Cristina Sánchez: “O canviem de model ja o l’entorn ens hi obligarà”

Amb set dècades d’història a l’esquena, SEO BirdLife no necessita presentació. Fundada el 1954, va ser pionera en un temps en què la conservació ambiental estava molt lluny de ser una prioritat i ha obert camí en àmbits com la legislació ambiental, la custòdia del territori o la ciència ciutadana.

Des de la seva delegació a Catalunya, l’entitat ha liderat fites importants i ha estat punta de llança en la defensa d’espais com el Delta de l’Ebre, així com de la protecció de milers d’hectàrees als secans de la plana de Lleida, entre altres. Tot plegat, amb una presència forta al territori, una xarxa de grups locals activa i un treball constant per acostar la natura a la ciutadania.

En parlem amb Cristina Sánchez, cap de la delegació catalana de l’entitat, qui repassa aquesta trajectòria, els reptes de futur i la urgència d’un canvi de model davant la crisi climàtica i de biodiversitat.

SEO Birdlife compleix setanta anys aquest 2025. Quines diries que han estat les seves principals aportacions?

SEO simbolitza la lluita de la societat científica i civil organitzada. Quan va néixer, als anys cinquanta, en plena postguerra, no existia cap altra ONG dedicada a la conservació de la natura. Això ens ha obligat a obrir camí tots aquests anys, per exemple sobre com constituir una associació a l’Estat centrada exclusivament en la protecció del medi. Tot plegat, en un context en què la societat encara no era conscient del que això implicava, perquè hi havia altres urgències polítiques i socials, i, per tant, altres prioritats.

Sempre heu destacat per aquest caràcter pioner.

D’entrada, per haver creat una associació en ple franquisme —els fundadors sempre expliquen com s’havien de reunir i organitzar en un context en què tot estava molt controlat—. Però també en altres àmbits, com als anys 2000, quan vam impulsar el ‘Club Aventureros’, amb una junta infantil i juvenil pròpia. Això també és obrir camí i respon a la nostra idiosincràsia. A més, hem estat capdavanteres en la declaració d’espais marins protegits, que després han servit de referent per a altres socis de BirdLife International, sobretot a Europa. Així, ens ha tocat obrir via pel que som i pel moment en què hem crescut. Som veteranes, però amb un esperit molt jove.

També heu estat una entitat que s’ha mogut molt sobre el terreny.

Des de l’inici, ens defineix molt la presència al territori. SEO va néixer a Madrid amb una secció catalana i amb ornitòlogues i científiques d’arreu de l’Estat, i des del primer moment es va implicar en lluites concretes com Doñana, una de les primeres causes en què vam col·laborar. Després, n’han vingut moltes més. Aquesta aposta s’ha traduït amb oficines repartides pel país i una xarxa de més de quaranta grups locals i de voluntariat, un tret molt propi de la nostra manera de fer.

No us heu quedat als despatxos.

Exacte. Sense menystenir la feina de despatx, que també és important, però si volem incidir en les polítiques, revisar projectes i ser conscients de com es perden poblacions d’ocells que ens serveixen d’indicadors, ho hem de comprovar sobre el terreny. La nostra manera de treballar és des del terreny.

En tots aquests anys, com ha evolucionat la conservació i estudi de la biodiversitat?

A partir de l’experiència de SEO, puc dir que la conservació ha evolucionat d’una etapa inicial, als seixanta i sobretot als setanta i vuitanta, centrada a impulsar una legislació ambiental que no existia al país, a una fase de consolidació d’eines concretes com la designació d’espais naturals protegits i parcs naturals; a Catalunya, per exemple, el Pla d'espais d'interès natural de Catalunya (PEIN) neix d’aquell esforç que arrenca amb força als anys setanta i vuitanta.

Què canvia d’aleshores ençà?

El focus s’amplia: continuem treballant perquè totes les polítiques i les lleis, no només les ambientals, incorporin la minimització de l’impacte, però alhora impulsem altres fronts, especialment els grans programes de seguiment de fauna que des dels vuitanta i noranta es fan de manera sistemàtica i a gran escala. Aquesta tasca ens permet avaluar què està passant i identificar àrees importants per als ocells amb base científica.

