Miguel Pajares: “És el consum dels països rics el que ens porta a l’hecatombe climàtica”

Malgrat tenir moltes reserves sobre l’eficàcia de les grans cimeres com la COP28 de Dubai, el Miguel Pajares, membre d’Ecologistes en Acció i autor de ‘Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic’, creu que aquestes trobades s’han de celebrar i cal lluitar cada petit avenç contra el canvi climàtic. No hi ha temps per perdre ni es pot desaprofitar cap oportunitat, perquè el moment és greu. Amb tot, per a Pajares, els canvis que necessitem fer, com l’eliminació dels combustibles fòssils i la transformació del sistema productiu, només poden venir de la mà de les polítiques públiques. 

Passats els primers dies des de l’inici de la COP28, podem ser optimistes o estem davant de l’enèsim fracàs anunciat?

Molt optimistes no podem ser perquè, generalment, el resultat d’aquestes cimeres sempre és el mateix: moltes declaracions i alguns avenços en determinades matèries, però no en aquelles que són essencials i que ens podrien permetre reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Ara bé, és cert que en aquesta COP, per primera vegada, s’està parlant de tots els combustibles fòssils, i això és un punt positiu. 

No es feia fins ara?

Només s’havia aconseguit parlar tímidament del carbó a la COP26 de Glasgow, on es va arribar a un acord més aviat dèbil sobre la reducció progressiva d’aquest combustible fòssil. Amb tot, va quedar en paper mullat quan va començar la guerra d’Ucraïna. Tot just ara s’acaben de fer públiques les estimacions per aquest any de Global Carbon Project, i indiquen que les emissions de carbó tornen a augmentar de forma important, com passa, de fet, amb totes les emissions. Per tant, no hi ha massa indicis per a l’optimisme pel que fa a la reducció dels combustibles fòssils.

No hi ha cap avenç positiu en aquest sentit?

Potser la proposta més important en aquesta direcció és la que ha formulat Colòmbia, per avançar cap a un tractat per a una reducció efectiva de l’ús dels combustibles fòssils. Ja l’han subscrit alguns països, majoritàriament illes, que són qui més temen el canvi climàtic. Ara bé, dels onze que s’hi han sumat només n’hi ha un realment rellevant, que és la mateixa Colòmbia.

De poc serveixen aquestes cimeres i els grans acords si persisteixen els incompliments.

Els incompliments han estat una constant al llarg dels anys. El 2020 es van assumir compromisos importants de reducció d’emissions, per part dels Estats Units (EUA) i la Unió Europea (UE), entre altres, però d’aleshores ençà les emissions i el consum de combustibles fòssils han augmentat dia rere dia. Ha repuntat el de gas i el de carbó, i, pel que fa al petroli, segons les projeccions de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), el 2023 serà un any de rècord i se superaran els cent milions de barrils diaris, una xifra que mai s’havia superat. Una cimera rere una altra s’arriba a compromisos ens vantem dels acords per incrementar les energies renovables, però això no redueix l’ús de combustibles fòssils.

Una cosa no implica l’altra.

Cal entendre que l’augment de les energies renovables no porta a la reducció dels combustibles fòssils mentre continuem mantenint un creixement econòmic que demanda un increment cada cop més gran de l’energia. Les dades ens indiquen clarament que la despesa energètica no para de créixer, malgrat les millores pel que fa a l’eficiència energètica. És evident, doncs, que l’increment de les renovables no supleix l’augment de la demanda energètica i, per tant, els combustibles fòssils continuen augmentant.

De fet, no només creix l’ús dels combustibles fòssils, sinó també els subsidis.

I tant, si els diners que es donen als combustibles fòssils es destinessin a un fons verd, per exemple, sí que estaríem parlant d’un canvi radical. La realitat, en canvi, és que aquests combustibles s’estan subsidiant amb 1,3 bilions de dòlars, una xifra més elevada que el pressupost de molts països. I parlem només d’ajudes directes. Si es contemplen les ajudes en conjunt, la xifra s’eleva fins als set bilions.

Per contra, la quantitat compromesa per posar en marxa el fons de pèrdues i danys, el primer acord de la COP28, és més aviat escassa.

