Mireia Font: “Treballar en comunitat és més lent, però es pot arribar més lluny i de manera més saludable”

Senterada és un municipi del Pallars Jussà (Lleida). Arran de la pandèmia, un grup de veïnes van decidir reflexionar sobre un nou model de societat per afrontar els reptes que planteja la vida al planeta. Van crear l'Associació Senterada Municipi Viu i Sostenible amb l'objectiu d’empoderar la població i generar projectes comunitaris.

Mireia Font es va formar com a arqueòloga a Barcelona. L’any 2001 va recuperar una antiga posada familiar a Senterada, que feia vint-i-cinc anys que estava tancada. La seva empenta, l’amor per la terra i les seves inquietuds la van dur a engegar diverses iniciatives ecològiques i socials al territori.

Com arribes a Senterada?

Ja hi venia de petita. Vaig estudiar arqueologia a Barcelona i vaig anar a excavar a l'església romànica de Santa Eulàlia, a la Vall de Boí. Estava allotjada en una fonda, els faltava personal i m’hi vaig posar a treballar. La meva família tenia una casa tancada feia vint-i-cinc anys a Senterada. Vaig dir: "Ostres, tinc disponible una casa molt gran i m'agrada atendre la gent. Per què no l’obro i ja faré arqueologia al temps lliure?" I així va ser.

I per on vas començar? No devia ser fàcil…

En quatre mesos vaig començar a posar la casa en marxa. Primer, vaig obrir el bar perquè donés servei, tot i que al cap d'uns mesos ja vaig començar a obrir les habitacions. La idea sempre ha estat afavorir i oferir tot allò que ens fa únics i autèntics, servint a taula aquells productors locals que cuidaven el nostre entorn. Al cap i a la fi, és del que venen a gaudir els visitants.

I com neix Senterada Municipi Viu i Sostenible?

Un cop el negoci de turisme rural tenia una viabilitat econòmica em vaig implicar en la responsabilitat ambiental. Pensava què es podia fer per millorar la comunitat. M'estimo on visc i la meva gent, i intento millorar tot allò que forma part de la comunitat. Recordava els horts que havia vist de petita, amb la gent treballant, parlant, esmorzant plegats… M'agradava molt la idea d’autoproduir, donant l'excedent o, inclús, venent-lo o intercanviant-lo.

Com vas fer el pas per fer-ho realitat?

A l'inici no m'atrevia, però va arribar la pandèmia i vaig pensar: “No em puc morir sense intentar fer alguna cosa al meu poble”. Ho vaig proposar al grup de WhatsApp de les veïnes. Vaig proposar: "Per què no ens trobem a la plaça d'Ajuntament i repensem com podem ser més autosuficients i millorar l’harmonia amb la natura?”.

Quina va ser la resposta?

Va ser positiva, tot i que als pobles costa. I més quan tornes de fora i tens un negoci. Hi poden haver certes reticències o suspicàcies d’un interès ocult. El bonic va ser que en plena pandèmia vam aconseguir reunir-nos 20 persones, que són moltes en un poble de 50 habitants.

Com va anar aquesta primera trobada?

Vam començar a parlar d'aquesta necessitat d'autoabastiment. Era just aquell moment de la pandèmia en què alguns productes no arribaven. Tradicionalment, les nostres àvies sempre han sigut autosuficients. Aquí, al Pallars, no arribava res i vivíem del que ens donava la terra… I després de diverses converses vam crear l'associació.

De moment, teniu un projecte actiu vinculat a l’alimentació.

Sí, Senterada Comestible, un jardí d'aliments comunitari.

Quins productes planteu?

A l'estiu, enciams, escaroles, pastanagues, remolatxes, raves, tomàquets de diferents classes, pebrots, albergínies, patates, cebes, alls, plantes medicinals, aromàtiques… També hi ha maduixes, gerds, coliflors, romaní, col llombarda… L'hivern és una altra història. No fem gaire producció. Calçots, cols, i alguna cosa més.

Quanta gent hi participeu?

Quan va néixer el projecte durant la pandèmia, els horts estaven plens de vida. Però, quan va acabar, tot va tornar a obrir i a tothom li faltava temps per anar al gimnàs, al psicòleg, a ioga… El tema és consumir serveis quan l'hort ho dona tot. A l’hort fas exercici, et relaxes, t'alimentes millor. És totalment terapèutic! Però és que tenim tants inputs diaris... 

Actualment, diria que per l’hort hi poden passar de cinc a deu persones al dia. És diferent quan fem activitats populars, aleshores hi participem 40 o 50 persones. El que té més èxit és la calçotada, que aplega unes 200 persones. A l’hora de menjar s'apunta tothom. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Senterada Viu (@senteradaviu)

A l'hora de treballar costa més?

