Alícia Oliver: "La imatge del món que ens ofereixen els mitjans és fonamentalment masculina"

El paper que tenen els mitjans de comunicació en l'erradicació de la violència de gènere és cabdal. La visibilització d'aquesta xacra a la premsa, la ràdio i la televisió ha ajudat a augmentar la consciència social entre la ciutadania i ha ajudat a moltes dones a donar el pas per denunciar la violència masclista que han patit. No obstant això, encara es duen a terme males praxis, com la falta d'ètica, la politització del problema i una violència contra les dones als propis mitjans que desdibuixen els avenços fets fins ara en aquesta matèria.

Medicus Mundi Mediterrània va organitzar aquest mes les III Jornades de Violència de Gènere i Salut de l'entitat, enguany sobre mitjans de comunicació i violència de gènere. Les jornades van comptar amb les ponències de diverses persones que treballen per erradicar la violència contra les dones i lluiten per uns mitjans de comunicació paritaris i amb visió de gènere.

Parlem sobre violència de gènere i mitjans amb l'Alícia Oliver una de les fundadores de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i membre de la Red Internacional con Visión de Género:

Vas participar en les III Jornades de Violència de Gènere i Salut de Medicus Mundi. Com d’important i pertinent és tractar un tema com aquest avui dia?

Sens dubte és molt important, ja que els mitjans de comunicació ajuden a conformar l’imaginari social. Però la imatge del món que ens ofereixen els mitjans és fonamentalment masculina. Masculina pel que fa als escenaris –reflecteixen l’economia, la política, les relacions internacionals-; pel que fa a les fonts i protagonistes –en aquests escenaris actuen sempre les elits-; i per les rutines professionals, qui decideix que és notícia o no? –hi ha presència majoritària d’homes en els càrrecs de decisió-. 

I com indica l’últim estudi del Monitoreig Global dels Mitjans (GMMP), realitzat el 2020, les dones representen només el 26% dels subjectes sobre els quals s’informa en premsa, ràdio i televisió a l’Estat espanyol. Per tant, estem molt lluny de la paritat.

La teva ponència a les jornades va versar sobre tres projectes en els que heu participat des de la Xarxa Europea de Dones Periodistes. Un d’ells és l’estudi sobre la situació dels mitjans de comunicació i les violències masclistes.

L’estudi pretenia identificar punts forts, febles i obrir un debat per impulsar les millores necessàries a incorporar en les redaccions, tant pel tractament informatiu com per a la prevenció de les violències masclistes en els propis equips. 

Quin dibuix podem fer de l’estat dels mitjans quant al tractament de la violència de gènere?

A partir d’una sèrie d’enquestes a periodistes i entrevistes a responsables de mitjans vam veure que alguns temes es repetien, com per exemple, la formació específica en el tractament de les violències contra les dones. Hi havia qui deia que mancava més formació en els propis mitjans i també a la facultat. I altres que deien que mancava una avaluació de com aquesta formació té un impacte en l’exercici professional. També s’incidia en la necessitat d’incorporar el rol d’edició amb visió de gènere i prevenció de les violències masclistes, entre d’altres. 

"Hi ha un abans i un després amb el cas de l’assassinat de l’Ana Orantes, l’any 1997. [...] El problema va venir amb el tractament utilitzat per molts mitjans que no tenien les eines suficients per a tractar bé aquests temes".

I quina ha estat l’evolució en els darrers anys? Quin és el panorama que s'intueix en el futur?

No sé quin futur tindrem pel que fa als mitjans de comunicació, tot canvia molt ràpidament. Però si et puc dir que hi ha un abans i un després amb el cas de l’assassinat de l’Ana Orantes, l’any 1997, després de sortir en un programa de televisió i denunciar les violències que va patir al llarg del seu matrimoni. Si fins llavors, les violències contra les dones eren un tema que tenia a veure amb la vida privada, des d’aquell moment es va passar a denunciar públicament.

Hi havia una gran sensibilitat i indignació en la societat, però el problema va venir amb el tractament utilitzat per molts mitjans que no tenien les eines suficients per a tractar bé aquests temes. Encara, ara, continuo veient, de tant en tant, testimonis de veïns i veïnes que no aporten res al relat. Per què no parlen amb persones expertes sobre aquesta temàtica? S’avança, però encara queda camí per recórrer, i les presses, i sobretot la precarietat laboral, no ajuden gaire.

També vau tractar el decàleg de recomanacions per avançar en la igualtat de gènere i el dret de les dones en el món de la comunicació i el periodisme. 

Bé, aquest és un treball que hem fet amb la col·laboració d’altres col·legues de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (RIPVG en castellà). Una xarxa que aglutina periodistes de trenta països, sobretot llatinoamericans. I va sorgir arran d’avaluar la implementació del Capítol J sobre “Dones i Mitjans de Comunicació” de la Plataforma d’Acció de Beijing, plataforma aprovada en la IV Conferència Mundial sobre les Dones de Nacions Unides a Beijing, l’any 1995.

Així periodistes de la RIPVG vam fer diversos estudis nacionals per veure quins dèficits teníem i vam presentar un total de sis informes que recollien la situació a Argentina, Brasil, Catalunya, Colòmbia, Mèxic i Xile.

Quins serien els trets més importants d’aquest decàleg?

Un cop vam veure els diferents informes nacionals ens vam adonar que molts temes es repetien, i això ens va donar peu a fer una publicació sobre recomanacions per avançar en la igualtat de gènere i els drets de les dones en la comunicació i el periodisme. Cal dir que l’informe a Catalunya el vam fer des del grup de Treball de Dones i Comunicació del Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC) i el decàleg el vam continuar treballant des de Diario Feminista i des de la Xarxa Europea de Dones Periodistes.

El decàleg recull quaranta punts a millorar dividits en sis àmbits: normatives i polítiques públiques; violències contra les professionals de la comunicació; ús del llenguatge inclusiu i no sexista; representació de les dones i tractament de la informació; participació i drets laborals de les dones en els mitjans de comunicació; i educació i estudis de gènere en els programes i escoles de comunicació i periodisme.

Mitjans i periodistes han mostrat interès per fer ús d’aquest decàleg?

A veure, som conscients que n’hi ha molts decàlegs sobre el tema. El nostre és un més, i per a nosaltres, és important perquè l’hem construït amb col·laboració d’altres col·legues, transcendint fronteres. Per tant, el que et vull dir és que n’hi ha altres eines i instruments importants fets des del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el CAC i l’Institut Català de les Dones, per exemple, i amb recursos, -ja que el que hem fet nosaltres és totalment voluntari- però ens servirà per fer incidència política. 

"Penso que estem omplint de decàlegs i recomanacions les redaccions i alhora s’estan buidant de periodistes. No anem bé!".

Hi ha intenció entre el món periodístic de fer un millor tractament de temes com aquest?

Vull pensar que per part dels mitjans sí tenen la intenció de millorar el tractament periodístic. Però com et deia abans, la situació de precarietat que viuen molts periodistes, no ajuda gaire. A més, penso que estem omplint de decàlegs i recomanacions les redaccions i alhora s’estan buidant de periodistes. No anem bé!

Quin país ens podria servir com a exemple de mitjans de comunicació responsables amb els titulars o paraules que publiquen?

Més que parlar de països caldria parlar de mitjans, ja que a tots els països hi ha premsa groga, és a dir mitjans sensacionalistes que inclouen titulars cridaners per tal de vendre més, o tertúlies de ràdio i televisió per veure qui la diu més grossa.