Projectes

Com en tot projecte o pla de comunicació, el pas previ i indispensable a l’hora de definir l’estratègia a les xarxes de l’entitat és determinar els objectius. Per què hi volem ser i quin rèdit en volem treure? Cal una anàlisi transversal exhaustiva per part de tots els agents implicats per marcar els objectius generals i específics sobre els quals girarà el pla i l’avaluació posterior del mateix.

Per concretar els objectius és clau realitzar el DAFO de l'organització, fet que ens permetrà conèixer les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats d’aquesta. Tenir clara quina és la situació ens permetrà afinar més a l'hora de definir que volem aconseguir a nivell comunicatiu.

Els objectius ens han de permetre potenciar les fortaleses de l'entitat i fer menys visibles les debilitats i els dividirem en dos tipus: els generals i els específics:

• Generals: Els objectius generals corresponen a les finalitats genèriques, sense assenyalar resultats concrets. En aquest sentit, no són necessàriament quantificables de forma directa ni mesurables mitjançant indicadors. Els objectius generals es concreten en objectius específics.
• Específics: Es deriven dels objectius generals i els concreten, assenyalant el camí que s’ha de seguir per assolir-los. Per això, es refereixen als efectes específics que es vol aconseguir. Necessàriament han de ser coherents amb els objectius generals i ser quantificables.

En ambdós casos, han de ser realistes i assolibles, tenint en compte la situació de l'entitat.

Alguns exemples d’objectius que pot tenir un pla de xarxes són:

• Augmentar el trànsit de visites a la pàgina web de l’entitat
• Donar a conèixer la marca i missió de l’entitat
• Fer créixer el nombre de participants o persones voluntàries en actes de l’entitat
• Vendre més marxandatge de la botiga electrònica
• Augmentar les donacions i vies de finançament
• Augmentar el nombre de persones subscrites als butlletins electrònics

Abans de donar-se d’alta en una xarxa social també és imprescindible definir quina imatge volem donar. La veu de la nostra marca és l’eina de màrqueting més valuosa i estableix com la teva entitat és concebuda per les persones usuàries.

Quan parlem de la veu de la marca ens referim des del disseny visual de la marca a la manera de comunicar-se a les xarxes socials.

Tota publicació o interacció que realitzem a les xarxes socials provoca algun tipus de reacció als usuaris o usuàries a la vegada que ajuda a definir la imatge virtual de l’entitat. És per això que a l’hora de publicar continguts, i abans d’obrir un compte de l’entitat, és aconsellable marcar unes línies d’actuació i no improvisar.

Aquest pla estratègic de publicació de continguts ha d’incloure i tenir presents un seguit d’aspectes que desglossem a continuació:

• Definir quin tipus de continguts publicarem a cada xarxa i amb quin to (publicacions, enquestes, concursos). Si es té temps i ganes, no està de més establir una normativa d’estil.
• Marcar uns paràmetres concrets en l’ús del material audiovisual. Aquest esdevé clau si volem que les nostres publicacions siguin virals i ens ajudin a difondre allò que volem transmetre. Per tant, cal establir un criteri clar a l’hora d’obtenir, gestionar i publicar aquest tipus de contingut.
• Marcar una periodicitat concreta per a cada canal, tenint en compte les peculiaritats del públic al que ens dirigim. Cal analitzar quin és el moment oportú per fer la publicació en cada xarxa tenint en compte el públic al que ens dirigim i l’ús que aquests fan d’aquell canal. D’altra banda, cada xarxa demana una freqüència de publicació concreta. A continuació us fem una proposta aproximada del que requereixen les principals xarxes socials segons informes publicats:

Facebook: 1-3 vegades per dia
Instagram: Una vegada al dia
Twitter: 8-24 vegades al dia
Google+: Una vegada al dia
Pinterest: 4-10 vegades per dia

• No tenir por a equivocar-se. La millor manera de trobar la freqüència i l’estil que millor s’adapti a les necessitats de l’entitat és atrevir-se i provar. El pla de publicació de continguts ha de ser flexible i adaptable a les possibles modificacions que es puguin anar establint mitjançant el mètode prova-errada.
• Incloure un protocol de gestió de crisi on s’especifiqui com gestionar possibles conflictes a les xarxes socials.
• Establir mesures de privacitat. Cada xarxa ofereix un seguit d’opcions en aquest sentit i cal definir quin tipus de compte ens interessa més en cada cas.

Una vegada ja tenim tot el pla de xarxes elaborat, passarem a activar els comptes i a seleccionar els contactes de cada canal, a la vegada que elaborarem una calendarització dels continguts que s’aniran publicant a cada un d’ells. Això ens facilitarà poder preparar els continguts amb antelació i deixar-los programats.

