Des de finals dels anys 80, Marroc s’ha convertit en un important centre de costura i confecció per al mercat europeu.

Aquest fet ha generat molts llocs de treball però amb condicions laborals molt dures, com per exemple, setmanes laborals de 76 hores, salaris per sota del mínim legal i del mínim de supervivència, alt percentatge de treballadores sense contracte ni seguretat social o condicions de feina insalubres.

Segons un recent informe de networkwear publicat per Setem, al Marroc, les fàbriques es nodreixen, fonamentalment, de treballadores i treballadors que resideixen en zones amb una alta taxa d’atur i pobresa.

Sobretot es tracta de persones que procedeixen del camp i migren cap a la ciutat com a conseqüència de la impossibilitat de sobreviure al medi rural a causa de les dinàmiques polítiques i econòmiques d’aquest entorn. Aquest fet facilita l’acceptació de condicions laborals precàries.

Davant d’això, les autoritats laborals han consentit pràctiques fraudulentes i d’explotació amb el pretext que mantenir una postura inflexible i dura només pot provocar un èxode d’inversors.