Almudena Barbero: “Tots necessitem sentir que li importem a algú i que si desapareixem ens trobaran a faltar”
Comparteix
Almudena Barbero treballa a Sudan del Sud desenvolupant projectes amb infants i educació
Almudena Barbero, presidenta de la Fundació Nzuri Daima, treballa des de fa tres anys a una de les zones més conflictives de Sudan del Sud, un territori marcat per la fam i el suïcidi infantil.
Fa més de 25 anys que Amudena Barbero viu a diferents països d’Àfrica i encapçalant la Fundació Nzuri Daima, que treballa per impulsar el canvi social en zones de desigualtat i vulneració de drets. Amb seu a Sant Joan les Fonts, aquesta fundació fa especial èmfasi en la infància i utilitza la cultura com a mitjà de transformació.
Amb una visió comunitària, des de fa tres anys desenvolupen diversos projectes a Sudan del Sud, un país marcat per una guerra iniciada l’any 2013 i que ha desplaçat més de sis milions de persones, de les quals el 65% són menors d’edat. Segons ACNUR, l’any 2023 hi havia 66.000 infants sudsudanesos refugiats no acompanyats o separats dels seus pares. La taxa de mortalitat infantil és una de les més altes del món i, segons l’ONU, 4,5 milions d’infants del país necessiten assistència humanitària urgent.
En aquest context va arribar Almudena a Sudan del Sud, més concretament a Yei, un territori on regnen la pobresa infantil, la fam i la violència. Des d’allí ens explica com és lluitar dia a dia per la vida dels més petits i com podem ajudar a revertir la situació des de Catalunya i Europa.
Quina és la situació que s’està vivint actualment a Sudan del Sud?
Ara mateix en teoria estem en postguerra, però com que hi ha diversos grups armats encara, la situació és d'inestabilitat i violència. Aquesta setmana s'ha signat un acord de pau entre diversos grups rebels i el Govern i a la tardor hi haurà eleccions per primera vegada. El que està ocorrent també és que, d'una banda, la inestabilitat per la violència i pels diferents grups armats impedeix que la gent pugui conrear i tenir altres formes d’autosubsistència, perquè a la que aconsegueixes llaurar alguna cosa el més normal és que et matin o et robin. Per tant, ningú s'arrisca a fer cap d'aquestes coses.
A nivell econòmic la situació és cada cop més dramàtica, perquè hi ha moltíssima inflació. El preu de les coses és fins a set vegades més alt que fa un any i la gent continua cobrant molt poc, si és que cobren alguna cosa. Si fa un any ja era gairebé un miracle menjar, ara està sent absolutament terrible.
La situació interna és desesperada. Nosaltres estem en la zona sud de Sudan del Sud, en concret en Yei, un dels llocs més difícils i perillosos perquè fa frontera amb el Congo i amb Uganda. La majoria de les mercaderies entren per aquí i llavors són vies que es disputen entre els grups rebels.
En quin moment comença Nzuri Daima a treballar a aquesta zona Sudan del Sud i per què?
Nosaltres comencem a treballar a Sudan del Sud perquè el governador de Yei ens va escriure demanant que anéssim. En un últim correu va escriure "Si us plau veniu, els nostres nens se suïciden". A mi em va resultar molt impactant, en els 25 anys que porto treballant a Àfrica mai m'havia trobat una taxa tan elevada de suïcidis infantils.
El mateix dia que vam arribar ja vaig conèixer a un nen que havien despenjat i afortunadament estava viu. Hi ha molts casos de nens que són rescatats a temps, però el percentatge és aterridor, més del 33% dels nens menors de 12 anys en Yei ha intentat suïcidar-se i en la majoria dels casos més d'una vegada. Gairebé la majoria absoluta contemplen que aquesta és l'única via de sortida. I ara, amb la devaluació de la moneda i l'increment dels preus, encara pitjor. També està augmentant moltíssim el nombre d'infants en la presó general tancats per furts menors.
Per què tants infants pensen en suïcidar-se?
No poden menjar, els infants estan de mitjana tres dies sense menjar. Quan ets més gran acabes acostumant-te a aquest ritme, però els petits es fiquen al llit plorant la majoria dels dies. Veuen que no poden anar a l'escola tampoc. En Yei tenim 50 nuclis d'educació, diversos d'ells muntats amb pals i plàstics i altres sota arbres. En aquestes escoles se'ls demana una taxa escolar, i la majoria no són capaços de pagar-la. Al final, la desesperació de no poder estudiar i de no poder menjar els porta a això.
