L’abandonament animal a l'Estat espanyol es mou amb unes xifres devastadores que superen les de qualsevol altre país d’Europa. Al mateix temps, la criminalitat en aquest país té un índex força baix, dada que contrasta, i molt, amb l’alt nombre de persones que es troben empresonades. Aquestes dues problemàtiques són l’eix vertebrador del projecte 'Obrint Portes', de l’entitat animalista Al Perro Verde. Parlem d’aquest tema amb el seu fundador, l'Albert Ayala.

Com neix el projecte 'Obrint Portes'?

Per entendre com neix el projecte el 2013, primer ens hauríem de remuntar al 2011, que és l'any en què naixem com a entitat. El nom d'Al perro verde l'escollim perquè sorgeix de la frase "adopta al perro verde", perquè el gos verd és el gos estrany, que ve de protectora, que no té una llar però que també té necessitats i que pot oferir una ajuda social si s'encarrila bé, si se l'utilitza en projectes adequats.

Quan vam començar a seleccionar gossos de protectores, vam veure que hi havia un percentatge que era molt difícil rehabilitar ràpidament, que és el que necessitem per poder treballar amb tranquil·litat amb col·lectius vulnerables com infants o la gent gran, grups que són precisament amb els que vam començar treballant. Vam veure que aquest percentatge de gossos més grans, neguitosos i forts tenien molt de potencial per altres tasques i ho vam voler aprofitar.

I com ho vau fer?

Ens vam preguntar el següent: amb quin col·lectiu podem treballar que tingui moltes carències emocionals i al mateix temps tingui la suficient força i corpulència per a poder gestionar aquests gossos, que no són aptes per altres projectes? L'opció de les persones privades de llibertat va aparèixer ràpidament, i vam fer-nos una segona pregunta: volíem veure si es podien rehabilitar aquests gossos al mateix temps que aquests gossos rehabilitaven o ajudaven a la reinserció a aquestes persones.

És el que a la web anomeneu “projecte bidireccional”, oi?

Exacte. Nosaltres parlem de "projectes bidireccionals d'inclusió social", que és una terminologia que no existia al nostre país fins al 2013, quan vam néixer com a entitat. Al mateix temps també va aparèixer una altra entitat, Humanymal, a Alacant, en un moment en el qual a més es creia que les teràpies amb animals només les podien fer races concretes seleccionades des de cadells.

Fem servir aquest terme perquè l'objectiu del nostre projecte no és utilitzar gossos per ajudar persones, o persones per ajudar a gossos, sinó que és aconseguir una relació bidireccional entre gossos i persones en risc d’exclusió o situacions de vulnerabilitat que, mitjançant dinàmiques i iniciatives gestionades per professionals, puguin trobar una ajuda emocional mútua pels dos costats.

Quins altres objectius teniu?

Pensa que normalment seleccionem els gossos segons com sigui el perfil delictiu amb el qual treballarem: si anem a treballar delictes violents, busquem i seleccionem un tipus de gos concret que ens pugui ajudar a treballar sobre els objectius concrets d'aquest col·lectiu, com ara reduir la impulsivitat o treballar la resistència a la frustració. Aleshores, seleccionem un tipus de gos en concret, més desconfiat, per tal que a l'intern li costi accedir a la persona.

En aquesta dinàmica, l'intern tindrà ganes de relacionar-se amb el gos, però aquest, al ser més desconfiat, es tirarà enrere, i això farà entendre a l'intern que haurà d'adaptar el seu comportament. Amb un col·lectiu de toxicomaníacs els objectius són uns altres. El perfil de gos serà molt diferent: serà molt més segur, més vinculatiu, amb el que és més fàcil relacionar-se. Aquí treballem sobre l'autoestima, sobre la capacitat que té una persona de gaudir del camí i no tant de l'objectiu final, en entorns lliures de drogues.

Quina relació s'estableix entre l'intern i l'animal?

Contra un gos no hi ha mecanismes defensius per part de l'intern: no s'està relacionant amb un educador o amb altres interns, ho està fent amb un animal que no jutja, que es relaciona bé amb les persones, i que a més és un reforçador molt important per les persones que porten 15 o 20 anys tancades sense llibertat. La vinculació que es crea entre el gos i l'intern és tan potent que aquest últim no utilitzarà cap mena de mecanisme defensiu, fent que la intervenció sigui molt més segura i eficaç.

És per això que considerem que el projecte és molt útil i eficaç, i de fet és el projecte que porta més temps a tota Europa desenvolupant-se de forma continuada. El fet de cedir-lo a altres entitats ajuda al fet que el projecte perduri.

En quins centres heu treballat?

Doncs mira, la primera presó amb la qual vam treballar va ser Quatre Camins, però també hem estat a Brians 1 i 2, a Lledoners, amb la presó de joves de Quatre Camins... I tot just ara estem col·laborant amb la presó de Múrcia, en la que hem format l’equip perquè pugui treballar a la presó, igual que a Madrid 3.