Per a programar continguts trobareu eines molt útils i contrastades com ara Tweetdeck o Hootsuite i en alguns casos, com ara Facebook, disposareu de les eines de programació que ofereix la pròpia xarxa social.

El màrqueting s’ha introduït de forma definitiva a totes les entitats i no només les grans ONG l’apliquen a les seves polítiques. L’aplicació del màrqueting a les entitats és una eina bàsica per satisfer els públics objectiu. Avui en dia, hi ha moltes entitats que lluiten per unes causes comunes, la qual cosa pot generar una mena de competència amistosa o concurrència entre elles. El màrqueting ajuda a aconseguir persones voluntàries, beneficiàries, socis i sòcies i, sobretot, a mantenir aquests agents en el temps perquè si no hi troben satisfaccions, canviaran d’entitat.

El públic objectiu es podria definir com aquells col·lectius/grups amb els quals volem tenir major influència degut a la seva transcendència per a l’entitat. Un cop determinats, és primordial definir quina és la situació actual amb aquests grups. Es poden determinar dos grans grups/públics objectiu propis de cada entitat. Dins d’aquests apareixeran una infinitat de subgrups que cal conèixer amb detall.

Principals públics interns:

• Voluntaris i voluntàries.
• Persones col·laboradores, sòcies i donants.
• Treballadors i treballadores.

Principals públics externs:

• Persones beneficiàries. És el públic més important de qualsevol entitat i qui li dona sentit. És molt important conèixer amb detall les seves característiques.
• Les administracions.
• Els periodistes.
• L’opinió pública.
• Els líders d’opinió.
• Les altres entitats.

El màrqueting mix és la suma de polítiques de màrqueting 4P (Producte, Preu, Distribució i Comunicació) que ha de desenvolupar una entitat per aconseguir els seus objectius. El mix de màrqueting ben dissenyat i executat, que el seu objectiu se centri a cobrir les necessitats dels seus públics, permetrà diferenciar els productes i serveis, i aconseguir les seves finalitats amb la màxima rendibilitat en tots els seus processos.

Producte

Els productes que ofereix una entitat es poden diferenciar en béns, serveis i idees. El benefici que ofereixen aquestes entitats seria l'ús dels seus serveis, l'aconseguir crear una idea, modificar uns hàbits o canviar certes situacions. En aquesta línia, les entitats han de centrar-se, principalment, en les necessitat de les seves persones beneficiàries.

Preu

El preu té unes característiques peculiars en la seva aplicació en les entitats. Per aquestes és millor parlar de costos −esforç per aconseguir-ho− que de preus −què cal pagar, monetari o no, per adquirir-ho−. L'intercanvi té diversos costos que, en la gran majoria d’ocasions és tradueixen en temps i en esforços. L’objectiu de la política de preus ha d’anar encaminat en reduir els costos associats un servei ofert.

Exemple: La donació de sang suposa un cost −de temps i d’esforç− per a la persona donant. Si reduïm el seu cost apropant el punt de donació a la seva zona geogràfica, reduirem la seva sensació de cost i probablement sigui més fàcil la seva participació.

Distribució

La distribució ha d’optimitzar-se al màxim a través de 3 variables com són el lloc, la quantitat i el temps. Cal tenir en compte que no només està vinculada amb productes físics −recollida de roba o d’aliments− sinó també en intangibles, com l’atenció a les persones o campanyes de difusió d’idees−. Especialment quan es tracta de productes físics, la distribució va de la mà de la logística i cal controlar aspectes com el transport, l’inventari i l’emmagatzematge.

Comunicació

Cada entitat ha de definir els seus missatges clau, les FAQ i el seu estil de comunicació propi. En els temps actuals, existeix un cert perill de burocratitzar la comunicació i, per tant, especialment des de les entitats, cal saber en tot moment què s’ha de dir i com. La comunicació abasta molts àmbits i tècniques i cal entendre-la com un tot que no es pot dividir per blocs. L'organització és tant la destinatària com la generadora d'informació.

A Catalunya cada setmana les associacions organitzen centenars de xerrades, taules rodones, conferències i debats. S’han fet des de sempre i sembla que les noves tecnologies no han pogut acabar amb aquest format tan entranyable. De fet, el seguiment de conferències per 'streaming' no ha acabat de tenir èxit i la gent vol continuar sentint a ponents in situ.

En alguns casos, les conferències les organitzen entitats que es dediquen a la divulgació i que tenen en la seva missió precisament la transmissió del coneixement. En altres casos, poden ser xerrades o conferències més de tipus denúncia o de reflexió d’actualitat sobre un tema propi de l’entitat.

