Arnau Curbaró: “Tenim un problema d'arrelament, estem a cavall entre la gentrificació i el despoblament”
Comparteix
La proposta de Pirineu Viu impulsa una nova forma de vida al territori, reunint col·lectius i espais ecologistes i en defensa de la identitat pirinenca.
El moviment Pirineu Viu abasta una àmplia gamma de causes socials, incloent-hi la defensa del dret a l'habitatge, els drets laborals, la protecció del territori i la promoció d'un feminisme inclusiu. El passat 6 de desembre, els membres de Pirineu Viu es van manifestar a la Seu d'Urgell per reclamar un habitatge digne per a tota la població de la regió, després d'un procés de debat intern liderat pels col·lectius d'habitatge.
En aquesta, es van conèixer algunes de les demandes que inclouen mesures com la limitació i revocació de llicències d'habitatge d'ús turístic, la limitació de les segones residències, l'expropiació de grans tenidors i la creació d'un parc públic d'habitatge mínim del 35%.
Per conèixer més sobre el nou model de vida que es planteja a la zona, des de Xarxanet hem parlat amb Arnau Curbaró, membre del sindicat d’habitatge de la Cerdanya i portaveu de Pirineu Viu.
Què va motivar la creació de Pirineu Viu i com ha evolucionat des de la seva creació fins ara?
Pirineu Viu, que és un moviment que es va crear fa cosa d'un any de la mà d’uns 15 col·lectius i entitats del Pirineu amb temàtiques diverses: defensa del dret a l'habitatge, grups feministes, defensa del territori, drets laborals, moviments ecologistes, de pagesia…
Un any més tard hem organitzat aquesta manifestació el dia 6 de desembre en clau d'habitatge i ja són uns 40 col·lectius i moviments que estan adherits a aquest moviment.
Quines és la situació actual existeixen en qüestió de comunitat entre les veïnes de les diferents zones del Pirineu?
Les situacions són diverses perquè les comarques estan lluny les unes de les altres i cadascuna té la seva situació. Zones com la Seu d'Urgell pateixen una gentrificació per la migració de la població andorrana. Com que no poden pagar els preus al seu país, baixen a comprar i es traslladen a l'Alt Urgell.
A la Cerdanya, en canvi, trobem una pujada de preus de compra, que la fa inviable, i una manca d'oferta de lloguer, que obliga la gent a marxar al Berguedà o al Ripollès. Altres zones com el Pallars es troben amb una densitat d'habitatge turístic enorme i tot l'habitatge disponible s’ofereix només lloguer de temporada o turístic.
I si entrem en més detall sobre el tema de l’habitatge, en quines situacions es troben les veïnes d’aquesta zona?
És difícil combinar una feina amb la situació de l’habitatge i que, per tant, sigui molt difícil arrelar-se. Hi ha persones que venen amb certes feines ben pagades i més assegurades, com és el cas del personal mèdic i docent, que troben feina amb una plaça assegurada la qual han de renunciar perquè no troben on viure.
Amb aquestes situacions, tenim un gros problema d'arrelament, i sempre diem que estem a cavall entre la gentrificació i el despoblament, que és gairebé paradoxal, però és així.
La manifestació que vau convocar el 6 de desembre busca defensa l’habitatge digne. Creieu que el turisme de muntanya pot ser la principal problemàtica que ha generat aquest problema amb l’habitatge?
El turisme és la forma en què el sistema capitalista troba per treure beneficis i guany d'uns territoris que, des d'un punt de vista de la producció industrial o de mercaderies, no són rentables. Territoris amb molt pendent, males comunicacions, i que amb perspectiva capitalista i del guany econòmic només serveixen per explotar a través del turisme.
I això es veu en territoris també molt turistificats, que van unes passes per davant nostre, les Illes Balears, les Illes Canàries, on ja està claríssim que com més turisme reben, més pobres són. Actualment, tenim una de les rendes familiars brutes més baixes de Catalunya, només per darrere de Terres de l'Ebre, sense comptar que molts municipis no surten les estadístiques perquè són municipis inferiors a mil habitants.
I quina és la situació de la joventut?
El jovent no es pot quedar perquè no té opcions de fer formació de qualitat. En l'àmbit universitari, trobem a Seu d'Urgell el grau d’INEF on ja es mostra estratègicament com l'administració col·loca un estudi molt relacionat amb el negoci del turisme de muntanya; no impulsen un institut de recerca sobre economia agrària sinó un institut i una universitat d'esports per tenir monitors d'esports de muntanya. Aquí es veu una mica aquest tarannà.