Tot i això, vull que quedi clar que nosaltres no tenim la gestió del projecte a Múrcia o a altres comunitats, perquè la gestió que hem intentat fer del projecte és, com he dit abans, la de cedir-lo, formant a equips de diferents ciutats per tal que ells mateixos puguin tenir la iniciativa de desenvolupar el mateix projecte (a vegades utilitzen el mateix nom) en les seves comunitats.

Sembla que el missatge va calant en el país, doncs.

És que a Espanya s’uneixen dues problemàtiques molt sensibles: d’una banda, som els país amb més abandonaments animals a Europa, fins a 140,000 l’any, i d’altra banda, som el país amb més persones empresonades que al mateix temps té menys taxa de criminalitat de tota Europa. Per això considerem que, amb un projecte com el nostre, podem fer front a aquestes dues problemàtiques amb una sola intervenció.

També compteu amb voluntaris, que serien la 3a pota del projecte.

Totalment. Sense voluntaris aquest tipus de projectes no tindria cap tipus de sentit, sense la gent que s'implica i que valora l'oportunitat d'aprendre a través de l'ajuda als altres. Tots ells estan formats i, si tenen relació amb els presos, ja saben que no poden parlar de cap altre tema que no estigui relacionat amb el món dels gossos, el programa en si, etc. A més també tenen certes converses preparades per tal de redirigir qualsevol conversa que no giri al voltant del treball amb gossos.

El nostre projecte no seria possible desenvolupar-lo sense les cases d'acollida, sense els voluntaris que porten pinso o alimentació pels gossos, sense els voluntaris que vénen dels centres a ajudar-nos a gestionar aquests gossos amb els interns, sense els voluntaris que es venen a formar per donar més de sí en protectores o presons... Són la clau d''Obrint Portes'.

Desenvolupen altres tasques?

Sí, poden venir a seleccionar els gossos, per exemple, o treure'ls a passejar, que són tasques més habituals, però també hi ha voluntaris que acullen els gossos a casa seva i o bé els porten als centres penitenciaris un cop per setmana, durant vuit setmanes, o bé els donen a altres voluntaris perquè ho facin ells. D'aquesta manera, és més fàcil pels gossos adaptar-se a un entorn urbà, a tornar a passejar amb una corretja, aspectes més típics, per dir-ho d'alguna manera, per evitar que els gossos tornin a la protectora.

I com mesureu l’èxit aconseguit?

Els resultats del projecte són immillorables i demostren que es pot reduir en gairebé un 20% la impulsivitat dels interns que participen amb els gossos respecte als que no ho fan. Per tant, podem dir que el nostre és un projecte innovador però també eficaç, que si fos universal i s'apliqués d'una manera més intensa, amb més recursos i atenent a més població, probablement seria molt revolucionari quant als resultats terapèutics que es podrien aconseguir.

La nostra idea era publicar aquest any un estudi amb unes 250 mostres dels diferents projectes i edicions que hem anat fent, però ho hem hagut d'ajornar fins a l'any vinent a causa de la pandèmia. Amb aquestes mostres podrem treure uns resultats quantitatius i objectius que puguin ser contrastables. Igualment, nosaltres anem agafant tots aquests resultats que anem aconseguint, que ens serveixen com a indicadors que demostren que a nivell terapèutic i a nivell objectiu és eficaç el projecte.

Treballeu també a nivell qualitatiu, entenc.

Sí. Tots els voluntaris i professionals van reomplint un formulari després de cada sessió, i nosaltres els llegim per valorar allò que el professional hagi pogut observar del canvi dels interns que han treballat. A més, també tenim un examen final, teòric i pràctic, entre tots els interns que han participat, en el que aproven o suspenen sobre els objectius plantejats. La nostra idea és que ningú suspengui mai, perquè la idea de l’examen teòric és que tots els que hagin participat en les 8 sessions i hagin demostrat iniciativa puguin aprovar.

Una última eina que tenim és una llibreta que els hi donem als interns el segon dia, amb una sèrie de preguntes que parlen sobre aspectes que han fet en el programa i aspectes més emocionals. Això ens ajuda a entendre els problemes que han tingut i també els ajuda a ells a expressar les seves emocions d'una manera diferent de la que ho farien de cara al públic.

Com canvien els interns a través del projecte?

Hi ha moments en què la màscara més “dura”, més “freda”, que tenen molts interns desapareix quan entren en contacte amb els gossos. Això es veu perfectament quan al llarg de les sessions comproves com interns que no volien relacionar-se amb l’animal en una primera sessió, perquè era petit, tipus Chihuahua, canvien una mica d’actitud en la segona o tercera sessió, i a l’última acaben plorant perquè és l’últim dia que veuen al gos.

És emocionant veure el canvi que fan els interns quan també se'n adonen que, un cop s’hagi acabat el projecte, ja no tornaran a veure el gos: si l’estímul que els hi presentem al projecte durés per sempre, està clar que la seva efectivitat no seria la mateixa. Tot i això, en alguns casos, si després segueixen interessats, si han mostrat més vinculació amb els gossos, aleshores els hi podem oferir el rol de voluntari per ajudar en altres programes dins del centre penitenciari.

