Les zones urbanes afavoreixen l’expansió i l’establiment de les cotorres invasores

La cotorra argentina (Myiopsitta monachus) i la de Kramer (Psittacula krameri) són dues de les cent espècies més invasores del món. La primera, d’origen sud-americà, i la segona, provinent de l’Àfrica Subsahariana, de l’índia i del Pakistan, es van introduir a la península Ibèrica a la dècada dels anys setanta. El primer albirament de cotorra argentina va ser a Barcelona i després ja es van detectar a Madrid, a les Illes Canàries i a altres indrets. No va ser fins a principis de la dècada dels noranta que la seva potent expansió es va iniciar.

Aquestes espècies d’ocells s’han distribuït, sobretot, com a mascotes. La seva expansió per la península Ibèrica s’ha produït gràcies a les alliberacions voluntàries o involuntàries d’alguns exemplars. A més, científiques afirmen que aquest no és l’únic motiu de la seva dispersió, ja que després del 2005, any en el qual es va prohibir a Europa la comercialització de les cotorres, han continuat colonitzant noves zones.

Les ciutats, ambients que han afavorit les cotorres

Davant aquesta situació, el Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) ha liderat un estudi internacional utilitzant dades de ciència ciutadana per determinar un model que dibuixi l’expansió de la cotorra argentina de Kramer per la península Ibèrica.

“No només les trobem en zones humanitzades aquí, al territori d’invasió, sinó que als rangs d’origen també vivien en aquest tipus d’hàbitat. Quan arriben ja tenen la capacitat d’instal·lar-se en aquests entorns”, explica Laura Cardador, investigadora CREAF. De la mateixa manera que hi ha espècies més porugues, afectades per la contaminació, el soroll i la presència humana, aquestes cotorres són tot el contrari.

Les dues cotorres es caracteritzen per ser espècies molt flexibles, intel·ligents i capaces de fer servir diferents recursos urbans per a la seva supervivència. A més, a les ciutats no viuen sota l’amenaça de cap depredador.

Zones òptimes per a la nidificació

En el cas de la cotorra argentina, al principi i sobretot a Barcelona, nidificava en forats elaborats a les palmeres, prop de zones verdes i parcs, indrets on trobaven menjar per alimentar-se, com fruits, gra i vegetals. Pel que fa a la de Kramer, arbres antics, zones enjardinades amb forats i edificis, són els seus punts ideals per construir el niu.

“A l’estudi intentàvem veure si, a part d’afavorir la colonització de l’espècie, les ciutats afavorien la seva persistència. Sembla que sí que els ha anat bé, perquè tota l’expansió continua sent bastant associada a medis alterats”, detalla Laura Cardador. Els dos tipus de cotorres són grups amb gran capacitat d’innovació.

Afavoriment dels desplaçaments de l’espècie

Gràcies a les infraestructures humanes que connecten les zones urbanes o altres ambients que les persones hem alterat, les cotorres que habiten en ciutats troben facilitat en desplaçar-se. Segons s'assegura a l’estudi, “els hàbitats humans juguen un paper molt important en l’expansió i permanència de les espècies invasores”.

Ambdues cotorres també han considerat com a indrets ideals per establir-se zones que l’ésser humà ha degradat, com la perifèria de les poblacions o infraestructures que connecten les àrees antropitzades.

“Les nostres ciutats i les connexions o infraestructures viàries, han estat un trampolí que ha catapultat l’establiment permanent de les dues cotorres a la península”, explica Cardador. Actualment, segons dades proporcionades per la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO Birdlife), l’any 2015 ja es distribuïen per quinze comunitats autònomes, vint-i-set províncies i cent quaranta-dos municipis, amb Madrid i Barcelona com a principals nuclis reproductors.