Salvador Ferran: "El Parc Natural de Collserola està morint d'èxit"

El Parc Natural de Collserola s’ha convertit en un espai de lleure cada vegada més massificat a causa de la situació sanitària actual, amb la qual s'han duplicat les persones que visiten la zona. A més, des del segle passat, la massa forestal ha crescut fins a arribar a suposar el 70% del parc, deixant al bosc en una situació d’alt risc d’incendis.

Per demanar solucions a les administracions per una millora de la gestió forestal i per preservar, cuidar i estimar el patrimoni natural del Parc Natural, va néixer el passat mes de maig Som Collserola, una entitat formada per veïns i veïnes dels voltants per defensar el parc. Parlem de la creació de l’entitat i de la situació actual de Collserola amb el president i cofundador de Som Collserola, Salvador Ferran.

Sou una entitat recent, nascuda aquest any. Com sorgeix Som Collserola?

Som Collserola neix com a associació durant aquest confinament. Som un grup de sis amics que estimem molt Collserola, que alhora estem fent altres accions dins el teixit associatiu del barri, que som molt de muntanya i d’anar a caminar i volíem cuidar el patrimoni.

Pensem que faltava aquesta associació per transmetre valors de respecte i coneixement de Collserola. Vam començar com a associació de veïns ara fa cinc anys i durant el confinament va sortir la idea de crear l’entitat i ja fa dos mesos que estem registrats com a tal.

Quina és la vostra tasca?

Ens agrada molt explicar la història del Parc Natural mitjançant el patrimoni. Portem a la gent a caminar pels camins, la vall, les masies... i d’aquí surten històries i anècdotes. Omplim a la gent de contingut de l’espai que va més enllà de la vegetació: anem a les històries associades al patrimoni tant material, com pot ser una masia, com immaterial que poden ser els reculls que es van explicar els avis.

Volem transmetre que la forma de donar a conèixer Collserola és molt més que anar a caminar, a córrer o en bici. Volem donar a conèixer el patrimoni a través de xerrades, caminades, anant a les escoles del barri o puntualment a les del districte.

Heu tingut algun problema per crear una nova associació en aquest context sanitari?

No, fora que amb la Covid-19 ha estat més difícil demanar hora i gestionar algunes qüestions. Però tot han estat problemes administratius.

Com ha estat l’acollida de l’associació per part dels veïns i veïnes de la zona?

Encara ens estem presentant. Hem fet un parell d’articles a la revista del barri i vam enviar a la revista del districte una proposta d’indult que explica la història de Les Planes i del lleure del segle XX.

De moment, hem tingut molt bona acollida. La nostra idea no és ser molts socis, sinó ser socis compromesos. Per això, els demanem que facin propostes, que tots tenim habilitats per oferir. Entre els habitants que voltegen el Parc poden sortir grans idees. Ara estem amb les rutes.

De què tracten aquestes rutes?

Tenim rutes històriques, geològiques, literàries... Per exemple, tenim la ruta del tramvia blau. Aquest tramvia sortia de Sant Gervasi, passava pel Tibidabo i arribava fins a Vallvidrera. Explica tota una època, el perquè hi havia tants hotels, que feia cinquanta anys que les muralles havien caigut o que començaven a existir els primers transports fins allà. Ara, nosaltres fem aquest mateix recorregut que feia el tramvia i anem explicant la història amb imatges comparatives.

Per la ruta geològica, comptem amb un geòleg que explica diferents aspectes i elements interessants de la serra, de les fonts de calç... explica que hi havia una pedra especial a les parets per fer la calç hidràulica, etc.

El vostre àmbit d’actuació és el Parc Natural de Collserola. Quines necessitats té?

El Parc compta amb 8.500 hectàrees i nou municipis. A més, les administracions municipals i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Actualment, el Parc Natural de Collserola està morint d’èxit. La quantitat de gent que hi va és excessiva. Cada vegada està més present a l’imaginari a l’hora de passejar, de sortir, de prolongar la vista, d’estar en contacte amb la natura... A més, a totes hores, tant de dia com de nit. Ara amb el confinament nocturn deixem a la natura tranquil·la quan es fa fosc, però això no durarà per sempre.

Quins són els principals problemes?

Els problemes principals són la massificació i el ‘botellón’ a la nit. Bàsicament, hem passat els problemes de la ciutat a la natura. No podem oblidar la fragilitat de les espècies. A finals del segle XIX i principis del segle XX, el Parc era només un 10% de bosc. Tenia molta vinya i s’usava la llenya com a forma d’energia per cuidar-se i cuinar. Ara ja tenim noves possibilitats i rutines i la massa forestal arriba al 70%.

És un risc la gran afluència de gent pel Parc?

Tot i ser molt gran, el 80-90% de la gent es concentra en una sèrie de llocs del Parc. Aquesta freqüentació en espais molt limitats és un perill a nivell d’incendis i deixalles que arriben a deixar aquí. Tanta gent no pot interactuar.

