Cinta Pascual: “Cal una llei per obligar el personal de les residències a vacunar-se”

La Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), recorda amb aflicció el drama que es va viure a les residències en el moment més dur de la pandèmia. Avui, passat el temps, insisteix que el més important és aprendre de tot el que va passar. Perquè mai més es repeteixi una situació similar, Pascual advoca per posar fil a l’agulla i donar resposta als reptes que té el sector, que encara són molts. 

La cinquena onada de la Covid ha tornat a elevar els contagis, ingressos hospitalaris i defuncions a les residències, com està la situació en aquest moment?

Ara estem en un moment completament diferent, és cert que hem patit durant aquests darrers mesos, però la incidència ja ha baixat moltíssim i, tot i que queden alguns casos concrets, gairebé podem donar per liquidada la cinquena onada. Ara bé, això no vol dir en cap cas que la Covid hagi desaparegut i no sigui un risc per a les residències, però la situació està molt més controlada.

En aquest escenari, com afronteu el nou curs?

Una de les qüestions que ens sembla importantíssima és no estar sempre amb nous protocols, nous procediments i nous sistemes. Creiem que ja ha quedat molt clar que la lluita contra la Covid és una cursa de fons, i per tant, el que cal és implementar mesures de fons. No ens podem oblidar de la Covid perquè, malgrat que estem millor, segueix sent un problema per a la nostra gent gran. Tot i que estem vacunats, si ha baixat la immunitat, cal encara molta prevenció perquè el risc és real. En resum, cal que tot plegat ho planifiquem diferent.

La Covid ha servit per visibilitzar i posar sobre la taula les diverses necessitats del sector d’atenció a la gent gran, s’ha millorat en aquest sentit?

A banda de la Covid, tenim moltes altres necessitats que cal solucionar. N’hem d’aprendre més. Tinc la sensació que cada cop més a les residències hi arriben persones en procés de final de vida. Abans teníem persones sis o set anys a les residències, i això ja no passa, la mitjana se situa en uns dos anys i mig. Això està bé, perquè les persones han d’estar a casa mentre puguin, però aleshores cal que el sistema estigui més preparat i sigui més àgil per atendre el final de vida del que ho està ara. Si ho mirem així, encara hem de millorar molt.

Un dels reptes que des d’ACRA considereu com a fonamentals per al sector és la falta de personal pel que fa als serveis assistencials. Per exemple, dieu que cal incorporar un miler d’infermers i infermeres.

És un problema greu, a l’estiu hem arribat a una situació límit. No pot ser que tots els equipaments assistencials del país no tinguin l’equip sanitari que pertoca. ACRA ja està fent la contractació d’origen, però no és a curt termini. I hi ha solucions: totes aquelles persones, que n’hi ha més de 10.000 a tot l’Estat, que ja viuen aquí i estan esperant l’homologació del títol, es podria fer una homologació exprés, donada l’alerta sanitària que tenim i la situació tan caòtica que tenim per contractar.

També demanem coherència entre la xarxa de salut i la xarxa sociosanitària, la coordinació entre les dues és bàsica.

Apuntàveu l’opció de revisar les funcions dels professionals.

És una tasca que es podria fer perfectament i que podríem emprendre ja, que no necessitem ningú més per fer-la. Hi ha funcions que potser no caldria que fes una infermera, que podria fer un físio, un terapeuta ocupacional, o la figura de l’auxiliar de geriatria avançada o una auxiliar de clínica ben formada. Tot plegat són coses que estan costant molt i creiem que, en el moment en què estem, no haurien de costar tant i són fonamentals per resoldre la urgència del present.  

Un altre dels reptes és la desocupació dels serveis, que ha augmentat notablement arran de la pandèmia.

En aquest sentit, una de les principals problemàtiques és que es triguen 438 dies de mitjana per fer el tràmit i donar ajuda a una persona amb dependència. Moltes d’aquestes persones potser es moriran abans de rebre la prestació. Per això posem damunt de la taula la necessitat d’una prestació exprés que permeti a les persones més vulnerables, amb l’esperança de vida més curta, passar al davant de la llista i rebre l’ajut necessari. Com a país avançat, crec que és bàsic.

Defenseu que cal obligar a vacunar el personal sociosanitari i que els no vacunats són un risc per a les residències.

És que creiem que no hi ha cap altra solució pel que fa a les persones que treballen en un entorn tan sensible i vulnerable. Parlem molt del respecte a la decisió de no vacunar-se, però on està el respecte o el dret a voler que a un familiar que està a una residència l’atengui una persona vacunada? Si donen l’opció d’escollir, què penseu que triarà la gent? Jo ho veig molt senzill i evident, estem parlant d’un sector en què fem molt de mal a les persones si les contagiem, és així.

I com s’ha de fer?

Cal fer una llei per obligar els treballadors de les residències a vacunar-se, com ho han fet ja altres països com França, Itàlia o bona part dels Estats Units. De veritat haurem de ser els últims a fer-ho?

Finalment, sembla que una altra de les vostres reivindicacions, la tercera dosi per a persones usuàries de les residències, tirarà endavant.

La cinquena onada ha posat en relleu aquesta necessitat. La immunitat ha baixat, i no és quelcom que diem nosaltres, ho diu l’Agència Europea de Medicament. Primer demanàvem un estudi d’immunitat perquè no volíem una dosi que no ens pertoqués, nosaltres volem que es pugui vacunar el màxim nombre de persones al món, però aquesta necessitat s’ha fet molt evident.

Per acabar, amb la perspectiva que dona el temps, com veieu el drama que es va viure a les residències en el moment més dur de la pandèmia?

Primer de tot, ho visc i ho recordo amb molta tristesa. Diem que no en sabíem més i que no ho podíem fer millor, i ara que en sabem més i que ho podem fer millor penso que vam ser els últims a buscar solucions. Es va deixar que donéssim una imatge molt dura a la societat, va ser molt dur i el dany reputacional que va patir tot el sector va ser brutal.

Recordo, per exemple, el dia que van morir 200 persones a les residències i crec que no vam tenir l’ajuda que es mereixien les persones grans. És evident que no podem tornar enrere, però cal que aprenguem de tot el que va passar, és el més important.