Les xerrades i conferències són una excel·lent manera d’obrir debats, de conèixer noves perspectives i d’estar al dia de les darreres reflexions o novetats. Per a les entitats, també és una bona manera d’obrir l’entitat a persones de l’entorn, encara que no en siguin membres, i de fer arribar les seves preocupacions a més gent.

Un dels maldecaps de preparar una conferència és haver de decidir el dia i l’hora. De fet, si al final no vingués gaire gent sempre, sempre algú dirà que és que aquell dia i en aquella hora resulta que no se què passava...

A vegades no es pot triar gaire, perquè es fa el dia que el ponent pot, mirar que no coincideix amb cap acte semblant que pugui restar públic o amb alguna activitat social extraordinària que pugui restar assistència d’una part del públic potencial.

Les entitats acostumen a programar les xerrades o conferències en dies laborables en la franja que hi ha entre l'hora de sortir de la feina i abans d’anar a sopar, per començar entre les 18.00 i les 19.30 hores.

El lloc pot ser una sala tipus aula o bé una sala d'actes de les que tenen tarima en cas de previsió de més assistència. L'important és que tothom tingui bona visibilitat i que hi hagi bona sonoritat.

És bo adaptar l'espai i el nombre de cadires al nombre de gent que en principi serem, però sobretot als que al final som. Així, si som una quinzena pot ser millor improvisar en el darrer moment una rotllana en comptes de la clàssica estructura de ponent que està col·locat de cara a les persones assistents.

També és important tenir preparat el micròfon de taula i de públic en cas que es prevegui que vinguin més de 30 o 40 persones. Finalment, haurem hagut de preguntar prèviament als i les ponents si necessiten fer una presentació gràfica per projectar un PPT o navegar per internet i, en cas que sí, preparar-ho i comprovar abans que tot funcioni. Si finalment fem servir el projector, també ens pot anar molt bé per projectar, amb una senzilla diapositiva, el cartell de la xerrada durant tot l'acte.

En una conferència el paper de la persona presentadora i/o moderadora és important. A vegades és una persona de la pròpia organització, però altres vegades es busca alguna persona que pugui aportar valor afegit i, com a tal, també se l’anuncia en la comunicació de l’acte. En aquest cas s’espera que tinguin un perfil més actiu en l’acte i no es limiti a donar la paraula. En qualsevol cas, una de les tasques importants del moderador és la de parlar abans amb ponents, per veure com s’enfocarà l’acte i, sobretot, que quedi clar l’encàrrec i el tema del que se li demana parlar.

Es poden fer presentacions més curtes o més llargues però sempre vigilant a no prendre protagonisme a la ponència principal. També va bé que el/la presentador/a es presenti a ell mateix, ni que sigui de nom, perquè no s’ha de donar per entès que tot el públic assistenta sigui habitual de l’associació.

Va bé una presentació que ressalti aquelles coses més interessants de la ponència, en què quedi clara la importància d'allò què es parlarà i sobretot el motiu pel qual des de l’associació es vol tractar aquell tema. En canvi, no és gens recomanable fer una presentació llegint el currículum de la persona trobat a internet.

En algunes conferències, el/la moderador/a pot abandonar temporalment la taula per donar més protagonisme a la conferència just després de presentar-lo i pot tornar a pujar per moderar el torn de paraules. Això és força útil si el/la conferenciant vol fer la xerrada dempeus, ja que la imatge de la persona que ha presentat asseguda al darrere pot quedar una mica estranya.

Una altra bona pràctica és que el/la moderador/a just abans d'acabar i després del debat, faci els agraïments i clogui formalment l'acte però deixi lel minut final a la persona que ha realitzat la xerrada perquè resumeixi allò que ha dit i així cloure la xerrada emportant-se el darrer aplaudiment.

A part de la figura de la persona moderadora/presentadora, en algunes jornades s'ha anat introduint també la figura de relator/a, que després d'escoltar totes les intervencions intenta fer un resum de les principals aportacions dela ponència tot relacionant-les amb l'objectiu inicial de la convocatòria.

Tot i que les entitats organitzen xerrades i taules rodones perquè la seva base social els ho demana, sempre s'esforcen en fer una bona comunicació per assegurar que el màxim de públic potencial se n'acabi assabentant. L’oferta d'activitats és molt ampla i per això es recomana convocar els actes amb 2 o 3 setmanes d'antelació per poder reservar agendes. L' experiència de cada entitat és allò que millor ajuda a llarg termini a saber quins són els canals que cal activar per fer una bona comunicació. Hem passat en pocs anys de penjar cartells i de les convocatòries postals amb targetes díptics i tríptics a les xarxes socials, a l’hora de convocar aquest tipus d'actes. Si en voleu saber més, podeu consultar aquest recull especial sobre comunicació associativa.

