Montserrat Termes: “Els pressupostos de carboni del Govern i els nostres no tenen la mateixa ambició”

Els pressupostos de carboni són el full de ruta que hauria d’orientar la reducció d’emissions a Catalunya fins al 2050. El Govern de la Generalitat n’ha presentat una proposta, però el comitè d’expertes que preveu la Llei del Canvi Climàtic en va elaborar una altra, amb un plantejament diferent en alguns punts clau.

Avui, entrevistem l'economista i presidenta del Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic (CECC), Montserrat Termes, qui desgrana per què considera que la proposta del Govern, ja aprovada al Parlament, i la del comitè no tenen la mateixa ambició, repassa les diferències per sectors i alerta dels riscos d’anar en retard pel que fa als objectius fixats. Termes també posa el focus en factors que condicionen el desplegament dels pressupostos, com la manca de pressupostos econòmics aprovats i l’absència de mecanismes que penalitzin l’incompliment.

La presidenta del CECC ha parlat de tot plegat en un debat organitzat per l’ADENC, sobre els reptes de l’escalfament global vinculats als acords internacionals i als pressupostos de carboni aprovats recentment a Catalunya. L’acte, celebrat a Sabadell, també ha comptat amb la participació de l'Ana Romero, directora de Serveis d’Acció Climàtica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Presideixes el Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic (CECC). Com i per què neix aquest òrgan?

El CECC neix perquè la Llei del Canvi Climàtic estableix que Catalunya ha de disposar d’un consell d’expertes. Quan s’aprova la llei, el 2017, s’hi recull que s’ha de crear aquest òrgan. En bona part, la inspiració prové de la llei anglesa, que va dotar el Regne Unit d’un comitè com aquest. Amb tot, un cop s’aprova la llei, alguns articles es van portar al Tribunal Constitucional i això en va retardar l’aprovació definitiva. Aquest procés explica, en part, el retard en l’elaboració dels primers pressupostos de carboni, la principal comesa del CECC.

Com es determina la composició del CECC?

En aquell moment, al Parlament hi havia set grups polítics, i cada grup va proposar una persona per al comitè. No calia que fos algú del partit, podia venir d’altres àmbits. L’únic que no s’hi va implicar mai va ser el PP. Així, fins fa relativament poc no vam arribar a ser els set membres que marca la llei. A més, un parell de membres van deixar l’òrgan per anar a altres feines i ens va costar trobar substitutes. 

Per tant, el camí del CECC va començar amb força entrebancs.

Els pressupostos de carboni s’havien de presentar el 2020, però fins al 2023 no vam arribar als set membres i no teníem la massa crítica suficient per tirar-los endavant. A banda, tampoc disposàvem de cap mena de dotació pressupostària per comptar amb suport tècnic. 

El comitè depèn de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que també ha tingut dificultats. 

Sí, és la nostra oficina tècnica i també hem patit aquests problemes. La veritat és que, per dir-ho d’alguna manera, ens hem sentit deixats de la mà de deu durant força temps. Però quan per fi s’han alineat tots els factors —hem estat prou membres i hem tingut suport tècnic—, finalment hem pogut presentar aquests pressupostos de carboni. 

Quin rol ha de tenir el comitè en la política climàtica catalana?

El nostre paper és el d’un òrgan assessor. Ens toca elaborar una proposta per períodes quinquennals, és a dir, cada cinc anys, i presentar-la al Govern perquè es pugui aprovar amb deu anys d’antelació. Això és clau. La llei també estableix que hem de fer un seguiment un cop aquests pressupostos s’han presentat al Parlament i la cambra els ha aprovat. I, si no els aprova, ha d’explicar per què o quines diferències hi ha respecte de la nostra proposta. Aquest mes de desembre, es va aprovar la proposta del Govern, no pas la nostra.

Aturem-nos un moment aquí. Què entenem per pressupostos de carboni?

Els pressupostos de carboni funcionen com un pressupost domèstic: igual que a casa tens una quantitat màxima de diners per gastar cada mes, aquí parlem d’una quantitat màxima d’emissions disponible fins al 2050. Primer es va calcular a escala mundial i, després, aquesta xifra s’ha anat repartint entre països. La quantitat global fins al 2050 es coneix. A partir d’aquí, a cada país se li assigna una part del total en funció de diferents elements.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Transició Ecològica (@transicioecologica)

De quins criteris estem parlant?

