Andrés Antebi coordina l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), una organització assembleària i multidisciplinària que combina investigació social, acció comunitària i arts visuals.

Què feu a OVQ?

Vam muntar el grup el 2003. Veníem de les ciències socials, de la història i de l'antropologia urbana, decebuts amb l’acadèmia. Volíem que la recerca social tingués més impacte fora dels restringits cercles habituals, confluïnt amb les arts visuals: fotografia, vídeo, il·lustració, disseny gràfic, multimèdia… Tenim diverses línies de treball. Actualment, una de les més potents és la recuperació de les memòries populars dels barris de Barcelona. A més de les eines tradicionals com arxius, hemeroteques i treball de camp, utilitzem metodologies no convencionals com els processos de participació veïnal i l'acció comunitària.

Volem treure la història de les mans dels experts, complementar els relats i contraposar-los. Recuperar la història des de baix, parlar amb les persones que l'han viscut, sacsejar el món acomodat de l'historiador i cercar alternatives metodològiques, fórmules transformadores, perquè el passat està molt present.

Feu memòria històrica de l’actualitat?

La memòria s'associava al llarg recorregut i ara és curta, és immediata. Ho hem vist amb l’arxiu COVID, o amb l’arxiu dels atemptats del 17-A a Barcelona, són projectes memorials de la immediatesa. La memòria no s’ha d’associar a un passat remot, ni els arxius han de ser tan poc accessibles com son ara. Avui podem arxivar instantàniament en un disc dur. No té tant a veure amb la llunyania del temps, pot dialogar amb la immediatesa.

La memòria popular s'ha tingut prou en compte?

És una de les branques de la investigació històrica que ha estat sempre menystinguda. Allò dels vencedors i els seus relats hegemònics. Ara sembla que hi ha una revifalla de processos polítics i memorials participatius, però molt vinculada a ítems com l’antifeixisme o el franquisme.

Hi ha moltes altres aproximacions possibles a la memòria dels espais. Nosaltres treballem amb pocs a priori. Obrim un procés participatiu d'on surt el guió d'una recerca. Investiguem sobre el que la gent que habita aquest espai considera important recordar o recorden.

Què ens pot aportar?

Una forma de fer història de la ciutat des de baix i de destacar coses que no es tenen en compte quan es fa des de dalt. Una forma d’aproximar-se a històries oblidades, històries que han estat sempre en zones d’ombres de la memòria col·lectiva i són tan importants com les que han estat explicades 1.001 vegades. Així podem completar, complementar i, fins i tot, discutir, el relat de la memòria oficial.

Un projecte que tingueu en marxa?

Memòries al Canòdrom. Consisteix en acompanyar l’impuls i la voluntat del Canòdrom per apropar-se al veïnat i copsar la història tant del propi lloc com dels barris que l'envolten. Anem de bracet amb l’oficina tècnica dissenyant i implementant un projecte de memòria ambiciós, que busca fer surar històries que no han tingut pes en la història de Barcelona, i posar eines a disposició del veïnat en el futur.

Incorporeu la tecnologia.

El projecte té una pota virtual, que és el Decidim. Experimentem introduint eines tecnològiques que ajudin a mostrar i millorar els processos, i volem formalitzar un espai virtual obert a la participació veïnal.

Com han anat les taules comunitàries de memòria?

Són el cor del projecte. I batega fort. Hi ha hagut molta participació. El veïnat vol dir la seva. Va venir una metgessa del CAP que ens va sorprendre. Volia veure com podia derivar persones grans que se sentien soles i que necessitaven espais de sociabilitat. “Necessitem espais perquè les persones grans puguin xerrar sobre la seva vida, no pastilles". Ens va sobtar la dimensió terapèutica que plantejava.

Quin significat té per al veïnat el Canòdrom?

Hi ha gent que articula el record al voltant de les curses de llebrers i de les apostes, gent que l'associa al maltractament animal, persones que l’associen a la seva llarga i rocambolesca història com a equipament públic i a les reivindicacions veïnals perquè sigui un espai que respongui a les necessitats de la gent.

Hem parlat amb l’últim gerent del Canòdrom quan era un espai de curses i apostes. Pensàvem que no en voldria saber res, i, tot el contrari. Ens hem trobat amb un arxiu valuosíssim i el senyor està encantat d’explicar la seva experiència. Intentem que tothom digui la seva malgrat les contradiccions que hi pugui haver.

Els espais ens marquen.

Tu diràs. Crec que haurien de ser més habituals aquests tipus de recerques en espais culturals de la ciutat. Ens marquen molt però no ho sabem, perquè els espais no ens expliquen d’on venen. En general no interessa remoure passats incòmodes.

Teniu el projecte Metròpoli colonial, que investiga el llegat del colonialisme a la ciutat. Els edificis que trepitgem sovint tenen un passat fosc?

Si expliquessin l’origen del Palau de la Virreina, actual seu de l’ICUB i de La Virreina Centre de la imatge, potser veuríem d’una altra manera aquestes institucions. Moltes vegades hi ha reticències a explicar el passat dels equipaments i els espais emblemàtics. Els diners que van permetre construir aquest edifici provenen de les grans explotacions mineres del Perú. Milers de morts.

Són passats complexes i conflictius que pocs s'atreveixen a encarar. La manera de fer-hi front no és amagar-ho sota les catifes, és millor explicar-ho directament.