En tot cas, una bona comunicació no és condició 'sine quan non' per a quà vingui gent. Cal que es facin actes que interessin a associats i associades, i a l'entorn. Així, si un tema és interessant i, sobretot, és d'actualitat per algun motiu, ajuda a captar l'interès. També ajuda molt el fet que els encarregats de realitzar la conferència siguin coneguts.

Una manera habitual de retransmetre col·laborativament les conferències és via Twitter, ja que les persnes assistents acostumen a sintetitzar en les seves piulades les aportacions i frases més destacades de la xerrada. En aquest cas, cal anunciar el #hashtag perquè la gent faci servir el mateix. Posteriorment es poden recollir en un Unfold o en els mateixos 'moments de Twitter, les piulades més destacades creant així un bon resum d'allò que s'ha dit a l'acte.

Algunes entitats es dediquen a la incidència política, això és intentar convèncer a les autoritats públiques perquè realitzin una determinada política, o bé al parlament perquè legisli en una determinada direcció. En canvi, quan parlem de sensibilització ciutadana no ens estem dirigint a les administracions, sinó que des de les entitats volem posar un tema sobre la taula al conjunt de la societat. Intentem que la ciutadania es conscienciï sobre un problema i en percebi la gravetat. Volem, en definitiva, arribar a les consciències de la gent.

Estem parlant de cridar l'atenció sobre una malaltia minoritària, un problema ambiental, una situació de micromasclism, una situació de desigulatat, un ecosistema en perill o qualsevol tema relacionat amb l'àmbit d'actuació de la nostra entitat. Es tracta de donar a conèixer un problema, de visibilitzar-lo, de conscienciar sobre la gravetat d’un tema i, si és el cas, denunciar una situació concreta.

En alguns casos es pot tractar de donar a conèixer la feina de l’entitat en un àmbit però també, per exemple, de suggerir canviar els hàbits de la població animant a fer reciclatge de residus o animant a introduir criteris ètics en la compra diària, evitar el malbaratament alimentari. Animant a comprometre’s de manera concreta en una causa. Per tant, l’objectiu no és recaptar fons, sinó que el màxim de persones coneguin aquella situació i, si hi estan d’acord, la denunciïn o, en el cas que es demani recolzament, hi donin suport.

Hi ha entitats que es dediquen a la sensibilització de manera prioritària, mentre d’altres només ho fan esporàdicament. Són entitats que es dediquen a fer activitats, però de tant en tant poden fer una campanya de sensibilització. Imaginem una entitat que es dedica oferir recursos a persones sense llar com a tasca prioritària. La seva principal missió és ajudar a aquestes persones però això no vol dir que també dediqui esforços puntualment a denunciar la situació social que permet que això passi i a conscienciar a la ciutadania sobre la gravetat del problema.

Es tracta, en aquest cas, d’organitzar un esdeveniment o acció en què participin persones i que s’aprofiti la presència de persones assistents per sensibilitzar sobre una el contingut de la campanya tot fent-les partíceps de la situacions que es denuncien.

Pot ser, o bé un acte tipus concert o sopar, on assisteixen els espectadors o bé un acte més de tipus col·laboratiu com ara curses o caminades, en què s’emplaça als assistents a participar activament i, també sovint, a aconseguir algun repte. Aquests tipus d’esdeveniment han anat proliferat molt els darrers anys i sovint ho fan en el marc de la captació de fons. Però el que volem remarcar és que més enllà de reunir gent i captar fons, durant l’acte es fan accions de sensibilització amb les persones assistents.

Així, per exemple, en els casos de la cursa Trail Walker d’Intermón Oxfam, de la caminada solidària Màgic line de Sant Joan de Déu o el Mulla’t per l’esclerosi múltiple, durant el desenvolupament de l’activitat o repte, s'aprofita per recordar amb dades i eslògans el motiu pel qual la gent està allà i es van oferint dades concretes i vivències personals relacionades amb el tema que s’està fomentant.

Una altra eina habitual per a les campanyes de sensibilització és l'elaboració d’un estudi o un informe que posi en valor dades i tregui conclusions sobre aquella situació que estem denunciant o volem fer aflorar. Aquest informe ha d’estar ben fet i ha de ser honest, elaborat amb dades contrastables i verificable acadèmicament. El més recomanables és encarregar-lo a personal expert extern en la matèria.

L’estudi, que és objectiu, no fa la denúncia sinó que exposa unes dades. És l’entitat que aprofita les dades per interpretar-les i fer propostes de millora. És en aquest moment és important presentar l’estudi amb un o diversos titulars que puguin tenir un bon reclam periodístic.