A escala europea, un dels criteris que es fa servir més per repartir aquest pressupost és el PIB, juntament amb altres factors. Però sempre parlem d’estats. Quan baixem al nivell de regions, no hi ha un repartiment establert. En tot cas, hauria de ser l’Estat espanyol qui dividís la part que li correspon entre comunitats autònomes, i això no s’ha fet. Aquí, a Catalunya, l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic fa una estimació a partir del PIB per calcular quina part ens podria tocar. A partir d’aquesta xifra, després cal repartir-la fins al 2050, i és aquí on apareixen algunes diferències.

Parlem de les diferències entre la proposta del comitè i la que finalment ha presentat el Govern.

No m’agrada gaire centrar-me a assenyalar diferències, perquè sempre recordo que el comitè és un òrgan independent. Dit això, les discrepàncies més clares es veuen, sobretot, en alguns sectors. Sempre parlem de variació respecte al 1990, que és l’estàndard de l’IPCC. 

En quins àmbits es nota més aquesta distància?
A la indústria, el Govern fixa una reducció del 33% el 2030, mentre que nosaltres plantegem un 51%, una diferència important. També hi ha distància a agricultura i ramaderia, amb un 22% a la proposta del Govern i un 33% a la nostra. En transport, el Govern marca un 19% i nosaltres un 32%. 

I més enllà d’aquests sectors?

En altres sectors hi ha diferències, però no són tan grans. I n’hi ha una que va en sentit contrari, que és curiosa, al sector serveis: el Govern parla d’un 45% i nosaltres d’un 7%. És un punt que no hem acabat d’entendre del tot, però és així.

I tot plegat en què es tradueix? Com avalueu vosaltres la proposta del Govern?

Nosaltres treballem amb un model, però també amb tota la literatura disponible. A més, tenim estudis sobre el que en diem la part justa, i hem elaborat anàlisis específiques per a agricultura i ramaderia, i també per al sector dels residus.

Amb quins supòsits heu fet córrer aquest model?

Ens basem en aquestes dades i, sota uns supòsits, fem la projecció. Un dels principals és intentar no arribar als 2 graus i, si podem, mantenir-nos en l’objectiu d’1,5 graus que marca l’Acord de París. També vam plantejar una trajectòria que tendeixi cap a la neutralitat el 2040, però sense arribar-hi. Nosaltres ens situàvem al voltant del 80%. Ho dic perquè s’ha dit que assumíem avançar la neutralitat el 2040, i això no és així.

I, a l’hora de convertir-ho en una proposta concreta, com ho heu enfocat?

En el model vam optar per una tendència força estacionària, amb un creixement del PIB d’aproximadament l’1,3%. Amb això vam mirar si quadrava amb la planificació ja existent, tant europea com de l’Estat. En alguns punts hi ha diferències, per exemple amb el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC). 

Aprofundim en els principals sectors.

Pel que fa al de l’energia, en el fons, hi ha un consens bastant clar. Tothom aposta per les renovables i per augmentar-les. Això tots ho tenim claríssim. Nosaltres vam comprovar amb el nostre model si la proposta del Govern encaixava, i aquí no hi ha la gran diferència.

Sí que n’hi ha, com comentaves abans, en el sector de la indústria.

Aquí sí que hi ha diferències. Nosaltres vam fer reunions amb algunes empreses, però no amb totes. És possible que el Govern consideri que no és factible arribar al nivell de reducció que proposem nosaltres. Des del comitè entenem que caldrien polítiques més potents i més agosarades. Amb tot, jo crec que la indústria no està responent malament; al contrari, diria que està fent els deures. Potser el Govern pensa que no cal estrènyer tant ara i que ja s’accelerarà més a partir del 2030. En el fons, la diferència és d’ambició.

També destacàveu agricultura i ramaderia. Què hi pesa més aquí?

En aquest àmbit, nosaltres tenim un estudi específic i creiem que hi ha tècniques disponibles que es podrien aplicar, per exemple en la gestió d’abocadors, en determinades plantes i en el tractament de dejeccions. Sembla que el Govern, parlant amb el departament, no ho acabava de veure. Nosaltres, en canvi, ho teníem clar, i per això ho hem defensat així.

I en el transport, què us separa?