Parlem d’un fons que ja es va aprovar a l’anterior cinema, i ara s’ha anunciat a bombo i plateret que es posarà en marxa. Ara bé, les aportacions inicials són del tot insuficients. Qui més aportarà a aquest fons són els Emirats Àrabs Units i Alemanya, amb 100 milions de dòlars –Espanya n’aportarà vint–, una quantitat molt allunyada de la que realment es necessita pel moment en què estem.

El finançament de la lluita contra el canvi climàtic és del tot insuficient.

No és res de nou, perquè, per exemple, el fons verd pel clima, destinat a finançar projectes de reducció d’emissions i d’adaptació al canvi climàtic, aprovat el 2015 en el marc dels Acords de París, havia d’aportar 100.000 milions de dòlars anuals i en cap cas s’ha arribat a aquesta xifra. A més, la majoria dels fons no són donacions, sinó préstecs. 

Així doncs, és realista pensar que en un sistema capitalista es poden abandonar els combustibles fòssils i lluitar de manera real contra el canvi climàtic?

Aquest és el gran tema que hauríem d’estar discutint a hores d’ara. Insisteixo, estem veient com el creixement econòmic sense fre consumeix totes les aportacions d’energia de fonts renovables i es continuen utilitzant combustibles fòssils. Per tant, tenim un problema amb el creixement econòmic i cal plantejar un viratge cap a economies públiques i comunitàries, que no requereixin una demanda de creixement econòmic constant.

Això és factible?

Ho és si prenem les mesures adequades, com començar a atacar el consum sumptuari, per exemple. Un informe recent d'Oxfam Intermón explica que el 50% de les emissions mundials les produeix l’1% més ric del món. Per tant, és el consum dels països rics el que ens porta a l’hecatombe climàtica. Cal atacar això per afrontar amb garanties la lluita contra el canvi climàtic, però només es pot fer si no és el mercat qui dirigeix l’economia. Necessitem una economia pública basada a satisfer les necessitats de tota la població, no només dels rics. I això no podem esperar que ho faci el mercat, perquè no ho farà.

"Necessitem una economia pública basada a satisfer les necessitats de tota la població, no només dels rics".

I mentre no arriba aquest canvi?

No podem quedar-nos de braços plegats, això és evident. Les polítiques públiques per començar  a canviar les coses es poden posar en marxa si hi ha governs disposats a fer-ho. Sempre m’agrada recordar l’exemple dels EUA durant la Segona Guerra Mundial, quan el govern va prendre el control de l’economia i va dir el que es podia produir i el que no, tenint en compte el context d’emergència arran de la guerra. Això ho va fer una economia capitalista. Per tant, també és un tema de voluntat política i de governs disposats a fer polítiques públiques diferents de les actuals.

Una altra qüestió que marcarà la cimera a Dubai és la necessitat d’enfocar la crisi climàtica des de la perspectiva dels drets humans.

És molt important parlar de justícia climàtica, partint del fet que són els països rics els que han produït el gruix de les emissions i, en canvi, són els països pobres, generalment ubicats a les franges tropicals, els que més en pateixen les conseqüències. Per tant, justícia climàtica és que els països rics siguin els que inverteixin més a revertir aquest procés i paguin els costos dels processos d'adaptació dels països de baixos ingressos, entre moltes altres coses.

S’ha carregat sobre els països pobres el pes del desenvolupament econòmic dels països rics.

Efectivament, i això es veu molt clar amb el que està passant amb les energies renovables. A Europa, per exemple, ens podem posar moltes medalles pel creixement de les renovables, però no podem oblidar que això es fa a costa de l’extracció i l’espoli de recursos dels països pobres. És a dir, no podem carregar el desenvolupament de les nostres renovables a un nou espoli dels països pobres.

Tampoc hi haurà justícia climàtica sense justícia de gènere.

És imprescindible aplicar una perspectiva de gènere a tot aquest tema, perquè a molts països són les dones qui més pateixen les conseqüències del canvi climàtic, perquè estan més vinculades al cultiu de la terra o a les cures. Per dir-ho d’alguna manera, són les últimes a abandonar el vaixell.