Des de l'any 2001, el 20 de juny de cada any es commemora el dia mundial de la persona refugiada per a recordar als milions d'éssers humans que busquen refugi i que han estat desplaçats a tot el món. A finals del 2023, es calculava en 117,3 milions el nombre d'històries de vida obligades a deixar el lloc que habitaven per la força, a causa de persecucions, conflictes, violència, violacions als drets humans i altres esdeveniments que van alterar greument l'ordre públic.

La primera vegada que es va commemorar aquesta data es va fer per a celebrar el 50è aniversari de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de 1951, un tractat dirigit principalment als milions de persones europees que van abandonar les seves llars amb motiu de la Primera Guerra Mundial, i altres tantes que van ser desplaçades per la força amb motiu de la Segona Guerra Mundial. És a dir, una norma que va pretendre donar resposta a situacions que podien ocórrer a tot el món, però que en realitat s'enfocava i preocupava pel que ocorria a Europa.

Davant aquesta clara limitació geogràfica, a l'octubre de 1967 es va dur a terme l'única modificació que ha tingut la referida Convenció amb l'aprovació d'un Protocol. Amb aquest s'elimina l'especificitat geogràfica i temporal, de manera que s'amplia l'abast de la Convenció perquè sigui aplicable a tot el món i, per tant, perquè protegeixi a totes les persones que fugen de conflictes i persecucions.

L'any 2024, 146 països s'han adherit a la Convenció de 1951; i 147, al Protocol de 1967. Estant inclosos aquí tots els estats membres de la Unió Europea, Rússia, el Regne Unit, el Japó, Tunísia, la Xina, Austràlia o Suïssa, i els Estats Units únicament al Protocol.

Pel que, tot aquest conjunt de països, es troben obligats internacionalment, de manera lliure i voluntària, a garantir a les persones refugiades un conjunt mínim de drets que els permetin intentar continuar amb la seva vida en el nou lloc (propietat, habitatge, educació, treball, documentació, assistència, etc.), tenint sempre presentis les obligacions transversals de:

• Aplicar les disposicions de la Convenció a les persones refugiades, sense discriminació per motius de raça, religió o país d'origen.
• Atorgar a les persones refugiades que es trobin en el seu territori un tracte almenys tan favorable com l'atorgat als seus nacionals.
• Atorgar a les persones refugiades el mateix tracte que atorgui a les persones estrangeres en general.
• No expulsar, ni retornar o posar de cap manera a una persona refugiada a les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, o de les seves opinions polítiques.

Totes aquestes obligacions estan vigents, són exigibles i haurien de ser complertes. Sé que la realitat en moltes regions del món semblés mostrar-nos el contrari, però no, aquests compromisos internacionals continuen plenament vigents a pesar que, per exemple, s'hagi aprovat el Pacte Europeu de Migració i Asil; se signin tractats bilaterals com el celebrat entre el Regne Unit i Ruanda; o s'aprovin lleis i polítiques nacionals que contenen disposicions que clarament van en contra d'aquesta protecció internacional.

En tot cas, el que caldria preguntar-se és si totes aquestes lleis, tractats, reglaments i polítiques públiques són compatibles amb les obligacions internacionals en matèria de refugi prèviament adquirides. El problema és qui el preguntarà? Quin país tindrà el valor i compromís amb els drets humans per a denunciar als altres Estats per actuar en contra de les obligacions internacionals en matèria de refugi? Perquè opcions de fer-ho existeixen, però qui ho farà?

Des de la societat civil, l'acadèmia i altres sectors de la societat ens toca continuar denunciant l'incompliment d'aquest conjunt de mínims, denunciant en l'àmbit nacional tot allò que incompleixi amb aquestes obligacions internacionals.

Però sobretot, ens correspon, en el dia a dia, recordar-li a la resta de la societat, de la humanitat i dels qui encapçalen els governs dels Estats que les obligacions enfront de les persones refugiades estan vigents, que no sols és important quan són europees les persones que fugen, i que sí, en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil... però també, que tots i totes podem ser refugiades, perquè això no es planeja, això simplement ocorre.