A partir dels 2000 obriu encara més fronts. 

Continuem amb la feina que fèiem, però impulsem projectes demostratius: restauració d’hàbitats, custòdia del territori i desenvolupament d’un model d’agricultura més sostenible. Ja no és només una tasca d’incidència, de revisió de projectes, al·legacions i sensibilització, sinó també arremangar-nos i mullar-nos, per exemple amb l’arròs, per entendre els reptes reals de la pagesia i proposar solucions que facin possible a Catalunya i a l’Estat un model més saludable per a les persones i sostenible per al medi ambient.

La societat d’avui és molt més conscient a nivell ambiental que unes dècades enrere. Quin paper ha tingut SEO en aquest canvi de mirada col·lectiva?

El fet d’estar al territori fa que el nostre missatge arribi millor a la gent, perquè no se’ns percep com una oficina llunyana a Madrid o Barcelona, sinó com a presència propera, tot i que ens agradaria arribar molt més i queda feina per fer. Un altre factor clau és el rigor: darrere del que diem hi ha dades i seguiments, i això pot fer que sembli que tardem a reaccionar, però és perquè contrastem bé cada resposta. Treballem amb sèries de monitoratge i col·laborem amb centres de recerca per assegurar informació sòlida; amb les dades a la mà, expliquem què pensem i per què.

Aquesta proximitat també s’ha traduït en molta sensibilització.

Tenir equips al territori ens ha acostat a administracions i ciutadania i ens ha permès desplegar activitats de voluntariat, educació ambiental, sensibilització i comunicació en molts més indrets. Els quaranta-un grups locals mantenen activitat tot l’any i aquesta capil·laritat ens fa ser a prop de la realitat de cada lloc. Estic convençuda que tot plegat ha contribuït a incrementar la sensibilització de la població. A més, des dels anys noranta també hem implementat programes de seguiment de ciència ciutadana.

Si ens centrem en la secció catalana, quines fites destacaríeu d’aquesta trajectòria?

La delegació es crea l’any 2000, però des del 1954 SEO ja compta amb un component català molt present que ha acompanyat l’entitat. Una fita clau és el primer projecte LIFE, a finals dels noranta i inicis dels 2000, per impulsar el cultiu ecològic de l’arròs al Delta de l’Ebre amb la voluntat de demostrar-ne la viabilitat i garantir que l’aigua que arriba a badies i llacunes sigui neta i sense pesticides ni productes químics. D’aquí neix Riet Vell amb capital social de socis de SEO, de Depana i de la GEPEC, implicant entitats del territori. Avui, comercialitza arròs, pasta dels Monegres i llegums procedents d’espais protegits de Castella-la Manxa. Per mi, marca un abans i un després i situa Catalunya, el Delta i les seves prioritats de conservació en un lloc destacat.

L’Ebre també ha estat un dels eixos de la vostra acció.

Sí, de fet, una altra feina molt important va ser l’assessorament a la Plataforma en Defensa de l’Ebre quan es combatia el transvasament del Govern d'Aznar. Des de SEO vam aportar l’expertesa tècnica i fins i tot vam ajudar a organitzar viatges a Brussel·les. Aquella feina va ser clau: va situar el Delta de l’Ebre al mapa —com a segona zona humida més important de la Mediterrània occidental— i va fer que, dins de SEO, assumíssim molt seriosament la seva conservació.

Quines fites posaríeu en valor?

Hem liderat el treball de conservació i la designació de Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) als secans de la plana de Lleida, incloent-hi tot el procediment de queixa pel projecte Segarra-Garrigues, i vam aconseguir que d’unes 72.000 hectàrees previstes per convertir en regadiu prop de 40.000 passessin a ser zones protegides; queda molt per fer perquè protegir no és el mateix que gestionar i aquesta gestió encara està pendent i la continuem reclamant, però va ser una feina molt dura i llarga que per a nosaltres representa una fita important.

I en els darrers anys?

Hem consolidat projectes de ciència ciutadana, com l’anellament constant a Abrera actiu des del 2004 i amb més de vint anys de dades, i hem impulsat restauracions en llacunes, acords de custòdia del territori i programes de protecció d’espècies, amb especial atenció a l’àguila cuabarrada, entre altres espècies.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por SEO/BirdLife Catalunya (@seobirdlife_cat)

En quin moment estem actualment pel que fa a la biodiversitat a Catalunya?