Aquests tipus d'estudis normalment es presenten en roda de premsa, però el més important es fer-ne un resum executiu en format de presentació per la premsa, per exemple en format PPT, que sigui fàcilment enviable a tots els mitjans, més enllà de l’informe complet on hi constaran les dades i la metodologia d'elaboració.

Són moltes les entitat que fan servir aquesta tècnica. Algunes fan informes regulars tipus “observatori” i cada any fan un estudi sobre l’estat de la qüestió del seu tema. Seria el cas de l'Informe anual sobre la llengua catalana de la Plataforma per la Llengua o l'Informe de la realitat social de Càritas per denunciar la pobresa. Altres entitats fan estudis especials per denunciar situacions concretes. Una manera de fer-lo és comparar les dades del que passa a Catalunya amb d'altres països propers i així les dades es poden interpretar millor i sovint "parlen soles". És el cas d'aquest estudi de la Fundació Jaume Bofill en que s'alerta sobre l'alt nivell de fracàs escolar.

La clau d’aquests tipus d’estudis és sobretot que tinguin impacte a la premsa, això vol dir propaganda gratuïta perquè després arribi a molta gent i, amb una mica de sort, es generi un debat als mitjans sobre les dades i fets exposats.

Per fer castells una colla necessita el compromís mínim d’entre 100 i 300 persones. La majoria d’aquestes no tindran un paper visible en les construccions dels castells, i s’estaran a la pinya. Moltes sortides i moltes hores d’assajos i de temps mort entre provatures. N’hi ha prou amb l’assoliment dels reptes col·lectius per mantenir el compromís amb la colla?

És per això que les colles cuiden molt que el casteller/a estigui a gust a la colla, que s’ho passi bé. Més enllà del castells s’ofereix una amplia oferta d’activitat social per als seus membres.

Són activitats relacionades molt sovint amb la pròpia activitat de fer castells. Per exemple, els viatges que s’organitzen arreu del món que combinen el turisme amb l’exhibició de castells. També són habituals la realització de castells en espais singulars, recordem la simbiosi entre excursionisme i castells que els Minyons de Terrassa han excel·lit amb l’aixecament de castells a les agulles de Montserrat o Sant Llorenç.

Però també es programen moltes activitats purament festives com concerts, trobades, calçotades o tot tipus de festa imaginable. I és que cal recordar que els castells són colles intergeneracionals però que han de tenir, de manera obligatòria per poder funcionar, un bon planter de gent jove i de canalla. Vetllar pel benestar de les persones membres no és espontani. Hi ha gent que hi pensa, i la seva funció a la colla és, precisament, assegurar-se que es programen activitats socials atractives.

A tall d'exemple, els Castellers de Mollet programen un munt d’activitats durant tot l’any com tornejos de futbol, colònies per la canalla, calçotades, excursions, concursos de cuina, sempre amb la intenció de mantenir unida la colla.

A diferència d’altres associacions de cultura popular, per poder fer castells cal que tots els castellers/es tinguin un alt compromís amb la colla. Això no només vol dir assistir a les sortides, que en temporada de castells (primavera, estiu i tardor) poden ser molts caps de setmana, sinó també assistir de manera regular als assajos setmanals. Normalment hi ha entre dos i tres assajos per setmana i encara més abans de les grans actuacions.

I quan es vol provar algun castell nou, que necessita molta pinya, sovint es fa una crida a l’entorn més immediat. A aquells que no tenen un compromís regular però sí que podrien venir a les grans diades. Es permet, a vegades, un cert compromís irregular, sobretot per castellers i castelleres que han deixat la colla i que encara se’ls permet conservar la camisa, però sobretot el que és clau és mantenir el nucli de la colla molt compactat.

Si la majoria dels castellers/es tinguessin un compromís feble i irregular no es podrien fer grans construccions. Sense la possibilitat de castells ambiciosos no hi ha reptes col·lectius, sense reptes costa més fer castells grans. És un cercle virtuós que cal cuidar constantment. I el més important és fer partícip a tota la colla dels èxits, perquè ens els castells no hi ha Messis, els èxits són de tots, l’esforç és col·lectiu i també les celebracions.

Darrerament, l’ús innovador de les xarxes socials ha estat molt important per animar a l’assistència als assajos. No es tracta d’amenaçar a les persones absents sinó d’animar als i les assistents, amb unes quantes dosis d’èpica i sobretot, amb molt i molt d’humor!

Tuits sobre assaig castells

Les colles castelleres són formalment associacions i com a tals estan regulades pels seus estatuts, però tenen unes característiques que les fan particulars. I és que les colles castelleres són especialment democràtiques.

