Després de molts anys de polítiques municipals de promoció del turisme (i de la resta d’administracions públiques com la Diputació, el Patronat de Turisme Girona-CB, la Generalitat…), la ciutat ha anat creixent en visitants, a la vegada que ha propiciat el fenomen en massa dels 'expats'. Això ha comportat que certes zones de la ciutat s’hagin reconvertit en autèntics pols d’atracció per persones amb un alt poder econòmic i alienes a la vida dels barris, fet que dificulta l’existència a les qui els habitem - convertint-nos en ciutadanes de segona i desmantellant dinàmiques socio-culturals i comunitàries. Barris sencers en els quals han proliferat els pisos turístics, s’han incrementat desmesuradament els preus del lloguer, molts habitatges han passat en mans de capital estranger, han augmentat moltíssim les obertures de nous comerços encarats al consum turístic (amb un gran auge de les botigues de ciclisme), han pujat el preu dels serveis i els productes (equiparant-los a preus més propis del nord d’Europa que de Catalunya)...; en definitiva, s’han convertit en zones-gueto totalment elitistes i d’esquenes a les necessitats bàsiques de les persones. Una situació que, lluny de tenir un impacte només en aquestes zones gentrificades, està generant un efecte de taca d’oli que s’escampa a tota la ciutat i a la resta de municipis propers. L’encariment del cost de la vida ens obliga a marxar; com també ho estan fent molts comerços amb anys de trajectòria als barris.

Una evolució que ni la limitació dels preus dels lloguers, el topall municipal dels pisos turístics (legalitzats), o altres polítiques municipals que s’han començat a aplicar, estan sent capaces de revertir. Cal posar-hi fre, perquè Girona, com Catalunya, té un límit.

Lluny de la creença que el turisme aporta riquesa al municipi i a qui l’habita, com volen fer-nos creure els empresaris del sector i la patronal, la realitat és una altra per les classes populars. Els diners que pugui aportar acaben, en gran part, en mans d’un petit número d’empresaris, via directa o indirecta (com en la taxa turística, que es reinverteix en més promoció del turisme). Mentrestant, els efectes col·laterals del monocultiu turístic impacten, per una banda, sobre la classe treballadora: inflació, precarització laboral, dificultat d’accés a l’habitatge, restriccions d’aigua, tancament de petits comerços… Per l’altra, el turisme erosiona els recursos i el territori, agreujant la crisi climàtica, i destruint les cultures locals, encarnat sobretot en el menyspreu de la llengua (o quants nous establiments, de ciclisme o no, tenen la majoria de cartells retolats en anglès, francès o castellà, i pràcticament cap en català?).

També cal tenir present que el turisme massificat és present a molts territoris de la demarcació de Girona, on s’acumulen la meitat dels habitatges d’ús turístic (registrats) de tot Catalunya, principalment a la Costa Brava. Ja sigui a les muntanyes del Pirineu i Prepirineu, a la Girona i rodalies del ciclisme elitista, o a les platges de la Costa Brava, l’augment sense límit del turisme encareix la vida i transforma el territori en un aparador sense dinàmiques locals.

D’aquest malestar va néixer la Plataforma pel Decreixement Turístic de Girona. Un col·lectiu veïnal que reclama al govern de Girona, i a la resta d’administracions (Generalitat i Diputació), que abandonin la política de barra lliure al turisme, apostin per un decreixement d’aquest sector i comencin a plantejar un canvi de model econòmic que prioritzi aquells sectors que aporten un valor afegit a la societat i a les seves persones. El que implicaria posar fi a la promoció del turisme (finançament, subvencions…), reduir l’oferta actual (rebaixar llicències a pisos turístics, limitar llicències hoteleres, limitar llicències a nous establiments de [ciclo]turisme i altres serveis per a turistes…), més fiscalitat al turisme (augmentar la taxa turística i aplicar noves taxes per compensar els impactes negatius…) i impulsar alternatives en sectors estratègics i de valor afegit (educació, lleure, salut, reparacions, cooperativisme, pagesia…).

Deslligar-se de la terciarització de l’economia i de la dependència del turisme passa per un canvi en l’economia productiva, local i territorial, destinant-la a cobrir les necessitats bàsiques de les persones, revaloritzant sectors com l’agroecològic o l’economia social i solidària, promocionant una transformació industrial cap a la circularitat material, o potenciant el comerç local i de proximitat.

Com a territori, estem al límit. Com a ciutadanes, no podem més. L’Emergència Climàtica i la sequera no permeten esperar. Plantem-nos i tanquem l’aixeta al turisme! Volem una ciutat que prioritzi les necessitats bàsiques de veïns i veïnes. Volem una ciutat viva de barris, persones i comerç local. Volem la millor ciutat per viure-hi dignament. I no pararem fins a aconseguir-ho!