Per a nosaltres és un sector clau i apostem molt pel transport públic, per fer-ne molt més. El Govern, pel que sembla, posa més l’accent en el vehicle elèctric. No és que nosaltres hi estiguem en contra, però si acabem omplint les carreteres, en lloc de cotxes de combustió, de cotxes elèctrics, al final el problema el continuem tenint.

Hi ha una contradicció entre els compromisos climàtics del Govern i les polítiques que impulsa?

Més que parlar de contradicció, en diria falta d’ambició. També cal tenir en compte l’efecte que poden tenir els grups de pressió en les polítiques del Govern. A nosaltres no ens passa. Al contrari, hem fet el que enteníem que s’havia de fer. Amb tot, entenem també que la política és això: pots tenir unes ambicions, però quan entres en contacte amb tots els interessos, no sempre és possible tirar endavant tot el que voldries. Crec que el tema va molt per aquí.

Hi ha un altre factor que per a tu té molta importància.

Com a economista, em sembla molt important l’absència d’uns pressupostos econòmics aprovats i crec que ens fa molt de mal. Pots desplegar polítiques per assolir determinades reduccions d’emissions, amb incentius positius o negatius. I sense pressupostos aprovats costa acabar de dissenyar aquestes polítiques.

A la pràctica, això limita molt el marge de maniobra.

Crec que ens posa en una mena d’espiral i fa difícil impulsar mesures amb incentius positius. Treballem amb una mena de cuirassa: no sabem quants diners ens podem gastar. És un element que hauríem de tenir en compte. Al cap i a la fi, els pressupostos d’un govern són els que marquen cap on vol anar.

Què passa si el Govern no compleix els pressupostos de carboni?

Quan es van negociar els diferents partits polítics, nosaltres vam insistir sobretot que els pressupostos de carboni, en la mesura del possible, fossin d’obligat compliment també des d’una perspectiva temporal. És a dir, que si canvia el Govern, hi hagi igualment un lligam. La llei també diu que nosaltres en farem el seguiment. Però el que ens trobem és que les dades ens arriben amb dos o tres anys de retard, cosa que és normal. Per tant, no podem fer un seguiment anual i dir, per exemple, que l’any passat aquí va faltar i allà va sobrar.

En qualsevol cas, no hi ha cap mecanisme que penalitzi l’incompliment.

La llei no ho preveu. Aquests dies m’ho he estat mirant i, potser, l’única sortida serà anar als tribunals i denunciar que no s’està complint, però no ho sé. En tot cas, el text legal no ho contempla. I jo crec que és una mancança important. Com que s’havia aprovat la voluntat de fer alguns retocs a la llei, potser seria un bon moment per incorporar-hi aquest punt, però ja veurem quant es triga. Al final, es fa molta feina i després costa molt implementar-la.

Els pressupostos acumulen un retard de cinc anys. Què implica això?

Nosaltres, de fet, vam presentar els pressupostos del 2025 tot i ser ja el 2025, perquè la llei ens ho marcava. Però fixa’t que s’haurien d’haver presentat dos períodes, el 2025-2030 i el 2030-2035, i el Govern només ha presentat el 2025-2030. I, fins i tot en aquest primer tram, ja hi ha diferències d’ambició. 

El Govern diu que ho corregirà més endavant.

Sí, ha explicat que aquesta ambició la posarà en els pressupostos del 2030-2035. A nosaltres això ens preocupa, perquè quan no vas fent les coses de mica en mica, al final l’esforç ha de ser molt més gran. I quan l’esforç creix de cop, sovint acaba recaient sobre els mateixos. Això pot accentuar problemes de desigualtat i de distribució de l’esforç, afectant més alguns col·lectius o sectors que, si s’hagués fet progressivament, ho haurien pogut assumir millor. Per nosaltres, aquest és el risc més rellevant.

Potser calen canvis més profunds.

Nosaltres insistim sovint que calen canvis estructurals, tant en el model de producció com en el de consum, i això és clau. Però després, quan ho baixes al terreny concret, no és tan senzill: dir que potser hauríem de viatjar menys o que hem d’agafar menys el cotxe no sempre és ben rebut. Per això remarquem tant la importància d’un bon transport públic. Si és fàcil arribar a tot arreu, és un incentiu real per deixar el cotxe i moure’s en transport públic. El problema és que, tot i que hi ha zones molt ben connectades, n’hi ha d’altres que no. I aquí és on hem de continuar batallant.