Si el jovent no té opcions d'estudiar, llavors han de baixar les capitals, Barcelona o Tarragona. Després d’estudiar l'opció de tornar és complicada per les feines que s'ofereixen són totes dels sectors serveis, restauració, les pistes d'esquí… mal pagades, amb poca continuïtat i sense possibilitat d'emancipar-se. L'opció de molts és tornar a casa dels pares, que després d'haver estudiat 4-5 anys a Barcelona, aquesta perspectiva no és atractiva.
Heu organitzat una mobilització massiva amb molt de suport ciutadà i d’entitats. Quina ha estat la resposta de les institucions fins ara?
Oficialment, no hi ha hagut massa resposta de cap institució. Jo tinc constància que hi ha ajuntaments amb ganes de posar fil a l'agulla amb el tema de l'habitatge, però la majoria d'ells o no saben per on tirar o disposen de pocs mitjans. Cal pensar que són ajuntaments molt petits on treballa una o dues persones com a molt. Els consells comarcals tenen altres plans, tot i que a poc a poc van posant fil a l'agulla, no potser amb la celeritat que faria falta.
Quines complicacions us trobeu a l’hora d’haver d’interpel·lar al Govern de Catalunya i al Govern andorrà?
Sí que és cert que a Andorra, al grup de Pirineu Viu, hi ha la participació de la coordinadora d'habitatge. Sabem que ells tenen més capacitat de dialogar amb el govern estatal, perquè és un país molt petit i s’ha tingut algunes converses. El govern d'Andorra ha pres alguna mesura, sobretot amb la limitació de compra d'immobles i d'habitatges per part de capital estranger. Això al és un avenç, perquè tot i ser un govern bastant liberal fer aquesta passa vol dir que ha entès que tenen un problema.
Aquí, a Catalunya, el govern va fent petits decrets, o petits règims sancionadors, que poden millorar, però són en clau urbana. La regulació dels lloguers, per exemple, aquí no ens afecta, perquè la majoria dels municipis són tan petits que no es consideren àrees sancionades. És una legislació, que s’acota a la major part de la gent, però aquí dalt també estem patint aquesta qüestió i no hem rebut una resposta a la problemàtica.
Si el model turístic actual no és la solució, quina alternativa proposeu per garantir una vida digna al Pirineu?
Tenim la convicció que cal diversificar els factors econòmics, i apostar per recuperar el sector primari, que històricament ha estat el motor d'aquests territoris. Sabem que avui dia és un sector que no pot competir amb els costos que tenen les zones de la plana pel fet de ser molt més escarpat. Tenim parcel·les petites i una comunicació difícil. No pot ser competitiu, però és necessari per mantenir el paisatge, per tenir una economia diversificada, i donar valor a aquest sector.
També espai per una producció de sector secundari. Tot i ser un territori que té una certa dificultat en aquest aspecte, hem de poder produir el que necessitem aquí i no ser dependents. Per no ser zones d'extractivisme turístic i de recursos o d'abocament de residus, que són algunes de les propostes que sovint el govern troba per comarques com el Berguedà, el Ripollès o el Solsonès.
Com es poden revertir les dinàmiques d'especulació i destrucció del territori?
Que hi hagi un parc d'habitatge com cal, que no seria difícil amb la quantitat d'habitatges turístics que tenim. Tenim 4.000 habitatges turístics aquí al Pirineu, amb unes 24.000 places, on cabria un terç de la població que viu en aquesta zona. Facilitar la rehabilitació de l'habitatge buit o penalitzar que hi hagi segones residències: garantir o facilitar que l'habitatge sigui d'ús habitual i de llarga de durada.
I, entre d'altres, penalitzar també l'ús turístic, perquè al final l'habitatge turístic és un negoci, i aquest habitatge ha de servir perquè la gent d'aquí pugui viure-hi. Per nosaltres, aquestes són les accions que caldria dur a terme per poder garantir l’accés a l'habitatge en aquest territori.
Què pot fer la ciutadania per contribuir a aquest canvi de model?
Jo distingiria dos tipus de ciutadania. Els primers, els propietaris que tenen habitatges llogats per temporades, segones residències o per l'ús turístic. Crec que podrien fer una reflexió i pensar què és el que més aporta al territori, que segurament no són aquestes opcions.
Per altra banda, la població que són llogateres, les que han de mobilitzar-se: acostar-se al sindicat, organitzar-nos i lluitar perquè al final és el camí. Hi ha altres opcions a la part de l'organització com constituir projectes de formes alternatives d'accés a l'habitatge o cooperatives d'habitatge que també són formes en què la població pot autopromoure's i autogarantir-se aquest dret a l'habitatge.
Afegeix un nou comentari