Igual que molts dels que m’esteu llegint, al llarg de la vida he participat en un munt d’associacions. De tota mida i condició. En algunes molt activament, en d’altres molt menys. N’he intentat fer el recompte però no me n’he acabat de sortir!

En diverses ocasions m’havia apuntat en associacions per gaudir d’una activitat recreativa o esportiva en la que volia participar. Quan deixava de fer aquella activitat, abandonava l’associació i deixava de pagar la quota. Una participació instrumental, lligada a l’activitat en què volia participar. Típic soci “consumista” que utilitza l’organització pels seus interessos...

Una altra vegada, en canvi, vaig fer una activitat molt intensa durant un mes, un camp de treball a l’estranger. Vaig estar tant agraït amb l’associació que l’organitzava, que just aterrar de l’avió me’n vaig fer soci. Encara ara hi col·laboro econòmicament des de la distància, en rebo els butlletins però no he tornat a implicar-m’hi activament mai més.

També he estat durant molts anys i, encara ara, en moltes associacions en les que participo esporàdicament de les seves activitats, tant a nivell d’universitat com professional o de barri, formant part activa de la base de l’organització. Soci que paga durant anys una quota i que participa de manera prou regular en les activitats.

Però l’experiència més enriquidora va començar amb un grup d’amics, quan érem molt joves!, vam trobar-nos sense adonar-nos-en fent agitació cívica a mig camí entre la cultura i la política. Conspiració de bar i de tovalló de paper, aprofitant l’aixopluc d’altres entitats on participàvem. Somnis compartits de canviar coses del propi entorn. Aprendre a planificar un activisme instintiu, aprendre a avaluar els resultats de les accions, sense haver sentit a parlar de plans, programes o indicadors d’impacte. Encara recordo un company que per un treball que feia em va entrevistar com a exemple d’”associació no formal”. Però aviat ens vam formalitzar i vam registrar-nos com associació: junta directiva, vocals i comissions! I voluntat de fer coses grans. Després d’anys molt i molt intensos a la junta directiva i vaig passar a col·laborar puntualment en comissions de treball i, finalment, ja només vaig restar com a soci de base. Després del meu pas per la junta, l’entitat va continuar amb nova gent creixent, creixent... Ara té força treballadors remunerats, voluntaris, delegacions a moltes comarques i uns quants milers de socis!

I és que al final l’associacionisme es resumeix en dues coses: que siguin projectes col·lectius i que tinguin voluntat de permanència en el temps. Projectes que depassen l’emprenedoria personal, que no depenen de persones concretes, projectes d’ambició col·lectiva que no s’acaben en la realització d’una activitat puntual. I perquè existeixin associacions cal que hi hagi passavolants que aplaudeixin i vinguin de tant en tant, socis que aguantin l’entitat des de la base, i activistes que hi dediquin els millors anys de les seves vides. Tots són útils i necessaris per aquest miracle que són avui les associacions.