En molts casos et conten que no és tant la seva pròpia fam com el fet de veure plorar als seus germans més petits i les mares desesperades per no poder donar-los menjar. Pensen “si em llevo d'enmig soc una boca menys”. Després hi ha altres motius, com el maltractament, hi ha un percentatge d'orfandat elevadíssim per culpa de la guerra.
Què feu des de Nzuri Daima per revertir aquesta situació?
A l’organització va sorgir la idea de pagar nosaltres els salaris als professors, perquè les taxes que demanen les escoles als nens són fonamentalment per a pagar salaris i per a mantenir les despeses de l'escola. Però com en realitat gairebé ningú pot aportar les taxes, el sistema educatiu és molt inestable. Llavors vam arribar a un acord amb el governador pel que nosaltres aportem uns incentius salarials i així el Govern pot anar pujant els salaris. D'aquesta manera, el que se'ls demana a les famílies ho continuen aportant però és destinat a que els infants mengin a l'escola, i així garantir-los un apat al dia. Això fa que els familiars i les comunitats sí que s'esforcin més a aconseguir aquesta aportació. De moment ho hem implementat a sis escoles i està funcionant molt bé. A més, una vegada a la setmana contribuïm aportant més menjar, per a intentar millorar l'alimentació. Creiem que un país sense educació és un país perdut.
De manera paral·lela estem desenvolupant projectes de dansa, circ, acrobàcies i música. Impulsem l'art i la cultura com a mitjà de transformació. Hem muntat un grup de circ i acrobàcies amb més de 30 ètnies diferents de Sudan de Sud. Quan els infants va començar pensaven que eren absolutament incapaços de fer segons que coses, però després van descobrir que tenien un espai segur on els donem un altre tipus de suport més psicològic i de sanació de traumes. Aquí es va començar a fer aquesta indagació, que després es va extrapolar a la resta d'escoles.
Per què no quedar-se només amb assegurar aliments i anar més enllà?
Aquestes activitats et treuen de la posició de víctima i et porten a la posició d’heroi. Ara mateix, els nens i nenes de Yei que fan circ i acrobàcies actuen en gairebé tots els actes oficials nacionals de la zona i va tothom a veure'ls. Aquests nens, que podrien haver estat nens del carrer, de sobte estan sent admirats pels altres. A ells, d'una banda, els canvia de posició i, d'altra banda, els dona aquest espai de sentir-se acompanyats, de formar part d'alguna cosa, de formar part d'una altra família. Al final el que necessitem totes les persones del món és sentir que li importem a algú i que si desapareixem algú ens trobarà a faltar. Això és el que crec que sí que està funcionant molt bé en aquests grups de circ i en les escoles.
Volem demostrar-los que és possible somiar, que poden deixar de ser els pobrets nens i passar a ser els nens que són aplaudits i admirats. Alguns dels nens d’aquests grups viatjaran a Espanya a fer els seus espectacles. Utilitzem la música i les arts com a mitjà per explicar coses. En lloc d'explicar-ho des del drama, fer-ho des d'un altre llenguatge que potser és més fàcil de ser escoltat i compartit. Són temes que ens competeixen a tots.
De quina manera es pot col·laborar des d’Europa a millorar la vida d’aquests infants?
Per poder seguir pagant els incentius salarials als professors de les escoles de Yei necessitem recaptar diners. El nostre objectiu és arribar com a mínim als 11.700 euros i a una quantitat òptima de 585.000 euros. Per això hem llançat la campanya Contra las cuerdas, mitjançant la qual busquem que tothom pugui fer una aportació comprant cordes o apadrinant escoles per poder esponsoritzar els salaris dels professors, i així ens permet aconseguir que els nens mengin alguna cosa.
Jo entenc que explicat així queda molt lluny, però nosaltres també hem escoltat els nostres avis parlar de la postguerra. Al final és exactament el mateix. Les generacions que hem tingut la sort de no viure-ho podem entendre-ho també i no vol dir que no ho anem a viure en un futur. A nosaltres ens van tirar una mà també i per molt lluny que quedi de la nostra realitat és igual de just i humà intentar ampliar la mirada i col·laborar en llocs on fa falta, com Sudan del Sud.
Afegeix un nou comentari