Ho veiem en diversos moments i sobretot a les assemblees. L’assemblea és qui elegeix tant la junta com la tècnica i on aquests òrgans exposen la memòria de l’activitat. Una de les característiques de les colles castelleres és precisament la gran assistència a les assemblees, molt alta si ho comparem amb altres tipus d’associacions.

En el document sobre valors del món casteller ja ens parla de que

“Les colles castelleres fomentem un model associatiu obert, participatiu i democràtic, que es fonamenta en la lliure pertinença al col·lectiu, la renovació freqüent dels seus components, la lliure elecció dels seus dirigents, la permanent necessitat del suport col·lectiu a aquests dirigents per al desenvolupament de la seva acció, la necessitat d’implicació de tot el col·lectiu per a l’assoliment dels objectius fixats i l’obertura a noves idees i maneres de fer per facilitar la progressió de les respectives colles”

Al mateix temps, les colles estan agrupades en la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, entitat que també elegeix els seus òrgans de govern i pren les seves decisions de forma democràtica.

Les colles tenen diferents espais per escoltar la veu de tothom i moltes d’elles fan servir de manera regular una enquesta anual de valoració i satisfacció. Aquesta enquesta, que normalment es passa en acabar la temporada, dóna informació molt acurada sobre allò que es pot millorar.

El primer pas d’unes finances ètiques és ser coherents amb els diners i d’on els rebem. Les entitats volen augmentar els ingressos per poder realitzar mes activitats però s’han de plantejar si el seu orígen és coherent amb els propis valors.

És coherent rebre ajuts o donatius d’empreses que fan activitats contràries als nostres valors?

És coherent rebre ajuts o donatius d’administracions públiques a canvi de rebre pressions o suggeriments de com hauríem d’actuar en determinats casos?

És coherent prestar serveis no relacionats amb la missió de l’organització només a canvi d’una prestació econòmica? No estaríem en aquest cas desnaturalitzant la nostra condició d’entitat no lucrativa i actuant “a la pràctica” com una entitat mercantil?

En aquest sentit el Codi Ètic de les associacions de Barcelona declara com a mala pràctica:

• Realitzar activitats per obtenir recursos o fons de manera desproporcionada amb les activitats que es fan per assolir les finalitats estatutàries
• Realitzar activitats econòmiques sense tenir en compte els drets dels consumidors i usuaris.

Hi ha entitats com l’Assemblea Nacional Catalana que rebutgen rebre subvencions públiques per evitar ser condicionades. D’altres, com Òmnium Cultural, que en un moment donat van decidir deixar de rebre’n tot i que ho havien fet durant molts anys.

Unes finances ètiques també impliquen que tota aquella despesa que fem com a organització tingui en compte una sèrie de valors. Quins? Els que la pròpia organització es comprometi. Ens estem referint que les compres es facin a proveïdors “responsables”.

Moltes persones a nivell individual ja tenen, encara que no sigui escrit, els seus hàbits per comprar prioritàriament en aquelles companyies que representin o defensin uns determinats valors. No és el mateix pagar la llum a una cooperativa de consum que en una gran empresa de l’IBEX 35 que paga dietes milionàries als seus delegats i que influeix d’una determinada manera a les grans esferes polítiques.

Cada vegada són més les entitats que promouen plans interns sobre opcions de compra on es determina que tota compra que faci l’organització compleixi uns paràmetres ètics, per exemple, que els proveidors disposin d’una política de responsabilitat social, que estiguin compromeses amb el medi ambient, que respectin la diversitat lingüística, o prioritzar les cooperatives enfront de les empreses mercantils.

Un exemple és Intermón Oxfam que ha establert uns criteris generals que orienten la relació amb el sector empresarial. D'aquesta manera afavoreix la col·laboració a mig i llarg termini amb les empreses que tenen una conducta socialment acceptable i responsable.

Unes finances per a què siguin ètiques han de ser transparents. Això vol dir que tants els membres com els ciutadans poden accedir-hi. Quin problema hi ha per accedir a les dades sobre ingressos i despeses? Si no hi ha res a amagar, no hi ha cap problema. Més enllà de les obligacions legals que s’han anat impulsant per a les entitats que reben prestacions públiques, la transparència ha de ser un compromís de les pròpies entitats.

No significa que es puguin saber o arribar a preguntar quines dades econòmiques hi ha, sinó que aquestes puguin ser disponibles al web en format comprensiu, intel·ligible i, per tant, que puguin ser accessibles en format obert per a tothom.

Quan es parlar de transparència a les entitats, ens referim a diverses coses, com tenir els noms actualitzats dels òrgans de govern, però la part més sensible fa referència precisament a les finances.

