen soles? És un dels col·lectius més castigats psicològicament?

Àngels C: No només psicològicament, sinó també en salut física. Els centres de salut han deixat a veure a la gent gran i no ens hem d’oblidar que aquesta gent necessita molt el recolzament físic.

Ana M: Tenim dues pacients que no han volgut fer teràpia online i han continuat venint. Són sanes i estan al voltant de la trentena, però viuen sols. Com que no han pogut veure’s amb ningú, han volgut mantenir les seves sessions per aquest fet, perquè estaven totalment soles. Són les úniques pacients amb qui no hem aturat les sessions.

Jesús G: El risc està en les persones que se senten soles i no demanen ajuda, sinó que s’aïllen. És cert que hi ha persones que viuen soles que han patit sentiments depressius, i d’altres han pogut entrar en contacte amb un mateix. La qüestió preocupant seria les persones més aïllades que no tenen capacitat de demanar ajuda.

A les reunions familiars, serem capaços de respectar un metre i mig?

Sandra B: Durant un temps continuarem tenint cura de no abraçar a gent que no és del cercle més íntim, però quan tornem a veure els nostres amics o fills, ens abraçarem. Com serà a casa o en la intimitat no ho veurà ningú. La gent voldrà abraçar a persones que porta temps sense veure i això no ho podrà controlar ningú. Crec que tothom vol córrer aquest risc. Podem estar molt sans i sense virus però també podem morir emocionalment perquè ningú ens abraça.

Jesús G: Les persones necessitem participar del goig de la trobada grupal. Això és inherent a l’espècia humana.

Sandra B: Hi ha una part de consciència i de responsabilitat. Els adults no haurem de fer abraçades si tenim febre o símptomes.

Quins consells doneu per combatre l’estrès i l’ansietat?

Ana M: Ningú hauria de lluitar contra els seus sentiments. Durant el confinament hem tingut totes les possibilitats de comunicació tecnològica. Tot i això, no ha permès treure el dol per la limitació que tenim. En el desconfinament moltes d’aquestes emocions començaran a sortir: buidor, desorientació, ansietat, incertesa... El primer consell és que cap persona vagi en contra del que sent i que ho pugui expressar.

Angelina G: De cara a les famílies, igual que els hem recomanat que posin paraules al que senten perquè els nens i les nenes han d’estar informats, en el desconfinament hem de continuar acompanyant als infants en aquest pas de sortir a fora. Hem d’observar els infants per veure com reaccionen

I amb adults?

Sandra B: Amb adolescents i adults hem de parlar d’aquesta experiència. La gent necessitarà parlar i poder compartir. S’han de complir unes normes però s’ha de ser coherent amb el que cadascú sent i no hem d’obligar a ningú a fer el que no sentim. Podem tenir un estrès posttraumàtic si neguem el que hem viscut. Sempre recordarem el 2020.

Paola P: Es generaran escoltes úniques, els psicòlegs fem vestits a mida, no hi ha una recomanació genèrica. Com dèiem, la situació de cadascú varia en funció de l’etapa evolutiva, del moment vital, de la situació socioeconòmica. Haurem de mirar cas per cas i mirar el que necessita cadascú.

Tenim un repte al davant.

Àngels C: Com a societat hem de fer un esforç i hem de ser més comprensius amb l’altre i no ser tan crítics. L’empatia és fer l’esforç de pensar i de permetre a l’altre.

Jesús G: S’ha de respectar el ritme de cada persona, hi ha persones que volen sortir més, menys, abans o després. Una recomanació que donaria és que els dubtes que tingui una persona es puguin compartir amb amics, professionals, etc. El pitjor és que ens quedem amb el nostre món al cap. Hi ha estudis que marquen la correlació entre pobresa i trastorns de salut mental.