El moment és crític. Arrosseguem un deteriorament lent i sovint invisible dels hàbitats, i això es tradueix en indicadors molt alarmants. No respon a decisions recents, sinó a un degoteig de transformacions i activitats mantingudes en el temps que han continuat rebent suport quan calia canviar de model.

Es pot revertir aquesta situació?

Convivim amb dues emergències que es retroalimenten i són, en bona part, la mateixa cara del problema: la climàtica i la de biodiversitat. Els indicadors ens diuen que en alguns àmbits ja hem traspassat punts de no retorn i que hem transformat massa, amb la contaminació afegint més pressió. Per això cal un canvi de model urgent que ens permeti mantenir la qualitat de vida, però fent les coses d’una altra manera.

Veus possible aquest canvi de model?

Ara mateix tot indica el contrari. Encara més, diria que anem a pitjor, perquè els governs no afronten el repte amb la decisió que caldria. Amb tot, o canviem de model ja o l’entorn ens hi obligarà. I ja ho estem veient amb episodis climàtics més violents i freqüents i amb riscos reals sobre espais nostres com el Delta de l’Ebre i les zones costaneres, que podrien desaparèixer parcialment.

Quines principals dificultats us heu trobat a l’hora de fer la vostra tasca?

Òbviament, el tema dels recursos és un limitant i ens agradaria tenir-ne més. Sovint, quan fem conservació activa o denúncia, depenent de qui governi, se’ns retallen suports i costa mantenir la feina. Les crisis econòmiques han agreujat el problema: el 2010, amb una llei òmnibus, es va desmantellar el Departament de Medi Ambient i, en ple segle XXI, encara no s’ha recuperat; això va frenar de cop polítiques i inversions en conservació, també dins l’administració, i només ara comença a repuntar tímidament. Sense finançament estable no hi haurà canvi de model, i mentre la despesa continuï alimentant un esquema obsolet en lloc d’acompanyar la transició de tots els sectors, serà impossible avançar. 

I més enllà d’això?

Els recursos són cabdals, però també cal coneixement i sensibilitat ambiental en qui pren decisions: mitjans de comunicació, direccions d’empreses i governs de tots els nivells, especialment els locals. L’educació ambiental sovint la concentrem en escoles i famílies, i és clau, però no arriba prou a les persones amb poder d’incidir avui. I és urgent, perquè la crisi la tenim ara.

Cal més implicació.

Sí, absolutament. Organitzem activitats en espais nous i hi ve molta gent que abans no venia, i això és fantàstic perquè crea sensibilitat; però ens falta arribar a qui decideix: alcaldes, regidores, diputats, periodistes —no només per cobrir la notícia sinó també per formar-se—, directius d’empreses que influeixen en el govern, sindicats agraris i ramaders amb pes en la gestió del medi i el sector forestal. On són en aquestes accions? Necessitem que també hi siguin.

Parlem de reptes de futur.

Volem revaloritzar el paper de les entitats —ara presidim la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN)— i exigir que les administracions s’ho creguin de veritat. Alhora, cal posar al dia la normativa: no es tracta només de demanar noves lleis, sinó revisar i actualitzar les existents, aprovar un catàleg de zones humides que encara no tenim i tirar endavant la Llei de Biodiversitat, perquè gran part del marc català és dels anys setanta, vuitanta i noranta. En aquest punt del 2025, s’ha d’adequar a la realitat actual.

Pel que fa a la restauració i sensibilització, quines prioritats us marqueu?

En aquest sentit, els reptes són treballar per restaurar àrees periurbanes i acostar la natura a la gent, que no calgui agafar el cotxe i saturar els parcs naturals per gaudir-la. I apropar-la als infants amb patis i zones verdes properes, resilients, que ajudin a l’adaptació al canvi climàtic i, sobretot, a la seva salut. Hem de continuar sensibilitzant de manera constant i arribar a tots els sectors, perquè al final és la societat qui ha d’empènyer, i totes aquestes accions han d’orientar-se a un canvi de model, amb lluites com la del Delta de Llobregat com a exemple clar.