Denuncieu la quantitat de deixalles que deixen els visitants.

És una petita part dels visitants la que no cuida la natura. La majoria de gent n’és conscient, estima Collserola i s’emporta la seva brossa. Però només cal que un petit percentatge de la gent que ve en deixi perquè representi una gran quantitat de deixalles abandones.

Ara, amb la Covid-19, s’han duplicat els visitants i s’han hagut de tornar a posar papereres que s’havien tret perquè les que hi havia no donaven abast. Però no passa a tot el Parc. Sobretot estaríem parlant de la Rabassada, del Mirador de Sarrià i de la Plaça Mireia.

Quin canvi necessita la normativa del Parc?

Per començar, el pla d’usos com a Parc Natural s’ha d’aprovar. La tecnologia i els ciutadans portem un ritme molt ràpid i la natura no va igual. En trenta anys, les bicis han envaït Collserola. La gent obre senders nous i baixen molt ràpidament. Hi ha unes regles, com anar a 20 km/h o no anar per senders de menys de tres metres d’ample, però no es compleixen.

El Parc no té vigilants. Només compta amb quatre persones que donen un cop d’ull, però no poden sancionar, per tant, si hi ha cap problema han de trucar a la policia. 

Un dels perills principals del Parc actualment són els incendis. Per què és una zona de risc?

La setmana passada vam consensuar amb les associacions de veïns que les administracions havien de prendre nota del que havia passat a Portugal, Grècia, Califòrnia o Austràlia. El canvi climàtic ha arribat per quedar-se, i cada vegada es farà més fort. Creiem que hi ha la necessitat de fer una gestió forestal que faci mosaic, i urgentment, perquè ja estem perdent biodiversitat.

Des del Parc han fet un estudi que indica que el 2017 només hi havia cent hectàrees de conreu, totes cap a la zona del Llobregat i del Besòs, les parts més planes, amb més torrents i les que són més fàcils de mecanitzar. La resta del Parc ara són antigues masies, que eren les que gestionaven el camp, però que han desaparegut i ara són restaurants o hípiques. Per tant, s’han de reactivar els projectes agroalimentaris dins del Parc per poder reduir el bosc naturalment.

Per què és un problema l’augment de bosc?

Que la massa forestal augmenti és un perill pel canvi climàtic. Per sort, encara plou, però plou poc i no tots els anys plou igual. Ara, plou més intensament, hi ha moltes pluges torrencials i no van compassades amb les necessitats del bosc. Plou en unes èpoques en què no hauria de ploure i l’estrès hídric, la massa forestal elevada amb la pujada de temperatures no són una bona barreja.

L’ordenança municipal no permet l’activitat ramadera. Aquesta seria una solució ecològica a la prevenció d’incendis. 

Aquest és un tema que portem parlant com a associació de veïns més de cinc anys. Cal la derogació de l’article de l’ordenança municipal que no permet la ramaderia a l’àmbit municipal de Barcelona, que significa un 20% del Parc.

Els recursos que arriben són pocs i el bosc és el gran oblidat. No es té consciència de Collserola com a Parc que necessita gestió activa. Amb el temporal Gloria van caure molts arbres perquè estaven molt alts però molt dèbils. Ara, per fi, s’ha fet una desbrossada important al Passeig de les Aigües. Però aquestes són tasques que s’aconseguirien fàcilment amb els projectes agroalimentaris.

És viable organitzar ciutadania i ramaderia?

Al final són 8.500 hectàrees i els visitants es concentren en una part del Parc. Tot és tenir cura i respecte. Els ramats són cuidadors de Collserola,  generen economia social. A més, tenim projectes agroalimentaris preciosos. Donarien vida i biodiversitat que ha desaparegut amb el bosc, tornarien invertebrats com papallones o alguns ocells, etc.

També hi ha més risc d’incendi si un bosc no està net, cuidat. És aquesta la situació de Collserola?

La gestió s’ha anat deixant. Té un cost important, però és necessària. El Parc està dins la Xarxa Natura 2020 i per diverses qüestions no es pot entrar amb mitjans mecànics durant molts mesos de l’any. Al final arribem a les temporades d’alt risc d’incendis amb molta brossa.

El foc no entén de municipis i calen recursos per apostar per una prevenció passiva de neteja de franges, camins, de gestions de propietaris, etc. S’ha fet alguna cosa, però molt poc. S’ha fet el que diu la llei, la protecció de les urbanitzacions, és a dir, fer uns camins per arribar al foc a prop dels habitatges. Els bombers han de protegir a les persones i controlar el vent, però al medi natural se’l deixa.

Però la natura és necessària pels humans.

Si les administracions fossin conscients del valor que té el Parc per les persones que hi vivim al voltant... és una illa rodejada de gent, infraestructures i carreteres. Durant el confinament, Collserola, entre les pluges, la primavera i la falta de gent, estava irreconeixible. El que no hi havia vist mai ho vaig veure: perdius i llebres pel bosc. Quina exuberància! La natura se sentia tan còmode sense nosaltres... però nosaltres la trobàvem a faltar. Gaudir d’un dia de sol, ho necessitem tant físicament com mentalment.