Tot el que cal saber sobre com afecta la llei de transparència catalana a les entitats i com donar-hi resposta ho trobaràs en aquest contingut especial de xarxanet.org

S’entén com a entitats de dones totes aquelles organitzacions no lucratives que treballen principalment en favor de la igualtat i la promoció de la dona, així com totes aquelles que des de la cultura, l’educació, l’acció comunitària o l’esport desenvolupen principalment accions per i/o per a les dones, com són les agrupacions de dones que repartides arreu del territori català realitzen activitats diverses com sensibilització i formació sobre la igualtat, tallers de punta de coixí o trobades i sortides culturals.

A través del treball de camp realitzat en el marc del Panoràmic de les entitats de dones 2016 – on s’han comptabilitats unes 950 organitzacions- i de la tasca d’estimació del nombre d’organitzacions no lucratives actives a Catalunya desenvolupada a les edicions 2015 i 2016 del Panoràmic per part de l’Observatori del Tercer Sector – on s’estableix que el Tercer Sector català compta entre 20.000 i 25.000 entitats-, es pot afirmar les entitats de dones representen el 4% del conjunt d’organitzacions no lucratives catalanes.

Les juntes, patronats i consells rectors de les entitats de dones estan formats majoritàriament per entre 3 i 7 persones -56% de les entitats-. Els òrgans amb entre 8 i 10 membres representen el 26% i un 10% aquells amb entre 11 i 15 persones. Només el 8% compta amb més de 15 membres aquest tipus d’òrgans. Aquesta és una realitat força similar al conjunt d'entitats del Panoràmic.

Pel que fa al sexe de les persones que formen part dels òrgans de govern, assenyalar que, en el cas de les juntes directives i consells rectors, el 94% són dones, una xifra que es redueix al 77% en el cas dels consells rector. Es tracta d'una distribució radicalment diferents al conjunt d'entitats, on la participació dels homes en Juntes Directives i patronats és superior (53% i 63% d'homes respectivament).

Només la meitat de les entitats de dones disposa d’algun mecanisme per garantir i facilitar el relleu dels i les membres de la Junta Directiva.

La recerca també ha permès aprofundir en les prioritats actuals de les organitzacions de dones. En concret, aquestes han posat de manifest que millorar la comunicació i difusió, assolir els objectius missionals i diversificar les fonts de finançaments esdevenen la seva principal preocupació. Així mateix, les organitzacions de dones consideren que els principals reptes del teixit associatiu són ampliar i implicar la base social, el treball en xarxa i col·laboracions amb diferents agents socials, consolidar el finançament i la creació d’una agència de comunicació associativa. Es tracta d’unes prioritats i reptes compartits àmpliament pel conjunt del teixit associatiu català i els quals el seu assoliment permetrien la millora i l’enfortiment del món no lucratiu.

La teoria del canvi (TdC) és una eina metodològica que té com a objectiu fer un mapa conceptual dels aspectes clau de la intervenció i dels efectes que es generen en les persones destinatàries. D’aquesta manera, es clarifica una cadena de causes i efectes teòrics que condueixen la nostra intervenció a generar un canvi en les persones. Aquest mapa es fa servir de marc de referència per a posteriorment generar indicadors, identificar agents clau involucrats i, finalment, obtenir informació que, essent ben processada, permet mesurar el canvi.

"Els apartats que trobareu a continuació tenen el propòsit d’articular el relat que explica el canvi que voleu aconseguir"¹. Aquesta distribució es va treure de la convocatòria d'Educació per a la Justícia Global de l’Ajuntament de Barcelona. "És a dir, són enunciats que us convidaran que expliqueu què heu pensat fer per incidir en les causes identificades, concretant on tindrà lloc el procés de canvi que voleu impulsar amb la vostra intervenció"² però es tracta d'apartats oberts, es poden adequar a les necessitats del vostre projecte d’intervenció.