Sí, però s'entén, ja que al poble hi ha molta segona residència. La gent, quan puja al poble després de treballar a la ciutat, vol desconnectar, caminar per la natura, descansar i no fer res. Entenc que no participin plenament, però em sorprèn que no vulguin ni una hora. Treballar el camp és dur, però és regeneratiu i tan gratificant que hi ha moments que ni recordes que estàs cavant.

Què es pot fer per engrescar més a la comunitat?

La societat no està preparada per això. Tenim un sistema que ens porta cap a una altra banda. S'han dedicat a destrossar llaços comunitaris i a fer-nos cada vegada més individualistes. Ens impedeixen veure que junts podem arribar més lentament però molt més lluny i de manera més saludable. Aquests projectes són molt bonics i necessaris, però encara falta temps perquè realment es vegi un resultat i tothom s'impliqui com caldria.

A part de l’horta, quins altres objectius us vau marcar?

Quan vam arrencar el projecte teníem tres eixos de creixement. El primer era la recuperació de l'horta, que és el projecte que millor funciona. El segon era aconseguir que tots els jardins municipals fossin comestibles. Es tracta de no plantar per plantar. Això no ho hem aconseguit. 

I, finalment, un projecte que està pendent: donar a conèixer les plantes silvestres que creixen a les vores dels camins municipals, plantes que les nostres àvies sempre havien utilitzat, ja sigui com a remei, per cuinar, per fer licors, saboneres, tints… Són plantes valuoses que seria interessant recuperar.

També heu tirat endavant altres iniciatives vinculades amb la conservació de l’entorn, oi?

En dedicar-me al turisme havia de desestacionalitzar i buscar atractius per als visitants durant tot l’any. Vam pensar en productes ecoturístics. Així vam crear, juntament amb altres cases rurals de la zona, El Cinquè Llac, una ruta de cinc dies caminant entre diferents paratges del Pallars i l’Alta Ribagorça. Amb ella també vam crear la primera associació, Marques de pastor, que busca treballar per un turisme regeneratiu. És a dir, un turisme que deixa els llocs millor de com els ha trobat.

Vau aconseguir els objectius?

Sí, vam aconseguir desestacionalitzar. Les visitants arribaven tot l’any de l'estranger, sobretot a la primavera i la tardor. Fomentem que la gent arribi amb el tren de la Pobla de Segur, que queda proper al cinquè llac, l’estany de Montcortès. Tot i fomentar aquesta mobilitat sostenible, és molt difícil per a l'estrangera arribar en tren. Ens vam adonar que hi havia un 50% que arribava en avió, i això ens va generar una inquietud sobre la contaminació que generàvem.

“Treballar el camp és dur, però és regeneratiu i tan gratificant que hi ha moments que ni recordes que estàs cavant”.

I quina solució vau trobar?

Vam crear una altra associació, Gratitud Pallars. És un projecte que intenta implicar les habitants locals i les visitants en la conservació d'aquest jardí natural que tenim al costat de casa nostra. Tots som capaços de comprar unes flors per al balcó i dedicar-hi temps. Per què no fer el mateix amb el paisatge que gaudim un cap de setmana? 

A través d’aquest projecte, la intenció és que hi hagi un retorn a aquest territori que ens regala tant. El territori que ens envolta, que ens ofereix relaxació, creativitat, recursos… Aquesta relació sempre ha sigut unidireccional. Ho gaudim, però no li aportem res.

I com funciona?

Amb Gratitud Pallars, a través dels fons que es recapten, creem microreserves, petits espais on fem acords de custòdia amb les propietàries, amb uns objectius de millora concrets. Algunes microreserves són de conservació i treballem en la millora de la biodiversitat d'aquell espai. Altres són de conscienciació i treballem per recuperar un itinerari per connectar la gent amb la natura. Intentem conscienciar i fem moltes activitats amb les escoles.

Llavors, hi ha una connexió entre Senterada, el Cinquè Llac i Gratitud Pallars?

Exacte, tot està vinculat. Les senderistes d’El Cinquè Llac tenen la possibilitat de fer una donació a Gratitud Pallars i compensar les emissions del seu viatge. Jo, en l’àmbit empresarial, em guanyo la vida amb els visitants d'El Cinquè Llac perquè ve gent fora de temporada. Compenso les emissions que genera la meva activitat a Gratitud Pallars i puc accedir a aquests productes de l'horta ecològica. I, al final, també repercuteix en les senderistes, que mengen productes més bons i ecològics. Tot està relacionat i tot es retroalimenta.

Per acabar, parla’ns de com us ho feu amb els residus i amb l’aigua, per fer-ne un ús responsable.

Intentem que la gent s'emporti els excedents amb bosses o caixes reutilitzables, generar zero residus i conscienciar. També intentem que el rebuig orgànic de les cases serveixi per als horts com un recurs que ens ajuda a alimentar el sol.

Pel que fa a l’aigua, com que a Senterada tenim dos rius, en tenim molta. Podríem regar a manta, però vam preferir fer una inversió inicial i instal·lar un reg gota a gota i no malbaratar l'aigua.