Collserola hauria de ser prioritat en la gestió perquè ens duri molts anys.

Una altra de les branques d’actuació de l’entitat és la preservació del patrimoni històric de la zona. Quines edificacions estan en perill?

Moltíssimes masies. Últimament hem estat lluitant per la protecció de la casa Buenos Aires. Les masies de la zona expliquen tota una història. Algunes estan protegides, com la de Sant Joan, propietat de la Generalitat. També tenim finques com la Valldonzella a la vall de Sant Feliu, on tenim el Monestir de les monges de Valldonzella. És una pena perquè és una masia romànica molt maca que s’ha anat deixant enderrocar.

També comptem amb un bé cultural d’interès local, la Torre. Té un jardí, una font, el safareig, la mina... Ens explica la nostra història, d’on venim i no s’haurien de perdre.

Les administracions no van fer res per evitar l’enderrocament del Monestir?

Fa dos anys que demanem que no es deixi caure. És una masia del segle XII, propietat de la Generalitat des de fa sis anys. Té problemes de goteres i a la coberta, així que pot caure del tot en qualsevol moment.

A les administracions ja els hi va bé que el 60% del patrimoni sigui privat. Moltes vegades pensem que Collserola és tota per nosaltres, però hi ha molt privat i cada vegada es tanquen més.

Quina és la història darrere de les masies?

Vallvidrera s’explica per la necessitat de la gent de sortir de les ciutats. Al principi era on la gent tenia la possibilitat de passar les hores lliures, quan a partir del 1919 amb la vaga de la Canadenca, es van aconseguir les vuit hores de treball. Els ciutadans tenien un dia lliure i anaven als berenadors i als hotels de la zona -les masies- a desconnectar.

Collserola va néixer com a embrió de Parc Natural a principis del segle XX per Rubió i Tudurí. Va crear aquest sistema de parcs com a un sistema social, per la necessitat de llocs d’esbarjo i que fos obert per a tothom. Quan expliques la història darrere del patrimoni, aquell espai te’l fas teu. Això és el que entenem i volem transmetre; aquesta passió per Collserola. Que tothom ho respecti és el nostre objectiu.

El 2021 es preveu l’enderrocament de la guingueta. Demaneu que es converteixi en un centre que expliqui el passat els berenadors de les Planes.

L’enderrocament ens va sorprendre. El berenador portava tancat un temps i quan vam preguntar ens van dir que estaven pendent d’enderrocar-lo. Que s’havia acabat la llicència i no hi havia res a fer. A nosaltres ens agradaria conservar-la i posar-hi murals per explicar el lleure i les masies del segle XX.

Com van sorgir els berenadors?

Al llarg de Vallvidrera hi havia berenadors on la gent venia a menjar, a les fonts, a passejar i a ballar. N’hi havia vuit o deu, ara gairebé no en queda cap perquè la boca del túnel se’ls va emportar quasi tots.

El berenador era de diumenges. Tenia aquesta funció social de lloc de trobada des del segle XX, però els van reconstruir posant uralites i paviments sense sentit. Ara han anat creixent i no tenen cap lògica. Podríem recuperar almenys el petit quiosc del que ara és el restaurant Can Pichurri.

La ciutadania té alguna cosa a fer per preservar el Parc?

La ciutadania és la que mana. Donem als polítics el nostre vot i deixem que facin, això és molt fàcil. Ells són els gestors, però el patrimoni va molt més enllà d’un arquitecte. Hi ha totes unes vivències personals i s’ha d’entendre el passat. Els polítics es mouen segons la tendència de la gent.

Nosaltres participem en el Consorci del Parc. Aquest té dos òrgans: el consell executiu, que decideix què es fa amb els recursos i el consell consultiu, que som unes cinquanta o seixanta entitats de tots els municipis. Som gent molt variada, des d’associacions de veïns, fins a universitats, caçadors, ciclistes, etc. Hem demanat entrar aquí per tenir més força. Donem suport, generem noves propostes, aportem coneixement, protecció i amor cap al parc.

I què han de fer les institucions?

Han de ser sensibles, veure que Collserola és una necessitat per a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona. No tan sols per l’oxigen, sinó que també és terapèutic perquè la gent necessita sortir.

El parc necessita recursos, agricultors, donar les masies que són de l’administració per als projectes agrícoles. Projectes que són de treball i educatius, que les escoles vegin la vida agrícola de la qual ens hem allunyat. És una oportunitat tenir una font d’oxigen tan a prop i l’hem d’aprofitar.

Com es pot col·laborar amb Som Collserola?

Tenim un correu electrònic per on ens poden contactar. Tothom és benvingut, necessitem gent amb propostes i aficions per transmetre a Collserola.

Participem en els òrgans de govern, som proactius fent propostes integradores. Si se’ns en té en compte, és el millor que ens pot passar, a nosaltres i al parc.