Com és treballar amb un col·lectiu com el dels centres penitenciaris, que té un prejudici tan gran per part de la societat?

Jo sempre dic, quan vaig a fer les formacions, que em toca "bailar con el más feo", perquè tothom va a parlar de teràpies amb gossos amb nens amb discapacitat, amb gent gran... i nosaltres ho fem amb persones que han comès algun tipus de delicte. Hem de recordar que l'article 25.2 de la constitució diu que totes les penes privatives de llibertat han d'anar orientades a la reinserció social i a la reeducació individual, és a dir, ja es té en compte que els interns sortiran en algun moment determinat.

El que no sabem és com en sortiran, però el que està clar és que no podem perdre les ganes d'intentar que en surtin millor, perquè hem vist que molts dels interns que han participat en el nostre projecte han sortit de la presó i avui en dia són voluntaris a protectores d'animals. Sabent això, la nostra intenció és que totes les presons tinguin adherides una protectora, que tots aquells interns que estiguin interessats i hagin passat un procés de validació puguin anar a donar un cop de mà a aquestes entitats.

El vostre projecte s’està internacionalitzant: vau anar a Itàlia, a Brasil... està prenent un ressò important, no?

Sí, la veritat és que quan la gent coneix el projecte entén la seva utilitat, i pensa en els interns d’una manera que abans no hi pensava. L’altre dia estava reunit amb unes noies d’Uruguai que també volen fer aquest projecte en les seves presons, per exemple, i quan vam anar a Brasil per fer una formació sobre el projecte la nostra idea era anar a la presó de Brasil, però en aquell moment hi havia un motí de 400 interns i vam valorar que no era el moment oportú (riu).

Al final vam anar a faveles, amb nens que estan immersos en violència i pobresa, i anàvem amb certa por, com et pots imaginar, però un cop allà vam veure que els nens que hi havia són com els de qualsevol altra part del món, nens que riuen i ploren i que, tot i la situació que estan vivint, tiren endavant. Lamentablement vam haver de deixar el projecte per tensions internes.

A què et refereixes?

Molts d'aquests nens eren utilitzats a les faveles per vendre droga, o per moure-la, i si el nostre projecte donava l'opció a què aquests nens valoressin un altre tipus de feina o iniciatives en la seva vida, doncs segurament hi havia un risc per nosaltres. No ens haurien deixat seguir donant aquest tipus d'idees: de ser entrenadors de gossos, d'ajudar a la gent, de fer activitats socials... I era molt perillós.

I a Itàlia?

A Itàlia va ser totalment diferent, clar. Allà ens van trucar, vaig anar a fer-hi una formació, els hi va agradar molt i em van demanar que iniciés aquest projecte a Nàpols, a la presó d’Eboli. Hi vaig anar, vaig estar les dues primeres sessions i va ser un projecte que va sortir tan bé que el van repetir, i després el van portar a la presó de dones. Fins i tot, després de dues edicions al país, ens van atorgar un premi: el Premi Nacional al Millor Projecte Social d’Ajuda Bidireccional!

La presó d'Eboli a més és una entitat amb més recursos que nosaltres, amb una protectora d’animals molt gran, i ens vam sentir amb l’obligació de poder cedir el nostre projecte: si ells comptaven amb recursos, segur que podien aconseguir millors resultats.

Un cop s'acaben les vuit sessions del programa, què passa?

Quan s'acaba el projecte, que dura això, unes 8 setmanes, els gossos van a parar a una nova família. Prop del 60% dels gossos participants en els projectes són adoptats quan acaba el primer programa, al cap de 3 mesos. Després un 20% és adoptat durant el segon programa, quan porten sis mesos en adopció, i finalment tenim un 10%-15% que són adoptats a l'any. El nombre que ens queda de gossos, en aquell moment, passa a cases d'acollida o a altres projectes.

El més important és que mai cap gos torna a la protectora. Nosaltres hem entregat a 92 gossos en adopció d'un total de 103, si no recordo malament, i la resta està a casa d'alguns dels nostres voluntaris. Però és que dels 92 mai se n'ha tornat cap, ni un, a la protectora, i això ja és un mèrit, sabent que normalment un 40% dels gossos que s'adopten tornen a les protectores al cap d'un temps.

Teniu més projectes d'aquest estil?

A part del projecte 'Obrint Portes' en tenim un segon, que es diu "I tu qui ets", que parla de com treballem, dins de presons de dones, amb víctimes de violència de gènere. Pensa que del total de persones empresonades a l'estat espanyol, un 7% són dones, i d'aquestes, un 60% han estat víctimes de violència de gènere. Aquest és un aspecte que considerem interessant a treballar, i durant 2019 hem estat iniciant aquest projecte amb el qual esperem continuar el 2021, o més endavant.