• Necessitat social i/o situació de vulnerabilitat de drets que voleu contribuir a canviar amb aquest projecte, és la raó de ser del projecte. Es tracta bàsicament de saber quines són les característiques del problema: en què consisteix i qui afecta.
• "Quines causes identifiqueu a l’origen d’aquesta situació de necessitat social i/o de vulneració de drets, i quines d’aquestes causes us plantegeu d’abordar amb el projecte"³.
• Població diana o grups de població vinculats amb el projecte sobre quin se’n concreten les conseqüències als quals va dirigida l’acció. Diferenciem entre població vinculada directament amb la intervenció, població de l’entorn vinculada indirectament i població que pateix directament les conseqüències de la situació de necessitat social i/o vulneració de drets identificada.
• Actors són els grups de poblacions involucrades en el canvi i es recomana distingir entre actors/es dinamitzadors, actors/es que bloquegen i actors/es que generen incerteses (mapa d’actors). A més, es recomana mesurar les possibles resistències identificades que poden sorgir abans o durant el projecte, i les sinergies que es poden donar amb altres experiències del territori.
• Recursos és el que es necessita per portar a terme el projecte. Cal descriure de quins recursos es disposa per poder portar a terme el projecte, aquests són bàsicament els recursos econòmics, els humans, i els materials.
• Actuacions és en aquest apartat, on es descriu què és el que el projecte fa, és a dir, quins conjunts d’activitats es realitzen amb els recursos disponibles per obtenir uns resultats o uns productes determinats. Cada línia d’actuació pot desenvolupar-se amb un conjunt d’activitats.
• Productes o resultats és allò que obtenim com a conseqüència de la nostra actuació i que, sense representar un canvi en si mateix, esdevé una peça clau en la transformació desitjada que ha de ser descrita més endavant”.
• Impacte es tracta de la identificació de la situació desitjada que esdevindrà a partir de la realització del projecte. Són els canvis que es produiran en la problemàtica o en la situació de partida que preveiem que es donarà a partir de la nostra intervenció. Podem nomenar-los com a:
  • "Objectius general (impacte), quan es refereix a la contribució a més llarg termini, la transformació social més profunda"^4.
  • "Objectius específics (efecte real a l’abast del projecte) quan són els canvis que, en teoria i gràcies a l’obtenció dels productes, aconseguireu generar en el vostre context d’intervenció"⁵.
• "Mecanismes, la raó (o les raons) de com i per què l’obtenció dels productes, explica l’aparició dels efectes (canvis) que es van detectar"⁶.
• "Actors i sinergies són els grups de poblacions involucrades en el canvi i es recomana distingir entre actors/es dinamitzadors, actors/es que bloquegen i actors/es que generen incerteses (mapa d’actors). A més, es recomana mesurar les possibles resistències identificades que poden sorgir abans o durant el projecte, i les sinergies que es poden donar amb altres experiències del territori"⁷.

Finalment, quan s’ha construït la teoria del canvi, s’ha de ser capaç d’elaborar un relat del projecte que sigui comprensible i reflecteixi la lògica i la coherència de la intervenció: relat del canvi.

Són les condicions polítiques, socials, econòmiques o de qualsevol altre tipus que afecten o que es veuen afectades pel projecte. S’ha de fer una "anàlisi de riscos i aconseguir que el factor extern que vam identificar no es converteixi en una interferència real de la nostra intervenció"⁹.

Volem posar l’èmfasi en el fet que l’avaluació no ha de ser el moment final del projecte, sinó que ha de ser un procés que ha d’acompanyar tot el desenvolupament del projecte. L’avaluació és, més enllà d’una eina de rendiment de comptes o de justificació de subvencions, una eina d’aprenentatge que contribueix a millorar la qualitat, en termes d’eficàcia i eficiència, de les actuacions.

Segons l’enfocament podem avaluar les necessitats identificades, el disseny del projecte, el procés de desenvolupament del projecte, el seu impacte i la seva eficiència. En aquesta ocasió, us proposem un disseny d’avaluació de projectes a partir dels components descrits abans.

"En primer lloc, hem d’explicitar els recursos que posareu en joc per fer el seguiment i l’avaluació de les accions objecte de la intervenció. Dit d’una altra manera, hem de descriure els espais de coordinació, gestió, seguiment i avaluació de les accions objecte de la intervenció així com els mecanismes per a l'eventual identificació i/o implementació de mesures correctores en relació a l'execució d’aquestes"¹⁰.

"En segon lloc, pensar en una matriu d’avaluació en el moment inicial del disseny del projecte, ens ha de servir per identificar de manera preliminar les evidències que ens han de permetre argumentar de manera sistemàtica i rigorosa el nostre relat. Per ex. Volem avaluar les activitats, els productes, els mecanismes, el nivell d’assoliment dels objectius (general i específics) i anàlisi de riscos"¹¹. "Per exemple, en els formularis de la convocatòria d'Educació per a la Justícia Global, es proposen els següents apartats per avaluar"¹²:

• Les preguntes d’avaluació: quines preguntes us fareu per mirar d’avaluar si el relat del projecte s’ha dut a terme tal com estava previst? Per mirar de garantir que realment incloeu preguntes d’avaluació, una bona idea pot ser la d’encetar l’enunciat de cada pregunta amb un sintagma del tipus: “Hem aconseguit......?”
• Dades: quin tipus d’informació us plantegeu recollir o generar per donar resposta a cada pregunta d’avaluació.
• Eines i fonts d’avaluació: quines tècniques, fitxes, textos i/o materials utilitzarem per generar/recollir la informació que volem posar en joc.